El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Com està?
Mira, com sempre.
Parlem d'aquelles festes, Avi, li deixo avui el seu torn, no li deixo vostè.
No, avui anem ràpid perquè d'això no cal allargar massa, només perquè, per exemple, la part més alta,
llavors a partir dels senyors que hi havia la Rambla, hi havia aquests puestos, i de Tarragona en si,
hi havia el principal, aquest teatre principal, que allí es feien grans festes de carnaval.
O sigui, el teatre principal, a banda de ser teatre com a tal...
Home, era un lloc ideal.
Sí.
Home, hi havia...
I espai hi havia.
Sí, hi havia altres puestos, com un dia que et vas dir el casino, i vaig dir el casino, sí.
Era una societat que es deia el casino, que encara existeix.
Ah.
No era que fessin un casino.
No era un casino, com a apostes que coneixem.
Bueno, hi havia el casino, hi havia el Taneu, hi havia diferents associacions que feien les seves festes.
Però, clar, a dir, el principal, vaig a votar, que no bé, era un teatre molt típic, molt d'allò.
Clar, llavors a Tarragona tampoc no hi havia la gent que hi ha ara, i quan feia una festa no va com ara, que anem amuns, amuns, amuns, amuns.
Que són 2.000 i 3.000 i 4.000 persones.
Doncs ho dic fent també les festes de carnaval, però ja, amb disfressa bé, no què sigui.
I llavors el port, el port, per exemple, del plaça dels Carros, ai, de la mig de lluna per avall, com que era el lloc on hi havia més diner, s'entén, no més diner, perquè aquell altre també tenia molts diners, no?
Allí corria més el diner perquè, clar, allí hi havia tots aquests senyors que tenien els magatzems de vi, transportaven, no transportaven, hi havia el negoci, diguem-ho així.
Sí, i allí es veu que hi havia un cafè que deien de les set portes, i allí aquell cafè feien les festes, inclús es veu que hi havia sales de joc i tot, en aquell temps.
I clar, allí, doncs...
Però, avi, això no era legal en aquell temps?
No.
No?
Perquè el joc...
Jo sé que depèn de quin joc no el pot fer.
No, perquè aquí tens ara el casino que et juguen i què.
Sí, ara hi ha...
Vull dir, tot és, tot és d'això, no?
I allí, doncs, fent grans festes de carnaval, de vestits, el que sigui, i inclús allí al carrer Podaca,
entre el carrer Podaca i el carrer Barcelona, allí vam fer un hotel, que escolta'm, que inclús
quan venien gent venint de Barcelona aquí per veure coses de Tarragona, allò era un hotel
ja a base de molta categoria, eh?
Vull dir, que aquella part del port, després fix del carrer Real, que molta cosa, per desgràcia,
hi ha desaparegut, moltes cases d'aquelles que es veien senyorials, es veien unes cases,
doncs, imagines tu en aquell temps aquelles cases, el que representava.
No, no, fantàstic, sí, sí, sí, era molt important per Tarragona.
Hi havia aquella sèrie de magatzems que portaven, que van vindre de França aquí,
establir-se, i clar, la plaça, els carros, els carros que anaven i venien dels magatzems,
i clar, allò donava uns, clar, el que treballava es podia guanyar bé la vida,
el fuster, l'altre, el cine, que hi havia, o sigui, que en aquell temps no hi era el cine,
encara, perquè el cine va ser més cap aquí l'any 20 i tant, no?
Però en aquell temps es veu que ja les festes ja es feien en categoria,
perquè, clar, això del Carnaval, disfraçat o no disfraçat, sempre s'ha fet.
Sí.
Perquè si no s'ha fet en un lloc públic, en permís, s'ha fet en cases particulars,
que llavors allí el disfraç a vegades existia o no existia.
I també jugava una mica, precisament, això,
amb el que estava prohibitiu, amb el que no es podia fer...
No és que fos prohibitiu, era que valia més que no els coneguessin.
Ah, d'acord.
Entens que vull dir...
No, però jo dic de cara a tothom, en general, hi havia una sèrie de normes...
De cara a tothom se tancaven...
Era molt restrictiu, abans, saps? Segons quines coses?
Mira, escolta, jo et diré una cosa.
Festes i no festes, coses i no coses, sempre han existit.
Unes tapades, altres dissimulades, altres Carnaval...
O sigui que la vida, tot el que surt ara al carrer,
amb minoria, clar, i coses, sempre ha existit.
Sempre ha existit.
Aquelles festes, aquella parella, aquell matrimoni,
aquell barri, aquell cafè, tot això, tot això és llei de vida.
Perquè la vida segueix i els sentiments sempre han sigut igual.
Ara, a vegades més controlat, a vegades més controlat,
a vegades tapat, a vegades per conveniències destapat.
Vull dir que la vida, i per això dic que el Carnaval
és una cosa que ha existit sempre.
I s'han fet festes particulars amb els puestos.
En fi, és una cosa que jo, quan veus la vida com és,
dius, bueno, sí, el que passa és...
No, els romans ja feien els seus bracanals.
I tant.
A l'edat mitja, feien els seus bracanals.
I feien.
Cada època han fet un tipus de vestit.
Per exemple, una vegada convenien els merinyacs que així tapaven la panxa.
L'altre, ben escoltats, Maria Antonieta,
que van ensenyar el que havien d'ensenyar els manantials.
Vull dir, que cada...
Què dius, desmà, tio?
Ara sí que m'ha quedat...
Què dius, ara?
És per no dir una altra cosa.
L'ha quedat molt bonic, eh?
No, és que...
L'ha quedat molt bonic.
Vull dir, fixa's, cada vegada porta un tipus de vestit.
No m'esperava això, ara m'ha donat.
És que no m'esperava això del normal.
Ja ho saps, que jo parlo normal i no.
No, no, però veus, m'ha agradat.
Avui està inspirat, eh?
No, no, és normal.
O sigui, que fixi't tu i veuràs que a cada època
es busca un tipus de vestit.
El minifalda, el pantalón, una sèrie de coses...
Que poden cridar l'atenció i que poden...
Que a cada època ho mires i dius,
això, algú tapa, algú busca, algú és.
Vull dir que les modes és això.
És altra cosa que una conveniència de l'època.
Doncs demà continuem parlant de moda,
però aquesta vegada de moda de color negre.
Perquè hem de...
Ja sap per on vaig.
Però m'ho penso.
Amb uns cabells així...
Sí? Se'ns recorda d'aquella mort de la sardina
que ens va parlar fa anys?
Doncs demà, avi, fes-ho en memòria,
perquè ho comentarem, eh?
Fins demà, avi.
Molt bé.
Gràcies. Adéu-sia, adéu-sia.
Fins demà!
Sous-titrage ST' 501