El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba a dos dos...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Bé, avui no continuarem parlant de menjars, que jo crec que ahir no vam pensar,
però crec que més d'un els hi vam fer entre gana, eh?
I mira que ja, a veure, és una hora per prendre el té, per prendre el cafè, no?
Aquesta hora, més o menys, després de menjar.
Sí, bueno, mira.
Però molta gent que encara, potser a aquestes hores encara no ha dinat, eh?
Però encara que no vulguis aquestes coses, te fan rir-ho tot el nas.
Dius, no, no, però per rir-ho tot el nas.
Dius, tenen raó, tenen raó.
Ves, a mi m'ho han de dir.
Mira què és, miro què és.
A mi m'ho han de dir.
Ves, jo, a mi m'ho han de dir, passa.
Avi, però avui m'he deia que volia parlar d'unes cases.
No, vull dir que t'ho dic perquè avui venim cap aquí amb l'autobús.
Sí.
El principal ha vingut a Catalunya, que hi havia passat llavors,
quan era camí de l'Àngel, moltes vegades.
Davant de la lluny a la universitat, ara,
que llavors hi havia el quartel o el que sigui,
doncs clar, quan hi havia el quartel,
al davant van fer les cases dels oficials.
Anna.
Sí, i allí tota aquella casa,
hi ha tot un bloc,
tot un bloc que era dels oficials,
o suboficials, en fi,
tot militars, ja en deien la casa dels militars.
I aquesta casa, doncs clar,
són aquelles coses que van fer a l'època.
Aquelles èpoques, clar,
en benefici dels que manaven llavors.
I després que va acabar l'assumpte aquest dels militars,
per exemple, vivien igual,
però ja no tenia aquella cosa.
La casa la veies una miqueta deixada.
I avui, baixant, escolta,
val la pena passar pel davant
per veure que l'han pintat,
l'han arreglat, l'han deixat.
Val la pena.
Dius, dintre aquell carrer,
que abans era el que era,
veus tot aquell bloc de casa.
Mira, veus?
Una cosa de les d'abans,
de les cases que dèiem abans s'han perdut o no s'han perdut,
una casa que dóna gust de la manera que està.
I que fa tot un bloc, saps?
Em fa una miqueta de corba.
Mira, m'ha agradat.
M'ha agradat.
Vull dir que és una cosa que suposo que si algú passa,
dirà, ah, tens raó que aquí hi havia
els militars davant del quartel.
Vull dir que és una casa que deixo.
Que l'han mimat, no?
Que hi ha moltes cases que no sembla clar.
I en canvi,
i en canvi, quan vinc aquí
i passo per aquí a prop,
quan veus la casa dels mestres,
pensa, mira, aquesta és al revés.
Van fer aquesta casa dels mestres,
va ser molt bonica,
perquè llavors van fer la casa dels mestres,
la va inaugurar el ministre de no sé què era.
Però allà vivien mestres?
Sí.
A la casa dels mestres?
A veure, perquè moltes vegades que posem noms,
per exemple, perquè allà hi havia mestres, per exemple.
Mestres i hi vivien, doncs, altres persones, no?
Però el nucle fort eren mestres i tot el que...
Però això va passar per alguna cosa, no?
Era una manera que també...
també tenien mestres a Tarragona i...
A Tarragona i...
A Tarragona i van fer blocs, m'entens?
Ara parlo o què?
Sí, sí.
I sé que en deien...
I van inaugurar el marquès de Wet'alú.
O sigui, aquestes cases eren...
Podia dir que eren les cases del marquès de Wet'alú o algú així, cert?
Jo no he estat a Marroc.
No, a mi jo tampoc.
Però no per depèn de l'idioma, he estat en pla de turista, no?
Però vull dir, i veus aquestes cases tan típiques que fer aquella forma, que fer,
del que sigui, doncs, desapareixen.
Per motius, clar, es faran el cor d'inglès, hi havia uns que estan queixant-se, però
la llei és aquesta i d'això.
És igual això que, per exemple, eren a les afores.
Això ja eren les afores.
Sí, sí, per la forma eren les afores, sí.
Les afores, no?
Com també antigament, doncs abans de la guerra, es van fer aquelles cases barates que deien
que és on hi ha la presó, que després s'ha fet la presó allà.
És a dir, també allà fora hi havia aquest grup de ferroviaris i gent que van muntar
un bloc, van fer una societat i unes van fer, amb uns diners, amb pocs diners, van fer
un bloc de cases i per això hi deien les cases barates.
O sigui, que uns noms, o sigui que les cases, per exemple, la casa dels militars.
Hi ha militars segur.
La casa dels mestres.
Mestre segur.
Les cases barates.
Vull dir que hi ha hagut una sèrie de...
Allà no existeixen aquestes cases barates.
No, no, però em refereixo que t'agrada, dintre de...
tot hi ha hagut una sèrie de cases, de blocs, hi ha hagut un nom.
Però no m'ha respost.
Jo sé que, crec que m'ho va explicar fa molt de temps, que allà feien precisament
per això, perquè hi havia pocs mestres i era una manera que els donaven una casa,
una vivenda, podien estar aquí a Tarragona.
No, això passa com ara, que a vegades s'han format blocs de cases, fent, per exemple,
demanant un prèdit o formant una societat, una comunitat.
Ah, d'acord.
Saps com vull dir?
Sí, sí, jo m'ho he explicat, sí, per sobre.
Llavors, es buscava un terreny, per exemple, que no fos massa cart, que no estés en el
lloc, perquè encara que fos...
Que els mestres estiguen contents, perquè estigués a Tarragona...
Encara que fos a les afores, per aquí hi havia l'escola de treball, m'entens?
Hi havia d'aixòs d'aquí de Sant Pau, començava a haver Sant Pau.
Vull dir que hi havia alguns carrers d'aquestos, que encara que es fos a les afores, com per
exemple les cases barates, sí que eren a les afores, però era el final del camí
de l'Àngel, que es cruzava la cartera de Valls, vull dir que eren uns punts que
fossin... eren apartats, però amb bones círcules i amb bons allòs, m'entens?
I per això et dic que hi ha blocs d'aquestos que s'han aguantat gràcies a...
Mira, barates d'això.
Avi, feu una cosa. Avui noteu que anem una miqueta ràpid, perquè és que ens han trucat
un oient i deia, home, a veure si em posa una vegada sencera el meu avi, que sempre
me'l talleu. I clar, he pensat, dic avui per acabar, que podíem posar-li el meu avi
sencer, no? Aquesta persona li sembla?
Sí. Que posem tota la sintonia concreta.
Teniu en compte una cosa, eh? Que encara que digui i parli d'allà de Palafugell...
Que podia ser qualsevol avi, eh? I sobretot el nostre.
Això, Palafugell, perquè qui va fer aquesta manera...
Estava per allà dalt.
Allà, no? Sí, sí, sí.
Però pensa que els que van anar amb aquest barco a Cuba, que ja en parlarem un dia,
que els americans el van enfonsar per començar la guerra contra els espanyols a Cuba...
Parlem demà?
Ah, bé.
Sí?
D'acord, perquè jo dic aquesta i com que diu, visc a Catalunya.
I visc a catalans.
M'entens? Doncs parlarem d'això.
Doncs vinga, sencera, per a vosaltres i sobretot per l'oient, que ara no me'n recordo
el nom, per això no ho he dit, eh? Doncs per l'oient que ens ha trucat, doncs el deixem
aquesta sintonia.
L'explicarem les d'aixòs i li explicarem el per què.
Doncs vinga, gràcies, avi.
I que us portaré una postal on hi ha enfons aquest barco.
Doncs vinga, avi, fins a va. Adéu-siau.
El meu avi, l'Anna Cuba, a d'Ordo del Català, al millor barco de guerra, de la flota d'Ultramà.
El timonet i el nostre amor, i catorze mariners, eren escuts a Calella, eren escuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar, els nois de Calella feien un cremat, mans a la guitarra solien cantar.
Solien cantar, solien cantar, visca Catalunya, visca el català.
Arribaren temps de guerres, de perfidies i traïsions, i en el mar de les Antilles retronaren els canons.
Els mariners de Calella, i el meu avi al mig de tots, varen morir a coberta, varen morir.
Volteu del canó, quan el català sortia a la mar, varen morir.
Grinada el meu avi, apareix que està, apareix que està, però els valents de Bordó no van tornar, no van tornar.
Grinada el meu avi, apareix que està, apareix que està, apareix que està, però els nois de Calella feien un cremat.
visca Catalunya, visca el català.