Bona tarda, Mar.
Molt bona tarda.
No quedi tant, dona, per l'amor de Déu.
Mira què m'acabes de fer.
Una pujada de to impresionant.
Els micròfons han saltat tots a la taula
i una mica més i marxen de manifestació.
Fins a l'alt de tot vinc.
Què te passa?
Home, jo ahir a la nit vaig estar en un lloc
realment per mi molt, molt, molt important.
Ai, què és el concert?
Sí, jo hi era.
No, no, no, no se l'explicaré,
però us mortificaré a tots els que no us agrada
perquè avui acabarem amb ell.
Qui és ell, qui és ell?
Anava a dir, no avancem, no avancem.
Anava a disfressat, anava a disfressat, no?
No puc dir res més, no puc dir res més.
Home, explica'm una miqueta.
Després, fora d'antena, no, ara no et puc explicar res.
Però us va agradar, no?
Molt.
Us va encantar i us va cantar.
Jo ja saps, plorant com una magdalena a la meitat del concert.
Oh, Ismael era ella.
Jo era la que...
Sobre el gato, te la boquera, sí, sí, sí.
Però no va parar el concert, no va dir, senyora, per favor, pari, vostè de plorar.
No, no, no, no.
No va arribar la sang al riu.
No va arribar la sang al riu, però molt emocionant, ja se sap.
Bueno, i anem al tema, anem al tema.
Ai, ai, ai, ai.
Prou llàgrimes i força sang i fetge.
Ja arriba el carnaval.
Com, que encara no tens la teva disfressa?
Ves-hi, ara mateix, a Casa Guaix.
A Casa Guaix tens tota mena de disfresses per a totes les edats.
Totes les disfresses i complements els trobaràs a Casa Guaix,
al carrer Portalet número 1, fent cantonada amb la plaça de la Font.
El carnaval a Tarragona ja es viu a Casa Guaix.
Sí, senyor, així m'agrada pit, cuixa, plomes, lluantons,
el que calgui, el que calgui, i tot a Casa Guaix.
I què han de fer si volen participar al nostre concurs, Marc?
Què han de fer?
Doncs bé, només cal agafar el mòbil i marcar un 5588,
un missatge de text realment curt.
Només cal posar cor, espai i, sobretot, sobretot,
dieu-nos qui creieu que és el personatge estrella de la premsa del cor.
I així, a més a més, ens expliqueu per què millor.
Al 5588, recordeu la paraula cor i el que vulgueu dir-nos.
Ah, exacte.
Quan més corrosius, millor.
Ja arriba el carnaval.
Com, que encara no tens la teva disfressa?
Ves-hi, ara mateix, a Casa Guaix.
A Casa Guaix tens tota mena de disfresses per a totes les edats.
Totes les disfresses i complements els trobaràs a Casa Guaix,
al carrer Portalet número 1, fent cantonada amb la plaça de la Font.
El carnaval a Tarragona ja es viu a Casa Guaix.
És genial, és genial.
Que bé ens ha quedat, eh? Ens ha quedat fantàstic.
Estàvem passejant i tot aquí, oh, oh.
I com més ho assaigues, més malament teçut.
La qüestió és que jo volia puntualitzar.
M'encanta.
A veure, és un dels moments més millors del dia.
Arribo aquí a l'emissora i llegeixo...
A veure què han enviat la gent, a veure què han enviat la gent.
I jo, de fet, no vull dir el número per no avergonyir-lo,
però de tots els missatges que hem rebut, i Déu-n'hi-do,
de tots els missatges que hem rebut, n'hi ha alguns que, bé, educats,
n'hi ha alguns que, massa sobrats, i n'hi ha hagut un, un, no diré de quants,
però n'hi ha hagut un, ni nom, ni res, exacte, ni número,
que ha posat cor i res més.
Com que cor i res més?
Cor i res més.
Això és molt obert.
A veure, què estem dient?
Que no n'hi ha cap que li interessi?
O és que li interessen tants que no li donava abans tot el teclat del mòbil?
Jo crec que al final diu, mira, que triguin elles, com sempre ho fan.
Acabem abans.
Això no és veritat, vull dir, a veure, estimats oients,
que està bé, que està bé, perquè n'hi ha alguns que són sucosos 100%, eh?
Jo me'ls aguardo.
Quan dic que farem una lectura, si pot ser, de cara a la setmana vinent,
que anem esperant que vagi passant el carnaval,
sí que me direu, home, però no anem a agragar alguna cosa de carnaval?
Sí, però ja farem una altra història.
No pateixis.
Per això, a la lliure s'amoïneu, eh?
Exacte, a mi m'encanta.
I, de fet, animo la gent, o sigui, és perfecte.
Ho esteu fent de conya, per tant, heu de seguir en aquesta línia.
I on hem d'enviar?
On hem d'enviar?
Ah, hem d'enviar un missatge de text al 5588 amb la paraula clau, cor,
i després, després d'aquell petit espai,
ens expliqueu qui és el personatge de la premsa del cor que creieu que es mereix.
I el tinc, eh? I el tinc.
Els nostres minuts de glòria.
I el tinc, eh?
Jo també el tinc, però a mi no em deixen enviar missatges.
I no tens amb algú que et pugui donar un cop?
Oh, si no saps, tu no saps la de gent que li estic dient,
nena, tu, apunta, nena, tu, escriu tu, nena, això.
Oi, oi, oi, una màfia, una màfia.
A veure si ara tindré que anar mirant número per número, eh?
Oi, aquest no sona, aquest no sé, aquest no podria ser, eh?
Bueno.
Parlam de coses que em sonen.
A mi em sona raríssim, eh?
Aquesta notícia que ens has de comentar, Mar.
A mi em sona una mica, però no raríssim, una mica muntatge rar.
Encara que m'agrada.
M'agrada, però...
És a dir, mira si n'hi ha d'homes al món.
Mira si n'ha tingut de parelles rares.
Però com aquella...
Però ha de tornar a repetir.
Sí.
Que no li va anar prou malament, que l'ha de tornar a repetir.
Però recordem per què vam tallar.
A veure, recordem...
No va tallar perquè ella no se l'estimava.
D'aquí estem parlant, Sílvia.
Sí, sí, perdó, perdó.
Estem parlant d'Estefanía de Mónaco, ella, la Divina, i Daniel Ducret.
Aquell senyor que va ensenyar el cul a tot el món.
Bueno, i altres coses.
Bueno, clar, no em facis parlar.
Aquells movimentos sexis.
I una mà a la cintura.
I una mà a la cintura.
Estem encart nosoltes i la cintura es torna boja.
Home, la música així de Carrabal.
Bé, a mi m'encanten els titulars.
I diu, Estefanía de Mónaco, Daniel Ducret,
ja no esconden su amor.
Oh!
O jo no sé, jo no sé si d'on hi hubo...
Retubo.
Retubo, sí.
La qüestió és que estan disfrutant d'uns dies de descans
a les Isles Mauricio.
A veure si no podien anar aquí a la Rebassada.
No, dona, no.
No, no, no, a Sant Mauricio.
Allò que dius, bueno, pues...
Què hi ha allí?
A una platja?
Però si és avorrit.
Per què, eh?
Si el paio que ell ja el coneixes
és que vas estar casada amb ella.
Però ara s'han de posar...
No tira nada que tu no l'hagis vist allà.
Mar, s'han de posar al dia.
A tan lluny.
Han de comentar de les coses.
A tan lluny, han d'anar a posar-se al dia.
Teòricament perquè els ulls indiscrets
de les càmeres fotogràfiques
que els han enganxat pertot arreu
no els veiessin.
Bé.
No, ja ho hem fet així, ja ho hem fet amb vista.
I he anat amb la família, he anat amb els nens.
Clar, amb tota la família unida
jamás era ben fida.
No sé, no sé.
Diu que la circumstància
que tots junts estiguin allí
fa sospitar que tornen a estar junts.
A mi això no és que em faci un olor,
és que em fa una peste.
A veure...
Que tira l'esquena.
Jo espero i desitjaria que fos veritat.
Sí o què?
Sí.
Perquè hem de recordar
el que t'estava explicant abans.
Ells dos no van trencar
perquè no s'estimaven.
Home.
A veure, ell li va fer...
És que tres són multitud.
Ja, però...
Tres?
Bueno, i a la piscina...
Aquesta estava dient
que teòricament va ser
perquè ell va tenir un deslitz matrimonial.
Però si és que està tot el dia patinant.
Estava tot el dia pentinant.
Ai, pentinant.
Patinant.
A la monena que ell la va pentinar.
Era tant dos deslitzes
que era, bueno,
antideslitzant era poc
el que li feia falta a aquell xiquet
per quedar seguida a puesto.
Ja ho sé.
Però ella continuava estimant amb ell.
Però clar, ella era princesa.
I per això...
Va sortir per tot arreu
per gravar el vídeo,
va sortir per internet.
Ja.
La massa publicitat
dels seus moviments.
Per això, per oblidar-los
ha hagut de liar
amb 40 tabellos més, allò...
Clar, sí.
I a més, t'ha fixat...
Perquè ella no sabria
estar contentíssima
perquè ha fet publicitat
de totes les feines
i per haver del món.
Però que sempre
estaven al costat d'ella.
Qui?
Normalment, la gent,
guardar espatlles,
centradors d'esquí...
De lo que tiene mano,
m'ha vist ben dit.
Menys mal que no haureu
el paleto de la construcción
del piso de al lado.
No, això no ho sabem.
Ah, però també és veritat.
Reformes al vitílio...
No, deixa-ho.
La qüestió és que
Estefania de Mónaco
ens encanta
que tinguis nòvio,
encara que sigui un exmarit,
perquè és que ens agrada
criticar-te.
Sí.
De fet, és que ens agrada.
Tu és que ets dolenta, eh?
No, no, no.
Tu, l'Estefania,
ets més dolenta que nosaltres, eh?
Però ja saps
que la meva pressa
cap a la monarquia
és mínim.
I si, a més a més,
els pots criticar,
però d'aquesta manerota,
millor.
Mira ella, eh?
Gràcies, Estefania.
Gràcies.
Avui hem de dir
que la música que hem triat
és una miqueta romanticona, eh?
Sí?
Jo no sé què t'ha passat avui.
No, no, no.
Jo t'he demanat
que em posessis aquí a la Tamara.
A ma mare?
A Tamara, cap tant.
Ara hem de trucar a ma mare?
A la Tamara.
Avui t'agafaria una
del Manolo Escobar, fijo, eh?
No, no.
Jo t'he dit,
posa'm la Tamara.
Tu has triat la cançó.
No t'has més animat,
aquesta xica?
Doncs no,
perquè canta boleros.
És veritat.
Doncs què vols?
Posa un bolero.
Xatona no n'hi ha més.
I ja s'ho diu tot.
Claro.
Bueno, la qüestió
és que la ta mare
ara va a la por dos.
I no perquè canti més
o millor,
que sempre pot ser,
tot i que la xiqueta
ho fa superperfecta,
sinó perquè ella
i el seu marit
estan esperant
el seu primer fill.
Oh, felicitat.
Déu-me aquell xiquet
que tens amagat a l'armari.
Sí, te'l treu.
Espera, te'l trobem a buscar.
A mi t'agrada una notícia,
et diré que té 21 anyets
i que ha fet un anunci oficial
que estàs esperant
el seu primer fill.
Recordem que es va casar
el passat maig.
És a dir,
que ha sigut la cosa
en plan dir
doncs m'espavilo ara
perquè potser després
m'agafa en l'edat
Barbra Streis
i ja no tinc temps.
Mira-te'l, mira-te'l.
Mira-te'l, guapo.
Eh?
El tamaro, el tamaro petit.
És el tamaro petit.
Home, li posarà Carles
o li posarà un altre tamaro.
Que no sabem si és un nen,
tampoc sabem si és un nen.
Home, però és una nena,
llavors sí.
De moment és el tamarit,
com que és petit.
És tamarit,
aquí a la platja.
És el tamarit, eh?
Bé, ja el pots guardar.
Sí?
Sí, perquè...
A 10 tamarit.
Jo crec que aquest xic plora
perquè com que no veu mal de llum,
quan el traiem s'espanta.
No, deus dir això.
No, deus dir això.
Tinc claríssim d'això.
A aquest xiquet li li dóna de menjar.
A veure si ens denunciaran, tio.
A veure si ens denunciaran.
Ai, no t'amoïnis.
Veus el que et deia?
Més romàntic encara.
A veure, què és això?
Perquè hem de parlar d'una boda.
Sí.
Una boda...
Bueno, bueno, bueno.
A veure, a veure.
Jo m'he quedat així com...
Sí, una boda.
Però després dic...
Hòstia, tu, una altra boda.
No una.
Què es porta, aquesta xiqueta?
No ho sé.
Però és una bona carrerilla, eh?
S'ha tornat a casar.
S'ha casat aquesta vegada
amb una cerimònia japonesa,
així com molt pijo,
una cosa errada.
Però una cosa és que vagis a dinar
o a sopar amb un japonès,
que sempre queda bé.
Noche Ibiza.
No, no, noche japonesa, totalment.
Ah, japonesa, japonesa.
Alguna cerimònia japonesa.
El seu marit, que es diu...
i a vegades ho puc pronunciar,
es diu Michael...
Michael.
El cognom, no el diré perquè no ho vull.
I és productor musical.
Veus?
Tu el coneixes?
A veure, com es diu de cognom?
Michael.
El Michael.
Ah, el Michael.
Pels coneguts, el Michael.
Si ets Jackson, ja és la casa amb ella, eh?
Locut.
Locut.
No, no m'ho ha presentat.
No, veus, m'ho has fet dir, però no res.
I porto tres o quarts d'hora ensejant aquest cognom.
La qüestió és que van fer una cerimònia tradicional japonesa,
perquè això és una cosa superlenta.
Devia ser perquè durés més.
Ella anava amb el tanja típic japonès.
Doncs no sé, no sé.
Van menjant palets.
És això de que m'he casat tantes vegades
que ja com puc ser original,
doncs casant-me a la japonesa.
Home, bonic devia ser, colorit.
Fem comptes, es va casar amb el Michael Jackson,
que ja més raro que això,
ja costa de superar.
Sí.
Vale.
Va tenir un afer,
cosa en la qual jo em vejo moltíssim amb el Nicolas Cage.
Sí, que aquí si l'hagués enganxat...
Aquell tio també és raro d'ací, eh?
Sí, perquè te'n recordes...
Mira, ara està casat amb una xineta.
I te'n recordes com ho van conèixer, no, aquesta noia?
A l'Isamari?
No, a la seva dona.
Sí, amb un restaurant de xinu, sí, sí, és veritat.
Per què veigis.
Me lo llevo todo puesto.
Mira.
Alça la camarera.
La qüestió és que, jo no sé, l'Isamari ja et deia,
si és que és per avorriment,
perquè mira que n'hi ha de modos de casar-se.
Fins ara estava de moda en pla en Alejandro Sanz,
en la playa Compadeo i florecita-se en la cabeza.
Ja, però així està molt bé.
Sí, ara ja tothom ja...
Però mira que és carregós, vestir-se de japonesa
i pentinar-se i maquillar-se com una...
Però ja té quartos, ja té quartos per fer això i més.
Sí o no?
Home, també.
I temps, deu tenir temps.
Ah, clar.
Bueno, doncs l'Isamari, que no et perdonem,
que no ens hagis convidat perquè era una d'aquelles vodes
que ens hagués agradat anar-hi.
Ah, sí?
Està per veure-ho.
Ah, sí, tu?
Home, jo no he estat mai al Xepòs, va a casa a Kioto.
Oh.
Ah, nena, nena, nena.
Home, depèn de com, allà està tot molt car, eh?
M'han dit.
Sí?
Sí.
M'ho has dit?
Però si amb ella li és igual, no acabes de dir que té un munt de quartos?
Ja ho sé, però per nosaltres seria un problema.
Bé, de totes maneres, no, que n'hem tot pagat.
L'Isamari, que no et perdonem que no ens hagis convidat,
primer i segona, que si ens haguessis convidat, ho volíem tot pagat.
I ara, per a si podeu esbrinar, de qui hem de parlar?
Oh, que tonta sóc.
Sí, és ella.
Victoria Beckham, t'estimem.
Guapa.
I que mona.
És que ens dona tant de parlar, ens omple.
Tu tens un forat de dir què fa, de què parla els pròxims 40 minuts.
Em veia.
Victoria Beckham.
És igual, estàs a la parada de l'autobús i hi ha un desconegut al costat
i tu li dius, escolti, Victoria Beckham, oh, sí, aquella nena, pipap, papap, i ja conversa.
I de fet, a la tarda, dintre d'adult.
Ja no es porta preguntant, eh, quin temps fa, no, sembla que plourà.
Ja no es porta, això.
Només cal que tu, en qualsevol centre de conversa que te sentis...
Te l'indica, eh?
No, no, no, estic enamorada del tema de Victoria Beckham.
T'ho juro, t'ho juro.
El dia que marxi d'Espanya, me n'alegaré moltíssim.
No.
Però, sí, sí, perquè seran d'ha donat notícies, nena, però ja no molestarà per aquí.
La qüestió és que aquests dies ens ha donat a parlar una altra vegada per una bronca.
O dos, o tres.
A veure, comencem.
A veure, posa'm, posa'm el dia.
Va que i de veret, d'acord?
Ja va muntar la senyora un numerito a un restaurant, un restaurant, un restaurant, si ho dic bé, Vinerant.
Vinerant.
És el nom del restaurant.
Vale.
Doncs ella estava allà.
I, segons, segons les males llengües, en el mateix restaurant hi havia la Mercedes Milà dinant amb el monitor d'esquí.
que, per casualitat, era el mateix monitor d'esquí que el dels dos fillets d'aquesta bona senyora.
Sí.
Vale.
La Mercedes Milà es va fer una fotografia amb el monitor d'esquí i els dos nens.
Oh, oh.
Vale.
Problemes.
La premsa diu que va muntar un pollo impressionant i que inclús va dir de tot, menys guapa, que tampoc no hagués dit cap mentida, a la Mercedes Milà per fer-se la foto.
Bé, doncs no fa ni dos dies que la Mercedes Milà va contestar en aquesta història, en un programa de televisió, dient que això no és cert.
que ella sí estava en el restaurant, que sí era el monitor que compartien, per cert molt guapo, i que sí es va fer aquella fotografia.
Que Víctor era bé que en cap moment la va maltractar verbalment, sinó que li va recomanar, si us plau, que les fotografies les fes sense flash.
perquè els seus fills tenen una imatge a donar i no volia que sortissin, doncs suposo, això és cosa meva, eh, ni amb els urs vermells ni amb la cara descolorida pel flash.
Jo què sé, jo què sé.
Aquelles manies que té aquesta manada, no?
En tot moment va ser molt educada, però això no vol dir que ella no muntés realment un pollo al restaurant, perquè ara llegeixo textualment el que ha pogut esbrinar.
Es veu que es va queixar del menjar, va exigir dues vegades que li canviessin el plat, perquè no li agradava la pinta que tenia, perquè no li agradava el que li havien purat, perquè no li agradava.
Home, és que se menja pels ulls, eh, també. Mira, aquí li donen la raó.
La qüestia és que no només no es va quedar contenta, sinó que a més no va menjar res, només es va dedicar a beure vi, perquè de l'empipada que va agafar ja no es volia.
En plan, rebequera de nen, doncs a la mellocobo, i no va menjar.
Però va pagar?
Sí, això sí.
A la mellobarraig, veus?
Aleshores, es va allotjar amb un luxós resort spa, de vaquera Beret, i va demanar, perdona, que li enviessin 50 perxes noves.
Què dius?
Sí, perquè es veu que per un cap de setmana, ella necessita penjar 50 modelets, amb perxes noves, perquè els seus models de Chanel no es poden penjar amb una perxa que ha fet servir qualsevol altre mortal.
Tu ho entens, no?
Clar, no, ja és d'ESA.
És d'ESA, és d'ESA.
És normal, sobretot...
D'ESA manera, què és?
D'ESA manera, què és ella?
És marrara, que perro verde.
Quan portes un model de Chanel, per l'alneu, que val uns 700 euros, només els pantalons.
Només els pantalons, s'imagina les botes, la xaqueta, el jersei, tot el conjunt.
Recordem que anava Chanel des de dalt fins a baix, és a dir, des de la laca del cerrell,
passant pel rímen, el pintallavi, les orelles, ai, perdona, les ulleres, els mitjons i les botes.
És a dir, era tota ella un monument a Chanel.
Però quants milions deuen tenir aquesta gent al banc?
Jo no sé.
Jo me l'estic descomptant, eh?
A veure, el seu home et guanya uns quants milions, però ella tampoc ha estat triomfant en res.
Però sí, que no existeixis, que no.
Que a mi em sona això molt en plan.
Chanel te paga perquè tu ensenyes la marca.
A mi em sona molt això.
Perquè jo em pregunto, si aquesta xiqueta puja a pistes amb 50 guardespatlles,
per què n'has de portar ella els esquís?
Perquè llevan una marca així de grande, de metro cincuenta.
Que pone Chanel.
La que pone la marca de l'esquí.
O G&G, o algun d'aquests.
O lo que sea.
Perquè si no, perquè voy a llevar yo mis esquís a l'hombro.
Home, pues llavors, que ens ho posem així, que te dones una valla publicitària.
Ah, exacte.
Justament.
Justament.
Que valgo más por lo que enseño que por lo que tengo.
Vale.
Doncs no és només una d'aquelles coses,
sinó que a més a més es va quedar sense pagar 150 euros amb un taxista.
Què dius?
Perquè jo lo valgo.
Aquesta senyora va demanar un taxi que va arribar una mica tard.
Ah, mira, que fas com a la pizza.
Viatge gratis.
No?
Si no arriba temps.
Doncs és el que va fer ella.
Veu?
Era un taxi pels seus guardespatlles i com que no es volia esperar,
quan va arribar el taxista els seus guardespatlles ja havien marxat.
Per tant, ella va dir que es negava a pagar la carrera perquè,
clar, el taxista li deia, perdona, jo vaig i vinc,
i si jo arribo 10 minuts més tard és perquè hi ha tràfic o perquè hi ha...
Jo suporto molt.
Però pot passar qualsevol cosa.
Exacte, doncs ella va dir que no, que ho sentia molt però que no li pagava la carrera.
I 150 euros on estava el taxista fins arribar on estava.
És que no sé d'on venia.
Per això t'ho dic.
No sé d'on venia.
Com per ser una urgència, eh?
Que no arriba, eh?
Hem de marxar.
Ja?
Sí, però gairebé, eh?
On hem anat?
Sí, mira, que ens hem menjat el temps aquí al xerrar i explicant-ho tot.
Només vull donar-te...
Espera, espera, que te canvio.
Ah, exacte.
És que m'havies dit això i d'altres coses que tinc preparades que anirem ràpid.
Bueno, rapidíssim.
Només et vull dir-te...
Estem acostumadíssims a veure els famosos que van a festes, convidats a festes,
que han de fer aquella normal foto davant de la pantalla en la qual surt la marca
que patrocina la festa o que...
Normalment, la banda de darrere, sí, sí.
Exacte, o que patrocina la festa o que presenta un evento o el que sigui.
Bé, doncs ha sortit una llista al Suplemento Crónica del Mundo que ens explica què cobren
aquestes persones que van a fer-se la foto davant d'aquella pantalla i que van a la festa
no convidats, sinó pagats.
No, no, clar.
Agafa't a la cadira, eh?
Tenim gent com, per exemple, a l'Anna García Obregón i a la Isabel Presley
que cobren 36.000 euros per fer-se la foto per anar a una festa i prendre una copa.
6 milions de pessetes?
Sí, tenim la Xabel Iglesias que cobra 20.000 euros, a la Genoveva Casanova,
que en cobra 12.000, aquesta xiqueta que acaba d'arribar.
12 quilos?
Natalia Berbeque entre 6.000 i 9.000.
Està bé, dintre d'aquesta, està bé.
Igualment la Viviana Fernández, depèn de què?
També està bé.
Gemma Ruiz, 6.000, la XD, que allò de ser XD es va a caure, va estar moltíssim.
Que no està a la tele, que va sortir a la tele, va ballar.
Ara ja no, que ja ha canviat.
S'ha acabat, s'ha acabat el tema.
I després tenim l'Antònia de l'Ate, que cobra 4.800.
Que ja no canta.
No, és que...
Ja s'ha acabat el programa, eh?
És que ja veu què té.
Ja es va acabar, eh?
No va durar gaire, no?
No res.
I l'Evonne Reyes, l'Alejandra Prat, que cobren 4.000 euros.
Cada una per anar allà un dia...
I l'Alejandro, que no està?
No, no.
Llàstima.
Aquell no cobra perquè no va a les festes.
Llàstima, lllàstima.
I si el convidem a dir, perquè mira, ara estem de 20 d'aniversari,
a lo millor podia passar-se per aquí...
Ja, home, ha de convidar-lo, ho podeu convidar, ara.
Jo, que mira, si es tingués de vermell, jo, igual, eh?
Ros, vermell, verd, el que sigui, eh?
El color que porto el cabell...
Jo li controlaré mirant la panxa.
Per si les mosques...
Pobre.
Deuixer que s'escapi.
Bueno.
Que bé, no?
Em deixes donar l'última notícia.
Sí, però poso també sintonia o no?
Sí.
Vinga.
Que bon rotllo, tothom que ens ha agafat ara, eh?
Que és desagradable.
Abre la boca.
Va, no, és que em fa mal el queixal del seny que jo no en tinc.
Però anem al que m'has dit, també, que comencen per això, eh?
Comencem per això.
Mirall, mirallet, que t'estàs a la paret,
qui és la més formosa d'aquest indret?
Jo.
Més quin dubte, més tonto.
Sóc jo.
A vegades em fas unes preguntes, Sílvia, que jo no ho entenc.
Jo no he sigut.
Bé, parlem de guapos entre cometes.
Comencem per parlar del James Bond.
Bond.
James Bond.
Què li ha caigut, aquest bon home?
Li he caigut un San Benito, però guapo, guapo.
La qüestió és que, bueno, això de guapo, guapo és un dia, et deia,
perquè a mi aquest James Bond ara no m'agrada, mira.
El nou.
Jo no el trobo guapo.
Nou.
I ara menys.
A mi m'agrada més endavant.
Li han fotut una galeta.
El Pius Brosnan m'agrada més.
Sí, sí, sí.
Perquè es veia més cavaller, no?
Es veia...
Home, i que tenia tots els dents, nena.
Totes les dents, això és important.
A veure...
És molt important, és el que et dic.
Li han fotut una galeta que li han fet saltar dues dents, nena.
Què dius?
Sí, sí, sí, sí.
Però això, una nit de borratxo...
No, no, no, estava gravant, el lector es diu Daniel Kira,
que estava començant a gravar una de les escenes de James Bond
i amb una escena de lluita i de baralla,
doncs amb un cop de puny d'aquells que no li ha hagut d'arribar a la cara
però sabeu que se li han manat la mà,
li vam volar dos dents per l'aire.
Una cosa, una cosa impressionant.
Oh, però tranquil·la, perquè ell...
Això que dèiem, està gravant una pel·lícula
entre l'asseguradora de la productora,
a partir d'aquí hi ha un dentista rapi i ja li haurà posat, eh?
Es veu que ja...
No acaben de sortir volar, que ja l'heu posat.
Hi ha una mica de conya amb el tema,
perquè diu que menys mal que aquell mateix dia,
a part de l'escena de la baralla,
i tenia una escena d'amor d'aquelles una mica...
I que l'havien rodat abans, que sort d'això,
perquè clar, t'imagina't que poc eròtic...
A més, si em riurà...
Exacte, que poc eròtic seria un James Bond
allí amb els dents allò rebentats.
No, no quedava gens bé.
Jo crec que ha tingut un començament així una mica raro.
Jo crec que l'hauríem de canviar ja, eh?
Ja, no serveix.
No, que no acabem de gravar...
Encara m'hi queda, perquè va començar a gravar el 21 de gener a Praga
i ha de continuar gravant a les Bahamas, a Itàlia, a Anglaterra...
Vindrà a Espanya, se sap si vindrà a Espanya a gravar...
Ai, no sé, perquè aquí tenim bons cientistes, eh?
Si ha de venir no passa res,
que aquí decideixer que li fem un empasta, el que convingui.
Un empasta.
Però mira que ets, eh?
James Bond, però així és infal·lible.
Com li poden trencar les dents?
Que no ho veus, que això...
Però no veus que no estàs pentint alguna cosa de fer?
Han de moure'n les dents,
ja que el cabell ni amaneu.
Han de moure'n les dents.
Doncs acabem amb ell, amb el senyor Ismael Serrano.
Sí?
Ai...
Què li diries, que li diries, Mar?
No li diria res, el deixaria parlar amb ell.
Que canti, no?
Que canti.
Exacte, de fet jo crec...
No, no soc objectiva, eh?
Per a mi és la millor cançó.
Sí?
No estaràs sola.
Doncs això, que no estareu soles, que estareu amb nosaltres,
si veureu, al 96.7 a Tarragona Ràdio.
Mar, tornem la setmana vinent, eh?
Fins la setmana que ve i molt bon cap de setmana.
Gràcies.
Adéu-siau.
Fins la setmana vinent.
Fins la setmana vinent.
En tiempos difíciles de estrella polar
Sola nunca, nunca estarás
No estarás sola, siempre habrá quien se parta en dos
En cada despedida
Quien te dé aliento cuando te des por vencida
Tu revolución llenará sonrisas
Yo la incorporé a mis aperos de trabajo, a mi vida
Clava hoy tus raíces en mí
Quien pudiera retenerte en Madrid
Visitaremos lugares a los que hemos ido antes juntos
Antes de conocerte, antes de encontrarte
No estarás sola, siempre habrá quien te ayude
A hacer las mudanzas
Quien te regale manos, flores, presencia sin pedir nada
Y allí estaré para amarte
Y aunque no esté, allí estaré para amarte
No estarás sola
No, no estarás sola
No estarás sola
No estarás sola
No estarás sola
No estarás sola