.
Marc, bona tarda.
Oi, molt bona tarda.
Estic molt contenta de veure't.
Ja, ja, tu i tota la redacció.
Ens has descobert.
No, ja fa temps que jo vaig aixecar la llebre de què passava aquí.
De fet, ho explico per la petita audiència.
Digue'l, digue'l.
Jo arribo aquí uns divendres.
Hi ha dies que arribo més aviat,
avui ja porto un rato per aquí.
Sí, avui, però molt aviat.
Què ha passat avui?
Que m'han fet fora.
I no sabíem tan ara i he vingut aquí.
Vinga, vinga, cap a la ràdio, cap a la ràdio.
Saps què?
Fa dues hores que està per aquí rondinant, fent coses,
que t'ajudo no sé què, que vols que faci no sé quanto.
Que puc tocar això, que sí, m'agrada, m'agrada trucar coses.
Bé, no he espatllat res, m'agrada trucar coses,
però no he espatllat res,
que hi ha vegades que toco i dic, estic trencat.
Bé, no, la qüestió...
La fama te l'has posat tu ara, tu soleta?
No, no, però ja, no,
una és conscient que a vegades toco, toco
i hi ha tecles que no sonen bé.
Això de borrar, borrar, borrar...
Això que hi havia aquí era important.
Bé, deixem-ho córrer.
La qüestió és que jo entro per la porta als divendres,
centrem-nos perquè avui estic espessa, eh, nena?
Ui, mami.
Tinc la llengua així com a desnutrida.
Com a solta.
Com a desnutrida, que va morta.
Bé, entro per la porta i em fan hasta una ola, tio,
la gent aquí quan entro.
Home, clar, què més vols, dona?
I dic, hòstia, tu, quin carinyo que em tenen aquesta gent.
Què ha passat?
Què ha passat?
Que és que em faig estimar, però no.
Deus dir això.
No és això.
No.
És que és divendres.
Tu creus?
Són gairebé...
Bueno, avui era superaviat quan he arribat,
però clar, és l'últim dia de la setmana
que la major part d'ells treballen,
els queden escasses hores per apagar l'ordinador i marxar.
Per exemple.
I clar, el veure'm a mi representa que estan quasi, quasi, quasi a punt de plegar.
Amb una cama com aquell que diu fora la porta i l'altra cama dins.
Ah, exacte.
És que estem a mitges.
I clar, jo pensava, hòstia, tu, com m'estimen.
I no, no.
Que té gent que no es fes.
El que estimen és l'hora de marxar, així de clar.
No, no.
Però bueno.
No ens pensis aquesta fama que tampoc és això.
Jo, de totes maneres...
Ens fa alegria que estigui divendres.
Ho agraeixo, eh?
Perquè arriba el cap de setmana, dona.
Però que jo ho agraeixo, vull dir que jo vols que no em veu, t'ho enganyo.
I entro per la porta i dic, a veure, a veure, avui, a veure què em diran.
La patota!
Que alegria de veure't!
Cada dia estàs bé guapa!
I jo penso, ja a casa sola es vull, tinga!
Vinga, anem, què us queda menys, no?
Bon dia a tothom!
Anem per feina?
Sí, escolta'm, sí, sí.
Perquè és que ens dispersem, ens dispersem.
I no pot ser, no pot ser.
Anem amb els diferents protagonistes del dia.
I un dia has trencat el canell de donar-li el timbal.
Entre d'altres, avui parlarem de la Naomi Campbell,
Penelope Cruz, de la revista Hola, què tal?
De Russell Crown, de Liz Taylor i de Michael Jackson.
I no pot ser, no pot ser, no pot ser, no pot ser.
He was more like a beauty queen from a movie scene.
I said, don't mind, but do you mean I am the one?
That could dance when I blow you around.
Marc, què li passa al Michael Jackson?
M'has enganxat mig ballant a 3 quilòmetres del micro.
Aprova't, aprova't, que si no et sentirem.
Ai, perdona, eh?
Perdoneu, eh?
És que estàvem...
Jo per això dic, anem per feina, a casa barraca, que si no entrem, eh?
Ai, ai, ai.
Bueno, parlem.
Michael Jackson ha recollit a Tòquio un premi que li ha donat la MTV a Premio Leyenda.
Oh...
A que sona a llet.
A tu quan et treguen un premi a tota la carrera...
Com fan un numeratge o coses d'aquestes, malament.
Un premi Leyenda, tio.
És que sona a...
Apaga i vámonos, ja.
Sí.
Estàs acabat.
Li queda 3 dies.
És una leyenda.
I ara és que ja no pot ser ni cert.
És llegenda.
Bueno, a veure, és un premi.
Posem-se així.
Home, està bé.
Busquem-la vessant positiva.
Fa molts anys que va pel món de la música, s'ho ha guanyat i jo crec que encara li queda
molt de camí perquè hem de dir que el Michael Jackson és jove, no té 60 ni 70 anys.
No, però 50 llars sí, eh?
Per això, però m'entens, dintre del que és llegenda, que pensem en aquella persona de 80,
de 70, persones que ja dintre de la música estan més cap enfora que acaben dins...
Sempre ho he dit al Michael Jackson, a mi el que em sap greu és que la seva vida privada
hagi anat per damunt...
Està guanyant terreny.
Per damunt, exacte, per damunt de la seva vida laboral, professional.
Però, bueno, la qüestió és que va intentar netejar, entre cometes, la seva imatge, visitant
un orfenat a la capital i inclús va deixar, va fer públic, va deixar entreveure, que no
li sabria greu tornar a adoptar un nen.
Recordem que ell té tres fills, dos són naturals, són biològics i un és adoptat.
I va comentar que hi ha tants nens que estan desfavorits del món.
Sí, és veritat.
Exacte, que a ell no li importaria si calgués adoptar un altre nen.
Però jo crec que ara mateix no seria ben bé el moment Michael Jackson per adoptar.
Recordem que ell tampoc ara mateix, la seva economia, diguem que no està massa bé.
Per papilles, polèvies, aquestes coses.
Primer, Michael, arregla el teu, el que tinguis a casa i després ja sortim cap enfora.
Que adopti un que en tinguis 16 que pugui posar a treballar.
Home.
Almenys per pagar deutes, m'entens?
No, no, no.
Perquè s'automentingui.
No, millor que tregui un bon treball discogràfic, que guanyi un munt de calerons amb aquell nou
treball discogràfic i a partir d'aquí ja parlant de números i d'històries.
Els fans i els de casa seva.
Això, jo parlava per mi, eh?
Ja, ja.
Ho saps, no?
No m'he vist que ha sigut una besana així, una mica egoista.
Hello, Omar.
Seguim parlant de nens.
Aquest és més petitonet, com aquí diu, què deu tenir?
Dues setmanes, com a molt.
Molt poquet, molt poquet, és una nena.
Doncs això mateix.
I es diu, a veure si ho pronuncio bé.
A veure, a veure.
Em sembla que es diu Xilo.
Xilo.
I, bueno, doncs no passaria res.
Ai, m'ha dit Angelina Jolie i hi ha Brad Pitt, eh?
Exacte, si no es digués Xilo Pitjoli.
Pitjoli.
Pitjoli.
Pitjoli no li podia anar.
Aquesta xiqueta.
Bé, la revista Hola, és a dir, la seva besana anglesa, la Hello,
treu aquesta setmana l'exclusiva mundial de les fotografies.
Les primeres fotografies d'aquesta nena...
Que l'havia donat uns, perdona, Marc, uns quants calaran, no?
Uns quants.
Sí, però ara t'explicaré perquè la història té molta molla per sucar.
A veure, a veure, digues.
Les primeres imatges d'aquesta nova filla de Brad Pitt i Angelina Jolie.
Bé, aquestes fotografies van ser fetes,
la setmana passada, a Namíbia, ara.
Bé, la qüestió és que tots els diners que aquestes fotografies poguessin generar,
el senyor i la senyora Pitjoli, com vulguis dir-li,
els van fer les fotos gratuïtes,
però van dir que tots aquests diners que genereixin havien d'anar a parar a ONGs o obres socials.
Fantàstic.
Perfecte.
No, no, però fantàstic.
Molt bé, ho faig públic de tu i també,
però dels diners que tu treguis per aquesta fotografia, que sàpigues que...
Us hem-los cap allà.
Ah, exacte.
Bé, no passaria...
Ells ja tenen els seus diners de les pel·lícules i tot el que fan.
No necessiten més.
Bé, doncs no passaria res si no fos perquè internet,
internet que és a tot arreu,
és a dir, es posa enllà on a vegades no entra l'ull,
entra el ratolí,
ha aconseguit treure la llum,
les fotografies d'aquella portada abans que estigués feta a paper.
I ara què representa això per Brad Pitt, Angelina Jolie i fins i tot per la pròpia revista?
Per Brad Pitt i Angelina Jolie no res,
perquè al cap ells no havien cobrat per aquestes fotografies,
però per la revista sí,
perquè, a veure, t'explico,
a les pàgines d'internet en les que surt la portada d'aquesta revista
surt justament això que et dic, la portada.
Això no és il·legal.
Il·legal seria que haguessin agafat la foto en plan copiar i cortar o pegar o...
O sigui, que haguessin fet un muntatge amb aquelles fotografies.
El que passa és que com que ensenyen la portada de la revista
amb el nom de la revista
i anuncien què és la portada exclusiva de la Ola,
no poden matxacar tot el que voldrien.
La revista Ola ha anunciat que prendrà accions legals
contra tots els llocs d'internet
que tinguin aquella portada de la revista a la seva pàgina.
I això és legal? Això es pot fer?
O sigui, però clar, és una portada
i consta també el seu nom i ho consta tot.
I no és allò que diuen ara, no és un pegar-cortar.
Exacte. No és agafar una fotografia i fer-la servir dient,
però si aquesta fotografia és de tal, tal, i l'ensenyem.
No, ens ensenyen la portada de la revista.
Per tant, no ens estan enganyant, ens estan dient que la revista Ola
traurà aquesta exclusiva mundial.
Això també tenien que haver-ho fet ells d'alguna manera.
És un arme de doble joc, no?
A veure, quan hi ha un treball d'isogràfic, un LP9,
que ningú vol saber com, ningú vol ensenyar encara
com és la portada per donar precisament aquest boom mundial,
el que fan és posar allà on teòricament ha d'haver la fotografia...
Un interrogant o...
Un interrogant o alguna cosa en blanc,
precisament per això, per donar aquest bombaço.
Però si ells mateixos han donat a través d'internet
la portada seva exclusiva,
ells mateixos han fet la pròpia traveta, no?
Jo no sé si té gaire sortida legal, aquest tema de nomes.
Ja ho provaran, ja ho provaran.
Tots els advocats trobaran petites qüestions legals,
petites coses per poder dir drets d'autor
o alguna història d'aquestes, que segur.
Però clar, en cap moment no diuen de qui és la fotografia
i de quina revista és l'exclusiva.
Per tant, és això que diu, només fan que informar.
Com nosaltres.
A veure, què sé el que passa?
El que passa és que nosaltres, gràcies a Déu,
no donem la fotografia perquè això és ràdio
i no és televisió.
Només els faltaria...
Tu t'imagines, només els faltaria aquí una càmera.
No.
Uuuh, quin ridícul.
Uuuh, que no podríem ballar ni fer les coses que fem.
Ah, exacte.
Si jo et poso aquesta frase...
Que tonta soy.
D'aquí estem parlant, tenim diverses opcions.
Sí.
Anna Obregón?
No.
A veure, a veure, l'altra, l'altra, l'altra.
La senyora Beckham?
No.
Llavors estem parlant de...
No, Mick Campbell.
Podríem haver-hi posat més nens plorant,
però ja n'hi ha prou, que plorim...
Ja n'hi ha prou, ja n'hi ha prou.
Sí, mira, m'entrebanco.
Parlem no de tontes,
que també entraria a l'Avina Spears amb aquesta...
Ui, espera, hi havia una cua.
No parlarem d'ella, avui.
Parlem de no, Mick Campbell,
que ja n'hi ha prou de tonta per arrodonir-ho.
La qüestió és que ella,
que es veu envoltada d'un món
en el que totes les seves amigues són mares
i ja tenen crius, un, dos o més,
ha decidit que ha arribat el moment,
que vol tenir un fill, però no.
En sèrio?
Sí, sí, en sèrio, en sèrio.
Què dius?
Vol ser mare?
Però no amb qualsevol.
Amb el seu nòvio multimilionari.
Home, digue-li tonta.
Llavors aquesta ja no l'hi podem posar amb ella, eh?
Aquesta tonta sóc ja no, eh?
De vegades, que segons el diari de Sant,
ha triat com a pare el seu novi,
que d'un nom es diu Jafar.
No es deia Jafar també un del rei León?
No, el de l'Aladín.
Ah, el de l'Aladín.
El Jafar, el dolent.
Uh, doncs mira.
El dolent de l'Aladín és el Jafar.
La qüestió és que aquest milionari àrab
intenta ocultar la seva imatge pública,
no?, a les càmeres.
Perquè no s'hi ha vist, eh?
No li agrada, no li agrada.
No s'hi ha vist, no s'hi ha vist.
És com molt discret, no?
Tampoc ho necessita,
perquè té molts carabons i moltes històries.
No li ve d'aquí, de vendre exclusives.
Doncs no sé si li agradarà
tenir un fill amb una persona
que és tan multifotocopiada.
I tan pública, que t'adona.
Però clar, moltes de les coses
que podríem dir s'han esbrinat i s'han sàpigut
també ha sigut per filtracions
de gent directa d'ella o d'ella mateixa.
És aquí la cosa, perquè és algú molt proper a ella
o algun familiar a ella
que ha dit i llegeixo textualment
està desesperada
per tenir un bebè amb ell.
Ui, compta les pastilles.
Ves comptant a veure si hi ha alguna una que falta,
l'altra que es trenca.
Tu vigila, perquè aquí jo...
A veure, a ella no li fa falta els diners,
però jo no sé si allò que li fa falta
és una mica de seny.
Jo li agafaria per aquesta banda més que l'altra, eh?
A mi em fa la fe d'aquesta xiqueta...
Perquè recordem que es va gastar fa poquet
en el seu aniversari,
que jo crec que també allò dels anys també pesen.
Sí.
Es va gastar un milió i mig d'euros.
Exacte.
Amb un dels hotels de 36.
Sí, per això te deia que hi ha el rellotge biològic.
Corra, Naomi, corre!
Jo no sé, parlo per parlar,
perquè ni tinc la seva edat ni tinc fills.
Però jo crec que...
Jo sóc estic al doblete.
Ella no té una vida, un ritme de vida,
com per fer de mare.
Exigeix moltes coses
i no sé si ella està disposada a deixar...
I a perdre, segons quines coses...
Exacte, algunes costums que ella té...
Però, Mar, tenint el nòvio que té,
que s'acompatirà segurament amb el seu marit
o el seu company o el que vulgui fer...
O el pare, simplement.
O el pare, simplement.
Tu saps de quartos també de calais
que també anirà fent i aquest fill anirà creixent
i les babysitter que passaran per allà?
I que ens explicaran les seves històries?
Ah, tot això continuarà, tot això és una roda!
Sí, sí, com una inversió més, crec.
Que bona!
Vist així?
Que ens rebassada que ets, eh?
Jo?
Serà per una bona mestra que tinc?
Qui t'ho ha ensenyat, això?
Parlem de mestres.
Que tenim per qui a la Lidtel
l'alcrat tota amoïnadeta,
però què li passa, aquesta bona malalta?
Això és que no aixeca cap
i mai més ben dit.
Sí?
No aixeca cap.
I què li passa, aquesta bona dona?
Doncs la setmana passada va haver de desmentir
que no tenia problemes de cor,
que no havia patit cap angina així important,
que estava sana,
que pateix, això sí, en teoria,
una osteosporosi aguda,
que és el que fa estar en cadira de rodes,
perquè està com a molt dèbil
per caminar molta estona.
Bé, doncs aquesta setmana,
de turno,
ha hagut de desmentir
que té Alzheimer.
també li havien posat
una altra malaltia més
a banda de la que ja
teòricament tenia.
Exacte.
No en plan,
oh, si tinc Alzheimer
no me'n recordo,
no.
Simplement va dir,
no, no,
és que jo no en tinc d'Alzheimer,
me'n recordo de tota la meva vida
i de tot el que m'està passant.
Tenim les declaracions
del final de la frase
que ens va dir
Liz Taylor.
Ah, sí?
Malas, malas,
no se va a ninguna parte
y lo sabes.
Clar,
t'han de posar-li
tanta malaltia,
tanta malaltia,
al final se'ns ha posat
de mala llet.
Clar, no,
i el pitjor serà,
el pitjor serà
si última hora,
un dia que tinguin
un constipat,
ja li...
La maten.
La maten públicament.
I nosaltres
li diem a la Liz Taylor.
Tampoc es para ponerse así.
Doncs també és veritat.
No, no cal.
Tampoc, tampoc.
La veritat és que,
Liz,
jo crec que arriba un moment
en què és igual
si parlen bé o malament
de tu.
La qüestió és que segueixin parlant.
Por eso vete,
olvida mi nombre,
mi cara,
mi casa
y pega en la vuelta.
Jamás te pude comprender.
Vete,
olvida mis ojos,
mis manos,
mis labios
que no te desean.
Tu creus que això
li ha dit la Penélope
al nòvio
o al nòvio
o a la Penélope?
No ho sé,
però jo començo a estar preocupada
perquè en aquesta noia
li duren menys als nòvios
que en altres la pasta de te.
No, no és normal.
Ai, jo tenia pasta de te, eh?
Home, n'hi havia,
però clar,
arriba a estar, guapa.
Per això, per això.
Perquè hi ha moltes manos
i un munt de boques.
També és veritat.
Bé,
però què ha passat amb el Maconaquiu?
Doncs han fet oficial
la seva separació
que va tenir lloc
fa un mes.
Oh, un mes?
Ja fa que veient anys?
És que clar,
entre que la notícia creu
l'Atlàntic
i una cosa o l'altra,
aquí arriba nedant
i està cansadeta
i fins que no va recuperar.
Quan arriba aquí
està clausten
i no ens ho pot dir.
Bé, la qüestió és que...
Perdona, Mar,
mira que correm per internet
però aquesta no.
amb aquesta notícia
no va bé manera, eh?
O possiblement,
també podria ser,
han fet un comunicat
en el que asseguren
que la separació es deu
al temps
que passen separats
per qüestió de feina.
Que no estiguin junts
fa un mes
no vol dir
que ho hagin fet públic
fa un mes.
Ah, d'acord, d'acord.
Aclarim-ho.
Però bueno,
mira, Penélope,
jo no sé
què vols que et digui,
xiqueta,
però és que a tu
no...
Això dels americans
a tu no et va bé.
No.
Primer el Tom Cruise,
ara el Maconaquiu...
i d'altres que se li han atribuït...
Que segurament que no...
No, xatona, no.
Torna cap a Espanya, dona.
Torna cap a Espanya,
producte.
Made in Spain.
Jo, digue'm inculta.
Bueno, no m'ho diguis
perquè et giro la cara.
Però vols dir
que aquesta xiqueta allí
fa tanta feina
com per anar pel món?
No ho sé, carinyo.
No t'ho puc dir
ni que sí ni que no,
ni blanc ni negre,
no.
Penelope,
torna a casa.
Això.
O no.
Amb els teus.
Amb l'almodó,
que tot t'acau molt bé
i ara mateix està aquí
de la feina.
I això.
Clar.
No sé,
però no té sort
amb els nòvius americans.
No res,
torna cap a casa,
vol dir a casa,
vol dir a casa
per Navidad
i si no,
torna abans.
Ara que pensant-ho
egoistament
és una manera
que parlin de tu
com de l'Alice Taylor.
Ah, mira ella,
sempre buscant el puntet, eh?
És que tot té
sempre dos cares.
I parlant de cares,
què vol fer aquest home
amb tantes cares
conegudes o no
del món del...
Rugbi?
Per exemple.
És una qüestió de pilotes.
Maquetes una miqueta
més rara,
no rodoneta,
rodoneta, eh?
Jo he dit pilotes,
no he dit la forma.
Bé,
Russell Crown,
que s'avorreix moltíssim
en les seves hores lliures,
ha decidit,
a veure si ho pronuncio bé,
comprar els Sidney Rabbitots.
No sé si es diu així,
però no ho tornaré a repetir
per si un cas no fos
que ofengués algú.
és un club de la Lliga Nacional
de Rugby Australiana,
del que ell és un apassionat seguidor.
És com si ara
li donessin l'opció
a un aficionat del nàstic
de comprar la meitat
de les accions de l'equip.
O comprar el nàstic sencer,
d'alguna manera,
de ser el directiu,
de ser el president.
Ell i un empresari
que es diu Peter Holmes,
com el Sherlock,
però en Peter,
ha decidit comprar
la major part
de les accions del club.
És a dir,
que ara tindrà,
jo què sé,
un negoci...
És que a ell a l'esport
sempre li ha agradat força.
a la boxa,
al rugby...
Va bé, no?
Al tirar de telèfonos...
Per això també,
tirar de lliure,
de telèfonos...
Si hi ha distància, eh?
A ell a l'esport
sempre li ha agradat.
Sempre li ha anat bé.
Sí, sí.
Bé, jo no sé,
no sé,
Russell,
cadascú inverteix els diners
on vol.
On vol.
I on pot.
I depèn dels carerons que tens.
Però jo no sé,
invertir els diners
en suspensoris i pilotes...
Tu com que no, eh?
Tu et veig a l'illa
com el de la setmana passada, eh?
Quina illa?
Comprar una illa...
Comprar una illa...
Això és una inversió,
compra terreno.
Claro.
Hombre.
Hombre.
Hombre.
Ai, cada setmana és més cutre
aquest moment.
Compleaños, feliz.
Vale, mira,
ho diré ràpid
perquè s'acabi la música de seguida.
Tenim entre d'altres,
ojo, eh?
El Johnny Curtis
que en fa el Johnny.
El Toni Curtis,
ara sí,
que en fa 81.
És que aquesta música
em fa dispersar més la ment.
Sí.
81, però sí.
Creïble, creïble, creïble.
Sí, sí, sí.
El Rafael Nadal
que en fa 20.
Veus?
Ell, també de pilotes.
L'Angelina Jolie
que en fa 31.
Que dius.
Ai, que ha coincidit
amb el naixement
de la seva filleta.
Un regalet.
Oh, que bo.
El David Bisbal
que en fa 32.
Sí,
que maneix el 79
si no recordo malament
Almeria.
Almeria, sí,
l'any no ho sé.
Sílvia Jato
que en fa 35.
M'acaba molt bé
aquesta xiqueta, eh?
Sí, xiqueta.
És una imatge d'aquelles
que allà on vagi triomfa.
Simpàticona, sí.
Miguel Ríos,
62.
El Michael, que diguis.
Michael, 62, nena.
Un altre Michael,
el Jotafox,
44.
Bé, també bé.
Bé, ben posadet, sí, sí.
Amb el Parkinson
més o menys,
més o menys controlat.
És molt valent.
El meu,
un,
un dels meus actors preferits,
el Johnny Deere,
43.
Ah,
i diuen d'ell
que li han donat,
no sé si li han donat
un premi a l'accessibilitat
de cara a les fans,
perquè es veu que aquest home
quan, mira,
encara que estic cansat,
diu, vinga,
porta el xeca en blanc,
porta el que vulgui.
És una d'aquelles
estrelletes,
entre cometes,
que és
amigable amb tothom.
Bé, però acabarem,
acabarem amb el protagonista,
entre cometes,
d'aquests aniversaris,
perquè es diu Jones,
Tom Jones,
i en fa 66.
66 ja?
Ei.
Oi.
Com es deia el tigre de què?
Ai, no me'n recordo.
Ara m'has deixat així.
Busquem-ho,
busquem-ho.
I també penseu-ho vosaltres,
a les cançons, eh?
Aquesta deu ser
una de les cançons
que més s'ha cantat
a tots els karaoke's del món, eh?
I espera't, eh?
Que encara portarà cura, eh?
Me veig la versió hip-hop
o la versió remix
o no se'n queden
d'aquesta cançó.
Inusual, eh?
Marca, tornem la setmana vinent,
serà divendres.
No ha estat tan dur, eh?
Allò com ho pintaven, eh?
Discipi la mare avisant,
cuidado, cuidado.
Abans de sortir a l'antena em deia
avui, avui,
compta avui amb mi.
No, de fet...
Que estic més salgues
per lo de los laos.
No, ho he de dir.
A veure,
em feia com una mica de por
començar el programa
perquè no volia parlar
d'enterros.
I clar, és difícil
escarbar tot això
per trobar alguna cosa
realment...
És que Déu-n'hi-do
com estava en la revista
del Caraboy, eh?
Mínimament substanciosa,
exacte.
I almenys que hagués quedat
una mica això divertit
i amè i que no hagués quedat...
Intentar trencar una mica el gel.
De totes maneres,
molt bon cap de setmana.
Fins dilluns
pels altres oyents
de Tarragona Ràdio
i per tu i per mi,
doncs,
fins i tot.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins dilluns.
Fins demà!
Fins demà!