El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barcó de guerra de la flota d'Ultramà.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què va passar ahir, avi?
Ens van despistar una miqueta, crec, eh?
Això de començar l'any, després de dues setmanes de vacances,
va venir a dilluns, que a dilluns va venir molt ben acompanyat.
I jo a l'hi l'esperava, i jo a l'avi, i l'avi,
i avui que no ha vingut a l'avi, que ha passat, que va perdre l'autús.
No, són aquelles coses que a la vida passen.
Jo, entès que tu, tu ho havies entès, l'altre que era un dia,
l'altre que d'aixòs, dic, mira...
Què et entiendo, que et entiendo mucho.
I vaig pensar, doncs mira, mal per mal, que descansin els guients.
No cal que sientis.
Que ens van enyorar, eh? Jo crec que el van enyorar molt, eh?
Això espero.
Sí, sí, sí.
No ens van trucar perquè van dir, el millor és canviar l'àvia avui.
Que normalment quan falta alguna persona, jo que dius,
quan alguna cosa puntual, dius, ai, es deu trobar malament,
perquè és el primer que pensem.
Perquè sempre pensem algunes coses dolentes.
Jo, francament, m'ho trobo malament moltes vegades,
i més ara, amb aquestes pluges, i aquest temps.
És que d'unió, eh?
Els ossos, els ossos, i clar, quan llavors tinc aquella embòlia,
sempre em queden restos, però supero.
Procuro superar-ho i no hi compto amb aquestes coses.
Puc dir que...
Vostè és un heroi de la ciutat.
No, no, no.
No, no, no, mira...
Perquè, a més a més, Clavi Ramon, algunes vegades m'he de aquí,
oi, que fa mal d'aquí, però diu, vinc cap aquí,
que em doneu energia, em doneu força,
i anem amb bona trampera, matí.
Sí, perquè saps què passa?
La sort que tinc jo, per exemple,
és la mentalitat que m'obligueu, m'obligueu, en bon sentit.
Això, això l'anava a dir, eh?
En bon sentit, perquè a vegades vaig...
Escolta, m'avi, faig una exposició,
si pogués fer la presentació, i tal, i tal.
Bueno.
Fantàstic.
Jo m'he trobat un puesto, a vegades,
escolta'm, però no dis quatre paraules,
però que vols que diguis, i tot el que dic jo ja se sap...
I no el deixen, eh? No el deixen.
I vull dir, però llavors, això a mi em reanima,
i llavors, no sé d'on me surt,
i em passa com aquí, que a vegades vinc aquí,
no sé, a vegades que parlarem el que sigui,
i mira, comencem a enrotllar-se, a enrotllar-se,
i surten coses...
No, però avui ja m'ha dit que et vol parlar d'una exposició
que s'hi inaugura avui,
i que ho vam anunciar, ho vam anunciar,
al passament del dilluns.
Sí, ho vam anunciar.
Bueno, jo ho dic ara, però això fa referència també,
perquè és una exposició col·lectiva,
de pintura, fotografia, i coses d'aquests,
que fa l'Ateneu.
Però, a mi, doncs, ja saps que les fortes,
les fem allà baix, el tinglado,
a vegades vaig a un altre puesto,
i em fa gràcia aquestes exposicions,
perquè encara que no ho vulguis,
te recorden coses que vaig dir un dia,
que hi ha pintors amb una sensibilitat,
que busquen uns racons,
unes coses que...
Ah, mira, no hi pensava que em feia això.
Ah, mira que...
Ha quedat més maco del que de veritat és,
que moltes vegades, depèn de com sigui el pintor,
li treu una bellesa natural,
que tu no li saps veure.
I el curiós és que aquell quadre mateix,
pintat amb dos pintors diferents,
el mateix quadre...
És un món.
Es veus que cadascú, doncs, el veu d'una manera.
I això és el bonic.
Això és el bonic,
perquè a vegades passa això també a la televisió,
que veus un model,
un d'això és de models.
Una passarel·la, sí.
Una passarel·la, tots són dones,
tots són guapes, sí.
El mateix vestit, el que sigui.
Però llavors els mires la cara
i veus que una té una expressió,
l'altra una altra expressió...
Sí, una més simpàtica, una altra més seriosa.
I llavors veus una i dius
aquesta no és tan guapa,
però mira quina expressió que té.
Vull dir, doncs, amb la pintura,
i amb això passa el mateix,
passa el mateix,
perquè dius, mira aquest quadre,
que havia de dir aquest racó,
a la ciutat et profit.
Mira quina cosa havia fet.
Quina llum, no, que li ha posat.
Quina filigrana.
Vull dir que la vida,
i això el que em passa a mi,
que és el que m'anima.
Doncs, veure aquestes coses,
a vegades jo em poso davant
d'un lloc de Tarragona, per exemple,
i ho miro i penso,
ves què haurà passat per aquí,
amb els anys que té aquest carrer,
amb els anys que té això,
aquí compta com,
perquè clar,
per exemple, dels romans fins aquí,
bueno, aquest carrer no existia,
però de l'edat mitja que existeix aquest carrer,
aquí hem passat en capellespars,
hem passat pagesos,
hem passat revolució,
hem passat el que sigui,
i compte tu aquí,
si se'n pot treure de profit,
si poguéssim treure'n...
Si les parets parlessin, avi...
M'entens com vull dir?
Vull dir que a vegades...
Per una part...
Que a vegades va més que no parlin.
Per això li deia, per una part.
Parlin perquè a vegades...
perquè a vegades potser hi haurien més lluites de veïns,
o de matrimonis,
o de parelles,
si parlessin.
Per això, per això.
O s'explicarien coses que no s'han de saber.
Per això et dic jo...
No, no, però no fa falta sense lluites.
Per això queda paraula que diem.
Ai, si les pedres parlessin.
Ai, si parlessin.
Val més que no parlin de vegades.
Home, però avi,
depèn de com també posarien a molta gent al seu lloc.
Des de la lloc.
Que també va bé, eh?
No, que la gent...
Tot té les teves coses.
Jo sempre he dit
que per mi
les cases
haurien de ser de vidre.
Menys uns llocs determinats.
Si jo m'imaginava ja...
Uh, avi.
Perquè llavors...
Que hi ha persones aixecants al matí...
No, no, no, això és la part menys d'això.
A mi, a mi, ho dic per un altre sentit.
A veure, a veure.
Que potser les gens foren més reals.
Potser no hi hauria tanta hipocresia.
Per això, per qui anava, avi?
Que potser surt...
Perquè llavors, si sapiguessin l'interior de més de quatre...
I de cinc.
I de cinc.
Farem més sincers.
Farem més nobles.
No hi hauria tanta hipocresia.
Més senzill, s'avi.
Sí, sí, de fet.
Jo crec que ens falta senzillesa i també ens falta respecte.
Sí, sí.
Passa això, saps?
Perquè llavors, aquesta cosa que tenim...
Ai, això aquest d'allòs, a vegades,
ens fa posar en un estat nerviós,
ens fa posar en unes situacions...
Se li diu ego.
Ara tothom ho veient com a ego, no?
Sí, sí, sí.
Però que diguis ego i existeix i anem seguint-ho,
no funciona res.
I cadascú s'ho menja, no depèn de com.
Jo una vegada, fa molts anys,
em vaig dir quan era petit,
oh, que fó interessant així,
aquest xiquet que ara...
Jo parlo jo amb xiquets,
per no dir ara, de persones grans.
Sí, sí.
Ves aquest xiquet que presumeix això,
veig que ho posa a casa seva
i mira després, saps com el dir?
Ja pensaves aquesta cosa, saps com el dir?
Sí, sí.
I allò...
I ara ho penso dels grans.
Llavors pensava dels nens
i ara penso dels grans,
més de quatre,
quan sortirien al carrer com sortirien.
Avui ha vingut molt inspirat l'àvia.
No, no, no.
Tu m'has provocat.
Jo?
A veure, eh?
No, si ara serà culpa meva,
això no val.
No pot ser això.
I tu ha sortit una exposició de pintura
i escultura i fotografia i tot.
Hem de recordar que és una exposició mista
que no ho hem acabat d'explicar,
que es fa al carrer Sant Magí, eh?
Sí, sí, sí.
Que no al carrer Sant Magí,
com ens deia el convidat,
que no confonguem al carrer Sant Magí,
que està, doncs,
a propet del carrer Abolledo,
abans de les escales.
A la mitjalluna.
A la mitjalluna.
I que ja ho trobeu, no?
Sí, sí.
Mira, i doncs demà farem la presentació.
Avui?
Avui mateix?
Sí, dona, eh?
No?
Sí, però demà en parlarem
de la que hagi pogut tindre.
Ara jo, que anava jo per feina, ja.
No, tot i com que ja faig la presentació,
doncs a veure,
demà t'explicaré,
doncs ja és com ha anat la cosa
i tot i es pot dir, sí.
Molt bé, molt bé.
Està la guaita, eh?
Avui, gràcies, fins demà.
Adéu, adéu.
Arribaren temps de guerres,
de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons,
els mariners de Calella
i el meu avi al mig de Port.