El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El nostre avi, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal això del divendres 13?
Va bé tot el dia avui?
Sí, no?
És que teòricament això, divendres 13, no ha de ser influenciable.
És el dimarts 13.
Mira, si vas a França és el número de la sort.
Per això.
O sigui que cada puest ho tenen...
A més, avui el veig de groc, o sigui que tampoc...
Escolta, que em trobo bé.
No, la camisa.
Ah, com que em trobo groc, anava a dir, escolta, que em trobo bé, eh?
No, que passa que ahir portava allò, estava ben guapo, avui porta groc.
Que avui el divendres 13, clar, però això del divendres 13 és més per la pel·lícula
que hi ha de por, que vam fer un munt de parts i encara estaven fent-les.
Això són maneres de la gent pensar.
Sí, no, per entretenir-nos cada dia.
Una cosa, un dia perquè sigui dimarts, l'altre dia perquè sigui divendres...
T'emmartes i t'embarques.
Veus?
Vull dir que cada cosa ve a conveniència de...
Bueno, mira, cadascú té les seves...
Però no em digui que vostè no li, allò que dius, veu les tisores obertes, no les tanca.
O el gat negre, allò que dius, ai, ai, mira, no és supersticiós, avi?
Tothom ho és.
Ah, això.
Tothom ho és. A mi, la persona que em diu que no ho és, m'enganya.
A jo sí, jo sí, i soc molt, eh?
Perquè una cosa és superstició, l'altre diu, no, supersticiós, no, té les seves manies, que és el mateix.
Sí, li posa un altre nom, però és el mateix.
Perquè, per exemple, el que té la mania de sortir de casa amb el peu dret o amb l'esquerra, és una mania.
A mi em passa això quan m'aixeco.
I avui sempre, jo, posa la cama dreta cap endavant, que l'esquerra ja sortirà.
Vull dir que, de fet, de fet, hem de mirar.
A vegades pas pel carrer i hi ha una formiga i et sap greu xafar-la.
I no veus un i dos formigs i et xafes perquè no facin d'allò.
Perquè dius que, oh, això que dius tu, un gat negre.
Oh, un gat negre, avi, tres me van passar.
No, home, no vull, però així allò que dius, mira, estava a punt passant per un carrer,
fum, un gat negre per davant, dic, bueno, ja no pot passar res més.
Sí, al cap de dos dies, un altre gat negre, dic, bueno, ja el tenim.
Doncs, bueno, doncs, ara, si hagués sigut un d'aquests jugadors
que hagués anat a comprar un número que hagués acabat en tres.
Per què?
Per què?
Per què no moriu, això, abans?
Perquè el gat negre porta sort, per segons qui.
Perquè la prova està que a Barcelona, al carrer Pelayo,
hi ha una aixada loteria, que és el gato negro.
Veus?
I, escolta'm, a dir, s'enfarta de haver-hi de números.
Perquè hi ha gent que...
Que creu.
Vull dir, és cosa d'aquestes.
És el que diria abans, que el número 13, pels francesos,
és el seu número de la sort.
El gat negre, depèn de per qui,
a lo millor és fantàstic que et passi per davant
o que caigui la sal, no?
Que la sal també deien que portava a ser per...
No, la sal no pots ensar-ne perquè si et queda una miqueta de sal,
jo recordo que hi havia gent, que jo he vist, eh?
Que si allò posar la sal, el menjar, el que sigui, cada miqueta,
l'havien tirat per sobre de l'espatlla.
Vull dir que hi ha una sèrie de coses, sí, sí.
No, no, és que tots dius, oh, supersticiós.
No, i ara, manies.
I vostè fa alguna cosa, alguna mania d'aquestes que comentava la mare, avi?
Segur que en faig, segur, però no m'ho adono.
Perquè passa pel mig de les escales, no?
Com?
Allò que era una escala oberta, algú que està arreglant no sé què,
i passa pel mig?
Sí, sí, sí.
Jo no passo, no per superstició, avi,
sinó perquè segur que pot caure un martell o alguna cosa
i m'enganxa per sota, eh?
I un altre dia potser passaré pel costat perquè no em ve bé passar per sota.
Vull dir, depèn de com t'agafa.
Això de la superstició és una cosa que depèn de cadascú.
Però, avi, fem una cosa.
O sigui, perquè ahir ens vam quedar a mitges d'una història
que jo crec que és força interessant.
Que en parlàvem, se'n recorda, de llocs on es pot fer exposicions.
Sí, sí, sí.
I llocs que hi ha...
Sí, sí, és interessant perquè jo ja fa anys i anys...
O sigui, perquè sempre se'ns menja el temps.
Sí, home, jo ja penso que vaig estar 5 anys
fent el concurs de pintura ràpida de la Grupesca.
Sí, és veritat.
Jo tenia el temps de Catalunya i tot això.
Perquè als 14 anys vaig començar a treballar ja a Castellarnau
i la meva feina era en pla de decoració, en pla d'això,
i també pintava.
I dels 14 anys que tinc aquest curconet de l'art.
A vegades m'empipo, m'empipo.
En fi, després vaig deixar-lo perquè vaig ja més a la feina,
casar-me.
Però llavors també porto 18 anys amb el Sindicat d'Iniciativa
fent exposicions.
Primer al carrer Major.
Llavors va vindre més gent.
Perquè, clar, vaig començar perquè a Tarragona ja vaig dir un dia.
No es feia el tema a Tarragona.
I vaig proposar això, i va ser un èxit.
I després fem tema lliure.
Hem fet de còmics amb el Sindicat d'Iniciativa.
Hem fet diferents tipus de coses.
Llavors va fer petit.
Llavors vam anar a les voltes del Pallol.
Llavors va fer petit.
I la sort va ser que el port, que és un dels llocs que jo reconec que fa cultura també a Tarragona,
perquè ens deixa el tinglado per poder fer exposicions.
I allí, clar, ens trobem.
L'última que vam fer, fa 18 anys que en fem, no?
Les últimes que vam fer allí, de tema lliure, van participar 104 participants.
I del tema de Tarragona, 90 i pico.
Déu-n'hi-do.
Clar.
Aquesta cosa ho dic perquè, per exemple, amb les col·lectives aquestes,
hi ha una cosa que a vegades no s'aprecia o no es nota o no es diu.
Perquè, clar, molts pintors pinten.
I avui en dia no veig aquests locals.
Bueno, hi ha l'Òdena, hi ha el Ribes, però són galeries.
Sí, sí, n'hi ha coses puntuals.
Són galeries.
I allí, clar, ha de ser un pintor ja que tingui una miqueta de nom.
No, i després també que la galeria en si ho accepti, també, perquè, clar...
No, no, no, ja et dic, aquests puestos ja són galeries.
Una cosa més selecta, no?
Llavors hi ha altres puestos que ara també se'n fan molts de puestos d'exposicions.
A mi no és una granja, a mi no és un bar, a mi no és un restaurant,
però allà a mi ja et pensen quadres, cafeteries...
I ara n'hi ha dos o tres més petites, també, que prengen prospetí, el que sigui.
Clar, llavors hi ha un que és aficionat i no s'atreveix,
i, clar, espera, i si posar-ho allí i no posar-ho allà,
llavors en una col·lectiva d'aquestes, com fem nosaltres,
doncs s'admet i llavors aquella persona s'atreveix
i la gent, doncs, l'anima.
Ah, mira, no sabia que pintaves.
Oh, mira, va bé.
A vegades te fa una miqueta de cosa perquè hi ha persona també
que comença a envoltar una tela
i es pensa ja que la família i els amics li diuen
oh, que ho fas bé.
L'enganyen, perquè...
Home, depèn, depèn.
Hi ha moltes vegades que sí que és veritat que també pot arribar a pintar bé.
No, perquè com més ne saps, menys ne saps.
Pitjor és, no?
Sí.
Però també per arrentar-lo una miqueta també va bé,
que de tant en temps...
Perquè quan comences, aprofites, vinga, vinga.
I quan un ne sap i en sap, més de quatre vegades es tripa el quadro
o l'obra...
Per tornar a començar, no?
Perquè no li agrada el que ell vol fer.
O ho guarda, senzillament, que comentàvem l'altra vegada,
que ho guarda però ho deixa en un racó d'aquí.
Bueno, no, imagina't que el quadro es guarda, per exemple,
quan pinten un quadro, es pinta un quadro,
que s'ha acabat, es pinta amb il·lusió.
Però llavors, es deixa en un racó uns dies o un mes.
Això ho feien antigament, anys enrere,
els pintors que n'hi havia molt menys,
i llavors érem pintors ja que això...
Ho feien per llavors veure al cap d'un temps
la reacció que hi veia diferent,
com si fos un altre ulls.
I llavors veien els defectes que pintar amb il·lusió no es veuen.
Clar.
Entens?
És com quan estàs enamorat, avi.
Bueno, deixa-m'ho.
Aquesta part la tornarem a agafar
si ens recordem el dilluns.
Avi, boníssim cap de setmana, eh?
Gràcies, gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Soli en cantar, soli en cantar,
visca Catalunya, visca el Catalan.