El meu amic, el meu amic, el meu amic...
Avui, Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Com està?
Mira, com sempre, eh?
Em fan un mal l'esquena i les cames de ballar...
És que no estic acostumada i, clar, m'animo.
Veus que m'enfalten i tot les paraules.
No pot ser, no pot ser això, que sigui dilluns.
No pot ser.
No, hi ha molts que diuen, el dilluns vaig a l'oficina a descansar.
Sí?
Com que cap de setmana, entre que s'hi van aquí, s'hi van a la parcel·la, s'hi van a festes, s'hi van a un dinar...
Passa feina, passa feina.
No és això, que durant tot aquest cap de setmana, que sigui, anant a un costat, anant a un altre, que sigui ballant, que sigui para, que sigui...
Oh, és que és gotada, eh?
Avi, Déu-n'hi-do, quina convidada que hem tingut aquests dies. Fantàstica, eh?
Que s'ha volia la pena, eh?
Sí, sí, sí.
Saps què passa? Que és curiós, perquè a vegades una persona la coneixes, la tractes, el que sigui.
Però a vegades falta conèixer aquella cosa de quan hi parles i es posa...
Perquè, clar, llegeixes un llibre i dius, bueno, qui l'ha escrit?
Espegué.
Però llavors quan veus que l'escritor o l'escritora et parla amb aquest sentiment i aquella cosa, dius, manifesta, el llibre reflexa el que pensa i d'això.
I el que hi ha dins, eh?
Sí, sí. Jo crec que ha sigut una bona... A mi, clar, em sap greu perquè... No em sap greu. Em sap greu una cosa que vaig dir que parlaríem del Carnaval.
Sí.
Però, clar, el trobam jo amb ella...
S'ha passat la setmana volant.
No, no, el trobam amb ella al carrer i comentar i d'això dic, anem, anem perquè crec que era un moment trencar, encara que sigui trencar el Carnaval, amb una cosa d'aquesta manera i tan sentimental com és.
Li dic una cosa, valia la pena trencar una mica el Carnaval només per sentir-la i per saber i per experimentar una mica més allò que deia abans.
I portar un tema, doncs, que entre tu i jo, doncs, quedi entremig com si fos un regal.
A més, ha sigut fantàstic.
Molt, molt.
Avi, avui podem aprofitar per parlar una mica del Carnaval, però vostè sortirà o no? Perquè jo sé que l'avi és de veure-ho.
Sí, sí.
L'agrada molt veure la rua del Carnaval, la rua del lluïment.
A mi tot el que sigui veure, eh? S'entén veure i també hi ha coses de veure que m'agraden, eh?
Oh, i tant.
Però veure les coses de la vida m'agrada i potser he arribat a aquesta edat que moltes coses m'han servit per aguantar els anys, per aguantar la cosa.
A vegades estic sol i penso...
Per gaudir, per gaudir, no aguantar, gaudir, que seria diferent.
Bé, perquè a vegades aguantar amb mi mateix, una cosa a vegades és gaudir que dius tu d'una cosa, però a d'altra cosa aguantar amb, aguantar amb, dic, bueno, m'aguanto perquè no d'allò.
No, o sigui, la paraula està bé. El que passa és que ha sigut en aquest sentit que ho he dit, no?
I recordes coses, i recordes fets, recordes... I llavors no t'ho sembla que els anys passin.
Llavors sembla que te trobis encara... I és la gràcia.
Jo aconsello a les persones que diuen, home, faig gran. No, no t'hi fas gran. La vida segueix.
Vull dir que és una cosa que... Perquè ara mateix diuen, oh, és el temps, és el temps. Escolta, m'anys enrere el temps també feia aquest, però ja ara me'n sento.
I és el temps que feia, no? És el temps que feia.
Soc jo, no és el temps, soc jo, perquè jo anys enrere feia aquest temps que fa ara i no me sentia dels ossos.
I avi, vostè pujava cap amunt i cap avall, anava per tot arreu com...
Ui, ui, ui, ui.
Us he de dir una cosa. Ara també ho fa igual, eh?
No, però mai, ara moltes coses...
Ara va una mica arrossegant, depèn de com, en quin moment, però Déu-n'hi-do, eh, també, que no para, eh?
Profito bastant l'autobús.
Doncs aquest dia s'ho tindrem una miqueta mogut a l'autobús.
Sí, però és que penses que llavors m'animo i no me'n dono compte i em vaig seguint.
I és això, que la vida segueix d'una manera que ets tu qui l'has de portar.
Sí.
La vida segueix, segueix, segueix, i clar, i sempre hi ha records, per exemple, i algú t'ha explicat una cosa.
I llavors, que això deu ser, jo, home, que tens raó, si fa, quan era jovenet, aquell home,
dic aquell home que potser més tenia 50 o 60 anys, però en aquell temps, aquell home pot tenir 60 anys.
Ui, saps? I llavors, però escolta'm, no és com és que jo ara tinc l'edat que tinc i deia aquell home.
I tot això depèn de les canes que es vegin, que sembla que no, però la cana, una persona canosa,
imposa el vostè sense saber, hi ha molta gent jove que són canosos,
que és una cosa que ve de la família.
Sí, sí, no sé què passa.
I ara saps què passa al cabell, veus que un se'ls entra a l'entrada, com si fos la porta del cap,
i a mi em queda la finestra.
No, que vostè ho té molt bé, eh?
Que vostè molt maco.
El demà sí, però al darrere tinc una finestra.
Ah, Vicent, passarà el temps, si no parlarem del Carnaval.
Sí, dona.
A veure, a veure, que l'última vegada que vam parlar de Carnaval, si no recordo malament,
va ser dilluns o dimarts, ah, no, però bé no me'n recordo,
i que vam comentar que parlaria una mica de les festes privades que hi havia.
Sí, sí, bueno, passa una cosa.
Tarragona ha tingut unes èpoques diferents
i, clar, després cada nivell social tenia les seves coses.
Clar, va haver una època a Tarragona que, encara que no ho sembli,
va córrer el diner.
Explicació, suposo que...
No va tocar la loteria, perquè la del nen i la grossa han trobat per aquí, eh?
Resulta que, clar, quan a França, per exemple, la filoxera els hi va tocar,
clar, molts d'aquells senyors d'allà van vindre a Tarragona
i es van establir a Tarragona.
Tarragona, clar, era un lloc molt ideal
pel sentit que teníem el port,
tenim els vins del Priorat que podien ser regals aquí,
les botes, era base de botes,
un gran treball, els boters, el comerciant...
Clar, el diner feia córrer diner i feia córrer d'això, és clar.
Llavors, clar, Tarragona...
Clar, és quan l'època de la Rambla, imagina't tu,
el somni en aquelles èpoques,
fer una Rambla de l'amplada que teníem.
Ara s'ha allargat, però em t'imagines tu
que hi ha gent com pensaven,
per Tarragona, que encara hi havia roques,
hi havia roca pels puestos,
al començament del balcó,
encara hi havia roca.
Aquí hi ha el Carme,
encara hi havia roca.
Vull dir, trencar la roca
i començar a fer aquella Rambla,
que vol dir que la gent anaven bé,
anaven bé,
i capaç que el vell, més el treballador, per exemple,
doncs que hi havia fenya,
doncs també anaven fent.
No podia disposar de massa coses,
però també tenia les seves petites coses.
I clar, llavors,
llavors hi havia Tarragona,
estava com si diguéssim, no dividida,
però sempre hi ha hagut la part alta i la part baixa.
Clar, dius, com és que hi...
Sí, sí, perquè llavors...
A veure, físicament no es veien aquestes divisions,
però que existien.
Sí, perquè, per exemple, la Rambla era un...
trencava...
Era un lloc de ningú, era de tothom, no?
Perquè encara, la Rambla Vella,
encara hi havia resta de muralla,
el que sigui.
El que és el mercat,
encara eren les afores.
El mercat,
allí la gent anaven a jugar a pilota,
anaven a...
d'això.
En fi, encara hi havia pedrera.
Vull dir,
que era...
Era una altra...
S'ha fixat que no hem parlat de cap festa.
Intentant situar-nos,
no n'hem pogut parlar de cap festa.
Bé, no, és que val més situar-se,
i llavors veurem el per què cada cosa es feia
i on se feia.
Doncs avisarà dilluns, eh?
Molt bé.
Ho sento, però és que no ens queda més temps.
Bé, no, mira, sí.
Avui dies més llarg, un altre dia més curtet,
doncs anem aprofitant.
Però a mi anem parlant.
Sí, això sempre.
No hi estic content,
perquè aquest dia un senyor
va parlar d'algú
que ens havia sentit aquí a l'edicalla,
això vol dir que ens escolten
i mira, si en tenim algú que s'escolta,
doncs ja anem fent nosaltres.
Ja tenim un oient
i ens sentim molt contents
i molt amistre.
Saludo aquest senyor
que el dia del sopar
ens va voler conèixer
i doncs records aquest senyor
i amb-nos, que ens aguanti.
Gràcies, avi.
Sous-titrage Société Radio-Canada