Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Benvingut, sí, a aquesta casa que és la seva.
Això espero.
I hem passat el dia 6,
perquè ja estava tothom pendent de veure què és el que passava,
però el dia 6 del 6 del 6...
I clar, ara ja...
Tot arriba, tot arriba.
Pensa que totes les èpoques tenen l'oceu.
Ara ha tocat aquesta època,
el nàstic va tindre l'oceu...
Ui, el nàstic va tindre l'oceu.
Esperi, esperi, el que ens queda encara per passar amb el nàstic.
Ara també, com que també hi ha altra cosa que també és l'oceu,
és per dir que aquí a l'Ateneu, avui,
a les 8 de la tarda,
hi ha una exposició de dos pintors diferents un de l'altre,
però que són agradables per veure.
Que són compatibles, diguem-ho.
Sí, sí, que és el pales i el guell.
Ah, molt bé.
Qui vulgui anar a les 8 de la tarda està convidat.
Quan s'acabi de veure els quadres,
ja sap que té una copa de cava per assaborejar les pintures que vegi.
Ja sap que això fa que vingui molta gent, no?
Ho sap, no?
Ja tu vaig dir aquell dia que si donen alguna cosa, la gent...
Tothom capellà, tot capellà.
Ja només de preguntar què fan, preguntar què donen.
Això és una cosa que deixa.
I després l'altre dia, te'n recordes,
que dèiem les habaneres,
jo et deia que no cal dir de bones veus,
sinó que ganes per cantar habaneres.
I força a l'edat de cantar.
Vas veure tu, per exemple, a la plaça La Font,
pel carrer, quan cantaven la cançó del Nàstic,
quanta gent cantaven i què?
Fantàstic.
No hi havia gent que fos...
Allí n'hi havia tenors, ni barítonos, ni res.
I les habaneres eren el mateix.
un grup de gent que s'ajuntaven,
cantaven, com ara mateix, avui,
s'ajuntem a un grup molt agradable,
que és un senyor que, amb el seu temps,
va ser futbolista,
i ara que recorda que corria,
clar, diu que tenia 15 anys,
quan va començar.
S'has imaginat tu, ara,
que en té 86,
ara també potser...
Ara corre d'una altra manera.
Ara ha de fer córrer els de més, ara.
Bé, aquí tenim el senyor Rossell.
Senyor Rossell, bona tarda.
Bona tarda.
I moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
De res, i ara faltaria més.
Des d'aquí records a la seva dona, la Carme,
que la teníem convidada també,
però no ha sigut possible la seva presència.
Ja ho farem, ja ho farem.
El senyor Rossell,
com viu tot el que aquesta bogeria,
que està portant el Nàstic,
de tornar una altra vegada, primera?
Amb molta alegria,
i molta satisfacció.
Jo estic molt content
que el gimnàstic hagi arribat a primera divisió.
Ja s'ho mereixia.
Però gairebé,
podríem dir que no ens esperàvem,
perquè vèiem que guanyava un partit,
un altre,
però alguna cosa que baixava...
Va tindre una ratxa molt bona
de partits guanyats fora, eh?
Molts.
A vegades, potser es converia en això,
que al començament l'eufòria no es comenci.
Sí, perquè això no ens emborratxa massa aviat, no?
I llavors, si per desgràcia,
es perd dos partits seguits,
i a la gent ja es desanimen.
En cap i a aquesta manera,
és el que diu ell,
de l'eufòria,
que ells van guanyant.
I el senyor Rossell,
quin número portava a l'esquena
quan sortia i jugava al Nàstic?
Jo jugava de mitja esquerra.
Sí.
I vaig començar molt jove
amb el gimnàstic,
perquè nosaltres teníem un equip ja format
que se n'encuidava,
Joan Juncosa Penedès,
que per mi va ser un gran deportista també,
i vam entrar a formar part del gimnàstic,
com si diguéssim infantils,
perquè llavors teníem 12 o 13 anys,
quasi bé tots,
eh?
i teníem molt bon equipet.
Va tenir algun padrí,
allò que diguis,
aquest noi serveix,
mira que va endavant,
aquest Rossell el vull per mi.
Home,
jo jugava amb el Fàbregas,
amb el Vinyeta,
que eren molt bons jugadors.
Aquest el Vinyeta,
pobre,
va jugar amb la cava,
i anava a jugar amb bicicleta a la cava, eh?
És el que deia,
és el que deia abans de les desperdenyes.
Un bon entrenament que feia, eh?
Abans d'arribar al camp de futbol.
Anar i tornar amb les carreteres aquelles que hi havia.
Déu-n'hi-do,
Déu-n'hi-do.
Però era un tio molt fort,
molt ferm.
I el Fàbregas era el pirata, no?
Sí, el Fàbregas era el pirata,
l'Antonio.
Sí,
que va anar a l'Espanyol,
va ser un gran jugador.
Sí,
quan vaig jugar amb l'Espanyol,
jo llavors,
vaig jugar amb el Barcelona.
No,
primer amb el Sant Andreu.
Primer amb el Sant Andreu.
Nosaltres jugàvem amb l'equip militar
al camp del Fàbre i Coats,
un camp molt boniquet,
i venia tota la tropa,
i el capità general,
i el jefe nostre,
que el jefe nostre
era germà del porter de l'Espanyol,
el Martorell.
Sí,
un gran porter.
I
a la que vam partir,
també el delegat del Terrassa
diu,
escolta,
i diu,
vostè li agrada jugar amb el Terrassa,
estava a ser una divisió.
Dic,
home,
jo,
dic,
sí,
dic,
doncs demà els dues
ens trobarem
a la plaça Catalunya
per agafar el tren
i anir-se cap a Terrassa.
Llavors me va agafar el Sant Andreu
i em diuen,
escolta,
tu no has de marxar d'aquí,
tu n'has de quedar.
Home,
dic,
escolta,
dic,
però,
a veure,
parlem-ne,
mira,
escolta,
jo necessito,
per vestir,
ja veus que vaig de militar,
escolta,
si hem de fer algun desplaçament,
jo necessito,
quelcom,
diu que necessita,
dic,
home,
dic,
almenys 10.000 peles,
dic,
alguna cosa per aguantar,
clar.
Sí,
home,
per fer un parell de tràxos,
sabates,
no ho vaig dir dues vegades,
eh?
No ho vaig dir dues vegades.
Ara tenia la mà.
Déu-n'hi-do.
Me'ls van donar de seguida.
Bueno,
i el primer partit,
per cert,
vam jugar contra el gimnàstic aquí.
Llavors,
se jugava,
és l'època de Llamont,
de tercera.
El Sant Andreu,
la tercera,
el Sant Andreu,
Terrassa,
tots aquests grans equips.
I va ser quan el Martín,
el de l'antecentro,
que després va vindre al gimnàstic,
va anar al Barcelona.
I el Sant Andreu es va quedar com a filial del Barcelona.
I quan va acabar la temporada aquesta,
del 41,
no,
el 40-41,
doncs,
vaig rebre una carta del Barcelona que em presentés,
el passeig de Méndez Vigo,
i sí,
sí,
em va rebre el Noguers,
i el Rosendo Calvet,
que era el secretari general del Barça.
I també em van fer el mateix,
si m'agradaria jugar amb el Barça,
dic sí.
Home,
digueu,
bones bodes m'en convides,
no?
Dic sí,
que m'agradaria jugar,
però escolti'm,
jo,
passa una cosa,
jo he de ser amateur,
perquè si fitxes professional,
ja no pots jugar amb l'equip militar.
I a mi el que m'interessava jugar,
era amb l'equip militar.
Per què?
Perquè estava rebaixat de tot servei,
no feia res.
Ah, clar,
home,
aquest a mi li la volem molts, eh?
I tant.
Jugar a futbol.
I sí,
sí,
es van portar molt bé,
molt bé,
molt,
molt,
molt.
Perquè aquesta que era una opció
que podies triar,
si volies jugar a futbol,
podies fer...
No, no,
aquí al Barcelona també els vaig dir el mateix.
Dic,
escolta'm,
mira que ja ho veus,
vaig vestit de soldat,
jo,
m'interessa a mi,
escolta'm,
doncs,
si hem de fer un desplaçament,
cony,
que no anar amb aquestes robes.
Diu,
què necessita?
Dic,
10.000 pessetes.
Diu,
ja pot anar dalt a cobrar.
I quant de temps va estar amb el Barça?
Dos temporades.
Dos temporades.
I quants gols,
recorda algun?
No,
no,
nosaltres vam quedar campions de Catalunya,
amateurs,
era el segon equip del Barça.
Per això,
per això que també era molt forç important.
I després vam arribar bastant lluny
al campionat d'Espanya.
Per cert,
que un dels partits que em recordo més
va ser el camp del Logroñés,
que jugava
de mig centro d'ells
el Miquel Muñoz,
que després va ser
seleccionador nacional
i jugador del Real Madrid.
I quan els deu veure per la tele,
jo aquest, aquest,
jo l'he tingut a prop, eh?
Miquel Muñoz,
sí,
sí,
sí,
sí.
El que passa,
aquestes coses,
que no ho expliquem,
i que ho expliquem,
perquè jo explico aventures
i aquest senyor també històries.
sembla que siguin batalletes dels avis.
Home,
però,
avi,
però són coses viscudes.
Perquè molta gent,
molta joventut,
solament quan els hi dius
que aquest anava amb bicicleta a jugar allà,
i ella l'Emili s'havia d'espavilar
per poder jugar.
Continuar fent el que volia,
saps?
Deixar un Barça,
per exemple,
per poder jugar amb un quartel,
amb un equip de quartel.
Saps com el dic?
Sí.
Vull dir,
això,
explicaré una anècdota,
perquè així mentrestant
anem lligant coses.
Creiem una anècdota
d'un boxeador d'aquí Tarragona
que es deia Gómez.
Sí, home,
es deia Gómez.
Aquell xiquet estava veterinari.
Veterinari o cavalleria,
no me'n recordo ben bé.
Bé,
érem molt amics,
i un dia dius,
saps que m'han seleccionat ara
per la festa major del quartel?
Clar,
per la patrona
sempre es feia un equip de futbol,
un partit,
si bé puc...
O sigui,
cada quartel triava algú,
una altra de natació,
sempre feien algú
per poder lligar aquell quartel
una cosa.
I llavors hi havia un
campió en mosca,
campió en mundial,
mosca,
en aquest quartel
que hi havia el Gómez.
I aquest mosca
havia de fer un combat
allí,
i doncs
havia de preparar
ja amb un altre
professional
per boxejar.
Però aquest altre
no va poder-hi anar
pel que sigui,
i li vam dir
escolta,
mira,
si tu
boxeges amb aquest,
diu,
t'ho donem un mes de permís.
Diu,
escolta,
però jo
sóc un amater
i aquest és mosca,
un pes menys que jo,
i a mi em deia
tens un mes de permís?
I diu,
hòstia,
un mes de permís
qualquera ho agafa.
Oh, home.
Però xiquet,
ho vaig pujar del ring,
el cap del gràt,
ell era mosca,
era mosquit.
Només veia mans,
només veia mans,
mans, mans, mans.
Però,
però mira,
va tenir un mes de permís,
si tenia algun cop,
se li va curar.
Per això dic,
a cada quartel,
mimaven,
per això el cas del senyor Rossell,
plicaven,
i tant,
ell, en pla de futbol.
A més a més,
al quartel nostre
vam guanyar
un trufet de capitaní general
que donaven el que tenia més puntuació.
I vam guanyar
tres o quatre anys seguits,
eh?
I teníem un equip de futbol.
l'equip de Baloncesto,
l'equip de Baloncesto
era l'equip nacional,
jugava el Kucharski,
el Ferrando,
el Peón,
el Navarrete,
els millors jugadors,
els millors jugadors.
I quan sortíem d'esplaçament
sempre anàvem amb òmnibus,
clar,
perquè anàvem a Girona,
anàvem a Lleida,
anàvem a Verga,
anàvem a tot arreu,
a Mataró,
a tot arreu,
i es portaven molt bé,
molt bé,
vull dir que no ens faltava de res,
Si us sembla,
senyor Rossell,
a Virramon,
hauríem de deixar-ho aquí,
que no ens queda més temps.
Escolta, ara fem pita,
l'àrbica piti a mitja part.
Sí, a mitja part,
perquè demà continuem amb la següent,
i demà continuem a la segona part
parlant també d'altres coses barrejades
amb el futbol,
del nàstic...
Esperem que no ensenyin la targeta vermella
perquè si no ens ho tirem del camp.
I això no és possible, eh?
Ni groga tampoc.
Bé, doncs demà tornarem cap aquí
i ja continuarem.
Gràcies.