El Jordi i el Manel s'escuren les goles.
Esteu preparats, nois? Bona tarda.
Estem molt fotuts, crec.
Bé, jo com a mínim sí.
Estem en un estat una mica anarquic.
Anarquic?
Això és dolent, eh? Sonen fatal, això.
No, perquè...
No, l'any 36 no m'ha anat tan malament.
Home, sí que m'ha anat força malament.
Perquè, bueno, van passar coses.
Moltes, moltes.
Avui passaran coses, no? També aquesta tarda.
Jo, la veritat, quan començo el programa començo després a barrofar
una forma idònia, diferent de presentar el programa,
però no se m'ho córrer cap forma més que dir
benvinguts al No em vinguis amb històries,
al magazín d'història o de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana?
Aquesta setmana, la veritat, és que el Manel em fa riure,
però el micro està tancat.
Aquesta setmana tenim les nostres efemèries,
que és el més habitual i els protagonistes
són el decret de Mendizábal i, per una altra banda,
les 129 dones que van morir a Nova York l'any 1908.
El nostre monogràfic va sobre gladiadors
i el Manel ve carregat d'espases i diferents armes
per presentar-nos un retrat perfecte del món romà.
Sí, després farem una venatio.
No cal.
Ara mateix no sé què és,
perquè m'agafa entre l'espai...
Una venatio.
M'agafa entre l'espai i la paret, millor dit,
i no sé qui és.
Les nostres curiositats s'aniran sobre una reina nifòmana,
que ha despertat molta curiositat ja aquí als Estudis de Tarragona Ràdio.
Sí.
La nostra història, el Manel,
doncs la veritat no sé de què ens parlaràs, per cert.
A la nostra història avui parlarem...
parlarem de la tecleta.
De la tecleta.
Una tecla petiteta.
Ah, molt bé.
I per finalitzar...
Per finalitzar...
Notícies, exposicions...
Llibre.
Un llibre, un llibre.
Entre el temple i l'hospital de Marcel Poblet Romeu.
Afemèrides.
1836.
A Espanya es promulga el decret de Mendizábal
pel qual es desamortitzen els béns de l'església.
Sota la tutela de la reina regent Maria Cristina
i en plena guerra carlista
es va promulgar el decret de Mendizábal
que disposava la incautació i venda
dels béns de les ordres religioses d'Espanya
que cal recordar que posseien
unes propietats immenses.
Com la duquesa d'Alba.
Per exemple.
El que ella encara les conserva.
Estes lleis van ser decretades
pel polític Juan Álvarez Mendizábal
en un intent de reduir el creixement
d'eute públic mitjançant un procés
de desamortització que intentava
que la burguesia fes càrrec de les terres
en mans mortes.
D'aquesta manera,
per un decret del 19 de febrer de 1836,
es posaven en venda
tots els béns de les ordres religioses extingides
i tal dia com avui de 1836,
s'eliminaven les corporacions religioses
de clergues regulars.
1908.
129 dones moren en l'incendi
d'una fàbrica tèxtil de Nova York
en la que s'havien tancat
per reclamar els mateixos drets laborals que els homes.
Tal dia també com avui,
però de l'any 1857,
a la mateixa ciutat de Nova York,
centenars d'obreres del tèxtil
van marxar pels carrers de la ciutat,
protestant per les males condicions laborals.
Aquest fet va despertar
l'inquietud de milers de dones treballadores
que es trobaven en situacions similars.
A la mateixa ciutat de Nova York,
moltes es van enfrontar amb la policia,
inclús algunes van arribar a morir.
Aquesta data marca l'inici de la lluita
per obtenir millors condicions laborals i de vida,
però no va ser fins un dia com avui de l'any 1908
quan un grup d'obreres tèxtils
van ocupar una fàbrica de la mateixa ciutat de Nova York
demanant un horari de 10 hores diàries
en lloc de les 16 hores que es realitzaven a les hores.
La resposta dels propietaris va ser brutal,
ja que van ordenar cremant local
en el qual es trobaven les 129 dones.
Totes van morir
i això dona peu, entre altres raons,
a la creació del Dia Internacional de la Dona.
No en vinguis amb històries,
el monogràfic.
Podríeu haver convidat el Carl Russell.
Carl Russell, eh?
Us ho anava a dir.
Heu vist la pel·lícula Gladiator?
No, és Carl Russell o no?
No, és el...
No, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no.
El Joking Fenix.
No, no, no.
No, no, no.
Encara.
Russell Crow.
No, no, és el Gladiator.
Russell Crow.
Tant i fa perquè us anava a dir una cosa.
Heu vist Gladiator?
Sí.
Doncs jo queda clar que jo no l'he dit.
Doncs millor, oblideu-ho perquè no té res a veure en la realitat.
En fi, què podem dir dels Gladiators?
Va, no em diguis que no té res a veure.
Poqueta cosa.
Sí?
La història és completament inventada.
Ostres.
Sí.
Però què fan a Hollywood, no?
Mira, fan...
Fan pel·lis.
Fan pel·lis.
Fan peplums, que en diuen de les pel·lícules de romans.
En fi, Panem et Kirkenses.
Pan i Circo.
M'agrada molt com has pronunciat aquest C, Kirkenses.
Ah, que sí?
Home, me'n recordo del llatí, d'altres poquetes coses que recordo.
La C és K.
Doncs aquesta frase de jovenal descriu perfectament la política de les autoritats romanes per tenir contents i sotmesos a la gent del poble.
L'alimentació i l'entreteniment, més o menys, com avui en dia.
Com avui en dia, t'anava a dir, si està clar, eh?
Avui en dia potser no van al circ, estar a la tele, futbol, per exemple.
I entre els entreteniments preferits pels romans trobem els jocs de gladiadors, juntament amb les carreres de carruatges.
Avui ens centrarem en els combats de gladiadors, el que es coneixia com a Númera gladiatòria,
que a més van constituir una de les senyes d'identitat més característiques de la civilització romana.
Però feu-vos una pregunta.
Com es va originar aquest cruel espectacle?
Com es va originar?
Doncs sembla ser que l'origen el trobem al poble etrusc.
Els etruscs celebraven combats entre guerrers com a part de les cerimònies destinades a honrar la memòria dels morts.
Segons ens explica l'historiador Festus,
hi havia costum de sacrificar presoners sobre la tomba dels guerrers destacats.
Quan es feia patent la crueltat d'aquest ús,
es va decidir substituir-lo pels combats entre gladiadors davant les tombes.
Combats que acabaven també amb morts?
Sí, tenia que caure sang per honorar els morts.
I amb aquest significat d'honorar els difunts,
l'acostum va ser adoptada per Roma,
que recordem que Roma va ser un poble que anava absorbint moltes costums dels pobles que anava conquerint.
Així trobem una primera notícia.
L'any 264 abans de Cris,
quan els fills d'un tal Junius Brutus Pere
van fer lluitar tres parelles d'esclaus a Roma al Mercat dels Bous,
el que es coneixia com a Forum Boarium,
com a part de les honres fúnebres en memòria del seu pare.
Es tractava, doncs, d'un tipus d'un ritual sagrat
o l'ofrena de sang tenia, com hem dit, un significat màgic.
Per això les lluites de gladiadors mai se van anomenar ludus,
o sigui, joc,
sinó que rebien el nom de munus,
que significa obligació o regal,
ja que representaven un deure amb els morts.
Clar, però els gladiadors sabem si eren sempre guerrers,
vull dir, tenien aquella dignitat guerrera,
o estem parlant d'esclausia.
Tranquil·la, tranquil·la.
Sí, ja arribarà, no?
Ara veuràs que hi havia de tot,
hi havia una fauna molt variada.
Però què va passar?
Que el fort component...
A que la violència agrada,
siguem realistes.
Sí, això també és una constant en l'home, jo crec.
Sí, atrau.
Doncs el fort component violent i emocional dels combats
van fer que aquell ritual anés perdent
el component religiós i màgic
i que s'anés secularitzant.
També hi va contribuir la vida política
en la Roma a finals de la República.
L'obsessiva busca de vots,
per part de les persones
que es presentaven a càrrecs públics,
va fer que molts personatges públics
patrocinessin jocs amb gladiadors
per atraure els vots.
Qui pagava uns jocs més glamorosos
o més importants, més sang i tot,
rebia més vots de la ciutadania.
Això, i a part també,
el fet que l'espectacle es va convertir
en un negoci molt sucós.
Durant el segle II abans de Cris,
la popularitat de l'espectacle
va anar creixent sense parar.
Només un exemple,
l'any 164
s'estava representant
una comèdia de Terensi
i va començar a córrer un rumor
entre els assistents en aquella comèdia
de que a prop s'estava celebrant
un combat de gladiadors
i es va tindre que suspendre la funció
perquè va marxar tothom
a veure si la notícia era certa.
Cap al final de la República,
l'espectacle de gladiadors
s'havia convertit
en un dels puntals bàsics del poder.
Per exemple,
Juli César va arribar
a vestir els combatents
amb armadures de plata
i va oferir un numus
o combat
amb 300 parelles de gladiadors.
August,
que va ser el fundador
del nou règim imperial,
se va acabar la República
i es va iniciar l'imperi,
va comprendre bé
la importància
d'estes celebracions
i les va confiscar.
Va dir
això és un gran sistema
de propaganda,
a més a més de fer diners,
i va establir
una mena de monopoli
que estava controlat
per la família imperial.
A partir de la dinastia
dels Flavis,
ja a finals del segle I
de la nostra era,
va esdevinir
un monopoli per dret.
Per tant,
era l'emperador
qui oferia als ciutadans
els jocs de gladiadors.
I sempre es van celebrar
els mateixos jocs?
Doncs no.
Els combats?
Bé,
al principi
no hi havia un lloc específic.
Normalment,
se celebraven al fòrum,
s'improvisaven
unes grades de fusta
i allí se realitzava
l'espectacle.
Però l'any 53
abans de la nostra era,
un polític
anomenat Curió,
i en aquesta febre
que hem dit,
no?,
d'oferir
grans espectacles
per a treure vots,
en el pretext
de les onres fúnebres
del seu pare,
va convocar
jocs escènics
acompanyats
d'un numus
o combat de gladiadors.
I per a tot això
va fer aixecar
dos teatres.
Us veu cap
un teatre romà?
Sí.
És com un mig,
és mig cercle.
Sí, sí.
Doncs es també
va fer construir
dos teatres,
un al costat
de l'altre
de fusta.
i estaven aixecats
sobre unes plataformes
giratòries
que giraven.
Primer van oferir-se
dues obres
de teatre simultànies.
Quan se van acabar
les obres,
els teatres
es van fer girar
sobre si mateixos
i van acabar
tancant-se
i creant
un edifici nou,
l'amfiteatre,
on se van oferir
immediatament després
els jocs
de gladiadors.
Això va ser
el naixement
dels amfiteatres,
amfiteatre que
literalment
vol dir
teatre doble.
aquest va ser
l'origen
d'esta tipologia.
Que després ja es van fer
no amb aquestes
plataformes giratòries,
sinó ja estan
l'any 29 de la nostra era.
Sota el regnat d'August
es construïa
ja el primer
de pedra
ja en la forma
semicircular
o ovalada
dels
i els amfiteatres.
Este amfiteatre
primer
va ser destruït
i al mateix lloc
es va aixecar
el famós Coliseu
que encara avui en dia
se'n poden veure
les restes
a Roma.
I a Tarragona també.
I a Tarragona
també tenim un bon exemple.
A Mèrida...
Del segle segon, no?
Sí,
és de principis
del segle segon.
Inclús encara hi ha un
a Nimes
que encara funciona
com a plaça
de bous.
Curiós.
I els gladiadors
qui eren?
Sempre eren
presoners?
Eren esclaus?
El que abans
deia la Núria
qui era?
la vida.
Doncs en primer lloc
tenim presoners
de guerra
però també presos
condenats a morts
que comutaven la pena
pel fet
de poder combatre
a l'arena
dels amfiteatres.
Si quedaven vius
doncs els comutava
la pena.
La majoria
però eren esclaus
venuts
pels seus amos
als tractants
els anomenats
l'anistae
de gladiadors.
També hi havia
però homes lliures
generalment
en una posició
desesperada
que a canvi de diners
s'oferien a fer
de gladiadors
durant un temps.
El que m'agunto
és si tothom valia.
s'havia de tenir
dots de guerrer
una mica
vull dir
no podies fer
un espectacle
amb homes nyícrits
i malnodrits.
Però el servei militar
a l'època romana
era
bastant dur
i un home
havia passat
jo què sabré.
Si tu no vas fer
l'Emili.
va ser objector
objector
objector
us ho t'ho
consciencià
eh?
Intentava explicar
una cosa
de sèrie
perdona
ja no
ja no
és cert
curiositat.
No, però és cert, perquè a veure, que un gladiador funcionés
també donava prestigi a l'escola d'on sortia i tot.
Si li enviaven un esquifidet i el pelaven a la primera de canvis,
suposo que devia ser gent bastant ben alimentada i ben formada.
¿Hau vist la pel·lícula Espartacus? Esta sí que és Espartacus.
Bé, els gladiadors eren ensinistrats en les escoles de gladiadors.
Les més antigues estaven a la regió de Cápua
i una d'elles es va fer famosa precisament per la rebel·lió del senyor Espartacus,
que era un gladiador.
Fins a època imperial, aquestes escoles ja estaven en mans privades,
però com hem dit, August ho va privatitzar, es va fer un mal negoci
i les escoles van ser organitzades pel propi estat.
Els tractaments de gladiadors van ser substituïts per funcionaris imperials.
Això va passar a Roma i també en moltes províncies,
tot i que a les províncies no sempre els jocs organitzats els organitzava l'emperador.
També les autoritats locals estaven obligades a fer jocs en honor a l'emperador, pagant ells.
I a totes aquestes pel·lícules sempre veiem els gladiadors que es presenten amb diferents armes.
Sí, és que no n'hi havia, també és un tipus.
És tipologia, no?
Hi havia molts tipus de gladiadors.
Mira, els més antics eren els anomenats amnites,
que estaven armats amb un casc, un... com si diria? Un plomall de...
Un plomall.
Un plomall, ja ho entres.
Jo que en castellà seria un penacho.
Un casc amb plomes a dalt.
Sí.
Un gran escut rectangular es passa i llança,
i el braç dret i la cama esquerra protegits.
Ja ha transcorgut el temps, ja en època imperial,
aquest model amnita va ser substituït per models més especialitzats.
Per exemple, els anomenats secútor, o perseguidor,
armat amb casc amb visera, es passa curta i escut,
el plomacus, amb un gran escut i una cuirassa pectoral i un casc amb visera,
el mirmillo, que portava un casc en forma de peix...
Aquest no fa gaire por, eh?
Sóc un mirmillo.
Un mirmillo.
En fi...
O sigui que cada cop anaven més protegits?
No, eren diferents tipus.
Estos eren més pesats, un armament més pesat, no?
Portaven corassa, un gran escut...
Que això no et garantia acabar viu, tampoc.
No.
Després estaven els que estaven equipats més lleugerament,
els tracis, per exemple, amb un escut petit i una espasa en forma de falç.
Que segurament potser té alguna relació amb la regió de tracis, o no?
Suposo que sí.
O els primers gladiadors...
Si no recordo mal, Espartacus era tracis.
Sí.
O el tipus d'armament que es feia servir en aquella zona.
I bé, després estaven els retiaris, que segur que els coneixeu,
que eren els que anaven a un trident i un arret.
Portaven un arret per a intentar caçar el combatent enemic, no?
I a més, un punyal també i un trident.
Altres tripologies menys freqüents eren l'anomenat Dimakairus,
que portava dos espases.
Les Sedarius, que combatien amb un carro.
L'Equess, que anava a cavall.
Els Sagitarius, que portava arc i fletxes, etc.
Sempre era un contra un, o no?
Solien combatir en parelles, però a vegades la cosa s'embolicava
i arribaven a fer autèntiques orgies de sang.
O sigui, combats en grup, inclús que...
I allò que vèiem a Gladiator, per exemple,
doncs en rememorarem la batalla de no sé on.
Això també es feia, es feien reconstruccions històriques.
Per exemple, l'ícar, famós ícar, que va intentar volar
i se li van derretir les sandàlies,
doncs agafaven sense cap problema...
Les ales.
Les ales de les sandàlies.
Ah, vale.
Doncs sense cap problema es agafaven un esclau
i el tiraven des de l'amfiteatre a Fendikar
i caia a l'arena.
I això era divertit.
Sí, s'ho passaven molt bé, es veu.
Bé, hi ha alguns pobles que tiren cabres.
Tiren cabres, oi?
Sí.
Doncs bé.
Com se celebraven, estes combats?
Què es feia, no?
Doncs la celebració d'un espectacle de Gladiadors
era precedit d'una gran propaganda
on s'anunciava el combat,
el nom del patrocinador,
el nombre de parelles enfrontades,
els dies i el lloc on es portarien a terme.
Tot un xoc.
Tot un autèntic xoc.
Feia tots uns cartells, una papereria.
Sí, avui en dia el futbol passava més o menys paregut.
Sí, sí.
O en els espectacles de Braus,
també que ho anuncien i passen anunciant.
Gran corrida de toros i tal,
que té una semblança en aquest tipus d'espectacles.
La nit anterior al combat
s'oferia un gran sopar als gladiadors
al qual podia assistir el públic.
L'últim sopar.
L'últim sopar.
I arribat,
arribada l'hora de començar l'espectacle,
s'anunciava amb una desfilada.
Els gladiadors, conduïts des de l'escola de lluita,
anaven en uns carros,
entraven a l'amfiteatre i baixaven,
saltaven a l'arena,
donaven una volta a l'arena,
com fan els toreros, recordeu?
Acompanyats pels esclaus
que els portaven les seves armes.
I quan arribaven davant de la tribuna imperial,
en cas que estigués allà la màxima autoritat,
o l'emperador,
clamaven aquell famós
«Aue, caésar, morituri, te saluten».
Que algú va traduir
«Les aves del César se mueren per falta de salut».
Això m'ho diria el professor.
Ah, sí? Això ens ho explicaven?
Sí.
Aves de César,
els que van a morir te saluden, no?
Déu-n'hi-do.
L'espectacle s'iniciava amb duels
sense derramar sang.
Un cop els ànims
estaven ja més calents
i sortejaven les parelles
a l'atzar
i havien de lluitar.
Es comprovaven
que les armes estessin
perfectament afilades,
o sigui, no s'hi valia,
no hi havia tongo.
I s'iniciava el combat.
Just amb el sohà
era trompeta de guerra.
Cal dir que durant el combat
hi havia diversos instruments,
cors, trompetes, flautes,
que anaven animant l'espectacle.
L'horari,
o fustigadors,
estaven molt a prop dels combatents
per garantir que la lluita
no fos simulada.
Que els anaven fotejant.
I en ferro calent.
En ferro els roig vius
els punxaven.
Per si algú es tirava enrere.
Per si la lluita
no era prou intensa
per animar-los.
El públic també devia estar
com enarbolat, no?
Imaginat.
Imaginat.
Sí, sí, sí.
O sigui,
quan la culminació del combat
arribava
amb un dels contrincants
que hi ha en terra, no?
Si estava en condicions de fer-ho
i xecava els tres dits
de la mà esquerra.
Demanava clemència.
El gladiador o guanyador
normalment podia elegir
si el matava o no.
Però en cas de la presència
d'alguna personalitat important,
l'emperador també,
per exemple,
este elegia el destí
del derrotat.
Sí, això ja ho sabem tothom.
El pols cap avall
i el crit de llúgula
volia dir que el degollés
i que s'havia acabat tot.
I a vegades preguntava
al públic també, no?
El públic opinava.
Què hem de fer?
Sí, allò tal, no?
Que aixeca la mà,
que tot...
Déu-n'hi-do.
En canvi,
el mateix dit
aixecat cap avall
el crit de mite
significava
que el combatent
que ha hagut
era salvat, no?
No tenim estadístiques, no?
De què passava més sovint?
Home, jo no sé
si es devien matar
perquè també era molt car
de mantenir un gladiador.
No sé si devien haver-hi
tants i tants combats
a mort
o els devien matar
tants...
No ho sé.
Era una pèrdua
important.
Costava diners
mantenir.
No sé.
En fi,
cal dir que
durant l'època
que va durar
ben bé
600 anys
aquests espectacles.
Van haver-hi
molt poques veus crítiques
dins de l'imperi romà.
Sènica,
algun escritor mateix,
Ciceró,
sembla que van,
tímidament,
van intentar protestar
però de poca cosa
va servir.
Només amb l'arribada
del cristianisme
es va iniciar ja
el final dels combats
de gladiadors
que van ser suprimits
definitivament
l'any 404
de la nostra era
per l'emperador
Honorí.
I abans d'acabar,
deixem dir allò
de les venationes
que he dit abans,
eren uns combats
entre feres
i gladiadors
que també es produïen.
També amb la mateixa finalitat.
Sí, o sigui,
un iaou...
Espectacle.
Sí, de fet,
van exterminar
tota la fauna
del nord d'Àfrica
que hi havia salvatge
perquè tots els animals
que trobaven salvatge
anaven als amfiteatres.
Però això ja...
És una altra història.
No en vinguis
amb històries
curiositats.
I de l'antiguitat romana
cap al segle XVII
i de Roma
cap a Àfrica.
La reina
Zingua d'Angola
que va regnar
aquell país
a principis del segle XVII
ha passat a la història
com una ninfòmana
exemplar.
Ninfòmana.
Estem parlant
d'una reina ninfòmana.
Una reina ninfòmana
i exemplar, eh?
Bueno, aquí en tenim una
que l'Esabel...
La...
Bueno,
la reina Zingua
que tenia
a la seva
exclusiva disposició
d'un ampli harem d'esclaus
es divertia organitzant
combats a mort
entre els seus esclaus,
oferint com a premi
al guanyador
el seu propi cos de reina.
I després d'una nit sencera
de serveis reials,
mai millor dit,
l'esclau també moria
quan sortia al sol.
o sigui que acabava
tots fatal.
Això era rotllo la...
O podia s'acabar mort
a l'arena
o podia s'acabar mort
al llit,
però era indiferent.
Era com que Manel dins.
Com la manti religiosa, no?
Sí,
inclús a les mil i una nits
hi ha una història
que s'assembla.
Bueno,
és la història principal,
és la història de la xeresada,
no?
Sí, sí.
Que clar,
l'han de matar
quan arriba el dia
i ella se n'escapa
anant explicant contes.
Deixant els contes a mitges.
Però que és al revés,
és el sultar, diguéssim,
qui mata les concubines.
Inclús,
en certa ocasió,
la reina Cingua,
quedeu-vos amb el nom
perquè si algun dia
us trobeu a meia pel carrer,
en certa ocasió
també va decretar
la mort de totes les dones
embarassades del seu regne,
ja que no acceptava
que cap de les dones súbdites
fes gaudir
o disfrutar un home.
S'explica que va tenir
un comportament similar
fins que als 67 anys
es va convertir
en el catolicisme
i va canviar per complet
la seva actitud
enfront a la vida.
És a dir,
fa una estona parlàvem
que el cristianisme
va acabar
amb els jocs
de gladiadors,
amb els comats de gladiadors,
doncs també va acabar
amb la luxúria
de la reina Cingua.
Però què s'ho va passar
bé als 67 anys?
Als 67
no sé
si la van fer canviar
el cristianisme
o el metabolismo
del seu propi cos.
També pot ser, també.
No en vinguis
amb històries.
La nostra història.
La tecleta.
La tecleta, la tecleta.
Una tecla petiteta.
què és la tecleta?
Aquesta és de collita pròpia.
Sí.
Què és la tecleta?
La dona del pianista?
Hòstia, Jordi,
deixa-m'ho d'aquí,
deixa-m'ho d'aquí.
Que no té res a veure
amb la Santa Tecla
patrona de Tarragona.
És una estàtua femenina
romana
que es va trobar
al parc de la ciutat,
al parc de Sant Rafel.
Si no recordo malament,
cap a l'any 93 o 94.
De fet,
era una zona
que s'havia excavat.
encara hi ha les restes
que es poden veure
que van sortir.
I s'havia deixat
una petita zona
per excavar.
Un testimoni.
Perquè a vegades
les excavacions
deixen un tros
d'espai
sense excavar
com a testimoni
de l'estratigrafia
per a futures generacions,
per exemple.
no?
Doncs bé,
què va passar?
Que en aquell tros
que s'havien deixat
sense excavar
al cap d'un temps,
uns empleats
que estaven fent
unes obres de jardineria
van veure
que sortia
una peça de marbre
i que aquí,
que aquí,
i va sortir
una estàtua.
Una estàtua
romana de marbre
que sembla ser
que formava part
d'un conjunt funerari.
Segur que la gent
li va caure en gràcia
i d'aquí va sortir
aquest nom popular
que se li va donar
de la tecleta.
I com és aquesta estàtua?
És una estàtua
que no té ni cap ni braços
i que presenta una dona
doncs amb el vestit
molt ben treballat
i que com dic
sembla ser
que formava part
d'un mausoleu
i pel que dius
és molt petitona, no?
No, no, no,
és de tamany real.
És de tamany real.
I està al Museu del Pretori
en una de les galeries
que hi ha en baix
que s'hi pot veure.
De fet,
va ser una troballa
que va haver-hi
bastant de ressò
perquè en els últims anys
no s'han trobat
tantes estàtues de Tarragona
i menys d'una així
de sencera.
I aquesta és la famosa
la famosa tecleta.
Notícies.
Per començar,
dos exposicions
que recomanem.
La primera aquí,
Tarragona.
En aquest cas,
porta per títol
Artífex,
Engineria Romana
i està al Tinclado
número 1
del Port de Tarragona.
D'una altra banda,
avui mateix
inaugura una exposició
a la Fundació
Caixa Forum,
a la Fundació de Caixa
i que durarà
fins a l'11 de juny.
Porta per títol
L'imperi oblidat
al món
de l'antiga Pèrsia,
sobretot
sobre l'art
de l'imperi
a Chemenide
que va prosperar
aproximadament
entre els anys
550 i 331
abans de Crist.
Què més tenim,
Manel?
Tenim la notícia
aquesta setmana
que la muralla
ha tornat a obrir,
el passeig arqueològic
s'ha tornat a obrir
al públic
tres mesos i mig
després del despreniment
que va haver-hi
a la zona
del Palau del Bisbe
que va afectar
un tram de muralla.
Ara s'han ficat
uns contraforts
per assegurar
la part exterior
de la muralla.
Sembla ser
que se procedirà
a reparar
la tross
que havia caigut
i sembla ser
que més llarg
termini
s'intentarà
solucionar els problemes
que puguin haver
i filtracions d'aigua
per evitar que en un futur
no torni a passar
una llavissada com aquesta.
Sí, sí.
Però d'altra banda
crec que em comentaves
també que el Perú
busca
o demana
la devolució
d'aproximament
4.900 objectes
d'una ciutadela
incaica
que actualment
es troben
a Nord-Amèrica
a Estats Units.
A Yale?
S'ha de dir?
Yale University.
Exacte.
I són del Machu Picchu.
Es veu que el Machu Picchu
va ser descobert
per un nord-americà
l'any 1911.
Se van fer una sèrie
d'excavacions
i 4.900 objectes
entre els quals
hi ha ceràmica,
roba i orfebreria
van ser
emportats
cap als Estats Units.
Segons diu
el govern del Perú
les peces
van ser prestades
a la Universitat de Yale
per 18 mesos.
Han passat 90 anys
i encara no les han tornat.
Encara no les han tornat.
I ara
el govern del Perú
les reclama
a la Universitat de Yale
se fan
los suecos
encara que siguin americans
i veurem com acaba
aquest asunto.
És el de sempre.
El patrimoni.
Exacte.
Els grecs reclamen
els frisos del Partenona,
els anglesos...
Els papers de Salamanca
o l'art en religiós
que hi ha a Lleida
i que en teoria
serà conès.
Estes coses que hem de ser.
I a la recta final
del nostre programa
en on vingués a històries
us recomanem
aquest llibre.
Quin títol?
Entre el temple i l'hospital
arquitectura i formes de vida
al castell del temple de Barberà.
L'autor?
Marcel Poblet Romeu.
I editat per?
Cosa Tània.
Quantes pàgines?
192.
I un preu bastant assequible.
13 euros.
Doncs Marcel Joan Poblet Romeu
nascut a Montblanc l'any 1965
és licenciat en Prehistòria
i Història Antiga
i doctor en Filosofia
i Ciències de l'Educació
per a la Universitat de Barcelona.
Ha publicat diversos estudis
i en l'actualitat
col·labora en diferents projectes
d'investigació
del Departament de Didàctica
de Ciències Socials
a la Universitat de Barcelona.
La seva tècita doctoral
s'ha centrat
en el castell del temple de Barberà
i per aquesta raó
Cosa Tània acaba de publicar
fa un mes aproximadament
aquest llibre
entre el temple i l'hospital
arquitectura i formes de vida
del castell del temple de Barberà.
El títol i el subtítol ja ho diuen tot
ens centren en l'atenció del llibre
aquest castell del temple de Barberà
i ens presenta l'evolució de l'arquitectura
relacionada també amb l'evolució de la societat
amb els successius propietaris
que van posseir la fortalesa
i també la incidència que va tenir aquest castell
en la comunitat o sobre la vida
de la comunitat pagessa
establerta a la vora de l'edifici.
Una bona lectura
interessant
i publicada aquí a casa nostra.
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
I al proper...
No em vinguis amb històries...
Ui, tranquils, eh?
Al proper programa
el Partit Comunista d'Espanya
també segona guerra mundial
l'Atlàntida, mite o realitat
els caratacels de Nova York
i la seva trajectòria amb avions
i...
Ui, amb aquests continguts
us passareu tota la setmana sense dormir, eh?
Per què?
Preparant el programa, eh?
No ho sé.
Segur?
Potser sí, potser sí.
Fins la setmana que ve.
Au-siau.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins demà!