.
Mar, bona tarda.
Molt bona tarda. Ja és divendres.
Sí, però avui estic molt nerviosa, Mar.
Per què? Perquè està a mi, jo ho sé, jo ho sé.
És que teniu a sopar i a més a nirem tots guapos.
Però ja està bé. Estem d'aniversari.
Mai més ben dit. Ja ho sé.
Ja es nota perquè ha vingut de gala, la Mar.
No.
Si ara vaig així.
Això és pre-gala.
Si aquesta tarda vas així, aquesta nit, ja m'agradaria veure-ho.
Ja saps que les brillantines em tornen boja.
Tu ja saps que tot el que brilla i miro, se me'n valoremos.
O ja veuràs, tu seràs un escàndal.
Què seré? Un arbre de Nadal.
Seré un arbre de Nadal.
No diguis això, que no és veritat.
Si més no, ens ho passarem bé.
Perquè hi estarem tots, no?
De 20 anys cap aquí, la gentassa que veuràs.
Una germació que venim aquí a passar el rato.
No hi cabrem?
No, sí, apretats, apretats.
Aquella...
El Tàraco és gran, però no sé, no sé.
A veure, ho hem de comentar.
Això és notícia, eh?
Això és notícia i s'ha de comentar.
Exacte, és notícia i a Tarragona.
I hauríem d'estar a primera plana de lectures de l'Ola,
dels 10 Minutos i del Pronto.
I del que me dices?
Ai, també.
Que me cuentes?
Però demà, i sortirem demà, perquè el rotatiu no té la foto.
Hem de fer les fotos allà.
Enviem nosaltres, eh?
Les enviem naltros, en plana.
I està fent...
Perquè li arribi primer el Pronto, que surt el dilluns.
I els altres ja que facin una edició avançada...
Agència F, nena, agència F.
Ho tinc claríssim.
Ja ho crem.
Bueno, lo que convingui.
La qüestió és celebrar-ho, celebrar-ho.
Però ja és divendres, tornem-hi.
Això és mana-mana.
I estem aquí per estripar a qui convingui.
Espera, que volem que el Sergio Dalma ens saludi.
Sergio, sisplau.
Hola, què tal, amics de Tarragona Ràdio?
Sóc el Sergio Dalma.
I com no us volia felicitar per aquests 20 anys
de fer bona música, de posar bona música
i recolzar la música, que és molt important per tots nosaltres.
Que es compleixin molts anys més.
Enhorabona.
Que maco.
Quin és de maco.
Que és mono ell.
Que és atent.
És el que té, eh?
Això és el Sergio Dalma.
Però bé, anem amb les revistes del cor.
Anem, anem.
Gràcies, Sergio.
Gràcies.
Gràcies per venir,
però vés marxant perquè si no sí que no hi quedem.
Ja arriba el Carnaval.
Com que encara no tens la teva disfressa?
Ves-hi, ara mateix, a Casa Guaix.
A Casa Guaix tens tota mena de disfresses
per a totes les edats.
Totes les disfresses i complements
els trobaràs a Casa Guaix.
Al carrer Portalet, número 1,
fent cantonada amb la plaça de la Font.
El Carnaval a Tarragona ja es viu a Casa Guaix.
Ell i la setmana passada...
Però corre, corre,
corre a Casa Guaix.
No, no, no.
Escolta'm, estem al capdamunt del Carnaval Estoltes.
És que el divendres,
ai, el divendres,
el diumenge comencem amb el Carnaval, eh?
És que estem al damunt ja.
Vull dir, qui no ha anat a Casa Guaix
és que està fent tard.
Vull dir, ara ja està obert
i ja haurien d'anar-hi.
Sí.
I que corrin cap a la plaça de la Font
i abans d'arribar a la plaça de la Font
ja veureu en què carreró tan bonic.
Cantó, cantó en Portalet.
Tan peixinet, ja està, eh?
Allà mateix, a comprar el que convingui.
I tant.
Bueno, escolta'm, aclarim-ho, això.
Vinga, la setmana passada vam començar un concurs.
Avui hem estat mirant per aquí
a veure quins missatges havien arribat.
Han arribat uns quants.
Exacte.
Però ens esperem que ara la setmana vinent
hem decidit que el croncurs,
perquè això és un croncurs...
Què dius?
Un croncurs?
Un croncurs.
Un croncurs.
El croncurs el deixarem córrer una mica més enllà.
Perquè, i ho he de dir,
n'hi ha alguns de molt bons,
però m'esperava més.
No quantitat, sinó més corrosió.
Què dius?
Aquí coses boniques.
Home, dien coses boniques.
Boniques, boniques, tu i jo.
Res més.
Sí, sí, dien coses boniques.
A veure, les coses a la cara.
I això no és lletja i és una pedorra.
Jo ho puc dir perquè sóc de sucre.
Petarda, petarda.
Què s'ha de dir?
M'enteneu?
A mi això de...
I llegeixo textualment.
Isabel m'ha d'antoja per la melena.
No, no, no, xata, xata.
Així no vas enlloc, xatona.
Dic xatona perquè no sé de qui és aquest número de mòbil,
però no anem bé.
No anem bé, amics oients.
Volem una cosa realment consistent.
A la línia, a la línia del nostre programa.
Jo no ho hem d'enviar.
A veure, recordo-ho.
Ho hem d'enviar, a veure, una...
Ui, m'està fent cinc i jo ho dic ara, no sé.
Sembla aquells dels aeroports que fan signes allò.
No ho diguis, dona, que jo t'estava fent el xipetillo.
Tinc una xuleta, tinc una xuleta.
Hem d'enviar un missatge de text al 5588
amb la paraula clau...
Cor.
Exacte.
Deixeu un espai i escriviu el nom del personatge,
que a valtros creieu que és l'estrella de la premsa del cor,
i per què.
Perquè ens agrada saber-ho.
Però de dolent, pel que sembla.
O sigui, que res de tonteries...
Allò de Teletubbies no volem res,
nosaltres volem coses, coses...
Abraçada.
Consistents.
Vull dir, embarassada el que vulguis.
Abraçades, no.
No, no, no.
No, no, no.
Dolenta.
Mar, una recomanació.
Si tens un diari personal,
jo de tu el guardaria Calicanto,
en la caixa forta, si pots ser del banc, eh?
És el que passa.
No el tinguis a casa mai de la vida.
És el que passa.
Jo recordo, quan era petita,
feia un diari d'aquells.
Què dius de diari?
Oiga, col·legio.
El professor no sé què.
Què dius, també ho feies?
Sí, però m'he deixat de fer-ho perquè...
Saps d'aquells tipics que porten el candau?
Perquè doncs m'un germà els obria, tia,
i m'es llegia.
Tu, germà.
Sí, sí, al final ja escrivia, saps?
Escrivia per mon germà, que ho està llegint.
Resulta que...
I em dedicava a fer el diari
per fer malbé la vida mental del meu germà.
No, no, ho feies perquè,
ja que estava interessat per les teves coses,
que l'interessés una mica més també per les teves, no?
Exacte.
Cuida't més de lo teu.
Deixa'm el teu.
La qüestió és que una cosa molt semblant
li ha passat a la senyoreta Paris Hilton.
Oh, que tantes, oi?
Ui, un rato llarg.
Sí, xiqueta, sí, i cada vegada n'ets més.
La qüestió és que ella,
allò que devia perdre o devia mal amagar,
18, no un ni dos, no,
18 d'aquests diaris personals,
dels quals devia, bueno,
jo què sé, escriure totes les tonteries
que li devien passar pel cap.
I mira que li han passat, eh?
Por ejemplo, querido diario,
me pintaba las uñas de color rosa chicle
y no me queda nada bien con los zapatos de Manolo Blanich,
que me he comprado de 350 euros cada zapato.
No, exacte, no.
Això no ens interessa.
El que sí ens interessa en altres,
a les malparladotes, a les llengües viparines,
és el que escrius en lletra més petita.
Aquelles coses en les quals...
En lletra grossa,
perquè depèn del moment en què les vas escriure.
Devia ser una festa.
Es veu que en aquests diaris personals
que han sigut com a mitjans trobats,
entre cometes,
hi han trobat, bueno,
històries en les quals destripa
a tots els seus companys de llit.
Què dius?
És a dir, arribo a casa...
I aquí posa puntuació i tot, o no?
No ho sé, perquè no l'he llegit.
Llàstima, veus, aquestes coses sí que les hauríem de tenir.
Exacte, això sí que ho hauríem de publicar.
La qüestió és que això ronda pel món,
i el senyor que els té en el seu poder,
que té, lògicament, en el seu poder
la vida sexual de molta gent,
perquè aquesta xiqueta serà mona,
però també és un rato...
Espera, espera, que tu torna a posar.
Vols que torna a posar?
Sí.
Que tonta soy.
Això mateix.
Doncs a part de mona i tonta
es veu que també és una mica promiscua,
que ja li està bé amb ella,
però que després apuntes promiscua.
Ai, t'ha sortit molt bé, eh?
Sí, perquè no l'he pres avui, aquesta paraula.
Es veu que tot això que m'entretens
i se me'n valoremos,
tot això ella ho escrivia.
Ho escrivia i ara l'hi han trobat,
com t'anava dient fa mitja hora
que t'estic donant la notícia.
I ara sabrem amb qui es va agitar aquesta xiqueta
i què li va fer o què no li va fer tal persona.
I segurament que sortirà la nata.
Mira què te dic.
La nata?
Segur.
I la maduixa.
També?
També.
En plan noves, setmanes i media?
Jo ho sé, xata, les setmanes i media...
I com era monocotoni.
No sé les setmanes que va fer servir per escriure,
depèn del col·le el que hagués anat.
Home, jo crec que sí, no,
però és per escriure-tón, clar.
El col·le va anar, si el va aprofitar no ho sabem.
Tampoc.
És el que té.
Jo mirarem, a veure si aquest senyor posa alguna pàgina
que està a internet, no?
De fet, no, no, està a punt de treure...
Està amenaçada que ho traurà a subhasta
el preu de sortida de 16 milions i mig d'euros.
És a dir, que...
Es paga amb els ulls tancats, eh?
Ells creuen que sortirà, com a mínim,
de 20 milions d'euros per amunt.
No, no, i ella els compra, eh?
Ella?
Jo crec que ella mateixa...
Sí, a ella li és igual.
Que no, ui...
Da igual que hablen bien o mal,
la qüestió no és que hablen de mi.
Sí, però és que això ho ha escrit ella.
I no és que...
Se li fot a ella.
Papa paga.
Això mateix, com el papa paga.
Que bo, jo vull llegir-lo, eh?
A veure, què li passa al perpétuo de la moguda?
Ai, pobret.
De la moguda que va fer...
De la moguda que ha muntat...
De la moguda que ha muntat l'Aspen.
Aquest bon home era a l'hotel Regis, a Aspen,
allí, ell, doncs, treballava.
Però sols?
Sols, unet, vine a veure que tinc 3.
No ho sé, perquè jo no hi era.
Sílvia, estava en un altre lloc, que no et diré.
Perquè no sé quan era.
Doncs després...
Perquè no sé quan era, això.
No sé on té, on estava vostè el dia?
No, no ho sé, perquè no sé quan ho era.
La qüestió és que Lluís Miguel
està acusat de maltractar físicament amb un cambrer.
Què dius?
L'aquest hotel en què treballava.
No sé si l'ha preso.
Oh, mira aquell que vas donar un cop de mòbil
i mira que car li va sortir.
Home, però també li va anar bé,
perquè mira, tenia una pel·lícula que no acaba de funcionar.
De bucsejador.
Ja va sortir bé, sí.
Bé, doncs la qüestió, com t'anava dient
abans que em perdessis d'aquest bon senyor,
és que hi havia un senyor a la barra del local
que anava una mica begut.
Allò de...
I allò que va veure el Lluís Miguel per allà i li va dir...
Oye, tu, cantante!
Exacte.
Jo, per sentir-te cantar a tu, no pagava ni 50 centaus.
Què dius? A què se li correix?
Això a Lluís Miguel li va ofendre.
Home, home, home, el seu coraçonsitó de cantant.
Home.
Reloj, no marques les hores.
I a més, que porta, què porta?
Des de 20 anys cantant?
Des que tenia 5 anys, per mi que des que cordava les sabates ell sol,
que hi ha d'anar cantant pel món.
I feien explotació amb ella.
I que un paio et digui, en aquell estat,
que els borratxos i els nens, nunca m'hi entén,
que no pagaria ni 50 cèntims per sentir-te.
Arregla, home, tu també, arregla.
No, no, no, la veritat està escrita, nena.
Jo llegeixo el que està aquí.
La qüestió és que aquest senyor es va una mica empitonar, clar.
Es va empitonar.
I el Lluís Miguel es va empipar.
Vale, i doncs la història és que el desgraciat del cambrer
que es va posar pel mig és el que es va endur l'hostiot.
És que no es pot ser bo, que te n'adones, pobre cambrer?
Que l'hagués deixat, que l'hagués deixat.
Que se maten.
No, però els acompanya.
El sentiment.
No, no, els acompanya en tota l'educació del món.
A la porta.
Sí.
Jo, cop de porta, pam, pam, pam, els dos al carrer,
que mira, fora del local que vulguin.
Doncs el pobre cambrer, clar, allò típic, no, no,
home, déjel-lo estar, no los he tingut en compte.
És Luis Miguel.
Ese senyor és un poc alegre, no sé què, no, no, no,
li dic, hòstia, que veia borratxo, pam, pam, anàvem fent el que hòstia,
és que veu, que al final Luis Miguel, l'hòstia li va fotre el cambrer,
que no tenia cap culpa per un home.
L'única culpa que tenia la de posar-li els busquis en aquell bon home.
No, però per què es ficava al mig?
És que també la gent...
Que hi hagi pau.
Poca feina, eh?
Que hi hagi pau, que hi hagi pau.
No, no, no, no, no, no.
La Madona que estava guapa, guapa, guapa als Premis Gremi, eh?
Ah, exacte.
Estava de ser sortida, eh?
Sí, senyora.
Sí, senyora.
Mira si s'hi sortia, mira si s'hi sortia, que era algú d'operar d'una hèrnia.
T'ho dic en sèrio, de sortida que anava.
Va anar a recollir un Premi Brit.
No te lo riguis que t'ho dic en sèrio?
Oi, no sé què li passa a aquesta xica que té la boca fluixa.
Bueno, mentre tu rius, jo t'explico que sí.
Ella va pujar al escenari.
I posant-li una mica d'història, els Premis Gremi, el bé que guapa i el bé que anava.
I anava molt guapa i va cantar molt bé amb els Gorillaz.
I ho vaig veure.
No al Pati de Butaques, perquè no ens van convidar.
Llàstima, eh?
Llàstima.
No sé per què, Sílvia, no ens van convidar.
Posa-nos a la llista negra.
No sé per què.
Si ara els diré, quan ens conviden els direm que no ens donen la gana d'anar.
Ara no vull anar.
Ara no vull anar.
Ara em donen la gana.
La qüestió és que, com t'anava dient, els Premis Brit, ella s'hi va pujar a l'escenari, no a cantar aquesta vegada, sinó a recollir un premi a la millor artista internacional.
I nosaltres ho aplaudim.
Perquè sí, sí, sí, sí, sí, sí, i estem d'acord.
Però clar, ella anava convalesciente.
T'explico.
Estava recuperada de quatre dies, no res, d'una operació d'hèrnia.
Ara no m'estranya.
No té agrada d'anar amb calentadors mallots i fer aquelles coses que fa.
No, no, m'adona.
A veure, tampoc no és per qüestió de geriàtric.
Però ja no tenim edats per anar fent segons quines coses.
Xata, però...
Cuidem-se'ns-ho.
Però ens dona una esperança, aquesta dona.
Una esperança de què? De que t'hèrnies.
No, de cara a un futur amb 40 o... Quants te hi ha?
Però si aquesta tia que es passa vuit hores al dia damunt d'un gimnàs, s'hèrnia, naltros, que les vuit hores les passem assentades davant de la tele, jo almenys, perquè he de recollir tota aquesta informació, estic molt ocupada, jo clar, la mínima que m'aixequi per agafar un got d'aigua ja estic herniada.
Que no ho veus?
No te passis.
Que li passarà?
Que no és veritat.
Aquest preparador físic...
Ui, l'enunció.
El de l'enunció, el de l'enunció.
Com pot ser que una tia que viu del seu cos, i no estic parlant de cap prostituta, una senyora que viu del seu cos i de la seva veu, s'hèrnia, és que no ho entenc, o lo millor és que no tenia costum, i anava carregada en les bosses del Carrefour i les van agafar més...
Les latites de fa vegada passaven més.
No ho sé, no ho sé.
I es va arniar, mai m'ho he dit.
Però bueno, és el que té, que ni les famoses n'estan lliures, eh?
Perquè vegis, eh? És que són humanes, són humanes, mar.
Torna, Frens?
No, no, no, no, no, no, no, ja, ja, no sé.
No, que havien dit Frens.
Frens en geriàtric hauria de ser també, ja arriba el moment, que tenen una edat, no podem passar per nens de 20 anys, eh?
Home, però 20 anys no, però continua la saga.
Ja, tots casats i, en fi, divorciats.
Oh, imagina't, aquell llogu.
El Ross ja ha divorciat per cinquena vegada, almenys, ja.
Uh!
Bueno, suposo que amb aquesta melodia ja enteneu que parlarem de qui?
Doncs de Jennifer Aniston.
Sí?
Sí, perquè de fet és l'única que ens segueix donant joc d'aquesta sèrie.
Mm, sí, per la història del Brad Pitt.
Ah, doncs per qui vull venir.
Brad Pitt, aquesta senyora despeixada.
Clar, no hi ha una sèrie de televisió que es diu Despeixada?
Si no n'hi ha, jo me l'acabo d'inventar.
Pot ser, pot ser.
Bé, doncs aquesta senyora superdespeixada acaba de donar a la parròquia tota la roba i les sabates que el senyor Brad Pitt es va deixar a casa i no va tornar mai més a buscar-les.
Jo ho trobo molt bé.
Si fa a buscar-te la conobino...
Ells seran quartos, no?, per poder comprar-se a ell totes les traigues que vulgui més.
Ah, exacte.
Amb aquells que els aprofiteixen que no en tingui.
Sí, però clar, tu dones a la parròquia tota la roba i les sabates del Brad Pitt, inclús, llegeixo textualment, dos traigues d'Armani, i tu dius, home, tu veus un indigent pel carrer, per la cincena de nuda, avinguda, amb un traig d'Armani, les sabates del Brad Pitt, i tu dius, hòstia, tu...
No, però home, més que ho doni, que ho posi en subhasta.
Ah, aquí ve, la pela és la pela, i aquesta xiqueta no entén de negocis.
El que passa és que, és el que deies tu, està despatxada, encara està ferida, a més n'ha vingut tota la història, jo crec que ara, de l'embaràs,
de l'Angelina Jolie, i tot això més.
Sí, però ella està feliç, que té parella, la Jennifer Annalda està enamorada.
Però, d'on Déu bo, retubo.
I clar, tot això jo crec que fa mal.
A la llarga, encara que tu miris a la distància, clar, tot allò que ella està fent, l'Angelina Jolie, teòricament, és el que avui ella volia fer en un principi,
i després es va girar perquè li va continuar a sortir bé allò del Friends, i clar, es va...
I feia pel·liboletes, i tal, i jo...
I va començar a trompar, i...
Jo des d'aquí volia fer una crida, Jennifer Aniston, si mai obrin qualsevol calaix,
et trobes uns calçotets, uns mitjons, o qualsevol cosa que se t'hagi passat per alt.
Ei, i cabella, i tot, perquè ja veus, te'n recordes?
Tu se l'envies.
Si tu et destorba, envio cap a Tarragona Ràdio.
Ho posarem a través de l'ebell i...
Dóna-li l'adreça, Sílvia.
De què?
Para, para, orella, Jennifer, dóna-li l'adreça que s'ho envia cap aquí,
i nosaltres ja ho subestarem, sí, de no vol als quartos, que no es preocupi.
Jennifer, pren paper i llapis, paper i llapis que t'ho dic,
Avinguda Roma, 5B, primer, primera, eh?
Atenció, Sílvia.
Torna a repetir, i ja està.
Avinguda Roma, 5B, primer, primera, 4300, crec que és 2, o 1, Tarragona.
Vale.
Ja està, ara digues, digues.
Això, encara que sigui un pèl de la ingle, el que sí que s'ho envia i que nosaltres ho vendrem.
I si és d'ella també, que no passa res amb unes calcetes,
que també segur que ens ho compren, eh?
Això ha quedat raro, farem un mercadillo.
I si algun amic, un amic d'ella, també, el nou nòvio...
Saps què? Ja hi he fet que ens enviïs el que vulguis que ens és igual.
Però envia-nos, dona. No te restiguis.
Ai, Marc, ens queda poc temps i moltes notícies encara, eh?
Nena, nena, que anem de boda.
Sí?
Ara sí que te'l poso, eh?
Posa'm-la, feia dies que no l'he de fer amb sentir, aquesta cançó.
Ara, la setmana passada no m'ho has acabat de dir,
la de la boda, no ho vaig preparar.
Prepara't i remi'n de la Pamela perquè se n'anem a Anglaterra.
I has d'anar, però com un pim-pollo,
com una làmpera d'aquelles de peu.
Ei, que no m'ha convidit, eh?
Per què?
No, perquè no, són molt refinats, aquesta gent.
Friquilàndia, a mi m'agrada, m'agrada, m'agrada.
No, i trobar-me la Camila pels passadissos,
o el lavabo, i que obris la porta per entrar al bany
i te la trobis que surt...
Ai, la Camila.
Clar.
Ai, no, no, a mi m'encanta.
Perquè et vols.
Jo vull, jo vull, jo vull anar així, sí, sí.
Perquè el Guillermo d'Anglaterra podria casar-se en aquest any.
Es veu que el dia de Sant Valentín la cosa va anar...
Es va animar, es va animar.
Com a enfilada, pim-pam, pim-pam, i es veu que sí.
Que inclús la reina li ha donat el vistiplau
a aquesta xicata de la Kate Middleton.
Oh, i...
Que bé que m'ho he dit, no m'ho facis repetir,
perquè no em tornarà a sortir.
Tu ho has d'assajar, però quan te la trobis.
No, li diré Kate.
D'acord.
Com a les galetes, no?
Plum cake, doncs ella Kate.
I ja està.
No cal saber res més.
I quan es casa no...
No ho sabem encara, no ho sabem encara,
però diuen, normalment,
que entra la presa demà, la predida, o com vulguis,
i la boda en unes cases reials,
no solen passar més de sis mesos.
I quan veiem que ja li demana la mà,
darrere va l'altra.
O sigui, entenem que no s'acabarà el 2006,
possiblement, sense boda a Anglaterra.
Perquè veigis, doncs bé.
Ah, estem com a contentes.
Però si tu vas, jo ja m'apuntaré, potser, però si no...
No, jo sí que ja aniré.
I que em sentin a la mateixa taula.
Sí, sí, sí, sí, la mateixa, la mateixa calabó del...
del... del... del... del Carlos.
Sí, sí, sí, sí.
El Carlos de Camila.
Sí.
I ja vaig veure que no vaig anar.
Bueno, m'ho vaig passar la merda bé.
Ja m'hi ha, ja ho vas explicar.
Bueno, escolta'm.
Anem aniversaris.
Sí, tallem-ho, tallem-ho, això.
N'hi ha uns quants, eh, que em fan d'anys.
Tenim el Joaquín Sabina que en fa 57.
Què dius?
57.
57?
El Lleieta Joaquín?
Jo li posava més, eh.
Jo també.
El Javier Goruchó, 48, també n'hi poso més.
Jo també.
Jo crec que s'atreuen, aquestes gent, eh?
Sí, aquesta setmana es treuen anys.
La Viviana Fernández que en fa 52.
Bé, sí.
Sí, sí, sí.
En la línia.
Ens ho creiem.
Gonzalo Miró, que haurà de venir de Nova York aquesta setmana
perquè en farà 25 criatura.
Sí.
Petites, petites.
Fernández Tesso, 61.
Uf.
Jo també li posava més, eh?
Jo també li posava més.
Sí, sí.
El Joel McEnroe.
Quina és?
Porta 47 anys reivindicant que la vola entró.
És veritat.
47 anyets.
I la Valeria Matza, 34.
La Valeria?
34.
T'ho vaig explicar que m'ho vaig trobar a l'hora, Port?
dir, abuelita, prou que les batallites.
Ja me l'has explicat diverses vegades, Sílvia.
L'Aixabel Presley, que el fa 55, mentida, podrida.
Que dius.
Sí, sí.
Quant to cansa tret?
Uns 4, 10?
5.
A la menys 5.
I el John Travolta, que en fa 52.
El John Travolta?
Sí.
El que li cantava la Sandy, tot allò?
Tot allò.
El gris.
Ja també fa anys.
Quants, 52?
Què et penses tu?
52.
Un tón quants, eh?
Sí, sí.
Home, què et penses tu?
La gent es fa gran.
Sí, sí, sí, però tant.
Home, jo em pensava que era més jovenet, per això.
M'encanta aquesta cançó.
Aquesta és la Maribel, no?
Exacte.
Doncs amb la Maribel acabem.
Exacte.
I el gabinet acabi l'hi va.
I bueno, no, de fet...
El capeu rutiar.
Ah, exacte.
Que és l'últim.
De la fila, com a dir què dius.
Amb els grups es va fotre i fora.
Es va separar i va continuar la seva carrera en solitari.
Bueno, doncs fa coses tan boniques com aquestes, eh?
Perquè de fet tu trobo tan entranyable.
La setmana veia en tornem, no?
Sí, sí, sí, sí.
En recordem el 5588, la paraula Cor, i recorda la pregunta, Marc, digue'ls-hi tu.
No, a més que la pregunta és que jo vull, exigeixo, vaja, que em digueu el nom del personatge estrella de la premsa del Cor i per què.
Fins de setmana vinent, eh?
I tant, molt bon cap de setmana i ens veiem aquesta nit.
Adéu, adéu, adéu.
Adéu.
Bona nit
Es un verdadero monumento
Dice que ha dejado de comer
Pero no lo creo de momento
Yo la llamo mi gordita
Y ella se mea de risa
Porque en el fondo sabe
Que me gusta Maribel
Maribel, Maribel
Cuéntame tus cosillas
Y asienta tu culazo en mis rodillas
Por tus besos Maribel
Por tus besos Maribel
Daría la vida
Dios como me gustas Maribel
Maribel, Maribel, Marimari, Maribel
Cuéntame tus besos Maribel
Mira tú, mira, mira, mira a él
Dios como me gusta Maribel
Raca, raca, tumba, chumba, chunga, tumba, chunga
Cuéntame tus besos Maribel
Daría la vida
Daría la vida
Daría la vida
Daría la vida