El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
S'ha portat el tratge de campanya, com aquell que diu, eh?
Ja ha estat a veure.
Ja ha començat amb la...
Ni el veia, al principi.
Ja ha començat amb la broma.
Aquesta fundó de la selva que avui hem preparat aquí a la ràdio.
A més a més s'ha pintat fins i tot els colors aquí a la cara.
Ja està.
El tratge de guerrilla avui, eh?
No, és que ahir parlàvem dels bombardejos.
A veure, ho hem fet avui una mica de tono de broma ara.
En aquell moment de veritat no ho era.
I a més quan ho recordes encara et fa més...
No, no, sí.
A més a més...
Deu posar avi, la carta gallina, no?
Deu posar la carta gallina a veure la situació després.
Sí, però...
Em comentava quan sorties i te trobaves...
Sí, una casa ensorrada, una casa ensorrada,
aquells que havien faltat d'allò.
Però clar, segons l'edat que tens, doncs...
És la innocència que gràcies a Déu...
No, no, d'això.
Doncs amb allò que et deia, llavors, aquí es va començar a preparar la cosa
i allà a l'iglesia de Sant Joan, a dalt al campanar,
vam posar una espècie de matralladora antièria.
Però clar, allí una matralladora d'aquestes antièries,
sí que espantava l'avió,
però no és...
Però bueno, ja prevenia que aquest no vingués tan baix
i quan passava per de Monttarragona no n'és tan baixet i fer el que volgués.
Sí, sí, exacte.
I després, també, allí del camp del gimnàstic,
que hi havia el camp del gimnàstic encara...
A Catalunya, recordem, no?
A Catalunya, el tenis.
Llavors, com que ja era...
D'això ens agafà allí i vam posar uns reflectors d'aquests molt grossos,
que així a la nit, quan venia,
amb els reflectors ja...
Aquella llibertat de passejar-se com li donava la gana, no?
Jo recordo una vegada, que també va vindre aquesta,
i nosaltres vivíem al costat del gimnàstic,
que llavors eren les afores, quasi, no?
Vam anar a viure amb un xaleta allà abans de la guerra,
i llavors què feia molta gent?
Doncs feia unes sanges i posaves dintre la sanga
per ser un cas de costat,
de costat, doncs, de passava.
Sí, sí, sí.
I en això va vindre un d'aquestos,
la pava que dèiem,
i va començar el port,
i com que es va trobar una miqueta així
entre la metatadora d'aquesta, la metatalladora,
una cosa i l'altra,
va començar a anar a descarregar bombes.
Ah!
Des del port...
Què dius?
Fins...
Va arribar quasi...
Que allà baix, hasta el camí de l'Àngel...
Sí, sí.
Va arribar a tirar alguna bomba.
I en sec, jo estava dintre aquesta sanga,
i em sento un cop aquí al braç,
i em toco, i ui, vaig cremar la mà.
Es va cremar la mà.
I miro, i era una miqueta de metralla,
que vaig tindre la sort,
perquè la metralla aquesta,
si et feia ferida,
doncs, podia venir a congrènes,
o què sí, no?
Vaig tindre la sort que la mare,
com que feia jerseis,
m'havia fet un jersei d'aquells tan dobles de llana,
i allò va...
Amortiguar.
Va amortiguar la cosa aquesta.
Però el jersei va quedar com recremat, saps?
Vull dir que això és...
Doncs ara, imagina't tu,
la gent que van pel carrer,
com mateix, una vegada,
recordo jo que al carrer Reding,
que hi havia la cooperativa,
hi havia el forn de la cooperativa,
que llavors va ser intendència,
que aniraven a carregar els camions pels soldats,
per exemple, venien els del front,
aniria a carregar els sacs de xuscos,
i a vegades hi havia un que era un negre,
que era un internacional,
d'una cosa vaig a l'altra,
però bueno.
I quan anàvem els xiquets,
per dir al costat,
agafava i bum,
es donava un xusco.
Saps què ho dic?
Poseu-s'hi, demagueu-s'hi i aneu-s'hi.
Anem, anem, anem.
Doncs bueno,
doncs allí...
És una manera també d'al·legrar el dia,
no, avi?
Sí, sí, sí.
I llavors,
doncs,
un,
un,
que anava es veu perquè també,
el que dèiem,
que hi ha de tot.
Allí,
a davant de Correus,
també venia a buscar la correspondència.
Clar,
quan hi havia el bombardeig,
doncs,
els xofers,
el que sigui,
també marxaven,
deixaven el cotxe tancat,
el que sigui.
Però sempre hi havia aquells,
que anava a veure,
buscar qualsevol cosa
per guanyar-se la vida
en aquell moment.
I un,
i un,
que no va voler anar al refugi,
que era un avenista,
no,
un home,
que no era un d'això,
doncs,
aquell bombardeig
el van pestrar
contra la paret
del carrer,
del carrer Ràdic.
O sigui,
que veies,
però clar,
ho veies d'una manera,
que com que ho estaves vivint...
gairebé semblava,
em perdó l'expressió,
que semblava com si fos una pel·lícula.
Es veia com una seqüència de cinema.
Home,
la persona que li afectava...
No, no, no,
però jo dic la persona que observava
era tan irreal,
potser, no, avi?
És com ara que veus la televisió
i veus tanta cosa,
tanta cosa,
que si no t'afecta més directament,
ho veus com si fos pel·lícula.
Ara veus aquests països
i diuen això i això i això.
I que passen aquestes coses.
I ho veus, sí,
i ho veus com una pel·lícula,
no ho entens?
Clar,
el que li afecta,
doncs,
i llavors passava això.
Veies,
una bomba a tal puesto.
Saps qui hem matat?
Però també hi havia l'altre drama,
que era els que fusellaven.
Clar,
era una barreja de...
Mai millor dit era mortal,
aquella barreja.
Era una barreja de coses
que no t'hi acostumaves,
però era un...
Però era d'estar sense viure, avi.
Perquè clar,
no saps quanta que hi ha una bomba,
no saps quanta podien agafar
per a fusellar-te.
Sí, sí.
Com es podia viure així,
d'aquesta manera?
Doncs mira,
ho porto a les circumstàncies.
Quantes coses diem ara.
Ves,
no es pot viure,
estem fent això,
estem fent això.
És que ara, avi,
és que estem al paradís
comparat amb aquells temps.
Encara així ens queixem.
Per això et dic,
que les circumstàncies
t'aporten...
I amb la gent que ha lluitat
perquè nosaltres
tinguem aquests privilegis d'ara
i etcètera, etcètera, etcètera, etcètera,
que verem...
Per això,
a vegades saps què passa també?
Que hem de reconèixer coses
que diem,
estan mal fetes
però porten un d'allò.
Jo parlo d'aquesta manera
però quan parlo així
no voldrien que pensin
que sóc partidari
d'una cosa o de l'altra.
A vegades diem la joventut.
No, no, senzillament ho expliquem.
Diem la joventut.
Va haver-hi una època
que potser els culpables
de la joventut
vam ser la gent gran.
Motiu?
Sí.
Perquè molts van passar
o han passat
una època dolenta
i llavors
els fills
no han volgut
que passin
el que van passar.
Però això passa fins a l'ara.
Resulta que aquests nois
o noies
aquesta joventut
això no ho has pogut veure.
I tampoc ho valoren.
Llavors han imposat
han aprofitat
aquesta circumstància
i per això a vegades
no dic la joventut
i dic la joventut
dic els que manen
perquè els que manen
també va haver-hi una època
que manaven
perquè com si fos
ja en premsa dictadura
una prepotència
que dius
com és possible
que aquest
que era amic meu
o aquest que dius
ara em tracta d'aquesta manera
ara fa això
ara fa això
però no era així.
Que ha passat, no?
Com és que canvia
la gent d'aquesta manera?
I es veu que clar
cadascú va canviant
segons les circumstàncies
i això et dic
que amb la guerra
i la postguerra
doncs anaves vivint
d'una forma
que clar
el que li perjudicava
i els que lluitaven
amb un ideal sincer
perquè clar
sempre hi havia
amb la guerra
i després de la guerra
i del que sigui
Hi ha hagut xaquetes
Hi ha hagut
sempre hi ha hagut xaquetes
però la sort
que sempre hi ha hagut
aquell idealista
o aquell romàntic
com vulguis dir
que ha anat aguantant
l'estropada aquesta
que si no
desgraciadament
estaríem doncs
a zero
A mi no estem a zero
si no estem a divendres
i entrem
no com jo deia
però no tornarem
al dia 1
que seria l'inici
després del zero
sinó que tornarem
al dia 2
al dia 2
li sembla no?
No tocarem el 2
vindrem
No, no, vindrem
sí, tocarem el 2
però d'una altra manera
A mi bon cap de setmana
i fins dimarts
que no dilluns
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies
Gràcies.