...
Ara passa un minut de dos quarts de sis de la tarda
i com cada dimecres a segona hora ens disposem a parlar sobre la mar.
Sobre un tema que encara no havíem tractat mai, la mar és salada.
I a vegades no interessa,
i interessa doncs treure-li aquesta celebró per fer-la potable.
Sobre això ens parlaran avui un grup d'investigadors.
En tenim només quatre i em sembla que el grup és més ampli.
Com a mínim, traspassades les fronteres.
Es tracta d'un grup de recerca de la Universitat Rovira i Virgili
que participa amb la Universitat de Califòrnia
en un projecte sobre noves tecnologies per desalar l'aigua de mar.
Tenim amb nosaltres, ara és quan em deixaré gent,
el Francesc Giral. Francesc, bona tarda.
Bona tarda.
Després de l'altre costat devem tenir el Jordi Grifoll.
Hola, bona tarda.
Bona tarda. Us haurà d'apropar una miqueta el micro.
Hola, bona tarda.
Bona tarda. Ens acompanya també el Jaume Giral.
Bona tarda.
I el Dan Libotean.
Ho ha dit bé, Dan?
Hola, bona tarda.
Et dius així?
D'on ets, Dan?
Soc de Romania.
Ets un estudiant que estàs aquí d'Erasmus, de pràctiques?
No, estudiant de doctorat.
Molt bé. Et tracten bé?
Sí.
Sí?
Sí, sí.
Veig que heu involucrat a tota la comunitat a l'hora de fer aquest projecte.
un projecte que teniu a mitges, bé, que tenen la Universitat de Los Angeles, a Califòrnia, i van venir a contactar amb vosaltres perquè els hi paguéssim un cop de mà.
Com va anar això? Quin fa de portaveu?
Bé, si vols ja començo jo.
Vinga.
Bé, de fet, fa anys que col·laborem amb la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles.
De fet, amb el director del Centre sobre l'Aigua d'aquesta universitat, que dirigeix el professor Cohen,
amb ell ja fa anys que hi tenim relació, tenim relació amb temes de medi ambient, en Jordi Grifoll ha treballat amb ell molts anys sobre temes de la mobilitat, de contaminants i de l'aigua en el sol, en medis porosos.
Hem treballat en temes d'algoritmes de predicció, toxicologia, i, evidentment, l'aigua és un tema d'interès a totes les zones mediterrànies, considerades mediterrànies del món, California West,
Evidentment, nosaltres també aquí a Catalunya, i, per tant, ha estat una col·laboració natural, producte de la història i de l'oportunitat de fer quelcom conjuntament en un tema que afecta les dues zones geogràfiques on tenim ubicades les universitats.
De fet, la institució que elabora aquest estudi a Los Angeles és el Centre de Recerca i Tecnologia de l'Aigua, per tant, un centre molt especialitzat en aquesta temàtica.
Vosaltres sou del Departament d'Enginyeria, veig, no sé si tenim aquí a Tarragona algun centre també específicament dedicat a l'aigua.
De fet, nosaltres som del Departament d'Enginyeria Química, i la Generalitat té previst fer un centre de recerca sobre l'aigua,
no sé exactament en quin estadi es troba, però probablement s'emplaçarà a Girona,
i probablement hi haurà una delegació o un subcentre a la zona de Fris a la hora de l'hivern.
La qüestió és que vosaltres, com a grup de recerca, ja fa temps que esteu tractant aquests temes concretament, el tema de l'aigua en concret.
Home, sí. Fa ben bé, quan a la mobilitat de l'aigua en el sol, però es deu fer... Jordi?
L'any 92. L'any 92 vam inicialitzar una estada a la Universitat d'Allà, i des de llavors hem mantingut col·laborant en tot el que fa referència al moviment de l'aigua en el terra,
especialment en la zona no saturada, que va des de la superfície fins al nivell dels aquífers,
i com això mobilitza i permet el transport de contaminants que estiguin en el terra,
i com això arriben a afectar en els aquífers.
Què feu després amb aquests informes que s'elaboren amb tots aquests estudis?
Es publiquen? Es passen a les administracions? Us fan cas?
Perquè molts d'aquests informes deuen ser una mica informe d'anúncia.
Bé, jo diria que la part americana del projecte, que estan bastant habituats a emprendre accions i arribar fins al final,
és una cultura molt emprenedora, l'americana.
Sí, són treballs fets per encàrrec del govern de Califòrnia, que té seu a Sacramento.
A més, afecten tant l'agricultura, perquè a la bany central de Califòrnia l'aigua els està tornant salada, se l'obra,
per tant, la desal·linització, la desal·lació, per l'osmòcia inversa,
és una alternativa per recuperar els acuífers i tornar a fer fèrtils totes les extensions de plantació i de regadiu.
També afecta el turisme, Califòrnia té costa, té una pressió turística important,
per tant, la demanda d'aigua de boca i per ús domèstic és important,
per tant, tenen una problemàtica molt semblant aquí.
I, en general, els americans, quan encarreguen un estudi és per resoldre un tema,
i aleshores actuen.
Aquí seria una altra història, ja.
No, aquí també.
De fet, la consciència política sobre l'aigua,
jo diria que ha anat per davant de la consciència social.
Parlem en general, eh?
Hi ha gent molt conscienciada i que té una cultura de l'aigua molt clara,
i sobretot després de tot el tema, la problemàtica del Pla Hidrològic Nacional,
ara amb el programa Aigua del nou govern socialista.
Però, realment, l'Agència Catalana de l'Aigua ha tingut actuacions de depuració a tot el litoral català,
determinants.
També ara ha tingut una actuació determinant en dissenyar i preveure la posada en marxa
d'una planta d'osmos inversa, una dessalinitzadora,
que té una capacitat, i no una capacitat, d'uns 60 hectòmetres cúbics l'any,
és a dir, uns 160.000 metres cúbics dia d'aigua de mar de salada,
al delta del Llobregat, al costat de la gran depuradora de Barcelona,
la Baix Llobregat, que serà administrada per l'Aigües d'Alteri del Llobregat,
aquesta empresa pública del govern català.
I és una de les més importants d'Europa,
és a dir, que sí que Catalunya ha pres consciència,
almenys políticament, de la necessitat de salar aigua de mar,
de dessalinitzar aigua de mar, treure-li la sal,
fer-la potable, per us de boca.
De fet, la pressió turística que patim a Catalunya als estius
ha augmentat la població moltíssim en certes zones,
i per tant la demanda d'aigua en l'època de menys pluviometria
és més important.
Hi ha un altre aspecte també, que no hem d'oblidar,
que al ser un territori típicament mediterrà,
no tenim una gran quantitat d'aigua en els rius constantment durant tot l'any.
Plou, plou molt,
plou en períodes molt curts en el temps,
l'aigua es romana en els llits dels rius,
a les lleres dels rius, molt poc temps,
i per tant ho envassem l'aigua o la perdem,
potser n'hi ha envassements, i després els recursos de l'aigua de mar.
Ai, que ens estem tornant una mica catastrofistes,
no ho sé, Jaume, la situació és catastrofista,
és allò de dir comencem-nos a preocupar per l'aigua.
No, evidentment que s'ha de començar a preocupar per l'aigua,
l'aigua és vida, l'aigua és una font de riquesa que anirà,
i per tant l'estem molt baratant.
Crec que els recursos que ara estem donant a terme
poden donar una solució a aquest nou terme,
i es pot paliar aquest problema que tenim.
Doncs anem concretament a parlar del tema que us porta aquí,
que és la desalació d'aigua de mar.
S'ha fet des d'aigua fa molt de temps,
quant de temps fa que es desalà l'aigua de mar?
Les primeres membranes d'osmosi inversa
daten dels quarts anys 40.
De fet, van ser desenvolupades a Los Ángeles.
Ah, sí?
A l'estat de cel·lulosa, sí.
Escolta, i ara m'heu d'explicar com es fa aquest procés de desalació.
Però de manera que ja ho entengui, eh?
Estem parlant d'osmosi inversa, de membranes.
Potser tu podria explicar el Dan.
Dan.
Bueno, lo intentaré, a veure si...
La membrana está separando dos...
Dos zonas de agua.
En una parte que hi ha agua salada
i en la otra que és la parte donde se obtiene la agua pura.
Entonces, si en la parte de agua salada se aplica una pressión,
la agua está capaz de pasar por membrana.
pero la membrana es semipermeable
entonces las sales son retenidas en la primera parte.
És com un filtre?
Sí, és com un filtre.
Tal qual.
Sí, és com un filtre.
Molt fàcil.
Sí, hi ha un filtre però hem de tenir en compte una cosa.
En una membrana que tenim a un costat aigua dolça
i a l'altra aigua salada,
espontàniament, si no hi féssim res,
l'aigua dolça en aquesta membrana,
que és la part que pot passar, la sal no passa,
la membrana té una gran àrea de poro
i crea uns camps que la sal no passa,
espontàniament l'aigua dolça
passaria cap a la part de l'aigua salada
per diluir la concentració de sal.
Aquest procés es mesura
quan la pressió osmòtica ens indica
la mobilitat, la capacitat de l'aigua
de passar de l'aigua dolça
a la zona en què hi ha l'aigua salada.
Si apliquem una pressió superior
a la pressió osmòtica,
aconseguirem invertir aquest procés.
que l'aigua que està amb sal,
l'aigua salada,
permeti, a través de la membrana,
es converteixi en aigua dolça,
concentrant la quantitat de sal
de l'aigua salada.
És a dir, que fem un procés
que és irreversible,
el fem reversible
invertint-hi treball,
és a dir, energia.
Per això les plantes de saladores
tenen, com tota tecnologia,
té els seus pros i els contres.
La de salinització consumeix
molta energia.
Jo diria que entre el 35%
i el 50% dels costos
són costos derivats
del consum d'energia.
la part del rebuig,
que és l'aigua
amb concentracions de sal
superiors a la que tenia inicialment,
per exemple, l'aigua de mar.
L'aigua de mar té uns 35.000
miligrams per litre,
en mitjana, eh?
I en mars més salats
que altres.
Diguem, en mitjana,
l'aigua de mar té uns 35.000
miligrams per litre,
35 grams per litre
de salts.
Quan hem acabat el procés,
com que en general
es recupera entre un 40 i un 60%
de l'aigua,
hem duplicat
aquesta quantitat de sal
en el rebuig.
Per tant, hem passat
de 35 grams per litre
a 70.
Això és un altre problema.
Què fem amb aquest rebuig?
Què fem amb aquesta salmorra,
en català?
Quan tenim una concentració
de sal elevada,
se'n diu salmorra.
Bé,
la primera reacció
fora dir,
la retornem al mar, no?
És el medisalí,
la diluirem,
ho podem fer,
però hem de tenir en compte
que hi ha espècies vegetals,
hi ha flora
en el llit marí
que a concentracions superiors
a 40 grams per litre
no pot sobreviure.
Per tant,
haurem de diluir-la prèviament
per baixar-la a 40.
Això, per exemple,
amb la planta de salinitzadora
d'Almeria,
que es diu Carboneres,
que té una capacitat
de 125.000 metres cúbic
per dia,
l'aigua de salada de mar,
el que fa és mesclar
aquesta aigua,
aquesta salmorra,
amb l'aigua de refrigeració
del circuit
de refrigeració
d'una central tèrmica
que produeix
de l'electricitat
que està al costat.
Amb la qual cosa
baixa en la salinitat
per sota de 40 grams per litre
i allà la poden retornar
en el mar.
Es pot aprofitar
per res més?
Sí,
podrien treure sal,
podrien agafar el cap a les salines,
però evidentment
és un altre consum
molt gran d'energia,
aquest,
per tenir.
Les que estem parlant
de grans quantitats,
clar.
Hi ha altres plantes
de sinalització
que directament
la tenen al mar,
per exemple,
que està operant
aquí a Catalunya,
la Tordera,
té un emissari marí,
però situat molt
a dintre
on l'aigua
és bastant profunda
i per tant
hi ha semis
com la pròpia aigua
del mar
i lli
de aquesta manera
no molesta tant.
Un emissari
situat,
diguéssim,
no en el llit marí
sinó en una certa
on hi ha molt volum
i aleshores esperem.
De totes maneres
la dilució
no és mai
la resposta
a la contaminació.
Això que a vegades
posem una fumera
a 100 metres
i diluïm
els gasos
d'emissió
i diem
la dilució
resoldrà el problema.
La dilució fa
que la concentració
baixi,
però contaminant
hi és.
La solució
és no contaminar,
reducció no origen.
En aquest cas,
si pretens
purificar aigua
de salar-la,
en algun lloc
has concentrat
la sal.
en aquesta sal
l'has de retornar
en el seu medi
o depositar-la
en una cova,
per exemple,
hi ha solucions,
però això és car,
tot això és molt car.
O sigui,
generalment el que es fa
és diluir-la
i retornar-la
al medi marí.
A veure,
perquè jo m'acabi
d'aclarir
aquesta membrana
màgica
que sembla
que separa,
està formada
d'algun material especial?
Sí,
a tu et semblaria,
les membranes modernes
et semblaria
com un full de paper
que tens al davant.
Un full de paper
que té una capa
de poliamida
amb les mateixes fibres
que serveixen
per fabricar
alguns vestits,
uns teixits
de fibra artificial
i és molt fina,
té uns grussos
de micres
i de nanomicres,
és a dir,
és finíssima.
Aleshores,
el que es fa
és que aquests rotllos
s'enrotllen
i llavors les membranes
per això les veiem,
aquests trens de membranes
veiem com uns tubes cilíndrics
perquè les membranes
s'enrotllen
i aleshores l'aigua
la bombegem
axialment
pels espais anulars
entre membranes
i la recollim
un cop ha permeat
a través de la membrana.
I amb una passada,
diguéssim,
n'hi ha prou?
S'ha de fer el procés
diverses vegades.
El d'Han estudiat
processos en primari
i secundari,
no?
En dues etapes.
Sí,
en dues etapes
s'ha de fer.
un cop l'aigua
ja està desalada
és potable ja
o encara s'ha de passar
algun altre procés?
No,
aleshores
hi ha els tractaments
físico-químics,
químics
s'ha de
haver-hi
flucolació
depèn
de quins
de quins
compostos
tingui
si posen
antioxidants
com per manganats
després diòxid de clor
per acabar d'esterilitzar
és a dir,
el mateix tractament
o alguns dels tractaments
filtratge
abans i després
sobretot abans
a l'entrada
tractaments molt similars
als que tindríem
una planta de depuradora
convencional.
A veure,
què recomaneu?
Beure consumir aigua
d'aquesta desalada
i què passar
per tot aquest procés?
O si no en tens una altra.
O directe,
clar,
però seria l'aigua
de menys qualitat?
No.
Que hi hauria avui en dia?
No,
no,
precisament seria
tot el que passa
per una planta
de desal·lització
i té els tractaments
i té un control
en principi
que és apta
per al consum humà.
Pensa que
es considera
que una aigua
és
acceptable
pel consum humà
quan té
una salinitat
d'entre 200,
màxim
500 miligrams
per litre.
Depèn del país
i de la legislació.
Posem 200 miligrams.
L'aigua que desalem
té menys concentració
de sal
que 200 miligrams.
La desinfectem
amb diòxid de clor,
és un gran oxidant,
la filtrem,
és a dir...
Està controladíssima.
Sí,
vaja,
jo
preferiria,
és clar,
fer aquestes frases
són una mica,
sempre és una mica arriscat,
però bé,
si no es provoca
ens adormirem.
Jo,
si tinguis l'opció
de beure
una aigua
filtrada
i tractada
recollida
en els llits
o en les geres
del Besòs
o del Llobregat
o del Ter
o una aigua
recollida
del mar
de salada
i tractada,
potser preferiria
l'aigua
de la planta
jo, eh?
On Jaume Girald
pot dirà una altra cosa,
però jo
preferiria
la de la planta
de salinitzadora.
També ho provoco un vent
perquè digui el contrari.
No, no,
que val,
això no és provocar.
Fins al cop
tornem a la planta
de Tordera
i en les geres
del Ter
i el Llobregat
aquesta aigua
precisament es mescla
amb la planta
de salinitzadora
de la Tordera
i en dona
l'aigua de consum
a blanes
a diferents
poblacions
de l'aigua de salada.
A nivell de gust
avui en dia
es nota
que és aigua de salada?
Ho dic perquè jo recordo
quan jo era petita
que sí,
que a vegades
a Salou
sortia de l'aixeta
aigua de salada
i ells
teníem un gustet de sal.
Perquè tenia
una concentració
superior
a 500 mg
per litre.
Avui en dia
això ja no passa.
Una aigua de salada
tindria una concentració
probablement inferior
a 200 mg
per litre.
Avui està més
normatitzat
pel que dieu, no?
Sí, home,
jo penso que això
no és una dificultat.
A veure,
la dificultat
d'una planta de salació
és el consum energètic
que, és clar,
la següent pregunta
és per què
un grup de recerca
d'un departament
d'un departament
important com el
d'enginyeria química
que té projectes
europeus importants
i un grup de recerca
com el de fa
abans de transport
i el Centre d'Innovació
en Tecnologia Química
es preocupen
per una tecnologia
que és madura,
que fa
40 anys,
bé,
inclús d'abans,
la dos mos
inversa en membranes
perquè podríem
de salar
escalfant,
evaporant,
destil·lant.
Això s'ha fet mai?
Sí,
es fa en els països
que tenen una font
d'energia
que no la poden transportar
i és disponible
com Cuba
i tots els extractors
de petroli de gas,
els Emirats Àrabs,
etcètera,
una part de la de salació
la fan
amb energia tèrmica
directament.
Això ja és una despesa
d'energètica
ja brutal.
És molt ineficient
però si aquella energia
no la pots utilitzar
per res més,
bueno,
ens aprofita-la.
Clar,
l'osmos inversa
consumeix molta energia.
Les primeres plantes,
esclar,
on,
la primera pregunta
que ens hem de fer
és on pot haver-hi
necessitat d'aigua de boca,
no?
On no hi ha aigua.
On no hi ha aigua?
En zones de temperatures
elevades,
al sud del nord d'Àfrica,
al sud d'Espanya,
les Illes Canàries,
primeres estel·ladores
d'Espanya,
les Illes Canàries.
Ara han seguit Balears,
Almeria,
Andalusia,
en aquest moment Andalusia
és la primera
comunitat autònoma
amb més capacitat
de desalació.
Quan estiguin construïdes
les plantes
aquesta del Baix Obregat,
la catalana,
serà la comunitat
que tindrà més capacitat
de desalació.
Però en aquest moment
és Andalusia.
Les meves dades
et diuen
que al voltant
d'un cent,
d'un milió,
un milió dos cents mil
metres cúbics per dia
d'aigua desalada.
Energia.
Quan es van fer
aquestes primeres plantes,
el consum energètic
per metre cúbic
expressat en quilowatts hora,
la mateixa lectura
que fa vostè
en el comptador
de casa seva,
com era la companyia elèctrica
i mira el comptador,
mira en quilowatts hora,
doncs eren
aproximadament
entre 20 i 25
quilowatts hora
per metre cúbic.
En aquest moment
hem aconseguit
baixar aquesta xifra
a 5.
Com?
Bé.
Aquí està.
dissenyant membranes
més eficients.
Membranes que s'embrutin
menys ràpidament,
antiincrustants,
ameditius,
membranes que
rebutgin
la sal,
les incrustacions,
que s'incrustin
sulfat càlcic,
carbonat càlcic,
etc.
I ameditius.
Fent que el moviment
del fluid a la membrana
sigui més eficient,
per tant,
que perdi menys energia
pel fet de moure's.
recuperant part
d'aquesta energia
amb turbines Pelton,
en cambres isobàriques.
És a dir,
l'inversió que hem fet
amb energia,
un cop hem de salar l'aigua,
com que l'aigua
està en moviment
aquesta energia cinètica,
recuperem-la
d'alta a baixa pressió,
passant-la per turbines.
Bé, tot això
és producte de la recerca.
Per tant,
nosaltres fem recerca
en el camp de polímers,
en el camp de fenòmens interfacials
i fenòmens de transport.
Fem computació
de física de fluids,
com es mouen els fluids,
nanotecnologia,
química de superfícies,
etcètera.
És a dir,
que tenim
totes aquestes paraules clau
que són de moda,
ja he vist que no,
jo parlo molt,
jo m'enrotllo com una persiana,
però vaja,
algun dels meus companys
ho agraeix
perquè no li agrada xerrar,
però a mi m'agrada molt,
també m'agrada escoltar,
tots aquests coneixements
posats al servei
de millorar,
de fer que una planta
operi millor,
més eficientment,
fa que el consum energètic
sigui inferior,
que els costos
per metro cúbic
siguin inferiors,
en aquest moment
aigua de mar
per metro cúbic,
estem parlant
d'un cost
de 50 cèntims d'euro,
la tendència
és a veure
si podem baixar a 30,
per aigua salada
15-25 cèntims d'euro,
aquesta és la tendència,
esclar,
això,
la gent que produeix,
que opera les plantes
el que vol és produir,
no els diguis
que parin la planta
que anirem a fer recerca,
això s'ha de fer
en els centres de recerca
i la universitat
és un dels llocs
on es pot fer.
Clar,
perquè suposo
que part d'aquesta recerca
ha estat sobre el paper,
però ho heu pogut provar,
està implantat ja això
o almenys com el mínim...
Moltes de les tecnologies,
moltes dels canvis
que estem proposant
s'implementaran,
perquè és evident
que una cosa
que pot millorar,
que pot fer-te baixar
el consum energètic
de 5 kWh a 3,
doncs bé,
és un benefici
del 40%.
Si el cost,
això representa
una baixada de costos
d'un euro
per metro cúbic
a 50 cèntims,
també.
Esclar,
de fet,
l'aigua està subvencionada,
tots els països
subvencionen
l'aigua potable,
no?
L'aigua de...
De moment.
Sí,
bueno,
el Ramon Folc,
el biòleg,
diu que la sostenibilitat
només la farem operativa
si internalitzem costos.
I jo hi estic d'acord,
perquè l'economia,
això ho entén tothom.
La butxaca s'entén.
Home,
de fet,
tots aquests projectes
que m'esteu dient,
en gran mesura,
és per,
bé,
per fer un ús social,
no?
I per averatir.
Evidentment.
Molt dels avenços
o molta de la investigació
que s'està duent a terme
en diferents departaments
és precisament per baixar costos
de coses.
Exactament.
I enginyeria especialment,
potser, no?
Exactament.
Fer que aquesta planta...
Bé,
aleshores,
és clar,
vostè en dirà ben,
i les plantes aquestes
què les operava abans?
Bueno,
doncs en el llenguatge
anglossexual,
els enginyers civils,
els enginyers de camins,
canals i ports,
no?
eren experts en aquest tipus
d'instal·lacions.
Perquè ara els enginyers químics
entrem,
entrem perquè estem parlant
d'alta pressió.
Els enginyers civils
i els camins,
canals i ports
no estan gaire acostumats
a treballar
amb pressions elevades.
Nosaltres sí,
moltes de les plantes químiques
que tenim aquí al costat
operen a pressions
superiors
a l'hom,
una planta
de salinitzadora.
Aleshores,
ens veiem en cor
d'injectar
anticrustrants
en qualsevol indret
on correspongui.
Som capaços
de dissenyar
plantes flexibles.
Per què una planta flexible?
Perquè l'alimentació,
l'aigua,
per exemple,
imaginem-se
que volem
desalar
aigua
de salada
d'un freàtic
o d'una zona agrícola.
La composició
de salts
d'aquesta aigua
en el període
en el cicle estacional
d'un any,
quatre estacions,
pot variar
per factors
de dos i de tres.
Per tant,
si fem una planta...
M'he perdut fa estona, eh?
Sí.
L'he de dir.
Sí, ara sí que m'he perdut.
Bé, les característiques...
Sembla que t'ho ha fet
una mica complicat,
ara això.
Bé, l'aigua de mar,
les característiques
les canvia poc.
Ara.
Però les aigües
que tenim
en un pou
canvien molt
quan plou
i quan no plou.
I això és estacional.
Per tant,
si fem un anàlisi,
si volem
desalar una aigua
salada
a l'hivern o a l'estiu,
les condicions
d'aquesta aigua
han canviat molt.
Si la planta
l'hem dissenyat
d'una manera rígida...
Ara.
Imaginem-nos
una camioneta,
no?
Aquestes furgonetes.
Aquestes furgonetes
que diuen
pot carregar,
pot descarregar,
pot portar sis persones,
pot amagar els seients.
Això seria
un disseny flexible
de camioneta, no?
Jo dic camioneta
perquè soc més jallo
i és el que dèiem abans
d'una camioneta.
Imaginis un cotxe,
un cotxe,
bueno,
doncs pot pivotar
un seient
però no té
la flexibilitat
d'una camioneta
que pots amagar
els seients,
treure'ls,
posar-los
i fer una càrrega
de 5 metres cúbics.
Doncs les plantes,
les noves plantes
que un enginyer químic
pot dissenyar
són plantes
flexibles
de dues etapes
que ara poden
activar
uns sistemes
i ara desactivar-los
perquè no cal.
Déu-n'hi-do.
O sigui que tenen feina
per estona, eh?
Veig.
Bé,
si no la tenim
ens la busquem.
Doncs ja per anar
acabant l'entrevista.
Què ens demanarà
el futur
en temes d'aigua?
Ara veiem, doncs,
que és prou important
això de salinització.
No sé si hi ha
algun altre tema
de dir, doncs,
és que d'aquí 10 anys
haurem de començar
a preocupar-nos per això.
Bé,
fer prediccions
és molt complicat
però hi ha estimacions
perquè, esclar,
el Banc Mundial,
entitats ecologistes,
tota la gent
al voltant,
agrupada al voltant
de la nova cultura
de l'aigua
es preocupa
per fer prediccions,
estimacions, no?
i les estimacions
són que d'aquí
20 anys
aproximadament
la demanda
d'aigua de boca
serà del voltant,
o sigui,
aigua dolça,
serà al voltant
d'uns 5.000 quilòmetres
cúbics
d'aigua
per any.
I això és molt més car.
Imagini's una piscina
de 22 quilòmetres
de costat
i 10 quilòmetres
d'alçada.
Home,
jo considero
que és molt.
D'aquí Cambrils,
no?
Sí.
22 quilòmetres,
25, 20...
Bé,
doncs d'aquí Cambrils,
un quadrat d'aquí Cambrils,
fem un quadrat
i 10 quilòmetres
fins a l'alçada
que volen els avions.
Això és molta aigua.
I bé,
doncs hem de...
No hi ha una solució
única per un problema,
n'hi ha moltes.
per tant,
la desalació
és un recurs
que tenim,
que el tenim
assequible
en les zones
en què hi manca aigua
de pluja,
en què les aigües
freàtiques
estan en una fundària
que és impractical
per estreure-les
i
que si amb la tecnologia
adequada
fent servir
també energies alternatives
perquè aquí també
ara estem parlant
dels costos energètics
amb energia,
font d'energia convencional
podem fer
que aquesta tecnologia
sigui viable.
Preguntes,
un parell de preguntes ràpides
en clau ja
més local.
L'aigua
que extreiem
d'aquí de...
Vaja,
que es podria extraure
de la costa mediterrània,
la que tenim més a prop
aquí a Tarragona,
és fàcilment
dessalinable,
vull dir...
Sí,
igual que la del Llobregat.
Sí,
exactament,
igual que la del Llobregat.
I jo els he de preguntar
abans que marxin,
l'aigua que raja
de les aixetes
a la ciutat de Tarragona
és bona o no és bona.
En principi,
si les autoritats sanitàries
diuen que és bona,
doncs ho ha de ser-ho,
no?
Ens en podem fiar,
no?
A vegades espanta una miqueta,
eh,
tots aquests processos,
una cosa tan bàsica
com és l'aigua
i de tant de consum diari,
espanta una mica
saber tot el que hi ha al darrere.
Escolti,
i l'aire que respira?
Ai,
no en parli.
Vostè quan creu al carrer
ha pensat la quantitat
de nanopartícules
que respira
dels cotxes
que l'aixeca
els aixequen
de l'asfalt
i de les emissions
dels motors diissel?
Sí,
sí,
i tothom es tornodant
i la cosa és que volen per l'aire.
I si jo li digués
que la gent que ha tingut un infart,
la probabilitat
que es mori
d'un segon infart
si viu en una zona
amb moltes nanopartícules
i a la vora de zones
de molt tràfic
com autopistes,
augmenta significativament
que em diria.
És que si anem a mirar
coses d'aquestes
ja no podríem sortir de casa.
Sí,
hi ha una cosa bona
que és que la gent sana
generalment d'això
no mor.
Això és l'altra cosa bona.
Bueno,
molt interessant
la conversa
que hem tingut
amb aquest grup
d'enginyers químics
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Dali Botean,
Jaume Girald,
Francesc Girald,
Jordi Grifoll,
moltíssimes gràcies
i endavant amb la feina.