El meu ami, el meu ami, el meu ami.
Comença amb la setmana dilluns, Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Vostè, me n'alegro moltíssim cada vegada que el veig a l'Avi Ramon, eh?
Bueno, mira...
És que veus divendres, dilluns, posa una bona cara,
que l'he de tothom, eh?
Si sapiguessis de vegades que estic parlant amb aquesta bona cara que dius tu,
i les cames o el que sigui...
Haurien de fer, poder treure aquestes cames i posar-ne unes de noves, avi.
L'avantatge que tenim, saps quin és?
És com que no és televisió, que no ens veuen,
doncs la gent s'imagina com som.
Això vol dir que la cara aquesta de son que porto avui dilluns...
No, saps què passa, eh?
Doncs el que passa és una cosa,
que llavors que ens escolten ens poden imaginar d'una manera a la seva manera.
Ens poden imaginar simpàtics, antipàtics, agredables, desagredables,
segons el que diem, el que fem,
però llavors ells mateixos se poden imaginar la cara,
i ens veuen doncs la manera que es vulguin veure.
Si es volen veure bé, malament...
Però avi, millor que ens imaginin com som.
Això és l'avantatge que tenim.
Per què no t'apartes una decepció?
No, no, l'avantatge que tenim a la ràdio és aquesta.
Sí, és la màgia.
Que et senten i no et veuen.
Això sí, això és veritat.
Una vegada me'n recordo,
que vaig anar a la televisió,
quan estava allà al carrer Major,
quan en Gal·laz, que és aquell temps,
qui anava...
I vaig anar-hi a la nit.
A la nit.
A la nit, vostè.
Va partir de les 10 o a les 11,
no sé, era un programa de nit, d'això.
I resulta que llavors, clar,
m'ha maquillat, la cara pintada,
aquells colors, el que sigui,
i al marxar, vaig marxar sense anar-me a treure'm allò
que marxa parlant-perlant,
i clar, al carrer Major,
en aquelles hores de la nit,
llavors, quan passaven,
me'n mirava i m'ho va dir,
que deu ser d'un balet aquest,
o deu ser d'alguna casa...
I llavors m'han d'acord,
amb el bocador,
de seguida em vaig treure'm allò.
Vull dir que...
A més que les cares que es beuen a la televisió
crec que són molt...
Ui.
Es posen molt blanques.
Però escolta'm, escolta'm,
tu que ets dona,
encara ho entendràs més.
I a veure, a veure...
Quan a vegades a la televisió
que estàs veient una cosa
i surten aquells tractes
que donen el que volen durar,
a veure, veus...
Què dius, per les agolles?
Això...
Posen un tubo per les arrugues.
Sí.
I posen una noia de 20 anys,
tota fina...
Escolta...
Mira, avi,
m'està traient un tema
que m'atreu de polleguera.
I això ho he de dir en veu alta.
Però no posen una dona gran
i que es vegi que...
Per exemple,
posen un tipus que s'han d'arreglar
i és una noia amb una línia
i unes formes...
I dius, bueno, escolta'm...
No estic...
És veritat.
Avi, com per exemple,
totes les coses que surten
que són per aprimar,
surten noies que pesen 20 quilos,
que han d'aprimar aquelles noies.
Però això et dic jo.
Però no pot ser, eh?
Les arrugues, les arrugues, tal i tal.
L'arrugues vella.
I clar, surt una noia de 20 anys
que encara no té ni el refiló.
Però bueno,
i a mi em fa gràcia llavors
que surten artistes
ja que són grandetes
que van arreglades
i propi això
amb un estirament al coll.
Amb unes estirades per allà
que es veu que deu ser
d'anys i d'anys i d'anys i d'anys i de la carn.
No, ja vi,
és el pez fundi i el dobladillo
que els hi fan,
que si d'aquí...
Sí, per això...
Agafa d'aquí, posa per allà
i de pas fes-me un punto de cruz, eh?
Per això...
Que segur.
A la ràdio no saben
si tenim arrugues,
si no tenim arrugues,
si gastem crema,
si no gastem crema.
El que gastem és una miqueta d'aigua,
un cafetó.
Que això, mira,
això...
Això l'abatxa sempre suporta bé, eh?
Sí, això sí,
i que això en tenim a més,
més que no pas
si les arrugues,
no arrugues i tot això.
Però, avi,
m'ha tret un tema
que jo crec que tothom
o parla,
no molta gent,
que mira que cadascú
que vulgui, no?
Però a mi, personalment,
m'ataca els nervis
perquè surten persones
que no necessiten
el que estan venent,
però, clar,
t'ho venen en plan,
si t'ho prens,
te quedaràs així.
A part d'això,
a part d'això,
no sé per què hi ha metges,
perquè hi ha uns medicaments
i unes coses
que ho curen tot.
Miraculosos, sí,
que ho curen tot,
i no ho sé,
i els redirients
que em perdonin,
no, que em perdonin.
I les pastilles de primament
que surten,
i els xarops,
i els lactants,
i de coses,
i de coses.
Per això et dic jo,
no sé,
perquè hi ha metges,
ja si aquests medicaments
que ho arreglen tot,
que em perdonin,
però mira,
m'ha agafat d'aquesta manera
perquè és una mica de ironia,
perquè, escolta,
potser jo em pensava,
potser jo no ho acabo d'entendre.
I això que anàvem a parlar
de Pere Martell,
que a mi m'he dit a l'avi,
hem de parlar dels aigüats,
de Pere Martell i de tot allò,
però a mi,
que no es dona de temps, eh?
Bueno, un altre dia.
Per això,
a veure,
que ara podem parlar
una miqueta més
d'alguna cosa que vostè vulgui.
Sí, home,
si vols de la d'això mateix,
a mi em fa gràcia una altra cosa,
perquè anys enrere...
Digui, digui,
m'agrada això.
L'avi està guerrillero.
No,
per exemple,
anys enrere,
segons si era un català,
per exemple,
i se notava el deix,
aquell català,
deien que per la televisió
i la d'aixòs
no era massa.
I, en canvi,
ara sents que parles
d'aquella manera,
l'autre,
d'aquí...
Ai, a mi m'encanta,
m'encanta,
perquè és la diversitat que hi ha.
Però hi ha una diversitat.
És fantàstica.
Perquè un surt a la televisió
guanyant no sé què,
fent no sé quantos
i veus que porta un programa.
L'altre que...
Ah,
això és una altra cosa.
Porten uns programes,
ve si m'entén.
Vostè m'està dient
la passió de Gavilanes
que sota el Pau Brauma,
per exemple,
a tot arreu.
Jo el sec sento
i ja no perquè...
Ja passo.
En canvi,
persones que poden explicar-te
uns documentals,
coses...
I periodistes
que han estudiat
gairebé
durant tota la seva vida
en aquesta carrera.
Això no interessa.
No interessa.
Potser és que jo
soc allà una altra...
O me fa un deje ara
o, si no,
ja acabem el programa
vostè i jo.
No, però fa gràcia.
Fa gràcia.
Sí, sí,
li dono la raó.
Veus coses que,
per exemple,
abans estaven,
els criticaven
i ara no.
Ara són...
Però és que abans volíem,
avi,
allò de plusquant perfecte.
Ho volíem tot
més que perfecte.
No, no, no.
Jo crec que sí.
No era això, no.
No, perquè...
Demanaven tot massa...
No, perquè anaves
a algun puesto,
per exemple,
i et deien...
Parlaves i deien
tu és català,
és català, no?
De la manera d'allòs.
I llavors jo a vegades
sento parlar
com aquell de Sevilla
i d'un poc al contrari
que preixos andalusos, eh?
No, no, i tant.
I deien, senyor, senyor...
M'encanta, m'encanta, sí.
Jo venia aquí
a pedir premiso
para vender suela.
No para ir a Venezuela.
Para vender suela.
Doncs aquest,
quin idioma parla?
Amb el seu?
A Espanya, a Espanya.
És el castellà, però...
Vull dir que
a nosaltres
se'ns nota
i es diuen de seguida.
Però, avi,
això també passa, per exemple,
amb el català,
per dir una cosa,
de Lleida,
amb el català mallorquí,
amb el català de València,
molt que es pesi.
Escolta, eh?
Escolta, no cal anar gaire lluny.
Per exemple,
una galleta,
o com se diu això,
un puest d'una galleta,
reus una ferrada,
aquí a la part de Tortor,
és un pobal.
O sigui,
la mateixa peça,
aquí,
només aquesta miqueta de comarca.
Vull dir,
i te'n vas
amb un altre,
canvies de província
o canvies només
de distància,
només de quilòmetres,
ja canviem la cosa.
Però, vull dir,
que ja són coses normals
que ho ha creat ja
el viure de la gent,
la manera de ser.
Sí, sí,
el dia a dia.
I abans,
abans encara més,
perquè hi havia molts puestos
que quedaven més aïllats.
I clar,
formava el seu sistema
d'enraonar,
el que sé,
i clar,
quedava allò,
ara no,
ara ja s'ha anat barrejant
i ja és una altra cosa.
I què ho hem de deixar?
Ho hem de deixar aquí,
avi.
Bé,
tornarem demà.
Sí, dona.
Si ens deixen.
Sí.
Ho s'ha de deixar.
I espero que sí, eh?
Com que no es veuen,
no saben,
si anem pel carrer,
no sabem qui és tu
ni qui sóc jo.
segur.
El que passa un poc...
Uuuuh,
avi,
que vostè ja és més conegut,
eh?
Vostès més conegut.
Però no saben que sóc l'avi.
Quin pas...
Quan obri la boca,
que dius,
hola,
bonatà,
ja està,
ja el tenen clitxat,
eh?
Ja el tenen clitxat.
Això sí que m'ha passat,
sí.
Avi,
fins demà.
Molt bé.
Adéu, adéu.
Adéu,
adéu,
eren escuts a Calella,
eren escuts a Palafugell,
quan el català,
sortia a la mar,
els nois de Calella
feien un cremat.