No sé si ho sap tothom també, però vaja, els habituals del Ja Tardes,
els oients de sempre sí que estaven esperant ja que passessin els 15 dies
per tornar a saludar amb Beta. Beta, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Què tal?
Bé, mira, passava per aquí i amb ganes d'explicar notícies relacionades
amb qüestions tecnològiques, científiques, coses de la tècnica, saps?
Hem començat força aquesta temporada perquè m'envet allà durant les primeres sessions
vam marxar molt cap a l'espai exterior.
Sí, vam marxar molt, però també ens agrada parlar de la Terra
i fa 15 dies vam tractar el tema sobre com mirar de refredar aquest calentament global
que tenim a la Terra i amb propostes una mica així de ciència-ficció, no?
De tot una miqueta i avui un tema potser més, molt especial.
Sí, avui la secció d'aquesta setmana de la Terra esplana és més aviat de caire musical científica,
sí, perquè la tècnica, la ciència, la tecnologia ha tingut molt a veure amb el desenvolupament dels instruments.
I avui us hem de parlar d'un instrument musical que val a dir que va ser un dels primers instruments electrònics de la història
i que encara no us desvetllaré quin nom té, és una mica estrany.
Només dir-vos que aquesta música que està sonant de fons, no sé, a tu, Núria, què et suggereix aquesta música?
Uf, a veure, a veure, escoltem.
És molt retro, això, eh?
Sí, molt retro i sona molt ranci, no com...
Sí, ranci, ara ho has dit.
Sèrie B, saps?
Sí, aquelles pel·lícules dels 50, 60, 70...
Especialment aquelles que feien por.
Sí, amb aquelles dràcules de cartó i pedra.
Sí.
Som dràcula.
Mare de Déu, qui guarda aquests vinils, doncs, amb Beta?
Sí, bé, és que podia ser.
Doncs, bé, és per posar-nos en situació de cara, no perdem el punt de vista,
de cara a l'instrument que us volem parlar,
perquè aquest instrument va tenir molta tirada
amb aquestes músiques de sèrie bé, de por, de terror.
Sí, sonava molt.
Les escenes aquelles on havia d'aparèixer el Dràcula, el Frankenstein de Pega, no?
Podríem dir, perquè per això sèries bé.
Doncs sortia una música així molt estrident,
feta per un instrument, com hem dit abans,
un dels primers electrònics de la història.
Va, vinga, no fem esperar més a la gent.
Es diu El Ceremin.
Sí, és estrany, és un nom que no sé com ho diria,
com ho expressaria, però que és gairebé inèdit,
perquè, mira, ara sona, ara sona.
Sí que sona a pel·lícula de por i a espai exterior.
Espai exterior, això mateix.
També a les pel·lícules de sèrie bé de l'espai,
d'aquells planetes de cartó i pedra,
també sortia aquesta música
quan sortien aquells humanets verds, els marcians, que dèiem.
La qüestió és que El Ceremin és antic, com deies tu,
però està molt de moda.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Bé, anem per feina.
Sí, perquè hi ha molta cosa per explicar.
Sí, mira, a resulta que, com hem dit,
el seu so es va caracteritzar dins de les pel·lícules de terror
i sense ficció d'aquesta sèrie bé dels anys 50, 60 i parts dels 70.
I actualment viu una segona joventut.
El Ceremin és l'únic instrument del món que es toca sense tocar-ho.
Acabo de dir una cosa que possiblement no tingui sentit,
però sí, sí, perquè m'explicaré o explicaré el funcionament.
Resulta que consisteix en una caixa amb dues antenes,
horitzontal i vertical,
que controlen respectivament el volum,
que pot ser anar de flor a fluix,
i el to, l'altra antena, que és la nota aguda greu.
Com va això? Doncs, molt senzill.
Una de les antenes és vertical i l'altra, horitzontal,
que produeixen unes zones que,
el seu bellugades per les mans, modifiquen el so de l'instrument.
Quan la mà dreta s'apropa a l'antena vertical,
puja el to de la nota.
Quan la mà esquerra s'apropa a l'antena horitzontal,
disminueix el volum de la nota.
O sigui, està jugant amb el volum i amb el to.
Què passa?
Resulta que això requereix una tècnica molt especial,
perquè, esclar, has de tenir certes habilitats
per produir el so que tu vols aconseguir.
I què ha passat?
Ha passat que aquestes dificultats que confereixen a l'intèrprete,
categoria de garebé de mag,
són les que van provocar que ben pocs músics
s'adquirissin el CD-Ming com a instrument propi.
Sí, hem de dir que per això ha passat de manera molt desconeguda,
perquè és un pèl complicat tocar aquest instrument, saps?
I bé, doncs s'ha quedat encara bé anecdòtic, no?
Si es va utilitzar en les pel·lícules de sèrie B d'aquests anys 50, anys 60,
és perquè el to que donava anava molt bé,
anava molt bé per aquests tipus de cintes, d'aquests films, no?
Però en qüestió de música, la cosa, esclar, és bastant complexa.
I tenim pocs casos,
per això que aquest estri ens és desconegut,
i això que porta molt d'anys des que es va inventar.
Hem dit que va ser un dels primers instruments electrònics,
i no hem dit l'edat ni l'inventor.
Doncs ara va...
Resulta que és de l'any 1917.
Imagina't si en parlem d'anys.
1917, quan l'electrònica estava, doncs res, a les baceroles.
I va ser inventat ja com a instrument musical?
Sí, sí, va ser inventat ja com a instrument musical
pel rus Lev Termin,
que traduït al lèxic llatí, no?
Sonava com Leo Theremin,
i per això ve el nom de Theremin, no?
O sigui, en cirílic o en llengua russa seria Lev Termin,
i hi ha adaptat el seu cognom a lèxic occidental,
o llatí en aquest cas, seria Leo Theremin.
I d'aquí ve el nom d'aquest instrument, no?
Aquest senyor, que és inventor rus, era físic,
i resulta que, aquí ho tenim,
un dels seus primers models
es basava en vàlvules de 8 i dos oscil·ladors d'alta freqüència.
I sí, sí, sí, aquest senyor, doncs, físic, com hem dit,
ja va anar a la recerca d'això, d'aquest instrument.
Bé, suposo, suposo que com tots els invents,
això no ho hem trobat,
però suposem, en aquest cas, estem teoritzant.
Com a físic, d'hauria estar investigant ones,
històries d'aquestes,
que tenen, doncs, aquests inventors o aquests científics al cap, no?
Estava provant diverses vàlvules i, fent provatures,
doncs, es va trobar que, segons com s'acostava o s'allunyava,
oscil·lava això, i feia un so o feia un altre.
I a partir d'aquí, aquest senyor va decidir fabricar ja l'instrument en si, no?
Són aquests descobriments, com passa, ha passat gairebé sempre
a la història de la ciència, fets per la casualitat.
Sí, investigant una cosa, es troba una altra,
i a partir d'aquí, doncs, s'hi busca una utilitat, no?
És el cas, segur, segur, segur que va anar així la cosa, no?
I bé, doncs...
La sonoritat que se'n treu és un so, doncs, melògic,
molt semblant, potser, per trobar paral·lelisme, amb el del violí.
Sí.
Diuen que té aquesta dolçó perquè no canvia sobtadament d'una nota a l'altra,
sinó que, igual que el violí, doncs, fa aquesta progressió.
Sí, perquè podríem, doncs, això...
A veure, ara hem tingut una mostra, com sonava, una cançó de Marc Parrot.
Tenim un tema a una altra mostra, perquè no tan sols, doncs,
el Marc Parrot ha volgut investigar amb això,
sinó també Gisard Quintana, Sisa en el seu moment,
als anys 70 també un grup que es deia màquina d'experimentació,
i a la resta del món, doncs, gent il·lustre, o grups il·lustres en aquest cas,
com els Beats Boys, els Led Zeppelin, Radiohead, Portishet, Gorillaz,
també Jean-Michel Jarré, el rei dels instruments electrònics,
dels sintetitzadors, estaclats, doncs, també en alguna de les seves composicions
hi va fer introduir el Ceremin, no podia ser d'una altra manera, no?
I nosaltres, doncs, com hem dit abans, al principi,
avui, doncs, que seria una secció musical científica,
no ens volem d'estar a posar-vos exemples de com sona
o com ha sonat aquest Ceremin amb cançons tan conegudes
com aquesta del Beats Boys.
Sí, aterció al fons, perquè és una cançó d'aquelles que tots hem tararejat,
és molt coneguda, però, clar, si escolteu al fons,
darrere de la lletra, se sent una mica...
Això mateix, no hem parat mai en compte que hi ha aquest instrument, el Ceremin.
És aquesta mena de...
Uuuh, que se sent de fons, no?
Això mateix.
Que, de fet, en el final de la cançó s'hi sent molt millor, eh?
Això mateix, si és tan amable, escoltarem al final.
La cançó és Good Vibrations, d'aquelles cançons hits dels Beats Boys,
aquests nois de la platja que...
A veure, volíem posar aquest exemple, també, perquè, esclar,
no tot són connotacions negatives, no?
Allò de posar el Ceremin per pel·lícules de terror,
de sèrie B i tot plegat, no?
Sinó, també, el Ceremin, aquest instrument,
podria tenir una nota molt positiva,
com és el cas d'aquest de Good Vibrations, de Beats Boys,
que és alegria 100%, és festa, festa.
Sí, mira com s'acaba això.
Good, good, good, good vibration
Good, good, good, good vibration
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
Estava molt camuflat per aquí, eh?
Sí, sí, molt camuflat, però bé,
valia la pena esperar que sortís a l'instrument
i per reflectir això, no?
Que, bé, és un instrument una mica estrany,
però que s'ha arribat a utilitzar, doncs, a molts camps
i ara, com dèiem, torna a tenir una segona joventut
perquè, ja se sap, les coses retro de vegades tornen
i de vegades les coses retro, doncs, poden ser molt modernes.
També hi ha necessitat de nous instruments,
de nova sonoritat, no?, de rapes que...
Sí, sí, sí, sí.
No n'hi ha mai prou.
I el fet que, a veure, aquest so també se pot aconseguir sintetitzat,
avui dia, amb ordinadors, amb màquines, no?,
allò que diem les caixes de ritmes i tot això,
però de vegades, de vegades, no hi ha res com el so original
de tot plegat, no?, és com dèiem que s'assembla molt
a un violi elèctric, no?, però, esclar,
on estigui un violi de varietat, doncs, en aquest cas,
ens referim a música clàssica, o música folk,
que també viu una segona joventut, en aquest sentit, no?,
quan aquests grups de música folk fan servir, doncs,
aquests instruments clàssics, com és el cordió, el violí,
ara en ve el cap de Carrau, no?, d'aquests grups que estan sonant molt,
és allò de dir que, no?, el passat o el antic ha de ser,
doncs, arcaic, no?, que és segons les joventuts.
De tota manera, el Ferem té la gràcia que sí que és un instrument
que, bueno, des del 1917, com deies tu, ja té uns anys,
ara s'està tornant a revifar, però, a més, té una sonoritat
que ens transporta cap al futur, com passava, no?,
a la seva època, quan el van fer servir per pel·lícules futuristes.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, que és un instrument que dius,
bueno, ara és clàssic ja, però té aquesta sonoritat d'espai exterior.
És que és això, no?, de que, segons com s'utilitza,
doncs, pot donar connotacions, no?, diverses.
I en aquest cas, doncs, quan s'utilitzava per aquestes pel·lícules
de por, de ciència-ficció, esclar, ens hi situàvem, no?
I, perfectament, avui dia podria donar-se el cas
que una d'aquestes superproduccions de Hollywood,
de ciència-ficció, d'aquestes amb molt de pressupost,
i que diguéssim, doncs, anem a rescatar el Ceremín
i, sense adonar-se, doncs, el torneix una posada moda
i sonés una cosa, però, molt moderna, no?
I és això que nosaltres, aquí, en aquesta secció, aquesta setmana,
hem volgut reivindicar el Ceremín i no ens quedem aquí
perquè tenim encara una última informació sobre aquest aspecte
que fa referència que qui vulgui saber més,
doncs, tan sols ha d'anar a internet, trobarà molta informació
i, a més a més, pot aconseguir un d'aquests estris a internet.
Evidentment, té un preu, però estan a l'abast de la gent,
cosa que demostra que la segona joventut no és una paraula,
si no són fets.
No, no, perquè, de fet, se'n fabriquen,
sense anar més lluny el Marc Parrot,
que els fabriquen, si no ell, doncs, algú proper.
Sí, en aquest cas, en aquest cas, seria el Camilo Pérez,
que és el guitarrista de la banda de Parrot.
I, a més a més, de ser guitarrista és ceremista.
Oh, no, en aquest cas seria cereminista.
Bé, per als més agosarats,
sapigueu que també corren per internet,
és fàcil d'aconseguir plànols
sobre com te pots construir tu el teu propi ceremint,
perquè, de fet, es tracta d'unes resistències,
és un circuit elèctric.
I, per tant, hi ha plànols, vull dir que si sou manetes
i teniu paciència, us el podeu fer vosaltres.
Però, pels que no tinguin la paciència aquesta,
doncs, aquest guitarrista i cereminista,
anomenat Camilo Pérez, el guitarrista de la banda de Parrot,
ha muntat Ceremine Planet,
una factoria casolana que fabrica aquests aparells
i els ven per internet arreu del planeta.
El preu, 130 euros.
Que bé, anem descobrint o anem redescobrint,
sí, perquè nosaltres coneixíem l'existència d'aquest estri,
però el que passa és això.
Aquest problema és que és un pèl complicat de tocar-ho
i és per això que s'ha utilitzat molt poc,
però, doncs, clar, com tot,
sempre hi ha segones joventuts, segones oportunitats,
i ara és el moment del Ceremine,
aquest instrument, un dels primers instruments electrònics,
que des de 1917 ens acompanya per tot,
per pel·lícules de terror,
per músiques més tranquil·les
i per cançons tan alegres com les dels Pits Boys.
Què podem dir més del Ceremine?
Ja ho hem dit tot, gairebé.
Ja està, del Ceremine ja està.
Portem més notícies o fem el viatge allà a vinília?
Sí, fem l'última,
fem l'última i anem a viatjar
pel nostre planeta a vinília.
Fem una última notícia curteta
i que, esclar, no podia ser d'una altra manera
si avui, doncs, la secció era més o menys dedicada
a la música feta per estris electrònics antics,
en aquest cas.
Doncs, ara, us portaré,
amb una notícia, us portaré a internet
i al món, al meravellós món d'internet
de les descàrregues musicals.
És el que toca, no?
Qui no s'ha baixat cançons des d'internet, no?
Doncs bé, resulta que el titular és així.
Música gratis i legal.
Ostres, sona bé, no?
Sona, a més del mateix, eh?
És un titular que...
Cada... què?
Cada cinc mesos podrien anar sortint.
A veure, a veure si em dius alguna cosa.
Vinga, va, doncs, a veure,
aquesta notícia està sustentada
per un diari bastant seriós, eh?
Diu així.
Universal Music, eh?
Que és la discogràfica més gran del món,
sustentarà un servei de descàrregues gratuïtes
de cançons per internet
i competirà amb el popular iTunes d'Apple.
I això, qui ho diu?
Doncs el diari britànic Financial Times.
A veure, és bastant seriosa la cosa.
La cosa...
A veure, ara tu pots dir, on està el truc?
On està la trampa?
Clar, què entreu en ells?
Això mateix.
Doncs vinga, aquí està la cosa.
El servei s'anomenarà Spiral Frog
i es finançarà mitjançant ingressos per publicitat.
Aquest canvi suposa un nou model de distribució
concepte de negoci que començarà a funcionar al desembre,
al tanto que està a caure.
El conseller delegat de Spiral Frog, Robin Kent,
ha mantingut converses amb Warner, EMI i Sony
i confia en l'atracció d'aquestes grans empreses
respecte a l'augment sobtat de la publicitat per internet.
La iniciativa sorgeix de la voluntat de les discogràfiques
d'obtenir beneficis del boom de la distribució digital de música,
encara dominada per les descàrregues il·legals.
Segons la Federació Internacional de Productors de Música,
per cada descàrrega legal n'hi ha 40 d'il·legals.
A veure, 1 a 40.
I bé, diuen, diuen, diuen que el truc està aquí, la publicitat.
Home, no està mal pensat, eh?
Perquè, esclar, si tu agafes i dius
aquesta pàgina hi ha música gratis,
esclar, anirà tothom cap allà.
I un publicista, on anirà? On va tothom?
Sí, no, no, no, és aprofitar, a veure, és.
De fet, el recurs de moltíssima gent que té plana web.
És aprofitar el recurs aquest.
Sí, de cara a l'usuari, doncs, és atractiu
perquè serà música, en principi, de qualitat, no?
Sí, sí, sí.
Perre, paixada, diguéssim, amb la qualitat i gratuïta.
Sí, sí, no, imagina't tu, doncs, que ets un executiu, no?
I dius, vaig a muntar una pàgina on puc donar música gratis.
Sóc el director d'una empresa, en aquest cas Universal Music,
i vinga, tota la música la dono de De Franc.
Primer perdràs, possiblement, vindrà tot el món allí a descarregar-te,
però després n'hi has de trucar a la porta a una multinacional
perquè s'anunciï que a aquesta pàgina hi ha 50 milions de visites cada dia.
Aquesta multinacional voldrà pagar per estar allí,
perquè la gent, quan vagi a aquella pàgina, vegi...
No volem dir marques, però...
Sí, sí, sí, sí.
M'entens, no?
Bé.
A veure si funciona ja i d'una vegada tenim...
A veure si funciona. Això ho veurem al desembre.
A veure si tens raó tu que quedes sis mesos d'aquesta notícia.
No és que d'intens de música legal per descarregar-se n'hi ha hagut molts.
Fa temps que es prova i encara no s'ha aconseguit, però esclar.
Si ho diu el Financial Times...
Saviour of the Universe
Ash
Ah
He'll save every one of us
What's happening for Ash?
Ash
Marxem, marxem cap a vinil i a beta, per tancar ja la secció.
Ostres, i parlant de pel·lícules de CDB, això també porta molts records, eh?
El Flash Gordon aquest.
Sí, sí, és retro també aquesta música.
Molt, eh?
Sí, com el cómic mateix.
Crec que també hi ha arrenca dels anys 20.
Es veu que els anys 20, sí, sí, és bastant...
Van ser productius?
Sí, no, però vol dir que va ser una època en la qual, doncs, es va deixar anar molt la imaginació, no?
Però bé, la qüestió és que això ens situa en un planeta que està tot ple de vinils i en on trobem, doncs, doncs, discos, discos com aquest que avui en tastarem, farem un tast, no?
És del 1988, el disc. Es diu Vides Exemplars i forma part d'un grup que en els anys 80 va ser el que va mantenir la flamencesa del pop rock en català, els doble buble.
Ells, ells, des de la plana de Vic, van intentar que això tingués continuïtat i gràcies a aquestes formacions, doncs, a finals dels 80, comencem els 90, va esclatar el boom.
Però bé, el sentit de la vida és la cançó que volem escoltar i que, possiblement, no sigui de les més conegudes d'aquest disc, des doble buble, perquè tenia, doncs, cançons com Nida de Llops, Pecats, El teu nom, Déu-me la fer dels meus pares...
Però, esclar, aquesta, aquesta, doncs, té la peculiaritat que aquí el cantant, doncs, el senyor Jaume Coromines, té un cert protagonisme que havia perdut a favor de la Maria Martínez, la veu que, a partir del segon disc, era, diguéssim, la reina dels doble buble.
Doncs bé, és un d'aquells temes que volem recuperar des dels perduts anys 80.
No hi ha ceremina aquí, eh? No el busqueu.
No, no, no.
No el busqueu.
Sí, avui no, no, no. El viniliat, de moment, no l'han trobat.
Bé, ta, moltes gràcies. Fins d'aquí 15 dies.
Vinga, rebeure.
No creguis que estic trist, i ara que tornem, no queda res de mi.
No sóc més que un ombre del teu somni, mil reflexes dispersos d'un mirall trencat.
No he volgut escoltar, les veus que em retenia, com boig he destruït tot el que he estimat.
I ara que tornem, no creguis que estic trist, i ara que tornem, no queda res de mi.
He resseguit tots els camins de l'anarí, i cada camí m'ha tornat al punt de partida.
I al final, caic als teus braços cansat, mai no he aconseguit girar la roda de la fortuna.
I ara que tornem, no creguis que estic trist, i ara que tornem, no queda res de mi.
No queda res de mi.
No queda res de mi.
No queda res de mi.