Manel Magí, Jordi Ximeno, molt bona tarda.
Què tal? Després de les vacances, molta marxeta avui, no?
Molt bona tarda, Manel.
A veure, parla, Jordi, parla.
Hola, què tal? Molt bé.
Ja s'ha tregat, s'ha tregat el caramel, ja.
És que estan aquí amb els papers, els llibres, com sempre, tot preparat,
però a part una muntanya de caramels d'aquestes de la cavalcada de Reis...
Sí, és que n'hi ha tants que no s'ha de fer-los.
Que són bons, són bons, de veritat.
N'hi ha de molts colors, no? El Manel encara està tenint de sis que no n'ha menjat cap.
Clar, però ara no.
No, no, després ja n'agafaré uns quants.
Escolta, què us han portat els Reis?
Doncs no us interessa.
Llibres d'història? No.
Per regalar per l'enquesta, no?
Això no ho demanem mai.
Això no ho demanem, això ja ho va portar el Papa Noel abans.
Molt de carbó, que no m'ho hem portat molt bé, enguany.
Doncs vinga, no?
Això és que els Reis no escolten el programa.
Segurament no.
Va, els dediquem a aquest programa d'avui.
Quin programa, bé, no en vinguéssim històries al magallà de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
Tot seguit, aquí.
Aquí.
Que m'ha agradat tant que dic que no ho repeteixo.
Com que tot seguit aquí?
Això és una introducció, Jordi?
Sí, s'ha quedat una mica penjat, no?
Sí, va, torna-hi, a veure.
No.
Tot seguit aquí a Tarragona Ràdio.
No en vinguis amb històries aquesta setmana.
Com sempre, les nostres efemèrides.
Després, tot seguit, el nostre monogràfic.
Avui s'ha entrat en la figura de Joan Miró i el centre Miró que hi ha amb un roig del camp.
Les curiositats de la història aniran sobre la guerra psicològica durant la Segona Guerra Mundial.
La nostra història sobre el judici final de la portalada de la catedral de Tarragona.
Notícies i, a més a més, avui parlarem sobre el llibre
Barcelona entre dues guerres, l'economia i vida quotidiana d'Albert García Esputxe.
Afemèrides
1576, després de cinc anys d'empresonament,
Fray Luis de León és absolt per la Inquisició Espanyola.
El poeta i monjo Agustí de Belmonte
va ser detingut i empresonat per la Inquisició Espanyola el març de 1572.
La causa sembla ser que fou la seva predilecció per la Bíblia hebraica,
en una època en què a Espanya es vivia una autèntica caça de bruixes
contra tot aquell que es desvies del discurs oficial de l'Església.
Durant cinc anys va romandre a la seva cel·la de Valladolid,
sense saber qui l'acusava ni tampoc de què se l'acusava.
Però no va perdre el temps i va escriure alguns dels seus millors poemes.
Finalment, un dia com avui, de l'any 1576,
va sortir en llibertat i recuperar la càtedra de Teologia de Salamanca,
on desplegar la seva victòria dient
«Decíamos ayer», signe del triomf de la seva causa sobre els seus enemics.
1738 es descobreix la ciutat d'Herculà, enterrada sota la lava del Besubí.
A la regió de Campania, a Itàlia, es trobaven les ciutats de Pompeia i Herculà,
ciutats que van ser destruïdes durant el regnat de l'emperador Tito
per l'erupció del Besubí.
Aquesta tragèdia natural ens ha permès descobrir
com era la vida quotidiana i les ciutats de l'antiga Roma Imperial,
ja que la lava i les cendres les va enterrar
i en va permetre la seva conservació.
Això succeïa el mes d'agost de l'any 79 després de Cris,
quan una onada de fang enterra la ciutat d'Herculà
mentre que Pompeia rebia una pluja de cendres i pedres.
Finalment, els vapors de sofre van acabar ofegant els seus habitants.
L'acció destructiva del volcà es va fer palessa
en un ràdio de 18 quilòmetres, afectant ciutats i camps fèrtils.
Així, tal dia com avui, de l'any 1738,
es descobria la ciutat soterrada d'Herculà
i les excavacions i els estudis arqueològics
sobre Herculà i també sobre Pompeia
s'iniciaven al segle XVIII,
gairebé sense interrupcions, fins a l'actualitat.
L'equip del No em vinguis amb històries se'n va, no?
Hem anat d'excursió per apropar-nos a aquest monogràfic d'avui.
I tant.
És a dir, no hem fet vacances.
No, no, hem treballat.
No hem fet vacances, hem treballat, i tant.
Sí, sí.
Vam anar fins al centre Miró, a Montroig del Camp.
Per cert, una salutació a la gent de Montroig del Camp
que m'ho pugui estar escoltant.
Sí, que ens van atendre molt bé.
Però us preguntareu, qui hi és?
Qui era Joan Miró?
Qui era Joan Miró, sí.
Us ho pregunteu?
Vinga, explica'm.
Bueno, Joan Miró qui és?
Doncs és l'artista català més destacat del segle XX
i un dels artistes més destacats.
Per no entrar en polèmica?
Bueno, segueix, va.
Vinga, va.
I una de les principals figures de l'art de l'avantguarda internacional.
La seva obra, plena d'aquells colors tan vius
i d'unes figures molt properes, és coneguda arreu.
Però potser no hi ha tanta gent que conegui l'estreta relació de l'artista
amb les comarques tarragonines.
Per una part, amb Cornudella, el priorat d'on provenia la família del seu pare.
I per altra, amb Montroig del Camp.
I us preguntareu, pregunteu-vos-ho.
Què hi feia Joan Miró a Montroig?
Gràcies, Jordi.
Doncs es veu que, sent adolescent,
una malaltia va estar a punt d'endur-se a l'altre barri.
El seu pare havia comprat, un any abans, un mas, una masiguia a Montroig.
I allí va ser on el jove Miró es va restablir completament de la infermetat.
Per tant, bé, es podria dir que Joan Miró li devia la salut,
i potser la vida, a Montroig.
És que abans, perdoneu la interrupció, abans es feia molt.
Es portava molt això que quan estaves malalt,
clar, depenent del tipus de malaltia que tenies, et canviaven d'allò.
I de la família a la que pertanyies, també.
També, perquè el pare de Miró era joie,
i suposo que hi havia molta gent que els podia permetre comprar el seu mas.
Un obrer de Barcelona, segurament no.
I això que en aquella època les ciutades no estaven tan contaminades, però bueno.
Sí, no.
En fi.
Però suposo que a part d'estar malalt i guardar llit i tot això,
home, alguna font d'inspiració devia representar Montroig,
alguna cosa devia fer ell.
Sí, a part de recuperar la salut,
sabeu que aquell poblet i la zona aquella del Camp de Tarragona
li va oferir una altra cosa, que era inspiració.
Penseu que era un artista jove, en formació,
i allò era com una esponja aquell home.
I va arribar allí i sabeu que es va començar a inspirar.
El món rural que dominava la vida de Montroig,
que avui en dia pràcticament s'ha extingit,
en una seva senzillesa plena de poesia,
va obrir un món de sugerències creatives a la ment de Miró.
i el seu caràcter extraordinàriament observador.
Qualsevol petit element quotidià, amagat pels camps de Montroig,
era digne de ser introduït al seu particular univers.
El mas familiar, situat a mig camí entre el poble i les platges,
a llavors totalment verges,
acabaria constituint un lloc necessari i bàsic en la vida de Miró.
Avui en dia diríem que hi anava per a recargar piles.
Passava una temporada a París,
i també va viure després a Palma de Mallorca,
i després hi havia que tornar els mesos d'estiu
a la seva masia de Montroig.
Què em dius?
O sigui, a París faríem un símil,
una equivalència a París,
Palma de Mallorca, Montroig.
Barcelona, Montroig, sí.
Què és clar.
Fa cosa d'un any, a Montroig del Camp,
es va obrir el centre Miró,
que està situat a l'església vella del poble,
que va ser pintada diferents vegades per Miró.
Un centre que pretén mostrar
quina part de l'obra de Miró
i quins elements d'aquesta van néixer a Montroig.
Hi trobareu una quincena de reproduccions d'obres
de la primera època del pintor,
quan la seva pintura denotava influències cubistes,
fobistes o de l'expressiónisme alemany,
fruit d'una búsqueda constant per trobar un camí propi.
El camí de l'exposició es detura
al quadre o a la reproducció del quadre
Terra Llaurada de l'any 1924,
on la influència del surrealisme
obre la porta a l'aparició dels personatges fantàstics
i a una reducció de les formes.
És la porta que conduirà l'artista
a desenvolupar el seu característic llenguatge,
que tots coneixeu,
tot un sistema de signes
que, d'igual manera que els dels infants
o els dels pintors primitius,
resumeixen les característiques d'un ésser o d'un objecte.
És allò que, bé, els primers quadres,
com deu passar, molts artistes, no?
Són més...
Bueno, no tenen, no són tant...
Figuratius.
Són més figuratius, en el cas de...
I després arriba amb aquesta abstracció de formes.
Sí, busca un llenguatge propi
i el troba.
I el troba a poc a poc, va passar per diferents...
En època ja de Montroig?
En època ja de Montroig?
Sí, Montroig va estar tota la vida.
Ah, d'acord.
Des de l'any 17 o 18, crec.
Anava i tornava.
Està a l'any 76, o sigui, ja en 85 anys.
Tota la vida va estar anant a Montroig.
I dins d'aquest món, un univers creat per ell,
quins són els personatges principals?
Doncs sí, trobem les dones, sobretot,
els ocells, els estels,
que després ja veureu d'on va sortir la idea dels estels,
de Miró,
i el món dels petits éssers del camp mediterrani,
o sigui, del camp de Montroig.
L'obra de Miró ha estat considerada,
i no sense raó, com a panteïsta.
I ara us preguntareu què vol dir això de panteïsta, no?
Ja ho sabem.
Hòstia, que sobrats que aneu, eh?
Per a l'artista, això vol dir que era,
és tan important una petita herba, un caragol,
com un ésser humà o una galàxia.
O sigui, és un tot.
Ell concebeix l'univers com un tot,
on tot té la seva importància.
No hi ha coses de rang superior o inferior.
Al Centre Miró de Montroig
hi trobareu una reproducció real
de molts d'aquests petits objectes,
petits per als nostres ulls,
que l'artista va incorporar a les seves pintures.
Centrem-nos, però, en aquesta iniciativa
del poble de Montroig del Camp,
el Centre Miró.
L'alcalde de la població, Miquel Anguera,
ens en fa cinc cèntims.
Doncs, el Centre Miró
és posant pràctic unes idees
dels germans Martí Rom,
de fa molts anys,
que ja es va publicar a la revista del poble,
Rassó Montrojenc,
sobre que no podíem perdre
la potencialitat que tenia la figura de Miró Montroig,
tants anys lligat aquí amb el poble.
Llavors, l'any 93,
l'Església Vella, on estem,
doncs se va poder reformar
i vam començar l'any 99
començar a muntar el Centre Miró,
demanant als museus,
als hectacroms,
per poder fer reproducció dels quadres.
I, mica en mica,
ara s'ha tornat,
doncs,
pràcticament en un museu etnogràfic
sobre la figura de Joan Miró
i el Montroig,
que ell va trobar quan va venir aquí
per primera vegada l'any 11.
això és, en principi,
el que és el Centre Miró.
El futur, doncs,
vull senzillament continuar activitats
relacionades amb la figura
i amb l'obra de Joan Miró
i amb altres coses culturals,
per exemple,
l'itinerari de les barraques de Pedra Seca,
que això és un gran patrimoni també del poble
i de molts altres llocs de Catalunya,
doncs, clar,
també ho estem potenciant
i també hem fet una ruta
amb tríptics i amb cartells
perquè la gent pugui visitar-ho.
Hi ha també l'itinerari Miró,
que va des de baix de la platja
fins dalt a l'Ermita de la Mare de la Roca,
que són aquests 9 quilòmetres pràcticament
on hi ha diversos llocs
on Miró va pintar els originals
i nosaltres tenim la sort,
Montroig,
de tenir els originals
que va pintar el Miró
per fer els seus originals.
A més a més de parlar
amb l'alcalde de la població,
el Miquel Anguera,
també vam parlar amb una persona
que va conèixer bé el Joan Miró.
Aquesta persona és l'Angelina Rovira.
L'Angelina és membre
de la Junta Directiva del Centre Miró
i és la filla dels massovers del Mas Miró.
Durant dècades,
la seva família va cuidar el mas,
preocupant-se sempre que els Miró,
quan cada estiu hi tornaven,
ho trobessin tot a punt.
Jo sóc la filla dels...
Em dic Angelina Rovira
i sóc la filla dels massovers de Montroig,
que hi vam estar,
els meus pares i els meus germans,
hi vam estar 25 anys
en la seva família amb el Mas.
I nosaltres, doncs,
bé, hi teníem una gran amistat
quasi com a familiar,
perquè ens passaven ells tres mesos
els estius a Montroig
i els meus pares
estaven sempre junts amb ells
i era una persona molt humana,
molt humil,
molt bona persona
i ens ho passava molt bé.
Ells sempre venien als estius,
estàvem junts,
venien molt a casa,
els agradava molt que els hi explicéssim
anècdotes del poble
i era un home molt amable i molt senzill.
L'Angelina ens destaca també
el grau d'influència de Montroig
i de les Rodalies
en l'obra mironiana.
Molt, perquè ell era...
La seva inspiració va ser total aquí a Montroig.
Inclús en la Masia,
no la va poder acabar a Montroig
i la seva germana
li va haver d'enviar
arrels i plantetes del Mas
per poder acabar l'obra de la Masia.
Ell, inclús,
sempre a la maleta,
a la butxaca,
hi portava una garrofa de Montroig
perquè li inspirava molta força, Montroig.
Deia que els arrels,
com uns arrels de Montroig
i ell se l'estimava.
Per ell Montroig sempre deia
que era com una religió.
Al centre Miró hi podreu esbrinar
o hi trobareu l'origen
de molts dels símbols més populars
de l'obra de Miró.
Per exemple, això,
hi teníem unes canyes de l'estomaqueres
que ell s'hi va inspirar
per a fer l'estel
que hi ha pràcticament
en tots els quadres.
Està inspirat
a les canyes de l'estomaqueres.
I llavors,
hi traiem detallets.
Per exemple,
a la Masia
ja hem extret
un llargandaix que hi ha,
ja hem extret
un gall que hi ha,
ja hem extret
una escala,
ja hem extret
i d'altres,
i amb cada quadre
o amb la majoria dels quadres
ja hem extret detallets
del quadre
perquè així es faci
l'exposició
més amena.
I a la Canelleta
els hi entra encara més.
S'ho passen molt bé
mirant aquesta exposició
perquè els hi reflexa
el quadre,
els hi reflexa
fora amb detalls
i això ho agraeixen molt
la gent que venen.
A part amb els coloridors
que sempre he tingut
al Miró,
a part tenen
aquells detallets
de la terra.
Moltes vegades
sembla que la gent
més interessada
en la nostra cultura
és gent de l'estranger
que no pas
gent de casa nostra
com ho demostren
les visites
que rep
el propi
centre Miró.
És que als estrangers
els hi encanta.
Hem tingut inclús
uns denesos
que l'estiu passat
hi van passar cinc vegades
i cada dia
diu que trobaven
una cosa nova
i que s'ho passaven tan bé
i la gent d'aquí
potser no ho valorem tant.
Els de fora
ho valoren moltíssim
el que ha sigut Miró
i el que ha fet Miró
i sobretot estranger
hi passa
però hores
aquí dintre
i no sé què
jo en realitat
no sé què hi treuen
però diu que hi treuen
molt de suc.
És així el Miró
és trobar-li
la seva cosa
perquè hi ha molts detalls
i moltes coses
que jo no els sé veure
i hi ha molta gent
que els hi atrau moltíssim.
També és molt interessant
el marc arquitectònic
on hi trobareu
el centre Miró
i si ho visiteu
ho podreu comprovar.
És l'eglésia del poble
que la van cremar
en la guerra
i aquí és un marc
que és preciós
és un lloc
molt, molt adient
per haver-hi
aquesta exposició
del Miró
i és preciós
és vindre-ho
i només hi ha el marc
sol
i ja t'incisa
un estar
molt bé
dintre d'aquí
per veure
tots els quadres
del Miró.
La tenim
reproduïda
en diversos
quadres
del Miró.
Ell la va pintar
des de la part dreta
des de la part d'esquerra
des de dos o tres punts
diferents
la va pintar
aquesta iglésia
precisament
al costat de la iglésia
hi tenim la plaça
que està dedicada
al Joan Miró
que és el lloc
que ell sempre
li havia agradat
tindre la plaça
i llavors
li van fer
la plaça
de Joan Miró
i el tenim
res
tocant
aquesta iglésia
que ell
li va agradar molt
que se li posés
el nom
amb aquesta plaça.
Aquí teníem
l'ocasió
de parlar
amb l'Angelina
que havia conegut
directament
i molt
el Joan Miró
no podíem
desaprofitar
l'oportunitat
o l'ocasió
de preguntar-li
com era Miró
com a persona.
Senzillíssima
era una persona
molt molt
l'únic que li notaves
que era artista
era
que estaves parlant
amb ell
i en sec
quedava
que no deia res
sinó que simplement
girava cua
i marxava
perquè quedava
sort
amb el que
amb ell
li explicaves
o deies
o li venia
amb ment
i ell
se n'anava
i s'acabava.
Això ja
de seguida
que vam arribar
de seguida
que vam arribar
amb un roig
la seva senyora
és el que ens va dir
no en feu mai cas
de quan fan
aquestes coses
perquè ell
està pensant
amb el que sigui
i és quan ell
marxa
i ell
se n'anava
cap al taller
perquè això sí
al taller
no hi podia entrar
mai ningú
ni a la seva esposa
ell allí dintre
era el seu món
era el seu
estar
i ell
s'aixecava
al dematí
se n'anava
al taller
i ell
allí dintre
no s'hi podia entrar
la seva senyora
simplement
a l'hora de dinar
se n'anava
cap al taller
i abans d'arribar
se posava a cridar Joan
Joan Joan
hasta que el Joan
no s'hi sentia
perquè allí dintre
no s'hi podia entrar
era el seu món
quan ell marxava
l'únic que et deia
que llavors
era quan s'entrava
a netejar una mica
perquè a més a més
era molt polit
era molt net
no era una persona
de deixar-se tot en l'aire
vull dir
ell sempre es deixava
les coses molt metòdiques
i molt bé
després
li deia la mare
Teresa
quan vagis a netejar
sobretot
no m'esborris
cap ratlla
perquè el terra
del taller
sempre es deixava
per un any
per altre
ratlles al terra
tenia d'això
i inclús
l'hi veies
l'hi veies
dintre les carpetes
perquè això sí que
com a curiositat
ho havíem fet
més d'una vegada
és obrir les carpetes
on ell es deixava els quadres
hi havia quadres
que igual allí
si estaven un any
que dos
que tres
que quatre
que estaven començats
i que al final
ja s'acabaven
però un dia o altre
no era un quadre
que el comencessi
l'acabés
allí
s'hi passava
el temps
i les ratlles
que es quedaven
al terra
doncs es quedaven
al terra
procuraves
que no d'això
que no es tocaven
i ja està
i ell
allí
doncs bueno
era el seu món
i la seva estar
inclús
hi tenia un altillo
dalt
el que era el taller
hi havia un altillo
inclús
amb un llit
amb una cama turca
hi havia simplement
hi havia un sonyer
amb un matalàs
i ell
quan s'acansava
es deixava anar al llit
descansava
i continuava
però es veu
que hi havia moments
que quedava cansat
però ell
amb les seves idees
descansava
i tornava
i ell allí
sempre hi havia
aquell llit
amb aquell matalà
allí sempre
i descansava
i després
en aquest altillo
és d'allí
on ell mirava
les perspectives
on pintava els quadres
perquè a ell
quan pintava
sempre li agradava
mirar les perspectives
de lluny dels quadres
doncs bé
Centremiro
a Montroig del Camp
a l'església veia
de Montroig del Camp
qui vulgui anar
doncs
es pot adreçar
directament
a Montroig del Camp
hi ha un telèfon
que el donarem
de l'Ajuntament
per qui vulgui demanar informació
és el 977-8370-05
i després
per una altra banda
també hi ha una pàgina web
no?
sí
que és
www.centremiro.com
també
que trobareu informació
sobre tot el que oferís
este centre
una visita molt recomanable
per entendre
per descobrir
per gaudir
de l'obra
d'un dels artistes
més destacats
del segle XX
no?
i de Catalunya
com quedem?
què és el més destacat
o un dels més destacats?
bé, això seria un debat obert
ara
ho deixarem per un altre dia
seria una altra història?
justament
és veritat
és veritat
avui
clar, tantes vacances
pel mig
no m'ho hem oblidat
això seria una altra història
avui parlem
sobre la guerra psicològica
durant la segona guerra mundial
i en concret
sobre
les
vivències
d'alguns soldats alemanys
al front rus
comencem
amb el tema
dels gossos bomba
i us preguntareu
els gossos bomba?
doncs sí
els gossos
havien ensinistrat
bueno
ensinistraven gossos
perquè busquessin aliments
sota
dels vehicles
i
doncs
mentre fos un ensinistrament
doncs no passava res
però després aquests gossos
portaven uns explosius
a l'esquena
i els feien anar
fins als tancs alemanys
i en el moment
que el gos
tocava
el terra
doncs
del tanc
el gos explotava
i per una altra banda
es carregaven el tanc
també a l'avant
el gos donava la vida
per la pàtria
sempre estava això
justament
clar
els alemanys al principi
no sospitaven un gos
però la mínima
que veien un gos
amb el temps
doncs el gos moria
cribillat
abans que es pogués apropar
a un tank
després
però d'altra banda
parlem de l'espantaocells
de Hitler
també
què feien els russos
per ficar dels nervis
els alemanys
doncs muntaven un espantaocells
amb la cara
de Hitler
i convidaven
els soldats
en rus
convidaven els soldats
alemanys
que feien
mesos i mesos
que havien
sortit
de casa seva
per lluitar
a les ordres
del Führer
doncs a disparar
contra
la persona
que havia provocat
doncs aquesta guerra
clar
el comandament alemany
no ho podia permetre
això
i enviava
un petit comando
a treure
l'espantaocells
sobretot del Führer
però aquest espantaocells
tenia trampa
estava carregat
d'explosius
i en el moment
que se'l treia
doncs explotava
carregant-se
segurament
doncs
a bona part del comandament
que havia
del comando
que havia anat
a treure el Führer
per últim
els tangos argentins
es veu que els russos
també punxaven
ui
el terme
no sé si és molt
sobre la segona guerra mundial
punxaven
punxaven
no no
punxaven
ficaven música
de tangos
ficaven música
de tangos argentins
per deprimir
les tropes alemanyes
per la melangia
d'aquest tipus de música
clar
perquè Julio Iglesias
encara no cantava
no no
Julio Iglesias tampoc
si no
si no l'havíem ficat
i la Tamara tampoc
i però clar
al principi
es van quedar
com a
atònits
els soldats alemany
i inclús s'ho van prendre
a mig en broma
van dir
ostres
ens fiquem música
doncs veiem
però clar
la repetició
la reiteració
de temes tan tristos
melancòlics
i tot això
feia que els soldats alemanys
s'anessin deprimint
s'anessin deprimint
s'anessin deprimint
i doncs això
en això consistia
la guerra psicològica
i Alemanya va perdre la guerra
per culpa dels tangos argentins
dels tangos argentins
què ho diria
les músiques del mundo
l'homínidos de l'homínidos de l'homínidos de la guerra civil espanyola
d'Antoni Víbor
m'ha passat el tiempo
de David Christian
Jordi Jordi Jordi Jordi Jordi Jordi
Jordi
què vols Manel?
no em vinguis amb històries
que ja m'estàs calentant los cascos
decidiste de una vegada
per tu
quin és el millor llibre d'història
publicat
durant l'any 2005
i per tu
no em vinguis amb històries
et convida a participar
en la nostra enquesta
quins són
els millors llibres d'història
publicats
el 2005
envia la teva resposta
abans del 25 de gener
a
historia
arroba
tarragonaradio
punt com
participa
podràs guanyar una selecció de llibres
amb molta història
publicats per editorials especialitzades
com va de moment l'enquesta nois?
doncs força bé
crec jo
la primera enquesta
hi ha oients
que s'estan calentant
nos cascos
decidint
quins són els millors llibres d'història
de l'any passat
del 2005
però no direm títols
hi ha un clar favorit
de moment però
ara sí
però no direm títols
sí que n'hi ha hagut
i estaríeu d'acord?
sí
encara que jo no l'he ficat
com a primer favorit
però bé
però jo crec que guanyarà
recordeu que podeu consultar també
el nostre blog
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
els millors llibres d'història de l'any 2005.
Notícies
Déu-n'hi-do quin descobriment arqueològic
que acaben de fer a Andalusia.
Es veu que un senyor anomenat Carlos González
estava fent un estudi a prop d'antequera,
a la província de Màlaga,
sobre jaciments romans.
Va visitar un lloc on hi havia un jaciment romà
sobre el qual hi havia un cortijo.
Aquell cortijo mig abandonat
ha resultat ser una mesquita del segle X,
X-XI, no se sap ben bé,
i que es va transformar en cortijo al segle XIX.
Però no és una mesquita situada en cap gran ciutat?
No, està situada al mig del camp.
Sembla ser que s'anava a fundar una ciutat
que no es va arribar a fundar, potser.
I es va quedar la mesquita aïllada.
és de la mesquita rural més important
de tota la península ibèrica.
En conjunt, m'he dit 22x29 metres,
és a dir, 840 metres quadrats,
formada per una sala d'oració de 29x16 metres
i un pati de 29x13 metres.
I tenia una capacitat per a unes 700 persones.
O sigui, allò era un mas,
un cortijo, que en diuen allà baix,
que ningú s'havia adonat que era
una mesquita,
que era molt poca, és d'aquella època.
Es conserva diferents arcs de ferradura
i murs de pedra tallada,
de cilleria, d'uns 4 metres d'alçada.
Sembla ser que s'han ficat ara...
Ho excavaran,
tiraran les parts més modernes
i ho acondicionaran, segurament,
perquè sigui visitada pel públic.
Molt bé.
Alguna notícia més?
Ho deixem per la propera setmana?
Em sembla que anem una mica justos de temps.
Ho deixarem.
Molt bé.
Parlem del llibre d'aquesta setmana.
Vinga.
Títol.
Barcelona entre dues guerres,
economia i vida quotidiana,
1652 a 1714.
Autor.
Albert García Esputxe.
Editorial.
Eumo.
És un totxo molt gran.
365 pàgines.
I mos tenim que rascar molt la butxaca.
L'habitual, 25 euros.
Albert García Esputxe
ens ofereix una visió penetrant
de la Barcelona immediatament anterior a 1714.
Barcelona entre dues guerres,
el títol del seu llibre publicat per a Eumo Editorial,
ens parla de la ciutat,
del seu marc físic,
de les cases,
de les formes d'habitar-les.
També ens parla de la població,
de les ganes i la passió pel joc,
per la presència quotidiana,
de la festa, la diversió, l'oci, etc.
També ens parla de les bones famílies,
com, per exemple,
la família de notaris Vilana Perles.
També ens parla de com,
després del setge francès de 1697,
puja el to de la francofòbia.
També ens parla l'autor
sobre els interessos econòmics i polítics
de diferents mercaders holandèsos.
En aquest exercici de microhistòria,
Albert García conclou que Barcelona,
entre les dues grans crisis de la Guerra dels Secadors,
per una banda,
i la Guerra de Successió,
va esdevenir una societat dinàmica i canviant.
Si bé no,
va estar exempta de conflictes i de contrastos.
Una ciutat, Barcelona,
que es va transformar en tots els sentits,
que genera una intensa activitat econòmica
i que es diverteix a l'hora que pateix
i patia persistentment
la crueltat d'aquestes dues guerres.
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
I el proper...
No em vinguis amb històries...
Francisco Pizarro funda la ciutat de Lima.
Pancho Villa és programa president de Mèxic
i assumeix els poders civils i militars.
Parlarem també del llibre
La guerra secreta del Mediterrani
de Josep Maria Castellbí i Josep Guarro.
I descobrirem com a l'antiguitat
se va inventar, i no passa a París,
la crema hidratant.
Jordi Manel, Manel Jordi,
gràcies i fins la setmana que ve.
Adéu, Núria.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.