El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor i catorze mariners
eren escuts a calent...
Ai, que gairebé l'enganxo cantant.
Avi Ramon, bona tarda.
Jo sempre aquí pel kit de la qüestió, per primera manera, eh?
Ho fa parell.
Mou els llavis perquè es veu que segueix la cançó, però no...
Si tot el que em falta de música tingués d'entonació,
a la Marta B.
Home, ha estat un gran mariton, eh? Vostè, eh?
Un gran tenor, eh?
Ni una cosa ni l'altra xiqueta, no.
Record Ramon sí que ho ha fet.
Perquè hem de dir que avui l'avi Ramon m'ha portat unes fotografies
d'una cosa que ens va explicar ja fa molt de temps
i que m'agradaria recordar.
Perquè, avi, això d'anar...
Perquè hem de dir que abans es feien molts concursos
en els quals es donaven regals d'allò de viatges a la Índia
i coses d'aquestes, però vostè va anar directament...
Com va anar això? Expliqui'm una miqueta.
No, no. Abans el que passa és que hi havia concursos,
uns eren pagant, els altres, doncs, acompanyaven,
i feien molts... molts viatges, doncs, bé,
hi havia moltes entitats que feien això, feien aquests viatges.
Però un dels viatges que, per exemple, llavors,
que jo anava també a Ràdio Nacional d'Espanya,
no t'has de veure una cosa amb l'altra,
doncs, llavors, aquell temps, aquí a la Rambla, a casa l'Arimany,
l'Arimany, cada dia, a les 4 i alguna cosa de la tarda,
a la tarda, així com ara surto a les 4 i hi ha alguna cosa, l'avi.
Sí, van sortir a una altra emissora, si fa temps.
Llavors, allí es reuníem i un dia era per cada...
un dia era pels polítics.
Ah, jo em pensava que era un concurs.
No!
Expliqui'm, expliqui'm.
Agafava i, doncs, un dia es reunien els polítics,
un altre dia els comerciants, l'altre dia els artistes,
l'altre dia...
O sigui, que cada dia es reuníem allí uns.
Preníem cafè i fèiem la tertúlia, comentàvem,
a vegades, doncs, t'acabes una miqueta,
a vegades reies, a vegades discuties,
jo recordo amb el Juarez, que sempre hi ha...
Que et queixes tu si els barris esteu d'això?
Vull dir, qui diu Juarez?
Sí, sí.
Hi havia una confiança mentre prenies cafè, una tertúlia,
i era bonic perquè era d'això.
I allí, doncs, llavors, clar,
llavors, Ràdio Nacional,
es va comentar
de fer un viatge
a la Índia, a Bombay.
No n'hi do, eh?
El que ho estàs baixant a Madrid, eh?
I que llavors aquests viatges,
i això va ser com si diguéssim el començament
del que es fa ara a l'Ajuntament,
que van a un puesto, van a l'altre...
De Germanó, de buscar...
Llavors, es va començar fent aquest viatge a Bombay.
I va ser bonic perquè, llavors,
van fer també, per acoplar una miqueta,
van fer, doncs, un concurs.
Les preguntes, les coses, les altres.
I llavors, recordo jo, perquè, clar,
les possibilitats de la persona no eren per poder
disfrutar així com volies, no?
I llavors, la dona,
va guanyar un viatge.
Ah!
Què dius!
I llavors, jo,
vaig pagar la part
corresponent...
Clar, a la seva.
A la meva.
Sí, sí, sí.
I llavors...
Li havia tocat només a la seva dona,
no era un viatge per a dues persones,
sinó per a una persona.
i, a més, era per a una persona, eh?
Sí, sí, sí.
I llavors hi havia els complements, el que sigui,
doncs, per a poder anar.
I vam anar tot un grup molt interessant, eh?
Molt...
Amb una germanor,
vam anar cap allà a Bombay,
arribar allà,
es van rebre,
es van quedar parats,
un hotel...
Tot aquella gent de Tarragona,
una germació de Tarragona.
No, no, no,
no eren masses, no, no.
No, no, però jo m'imagino,
de com hi vol de tots entrant a l'hotel.
No, no, era un grup, eh?
Era un grup, eh?
Era un grup, doncs, que...
No sé si eren trenta, eren quaranta,
potser...
Més o menys,
no era una cosa allò de dir massa,
massa d'això, no?
Perquè la intenció era, llavors,
fer també programa des d'allà.
Ah!
Des d'allà.
Continuar l'ambient de ràdio.
I vam arribar allà,
i llavors vam tocar en un hotel,
com vam entrar,
va dir,
allò, música d'aquell hindú...
Allò, sí, dintre d'allò què?
Allò que et posen aquí al coll,
tot, bueno,
un luxe i...
Bueno, bueno, mira...
A veure si s'hauran equivocat.
No.
I va ser, doncs, bé,
va ser un hotel molt bo.
Pensa que llavors tenies,
que a mi em feia una miqueta d'això,
que anaves a la seu,
l'hindú t'obria la porta,
t'obria el grifo,
t'onava el sabó, t'onava la tovallola...
O sigui,
t'ho trobaves en un ambient...
No, no, no,
ja sé anar sol,
ja sé anar sol.
No, no, no,
trobes un ambient, per exemple,
desfassat pel que trobaves fora del carrer.
Lògic.
Saps com vull dir?
Clar, tenies massa luxe a casa,
podien venir...
Aquell luxe que hi ha dintre...
I fora, doncs, un munt de gent
demanant per menjar.
Pensa que l'artista Richard Guerra,
que estava a dir que el hotel
en aquells dies també,
vull dir...
Què hi diu?
Això no m'ho havia explicat.
Què m'està dient?
Que el Richard Guerra gairebé
se'l troba a vostè per allà per l'hotel.
Sí, estava allà, sí, sí.
Però va a veure?
Sí, va a veure,
va a veure perquè contenia els seus...
D'allòs...
Que va a veure el Richard Guerra
i no li va demanar ni res,
ni el telèfon per mi.
Ell anava al seu aire...
Però va demanar el telèfon per mi.
Ah, no,
que vostè i jo encara no els coneixíem.
No els coneixíem encara.
Llàstima, llàstima.
No, això ho dic perquè
la diferència que hi havia d'aquest gran luxe, eh,
amb quan sortís al carrer.
Sí.
Veies allà al carrer,
un segut allí terra,
gent que vivia allí a la serra,
perquè, clar,
quan tenien...
Quan venia això dels monçons aquests de l'aigua,
el que sigui,
ja es posaven dintre la ciutat,
anaves pel carrer
i veies la vaca aquella
que tenia preferència als cotxes
i tenia preferència a tot.
Les vaques allà eren sagrades.
I veies una vaca al mig del carrer...
En fi,
llavors es vam trobar amb això.
Llavors vam anar donant tons per allà
i llavors allí vam anar
i va ser la casualitat
que havien de fer una boda hindú.
I nosaltres anàvem convidats
a aquesta boda hindú
per veure com era una boda hindú.
Però llavors resulta
que aquesta boda
no la vam poder fer aquests hindús
pel que fos.
I llavors a nosaltres venia un pastelero,
de la pastelera aquesta allà del carrer Mercerí, eh.
Sí.
Dona't de la Rebassó, potser...
El Rebassó, sí.
De la pastelera Rebassó,
el propaganda, no?
No, no.
Que feia 25 anys...
Som de la família.
Feia 25 anys que s'havien casat.
Ah!
Que va passar.
Van dir...
Oh, és que podíem, quan estava tot manegat...
Val.
Recorda-se l'Eduard Rebassó, eh.
Tot s'ha de dir.
que amb aquest pobre home...
El pobre home em pot sentir.
Sí, no, no hi hagi.
El vam posar dalt del cavall,
amb aquella sombrilla,
vestit amb tots aquells dornos,
el que sigui.
I nosaltres vam donar...
El vam fer de novi, va molt.
I a nosaltres vam donar un vestit d'hindú.
Els homes i les dones,
les dones de color i l'altre blanc.
I llavors vam anar des de l'hotel
amb una sala que havien de fer festa molt important
i pel carrer,
apartant la gent, el que sigui,
i nosaltres, preferentment,
que és aquell moment que veus que estem ballant,
al mig del carrer i el que sigui.
I llavors vam arribar allà,
amb aquest hotel,
amb aquesta espècie de saló.
I aquí, doncs, ja continuarem, si vols.
Ah, doncs mira, demà ens ho acaba d'explicar aquesta...
Aquesta sí que és una batalleta, eh, avi?
Aquesta sí.
Gràcies, avi.
Bona tarda.
Bona tarda.