El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a gordo del...
Avui, Ramon, ui, ui, quina, ui, com està? Avui, dilluns, com comença amb la setmana, eh?
Bé, bé, mira...
T'ha una miqueta de garraspera?
Sempre és, això són els anys ja.
Això és a pols, eh?
Això són els anys, són els anys que ja te queda aquesta miqueta de coses...
cap de setmana a l'avi Ramon, traient la pols, a més d'un llibre, a més d'una cosa,
per comentar-ho del carnaval que li vaig dir vendres, eh?
Sí.
No, el llibre...
Ha tret alguna disfressa de casa, d'aquelles que tenia guardades?
No, a mi em fa gràcia perquè ara veus unes grans disfresses, grans propagandes,
que és molt interessant.
I molt de feina, i molt de treball.
No, no, és molt interessant perquè així els establiments guanyen la vida,
els que dissenyen també puguin d'allò, però la gràcia és la picardia de...
perquè ara, clar, ara pots fer el vestit que vols, la manera que vols, com vols, no?
Però en algun temps, primer que n'hi havia diner.
Bueno, s'entén amb un nivell social, eh? Parlem de nivell social.
No, no, ara tal com està l'euro no hi ha diners.
I llavors, la noia aprofitava el traje del germà.
La dona, el traje de l'home.
L'home...
El traje de la dona, depèn de com.
Però depèn de com, perquè també havia d'això, saps?
No, mira, avui, si vols, te'n recordaré una miqueta.
Després ja demà ja parlarem més del Carreval antic, de Tarragona...
Com vulguis, sí, com desigui.
Jo recordo de diferents puestos.
Per exemple, va haver un temps com que el Carreval estava prohibit.
Havien de fer una sèrie de coses tolerats i no tolerats.
A Vilanova, per exemple.
Vilanova, l'ofort del Vilanova...
I ara, què passa avui?
A veure, la Pol ja l'hi deia, ja l'hi deia.
Bueno, és que pensàvem...
L'ofort del Vilanova eren els caramels.
O sigui, hi havia les societats, aquestes coses.
Però el que treia més gent a Vilanova era la guerra dels caramels.
i amb una plaça, doncs, caramels anaven com si...
Totes les pitrieres tapades amb cartró, perquè allò era un problema, no?
I sempre dic, i me'n recordo, d'aquell pobre home...
Dic pobre home en bon sentit, no?
Que era Calvo.
I, clar, estava perdent la plaça i dels balcons aquells que feien la guerra,
clar, allò va ser un objectiu que aquell pobre home...
Era com si fos una diana.
Sí, sí, sí, va haver de marxar corrents i jamagant perquè tot...
D'allò, no?
Vull dir que era l'atractiu aquest.
Sitges.
Ja tenia fama de ser un punt de...
Ara diem gais.
Llavors tenia un nom més ordinari o més d'això, més típic, no?
Inclús allí hi havia algunes sales on ells mateixos...
Dic ells.
Sí, no, no? Molt bé.
Perquè eren elles, però eren ells.
Ells disfressats.
Però tan ben polits, tan ben depilats, tan ben d'allòs,
que diries que eren d'allòs.
I feien una passarel·la, eh?
Feien d'allò.
I llavors també feien pel carrer, saps?
Pel carrer i dubtaves, dubtaves si eren homes o eren dones.
Vull dir, era el fort d'allí.
Home, després del carnaval, les carrosses, el que sigui.
Però a cada poest tenien un punt, un punt d'aquesta manera, saps?
Per exemple, a Càdiz, jo et dic puestos que he vist i he deixat de veure, no?
Per exemple, a Càdiz, molta xerigota.
La gent bevent, cantant, veient.
Unes carrosses estupendes.
Estupendes.
Però un a l'altre anant...
Saps?
Quan fan, ja ho saps que fan tota base de xerigota, el que sigui, no?
Sí, sí.
Ara, unes carrosses estupendes.
Fantàstiques.
Allà a Càdiz.
Canàries, Tenerife.
Tenerife, per exemple, aquell luxe.
Vam fer una vegada una exhibició que vam estar allà, una demostració del carnaval,
i vam veure aquells grans vestits, aquella cosa, aquell luxe, aquella cosa, aquella competència.
Hi havia el carrer, això, diem la base.
Després hi ha el carrer, el que sigui, tot això.
Per exemple, Barcelona.
Ara tot...
Jo et parlo d'un temps...
Sí, sí, sí, no estem parlant d'ara, eh?
Un temps que...
Encara que moltes de les coses que ha explicat avui podien ser ara, també.
També, eh, també.
Perquè, clar, hem canviat el temps, però moltes vegades el que és...
Mira, de Sitges me'n recordo...
De Sitges me'n recordo això que diem, que hi havia un marino, dic marino,
que anava pel carrer, va haver-hi una cervesa, amb un pot, el que sigui,
i davant de seu estava mirant una noia, tota maca, tota ben guapa, vestit, tot tracolat, el que sigui.
I en segle que va baixar a la vista i va veure les cames amb aquells pèls.
Li va caure el pot, encara riu ara, li va caure el pot.
Vull dir que el carnaval és això.
Era sorpresa que et trobessis amb una persona.
Ara, llavors no perquè no podies anar tapat.
No m'entens?
Per això és que et pots, amb el carnaval, trobar-te amb la sorpresa amb una persona,
que no saps qui és en aquell moment, i no és una persona que et coneix més de no que et penses.
I depèn de com, al tanto del que fas, i com ho fas, perquè...
Ja t'ho explicaré, que s'han trobat parelles, parelles amb una festa, i ser, sense apillar-ho, la parella.
Vull dir que hi ha coses d'aquestes, vull dir que...
Intentar lligar una amb l'altra sense saber qui eren, eh?
O sigui que el bonic d'aquestos punts més elementals és això, la manera diferent de ser un de l'altre.
Doncs, David, tornarem demà, si li sembla.
Molt bé.
I continuarem també amb el carnaval, amb Jordi Dan, i continuarem parlant de coses d'aquestes,
de les nostres batalletes, no, David?
Sí, sí, sí.
Fins demà.
Fins demà.