Manel Magí, Jordi Ximeno, bona tarda.
Què tal? Molt bona tarda.
Recuperat, Manel, del Terracoviva,
perquè sé que tu has assistit a molts espectacles
o molts actes del Terracoviva.
Sí, la veritat és que m'he romanitzat una mica.
Ara acabo de vindre de casa que he fet un sacrifici als 10.
Bé, em fas por, la veritat.
Escolta, valoració positiva, doncs, Manel?
A mi m'ha agradat molt.
A més, ha hi hagut molt de públic de cara a l'any que ve,
però per això que hi fiquen més cadires i tot,
perquè estava una mica desbordat tot.
Això ha passat cada any.
Perquè és el que diuen, la gent repeteix, ni que ja ho hagi vist un any.
Sí, però sempre hi ha coses noves.
Sí, però jo vaig escoltar el director del Terracoviva
que no volien que fos una trobada amb molta gent, tampoc.
No volen que sigui un gran festival, ni res.
Doncs la gent suposo que no anirà anant,
perquè molta gent que va passejar,
que pot anar a Porta Ventura,
després va anar a Tarracoviva i, a més, aprenent coses.
Val la pena.
Sí, valoració positiva.
Sí, molt positiva.
Molt bé, benvinguts al No en Vinguis amb Històries,
al magazín d'Història que a Tarragona es mereix.
No en Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana parlarem de l'expulsió dels jueus d'Espanya
en època dels Reis Catòlics,
també del primer segell de la història.
També el nostre monogràfic tractarà sobre la porpra.
En dates com avui s'està celebrant el Roland Garros
i serà el protagonista de les nostres curiositats.
El Manel ens parlarà de la història de la Rambla Vella
i acabarem el programa, a més a més, de notícies i agenda,
parlant del llibre Conquistadores, emires i califes,
publicat o escrit per Eduardo Manzano.
Afemèrides.
1492.
Els Reis Catòlics signen el decret d'expulsió dels jueus d'Espanya.
Però remuntem-nos uns anys atràs.
L'any 1478 ja estos monarques havien demanat al papa
el restablement de la Inquisició
perquè veig llest contra les heretgies en què podien incorre
els que es convertien al catolicisme
provenents del judaïsme o de la fe musulmana.
El final del segle XV, a Castella,
va ser una època de pujança econòmica
que va fer factible una política expansionista amb dos vessants.
Per una banda, dins la península,
que va portar a la conquesta de Granada,
de l'últim regne andalusí,
i per l'altra banda, d'una expansió cap a l'Atlàntic
que va conduir sense proposar-s'ho al descobriment d'Amèrica.
En este marc, i precisament el mateix any 1492,
el mateix any que es descobria Amèrica
i que caía a Granada,
els Reis Catòlics van dictar l'expulsió dels jueus,
una mesura que, juntament amb la persecució dels musulmans,
pretenia una uniformitat religiosa catòlica.
1840, Anglaterra emet el primer segell de correus del món.
El seu cost era d'un penic.
Si parlem de la història dels segells,
hi ha un abans i un després de l'any 1840.
Abans del 1840, el destinatari era qui pagava la carta
i el servei de correus, com avui en dia també arriba a ser,
era l'ENICAR.
Això, alhora, ocasionava moltes despeses,
ja que sovint el destinatari no cancel·lava el valor del paquet.
Recordeu que era qui rebia el paquet qui pagava.
No com avui dia.
La picardia va guanyar els pobres treballadors de correus,
ja que està documentat que sovint es va fer un ús d'una sèrie de contrasenyes
perquè qui rebia la carta no hagués d'obrir-la per saber el seu contingut.
I d'aquesta forma la carta era retornada sense ser pagada.
Clar, és com a les trucades perdudes d'avui en dia.
Com a les trucades perdudes.
Clar, si rebies una carta rosa...
Ja volia dir o positiu o negatiu.
Està bé, està bé.
T'estimo.
Molt bé.
T'estimo.
Però l'anglès Roland Hill va trobar una solució a aquest problema,
fent que qui enviava el paquet el pagava a través d'unes etiquetes
que s'adherien amb goma al sobre, el que avui coneixem com a segells.
Així, tal dia com avui, és a dir, 31 de maig,
però de l'any 1840, a la Gran Bretanya, o la Gran Bretanya,
emetia els primers exemplars d'un penic de color negre i dos penics de color blau,
amb la imatge de la jove reina Victòria.
Amb el temps, aquests segells es van convertir en veritables peces de col·leccionisme
i són coneguts avui dia amb el nom de Penny Black i Penny Blue.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Em m'atendeu descol·locat amb el monogràfic d'avui.
A mi també, eh?
El porpre, la porpre...
La porpre, purpurà en castellà, per si algú no acaba de captar.
Purpre.
No, ja veureu que és un tema molt interessant.
Aparentment és només un tint, però...
El Manel s'inventa unes coses, a vegades, uns monogràfics.
No s'inventa res.
Jo no m'he inventat la porpora, això ja fa molts anys que corre pel món.
Il·lustrans, Manel.
Vinga.
Els éssers humans, ja ho sabeu,
hem tingut sempre predilecció per les coses escasses.
De fet, l'escassitat d'una cosa és la que marca el seu valor.
Així ha estat al llarg de la història i així continua passant avui en dia.
I això passa a vosaltres també, que nois com vosaltres no n'hi ha gaire.
Exacte, per això...
Llavors esteu molt valorats, molt.
Per això cobrem tant, tio.
Ara no sé què dir.
Ara no sé què dir.
Gràcies, Núria.
Ens ha comparat a l'or, la plata o les pedres precioses.
Exacte.
Tots aquests materials que, per la seva escassitat, sempre han sigut molt valuosos.
O la del mitjana, que qualsevol petita quantitat d'espècies podia assolir elevadíssims preus.
Avui parlarem d'una substància que, per aquesta regla que hem vist, es va convertir en una de les més cares i prestigioses en l'antiguitat, la porpra.
Des de les civilitzacions més antigues, s'han utilitzat milers de plantes per fabricar tints, per atintar la roba.
En canvi, només se coneixen una quinzena de moluscs que s'utilitzaven per fabricar la porpra.
O sigui, era molt més fàcil fer tints a partir de plantes, hi havia molta més varietat.
En canvi, només en 15 caragols de mar, se podia fabricar este colorant natural.
15 caragols concrets, no? 15 tipus concrets.
Sí, ara ho veurem.
A aquesta escassetat de la matèria prima, per obtenir el producte, s'hi afegia la ínfima quantitat de porpra aconseguida de cada molusc.
Només cal dir que per obtenir un gram del colorant de la porpra, se necessitaven uns 10.000 moluscs.
Ostres.
O sigui, Déu n'hi do.
Així, doncs, l'escassetat i la dificultat per obtenir-la feien de la porpra una substància caríssima.
A més, però, d'esta escassetat, la porpra proporcionava una bellesa i una consistència extraordinària a la roba a la qual tenia, no?
El fet que va fer augmentar encara més el seu prestigi.
I també va contribuir a fabricar esta oreola de misticisme al voltant de la porpra, el seu curiós procés d'elaboració.
Ens l'explicaràs, no?
Sí, ja ho veureu.
Hi ha alguns termins químics que jo no he acabat d'entendre del tot, però, bueno, que el deixarem anar.
Primer, com hem vist, s'han de sacrificar milers i milers d'uns determinats tipus de caragols marins.
I després hi havia uns sorprenents canvis de color, ja que primer la porpra és una substància que no tenia color
i que després experimentava un canvi, passava del verd a la violeta fosc per acció de la llum solar, o sigui, pura màgia.
Era una cosa molt curiosa.
Que guai, no?
A més a més, que la màgia deu ser un efecte oquímic o...
Bueno, però fa 2.000 o 3.000 anys era màgia pura.
Màgia potàgia.
A veure, com es feia, com es feia això?
Sí, quins són els pobres animalets sacrificats per obtenir aquest preuat colorant?
Eren dos tipus de caragols, de caragols marins.
Els murecs, o muricidae, que és una espècie que hi ha quatre caragols d'aquestes espècies,
quatre espècies.
i les porpres, o zaididae, que si no recordo malament n'hi ha 11 tipus, 11 espècies.
Ah, o sigui que...
Són dues famílies.
Porpre és un tipus de caragol?
Sí.
Ah, d'aquí ve el nom, no ho sabia.
Sí.
Quan estan vius, aquests animalets no entenen de porpre.
Tu te'l pots menjar tranquil·lament que la llengua no et se tornarà de color porpre.
Però immediatament després de la seva mort, hi ha un procés d'hidròlisi enzimàtica.
No ho pregunteu, què significa?
Exacte.
Busqueu a l'Enciclopèdia.
D'uns compostos incolors, presents en una glàndula que té l'animaleta a prop de la boca,
anomenada glàndula hipobranquial.
Es veu que s'uneixen dues molècules en presència d'oxigen i llum solar, com hem dit,
i llavors apareix la porpre.
O sigui que s'ha de morir el caragol.
Com hem vist, són dues espècies de caragols marins
les que poden proporcionar la porpre.
Quines espècies en total.
Però una d'elles, el murex, conegut com a filonotus trunculus,
era vital per a qualsevol porpre,
ja que era l'espècie, o aquesta espècie proporcionava
una substància anomenada indigotina
que permetia, si mesclàns en els altres porpres,
que es poguessin fer solubles.
Ah, però això és complicatíssim.
Això era alquímia pura.
És que t'anava a dir, qui va descobrir que això es podia fer?
Perquè, a veure, qui va experimentar amb caragols
per arribar amb això?
Jo també m'ho he preguntat.
Clar, com has de fer això?
Jo suposo que era alguna casualitat,
perquè, a més a més d'això,
només hi ha un tipus que permet fer soluble,
perquè per a tintar necessites fer la soluble, la porpre.
I la mesura exacta era, ja et dic, alquímia pura.
Com dic, la solubilitat era imprescindible
per fer servir la porpre.
Per tant, els tinders de l'època sabien
la proporció neta justa que havien de posar.
Però moltes vegades també assimilem la imatge de la porpre
a Roma, no?
Sí, és el que ens veiem,
és el cap l'emperador romà vestit de porpre,
però és cert que Roma va assolir
un dels seus moments de més esplendor,
però no va ser un producte exclusiu
ni en el temps, ni geogràficament, dels romans.
Clar, perquè la primera vegada que es va utilitzar...
Ara ho veuràs.
En les dades de les investigacions modernes
es pot afirmar que el tip de porpre
ha estat utilitzat a nivell mundial.
En Amèrica del Nord i central,
en temps precolombins,
o sigui, abans de l'arribada de Colón,
la porpre va ser habitualment utilitzada
per cintar teixits.
I encara avui en dia
es fa servir per adornar
els anomenats posguancos,
que són teles tradicionals de les dones
de diversos poblats que hi ha a Mèxic,
a la província mexicana d'Oxaca.
També les antigues civilitzacions asiàtiques,
a l'Índia, a Java, a la Xina o al Japó,
van utilitzar la porpre
com ho demostra la troballa de restes de teixits
en este colorant,
o textes també que en parlen.
Però si a tot el món es va utilitzar
i a totes les èpoques,
vol dir que aquests caragols,
perquè a tot arreu la porpre
s'havia de treure del mateix lloc,
vol dir que aquests caragols
abundenen a tot arreu.
Exacte, segons les espècies,
aquí al Mediterrani n'hi ha unes,
a Àsia unes altres,
a Amèrica unes altres,
però caragols...
Perquè tot el diferent tipus de porpre
que s'ha fet servir sempre,
sempre surt del mateix.
dels mateixos caragols.
I en conseqüència,
també l'Atsar va fer,
o la investigació Atsarosa va fer,
que a diferents llocs,
perquè a Amèrica i Europa
no tenien cap contacte.
Els pípades digueixen,
això és valuós.
Sí, és curiós que a diferents llocs
van haver-hi uns senyors
que es van donar compte,
i a més una època,
o en un temps més o menys similar.
Sí, perquè no pot ser que es descobrís
en un lloc i després allò passés...
No, d'Europa a Amèrica, impossible.
I també, com dic,
és molt més antiga
que aquesta associació que fem
a l'època dels romans.
I al 1500 abans de Cris, a Creta,
i en algunes illes properes
es fabricava porpre.
Així ho demostren les grans acumulacions
de closques de murex,
del caragolet,
trobades.
I això permet pensar que Creta
va ser el primer gran centre
productor de tint.
Eren uns grans comerciants
i es dedicaven, segurament,
a comerciar amb la porpre.
Uns 100 o 150 anys després,
ja al segle XIV abans de Cris,
apareix citada la porpre
als textos de la ciutat d'Ugarit,
situada a l'extrem noroest del Mediterrani,
on es destaca
aquest element
entre d'altres tributs
o regals fets
pels dirigents d'Ugarit,
els reis i titres del nord
per guanyar-se el seu favor.
Ja que dèiem de l'Uvaluós que era.
Sí.
En aquesta ciutat també
s'han descobert
grans depòsits
de closques de murex,
instal·lacions de tintoria
i fins i tot
recipients de ceràmica,
les parets internes
dels quals encara avui en dia
s'han tenyides de porpre,
demostra l'activitat
que va haver-hi
al voltant d'este colorant.
A començaments
del primer mil·lenni,
abans de Cris,
la importància donada
a la porpre
pels Xiris,
que en aquell temps
era la potència dominant
del Pròxim Orient,
va ser l'origen
de l'èxit
perllongat del tint
entre les successives
civilitzacions
que van dominar la zona
als segles següents,
especialment entre els hebreus,
els grecs
de la Zònia
o de l'actual Turquia
i els perses.
Van ser els monarques perses
els primers
que van elevar la porpre
a nivell de símbol
oficial de la monarquia
en algunes cerimonies
a portar una indumentària
on la porpre
tenia una presència destacada.
Clar, perquè pensem,
estem parlant
per una banda
que potser ho portaven
monarques,
però per altra banda
a l'Amèrica del Sud
o a l'Amèrica Central
comentes que era una cosa
de tota la població.
Per exemple a Mèxic, sí.
No, però aquí
veuràs que a Pèrsia
també mai
se va prohibir
que ho utilitzés
la gent
evidentment era car
i després a l'època romana
comencen a fer
algunes imitacions
molt baratetes
per a la gent del poble
també.
Però com dic
l'imperi persa
no es va prohibir.
Ho utilitzava
el rei
però també ho podia
utilitzar qualsevol
que ho pogués comprar.
Sempre hi havia classes
això, no?
Que volien demostrar
la gent que volia
demostrar el seu poder.
I se va utilitzar
tant en celebracions
religioses
com profanes, no?
Estes classes
que volien demostrar
el seu poder
a Grècia
va passar
des de les ciutats gregues
de la Jònia
que estaven
sota dominació persa
esta utilització
de la porpra
com a símbol
de poder
es van expandint
cap a Grècia
i les colònies gregues
de Sicília
i el sud d'Itàlia.
Però durant
el segle V
els grecs
van identificar
porpra
amb perses
com que estaven
en guerra
durant bona part
del segle V
va estar prohibida
a Atenes
la porpra.
Va ser el senyor
Alexandre el Gran
que va conquistar
i va adoptar
les insignes
perses del poder
on com hem dit
la porpra
jugava un paper
molt important
que va posar
de moda
entre les societats
helenístiques
l'ús de la porpra.
Egipte
per exemple
mai s'havia
utilitzat
pels faraons
amb l'arribada
dels Ptolomeus
de la dinastia
i els Ptolomeus
i els Ptolomeus
la van utilitzar
també
com a tint
dels seus vestuaris.
I arribem a Roma.
Roma va adoptar
molt tard
la porpra
com en la simbologia
oficial del poder.
No obstant,
seria a Roma
un color porpra
com hem dit
assolaria
el seu apogeu.
Ja trobem
està colorant
a Roma
a partir de la meitat
del segle III
abans de Cris
però fins a
finals de la república
va tenir molt de pes
una corrent
antiporpra
també fonamentada
en un sentiment
nacionalista
i republicà
ja que associaven
este colorant
amb la tirania
o el poder absolut
que era el contrari
del que pretenien
durant la república.
Serà amb el senyor
Juli César
quan es comença
a reservar
determinats tipus
de porpra
els més cars
durant diverses cerimonies
i a determinades
categories de ciutadans.
Este precedent
de Juli César
va inspirar
les legislacions
posteriors
i en època imperial
que restringien
l'ús
com dic
de les porpres
més cares
o més codiciades
per convertir-les
en símbols
exclusius
del poder imperial
de l'emperador.
Ja no tothom
podia anar
vestint de porpra.
Exacte.
Vegem
què ens explica
l'historiador romà
Suetònia
la seva vida
dels Césars
a propòsit
d'un episodi
protagonitzat
per Calígola
i relacionat
amb la porpra.
Després que hizo
venir de su reino
y acogió
con todos honores
a Potolomeu
de repente
lo hizo matar
por la sola razón
de que
al entrar
en el anfeteatro
a un combate
gladiatorio
ofrecido por él
había traído
sobre sí
las miradas
de los asistentes
por el brillo
de su capa
de púrpura.
El va fer matar.
El que fa l'enveja.
El que fa l'enveja,
va veure que
la gent se la mirava
i tal,
va dir
que t'ha de llenar el cap.
Sí, directament.
Això Calígola.
Aquesta adopció
per part del poder imperial
va desencadenar
una veritable febre
entre els romans
de totes les classes
i això
va ser possible
gràcies a l'aparició
de moltes qualitats
de porpra.
O sigui,
el que reservava
l'emperador
era la porpra
de més qualitat,
la més bona.
Però
van aparèixer
de molts de tipus
i fins i tot
unes imitacions
molt barates
fetes amb tins vegetals,
o sigui,
no amb el caragol
que imitava el color
i fins i tot
la gent
de les classes més baixes
se vestien de porpra
imitant
les classes més altes
i fins i tot
el que no puguem.
Exacte,
el que passa sempre.
I a finals del segle III
amb Dioclesià
i posteriorment Constantí
el poder imperial
es va concentrar
més encara
a mans de l'emperador
i les porpres
utilitzades
per aquests
es van anomenar
Sacer Murex
o porpra divina.
També es va instaurar
la cerimònia
del Adoratio Purpurae
o adoració
de la porpra
per designar
les audiències
imperials
a la vegada
que apareixia
el terme
porpra divina
per referir-se
a tota la roba
que hagués tocat
l'emperador.
Uuuh!
Imagina't.
És una divinització, eh?
Total.
Del color.
Primer de tot
les tintoreries
de Tiro
Tiro és una ciutat
situada
si no recordo malament
a l'actual
Líban
que produïa
la millor porpra
es va convertir
en monopoli
imperial
de l'emperador.
O sigui,
li produïen roba
només per a ell
i la seva cor.
i la seva producció
com dic
va quedar
estrictament reduïda
a l'acord.
I fixeu-vos
en el següent episodi.
L'any 354
hi va haver
un gran escàndol
quan d'estes tintoreries
van desaparèixer
peces de roba
púrpura.
Ai,
hi va haver robatoris
de peces de roba!
Sí,
hi van haver molts arrestaments,
tortures
i fins i tot
van executar
el governador
de la província
i el seu fill.
Ostres!
Que alguna cosa
devien tindre a vore.
O sigui,
la cosa no anava de broma.
El lligam entre la porpra
i el poder
a Bizanzi
on fins i tot
els edictes imperials
eren signats en porpra.
Clar,
és veritat,
la fència hauria de tinta,
no?
Sí.
De tinta per escriure.
Sí, sí, sí.
Al final de l'època
o sigui,
al final de l'època de porpra
va arribar l'any 1453
amb la caiguda de Bizanzi.
Pocs anys després,
l'any 1464,
el papa Pau II
ratificava
el final de l'època de porpra
per un decret
en què autoritzava
la seva substitució
per un tint escarlata
extret d'un insecte
anomenat kermes.
Era la nomenada
porpra cardenalícia
que ja no és violeta
sinó és de color vermell
que és la que porten
actualment els cardenals.
I això va ser el final...
Sí, el color escarlata
és un color relacionat molt
amb l'església.
Sí que és veritat, no?
Sí, sí.
Va ser aquesta substitució
i això va ser
el final de la porpra
però això ja és una altra història.
No en vinguis amb històries,
curiositats.
L'any 1891
s'iniciava a França
només a nivell nacional
un torneig de tenis
que amb el temps creixeria.
Així, el 1925
s'obria el torneig
a la participació
de tenistes internacionals
i tres anys més tard
va s'anomenar-se
torneig Roland Garros.
Segurament us sonarà.
S'està jugant ara, no?
Molt bé.
Actualment, el Roland Garros
és una competició de tenis
que es celebra
des de mitjans de maig
fins a principis de juny
a París
i és el segon
dels torneig mundials
del Gran Islam.
Però la pregunta és
qui era el senyor Roland Garros?
I què tenia a veure
amb unes grans ensaladeres?
Ah, també.
Potser li agradava molt l'ensalada.
Potser és això.
Bé,
el de l'anemanida
no ho sabem.
Curiosament,
Roland Garros
no va passar
de ser un tenista
aficionat
que va participar
a la Primera Guerra Mundial
convertint-se
en pilot d'avió
i aclamat
com un heroi
pels francesos,
un heroi de guerra
pels francesos.
És a dir,
de tenista tenia poc.
Va morir
en un combat aèri
a les Cardenes
el 5 d'octubre
de 1918.
Abans de la guerra
ja havia realitzat
diferents progesses.
Així,
el 1911
participava
en una cursa aèria
organitzada
pel diari francès
Le Petit Parisien
entre París
i Madrid.
I dos anys més tard
va aconseguir
finalitzar amb èxit
la primera travessia
del Mediterrani
en 7 hores
i 53 minuts
a bord
d'un Morant Solnier
que és un tipus d'avió.
Així no res.
No és cap gran tenista
ui,
quina veu.
No és cap gran tenista
francès
que era un simple aficionat
que de tant en tant
havia jugat a tenis.
No sabem per què.
Qui sap si algun dia
posaran en altres
el nostre nom
a un...
A un premi
de física quàntica.
Per exemple.
No en vinguis
amb històries.
La nostra història.
Bé, avui parlarem
de la Rambla Vella.
La coneixeu, no?
Encara que no sigues
de la ciutat.
Sí.
I és que els carrers
canvien força sovint
de nom, no, Manel?
Sí.
Molt.
Molt, molt.
I un bon exemple
d'això
és la Rambla Vella.
Mira,
aquest emblemàtic
carrer tarragoní
ja existia
al segle XIII.
De fet,
sembla que era el pas
de la via Augusta
ja en època romana.
Això diuen.
Més o menys.
I era anomenada
en aquell segle XIII
carrer Losat
degut al paviment
de lloses que tenia.
Suposadament
un paviment
d'horigió romà.
Més endavant,
l'any 1369
es van portar a terme
les obres
de la muralleta
a la part nord
d'aquest carrer.
De la que encara
podem veure un tros
a la capçalera
del circ.
Sembla ser que
l'any Losat
el van utilitzar
per fer la muralleta.
Va passar llavors
a anomenar-se també
Camí Real
o Real
ja que era
per on passava
la carretera
l'antiga
via Augusta
la carretera
que unia
amb Barcelona
i amb València.
A finals del segle XVI
li van canviar el nom.
Li van anomenar
Rambla de l'Estudio
perquè en ella
s'hi trobava
l'estudi literari
o universitat
fundada pel cardenal
Cervantes de Gaeta.
Una mica més tard
els plànols
de la ciutat
en mitjans del segle XVIII
se l'anomena
Rambla dels Jesuïtes
perquè
en este carrer
entre els anys
1584
i 1767
s'hi localitzava
l'església
i la casa
d'esta ordre religiosa.
Però
aquell any
1767
Carles III
va fer fora del país
a tots els membres
de l'ordre jesuïta.
Va disordre
l'ordre
i este fet
va ser el motiu
pel qual
la Rambla
va ser rebatejada
de nou
i esta vegada
amb el nom
de Rambla
de Sant Carles.
Este nom
ja apareix documentada
l'any 1780
i a la voltant
d'esta data
del 1780
va ser quan
se va urbanitzar
el carrer.
A partir de l'any
1793
apareix com a
carrer reial
recordem carrer reial
perquè passava la carretera
de Sant Carles.
Però
amb la inauguració
l'any 1854
de la Rambla Nova
va quedar
immediatament
sentenciat
el nom
de la
fins aleshores
Rambla de Sant Carles.
Si hi havia
una Rambla Nova
a partir d'aquell moment
passaria a ser
la Rambla Vella.
Notícies
Tu Jordi
saps quan
van fundar
Roma?
No m'has pillat.
Te'n recordes
de l'any
de la fundació
At Urbe Condita?
Espera,
no m'has pillat.
Aquell dia
no van anar quasi.
Segons
diuen
la història
de Roma.
Roma havia sigut
fundada
l'any 753.
Sí,
bingo.
Ara queda
molt malament.
Sembla que
una mica abans
ja devien
venir
habitants
a la zona
perquè
fa dos dies
aquest passat
dilluns
arqueòlegs
van trobar
el foro
romà
justament
al foro
de Juli César
es van trobar
les restes
d'una dona
d'uns 30 anys
que es calcula
que va viure
al segle
de Z abans
de Cris
o sigui
uns 200 anys
abans
d'esta
suposada
fundació
de Roma.
Era un enterrament
que contenia
diversos objectes
de valor
com per exemple
un collar
d'àmbar
una fíbula
o un anell
el que indica
que no era
precisament
una dona
de les classes
No estava de pas
a més
tampoc
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
l'agenda
de la ciutat de Roma
I recordeu que no sé si fa una o dues setmanes vam parlar
que havien descobert un observatori astrològic a la Massona
és en uns blocs de granit
no ho recordeu
Sí, sí, sí, sí
Doncs se repeteix la història
també a Sudamèrica
en aquest cas al Perú
han descobert una piràmide
que té uns 4.200 anys d'antiguitat
molt més antiga
sembla ser que aquell observatori
prop de Lima
que sembla ser
que feia la funció
d'un observatori
també de
celeste
i que utilitzaven
els sacerdots
d'esta cultura
per controlar
diversos períodes de l'any
marcava els solsticis
i això permetia
orientar
o regular
les activitats agrícoles
que portava a terme
és un calendari
és com un calendari
com un calendari
que utilitzaven
un dels més antics del nou món
d'uns 2.200 anys
construït abans de Cris
Això a prop de la ciutat
de Lima
de Lima
al Perú
Interessant
Sí, bueno
i el de Tarracoviva
ja hem comentat
Sí, però aquesta setmana
hi ha troballes arqueològiques
no?
Sí, el Manel
la veritat
està molt ben informat
Està com a obsessionat
a més amb aquest tema
el Manel
No, no, és el que hi ha
Les fonts que miro
sempre surt
bueno, surt això
però no paren
de trobar-se coses
fixeu que contínuament
se fan descobertes
Això vol dir que es treballa
molt en el tema
que interessa
interessa
profundament aquestes coses
Sí, i el que no sabem
que el que prenen els furtius
i el que se roba
i tot això
que també deu ser
hi ha moltes coses
Bé, avui el Manel
ha vingut una mica
també amb reivindicació
arqueològica
perquè ens porta
una samarreta
de la Medusa
és?
Sí
Molt bé
aquí el mosaic
A més a més
en relleu
Sí, ara et tocarem
toca el jardí
És en relleu
Sí, sí
Què fem?
Llibre?
El nostre llibre
Qui hem escrit
aquest llibre
d'esta setmana?
Eduardo Manzano
Quin títol té?
Conquistadores, emires
i califes
els omeis
i la civilització
d'Al-Ándalus
Déu-n'hi-do
el títol sol
i el s'ho val
Editorial?
Crítica
Pàgines?
640
I és molt car?
39
No, perdoneu
34
Mira, ja us ho rebaixo
una mica
que va a 34 euros
amb 90
Serà
Per ser vosaltres
Per ser vosaltres
Per ser vosaltres
Per ser vosaltres
Per ser vosaltres
Per ser vosaltres
Per ser vosaltres
Doncs bé
Eduardo Manzano
fa una aportació crítica
i una visió innovadora
sobre un dels temes
que bé
moltes vegades
molts historiadors
també intenten vendre
millor la seva obra
Diu un dels temes
menys estudiats
de la història
de la península ibèrica
En aquest cas
aquests tres segles
que van seguir
a la conquesta àrab
de l'any 1711
durant els quals
un territori cristià
i romanitzat
conegut com Espanya
es va transformar
en Al-Andalus
musulmà i àrab
i en conseqüència
també amb el temps
un dels centres culturals
més brillants del món
diferents fonts
escrites
d'arqueologia
numismàtiques
etcètera
per aportar
una nova visió
llunyana
de les visions tradicionals
i també
d'altres tipus de visions
jo em quedo
amb una cita
que fa l'autor
a la introducció
per tancar
aquest comentari
d'aquest llibre
que diu
una de les mayores satisfaccions
que ha supuesto
la elaboración
d'esta obra
ha sido
bucear entre textos
cerámicas
castillos
restos arqueológicos
i monedas
i comprovar
que sus respectivos registros
pueden llegar
a harmonizarse
ante preguntas comunes
la veritat
un gran llibre
i per mi
possiblement
un dels millors llibres
publicats
ja aquest any
doncs va
si et sembla
repetim títol i autor
que no ho fem mai
ho hauríem de fer al final
perquè la gent s'hi quedi
Eduardo Manzano
títol
conquistadores
emires i califes
los humillas
y la formación
de l'andalús
editorial
crítica
pàgines
640
i el preu
34,90
el riotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
a
No envinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
Què la propera setmana?
Molt bé
Què?
Los deus diran
Els deus diran
Sí, sí
el Manel
que faci un sacrifici
a veure què
ens porten
obrem un bou
en canal
a veure què diuen
Manel
jo tenia un lapsus
perquè no recordava
la data de creació
de Roma
però
quin és el nostre correu?
Jo tinc un altre lapsus
ara m'has matat
A veure, jo no hi era
el 753
però
el correu és teu
Manel
Jo sí que hi era
el 753
Història
arroba
tarragonaradio.com
el nostre correu electrònic
per ficar-te en contacte
amb nosaltres
després per a una altra banda
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www
www