El meu avi, el meu avi, el meu avi va...
Avi Ramon, hola.
Bona tarda.
Llegir nota per Avi Ramon.
Avi Ramon, avui continua parlant dels valls que es feien als barris.
És que ho he apuntat, eh?
Ho veu, no?
Que m'ho he apuntat.
Des del lego.
Quan no em provoques...
Avís de nota, eh?
Ho tinc aquí apuntadíssim, eh?
Quan no em provoques, m'emboliques, eh?
No, és que sap una cosa, que jo tinc una mala memòria.
I d'un dia per l'altre se m'emballa.
A mi em sap greu, perquè llavors la gent diran que...
I és tu, és tu la que m'emballa.
Em vaig posar un pòsit aquí a la ràdio, perquè no se m'oblidi,
quan parli amb l'avi Ramon, eh?
Vostè, que em fas anar d'una cosa a l'altra, i a vegades em fem un lio,
però la gent que s'ho prenguin.
Que s'ho prenguin.
No, que ho fem amb tot l'amor i tot el carinyo del món, eh?
No anem...
No.
Doncs això que deies dels valls.
Llavors també, primer a Tarragona va haver-hi un temps
que, per exemple, hi havia ball al Serrallo, a la Puda.
Hi havia la gent del barri, el que sigui.
Després hi havia la cooperativa,
que acordia amb els seus socis,
també era un ball més familiar.
Sí.
Més familiar, en el sentit que...
Però l'avantatge que tenia el de la cooperativa
és que hi havia una columna bastant gran
allà en un costat del ball, de la sala.
I allí sempre hi havia la lluita
a veure qui passava per aquest costat, ballant, ballant.
Perquè, com que resulta que al costat,
tot el voltant, eren cadires,
assentades les senyores mamars,
o tietes, o qui fos,
doncs clar, havies de procurar passar
per darrere aquella columna,
però no hi ha res.
No!
Que va!
No hagués pensat mai malament!
No pensis malament, perquè no...
No poc!
El que passa és que, per exemple,
si tenies la mà més a l'ombra,
potser es relliscava una miqueta...
Ai!
Perquè, clar, el ser mig fosco a aquest costat,
doncs, passava per això.
Clar!
I el primer petoret, avi,
que segur que queia,
ja en plan ràpid.
Home, tant com el primer,
esperar allí pel primer,
no ho sé jo.
No, però entengui'm,
entengui'm, però jo...
Pim, pim, pom, pim, pom, pim, pom!
Ara que em diguis tu,
doncs que la cara més a prop potser sí, no?
Veus, veus?
Tot era més a prop
quan estava a les foscors, no?
Després hi havia, aquí,
a la sala de ports,
que aquí vam agafar,
i perquè, com també havien de fer diferència,
segons quines noies,
i van demanar que fos pagant.
Ai!
Perquè segons quines noies,
o segons qui, no, no.
I això, la hipocresia que et deia,
de que venia cada noia
i quedés,
m'acaba en la mar,
però escolta'm,
per mal que el portava algú
que li havia pagat l'entrada,
perquè elles no pagaven.
Sí, sí, sí.
M'entens?
Però...
I si no s'esperaven...
A mi, perdoni'm,
si no s'esperaven fora,
les noies,
allò que dius,
eren dos o tres noies
i esperaven potser amb algun noi
que no havia quedat amb ningú,
però bueno,
algú que els pogués pagar a l'entrada...
O algú que anava
i a trobaré algú.
I si no,
entraven gratis?
No.
O no?
S'havien d'esperar sempre
amb algun noi
que els pagués l'entrada.
O que figa flors.
Em perdó, eh?
No, havia de tot.
Home!
Després hi havia,
però aquí la sala de ports
es va arreglar molt bé, eh?
Sí.
Pista de patins,
hi havia un ambient
molt ben d'allò, saps?
Va començar la cosa a arreglar,
després van fer museu,
després van fer sardanes,
saps?
I va ser un lloc molt cultural
i molt ben...
Per tots aquests...
No, no, ja porto uns dies
que l'anava a dir, eh?
I llavors n'hi havia un.
Sí.
Un,
que aquest només el feien el dijous
i un altre dia a la setmana,
que era el dia
que, per exemple,
les noies que servien
o el d'allòs,
que era la plaça Ponent,
que havia aquell...
Llavors allí la plaça Ponent
havia sigut...
Com un dia en parlarem,
perquè havia sigut dansing,
havia sigut...
En fi, una sèrie de coses d'aquestes
i allí fèiem ball
i aquest dia ball
ja era més de destropada.
Com destropada?
No sé què significa això.
En el sentit que era més lliure,
era més...
Ah, o sigui, per tu tos?
Podies anar com volies,
per exemple.
Bueno, per més llocs
se trobaven soldats,
gent, doncs,
que no s'atrevien a anar
en un d'aquests més sèrius,
perquè no en sabien tant,
aquelles noies
que tenien el dijous
a la tarda festa,
saps?
Vull dir,
era un ball net,
no parlo en mal sentit,
no?
Era un ball per tothom, ja.
Un ball més...
Més obert.
Més obert,
on hi havia menys control...
Però, avi,
entre vostè i jo,
quan s'adormia, llavors?
Quan s'adormia?
Clar, sí,
que era bé cada dia,
i hi havia un ball.
Si no era un costat,
era un altre,
que era un dia a la setmana,
per exemple,
i el dissabte i diumenge,
aquests balls que diem, no?
Sí, sí.
Dissabte a la nit,
o a la tarda,
i diumenge a la tarda,
tampoc no massa.
Ara,
quan era ja més fort,
era quan hi havia les barbenes,
que t'acabaven,
quan acabaven.
I llavors va començar ja
a fer-se les festes de barris.
I llavors festes de barris
van començar també fent això,
dissabte,
vendres,
dissabte,
diumenge.
Però llavors,
es van trobar a Tarragona,
per exemple,
que hi havia barris
que connectaven un amb l'altre.
Sí.
Clar,
joves,
amb ganes,
amb no gaire menjar en aquell temps.
Sí.
No gaire menjar en aquell temps.
Dilluns,
dimarts,
dimecres,
dijous,
al ball,
anar a dormir tard,
al dematí aixeca't
perquè vés a anar a treballar a les 8.
Mics esmaiat.
i havies d'anar allà esmorzat,
així com ara poden anar al bar,
t'esmorzar,
esmorzar,
i el que sigui.
I pensa tu,
que inclús recordo jo,
que la carretera a Barcelona,
des de la Ciutat Jardí
fins al Balcó Miterrani,
també van fer barbena.
Contra tu els cotxes
que passaven a dir,
clar,
a la nit quasi no passava amb cotxe.
Clar.
I llavors saps que va passar,
que potser amb raó o no raó,
llavors ja van prohibir
els dies de cada dia
fer barbena.
Perquè es va trobar
molta joventut,
amb una miqueta tuberculosi,
l'altre d'allò,
com que no hi havia prou menjar,
més a més,
jove,
anaves dues,
i més a més si trobaves
alguna noia d'aquelles
que s'allargava una miqueta,
més a més de perdre la nit ballant,
la ballaves,
no?
I clar,
això...
No, no, sí, sí,
s'entén perfectament.
I clar,
joves i el que sigui,
aprofitaves aquestes coses,
per exemple,
també trobaves
a la barbena de la Rambla,
per exemple,
doncs aquestes cases
que hi havia a Tarragona
de dones
que aliviaven
els recursos dels homes,
les cases de dones...
No entrem,
no entrem.
Doncs aquestes,
doncs normalment
a les 12 de la nit
et tancaven.
Sí.
Llavors què feien?
Cap a la Rambla,
a ballar.
A ballar,
però clar...
I també si trobaven,
trobaven, no?
Era un ball,
doncs un ball de rigodons,
saps com vull dir?
Però ja se sabia,
avi,
però clar,
jo crec que ja segurament
que molta gent ja...
No t'enganxaven de sorpresa,
de dir,
no, no,
i jo és que...
Ja es notava,
ja es notava,
eh?
Ja es notava.
Per la forma de vestir,
la manera d'espressar,
la manera d'això,
com ara tothom va pintat
i colorins
i robes
que no saps
si és del carnaval
o si és obra de teatre
o que sigui,
vas pel carrer
i no saps...
Sí,
hi ha una mica de tot,
si és cert.
Hi ha una miqueta de tot,
llavors ja notaves
i es sabies
i a més ho donaven a entendre,
m'entens?
I tampoc...
I també ells...
Home,
tampoc s'amagaven,
era la seva professió
d'alguna manera,
no?
I després ja provocaven,
ja miraven a l'entorn,
ja provocaven a la persona
que els interessava a ells,
perquè segons qui no...
Segons qui no li interessava,
segons qui no li interessava,
ja veient amb la persona
que era,
perquè aquí no hi entrem,
que...
No m'entens com vull dir?
Sí, sí, sí.
Vull dir,
hi va ser una època
que van haver de prohibir
aquesta cosa.
Llavors ja es feia així,
llavors,
per exemple,
a la plaça de Toros,
doncs allí també feien festa,
per Sant Joan,
per exemple,
aquestes coses,
i feien barbèl fins a la matinada.
I llavors des d'allí
molta gent ja s'anaven
a la platja
i van sortir el sol.
Que maco.
I llavors hi havia també
aquí a la platja del Miracle,
el platja del Miracle,
hi havia un que era forner,
recordem com se diu,
tenia la punta de llengua,
no me'n recordo,
que tenia també
un bar petit
i llavors tenia
tot un llet de canyes,
que li deien
al bar de les canyes,
i doncs a mi,
acabaven de fer el dia,
en plan,
aquest dia bé,
aquest dia,
la gent rient,
no rient,
cap a la platja del Miracle.
I una mica de xocolata
amb xurros.
El que fos, no.
I fins a l'ençal de l'arena,
veure com sortia el sol
i broma
i coses d'aquestes.
Vull dir,
que eren uns fets
bastant...
Vull dir que hi havia
de tot una miqueta, no?
Innocents,
però en picardia,
saps com vull dir?
Sense mala...
Sense mala...
Vull dir, sí, sí,
però vull dir
que eren altres èpoques
que s'han desvirtuat.
Sí, ara és diferent.
Ara tothom té dret
a veure,
vinga d'allò,
es pensen ja
que el món és seu.
És el que li diria abans.
I llavors també
els mateixos companys
controlava
si algú es desgarriava una mica, no?
Clar.
I amb les noies
parava el mateix.
I passava amb una noia
que s'allargava
amb el sentit de veure
o amb un altre sentit
i l'altre dia,
escolta'm el tonto.
Frena, frena.
Sí, sí.
El que passa que ara,
de si ets una...
Teòricament,
si veus molt
i saps comportar,
ets la jefa.
Cosa que no
tenia que ser així,
però bueno.
Avi,
que tornem demà, eh?
Que aquí ens hem allargat.
Bueno, bueno, bueno.
Vostè i vostè i jo
també anem allargant, eh?
Anem allargant.
Fins demà.
Fins demà.
Adéu-siau.
Lança la guitarra,
solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
l' Liu,
l'amor Compose.