El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Bona tarda, Bíramon.
Bona tarda.
Hola, com està?
Mira, com sempre, ves que quan he d'estar?
No, no, perfecte, eh? Perfecte.
I el seguint el temps.
Un dia em sento d'allò, bueno.
Que l'altre dia d'allò, bueno.
És el sistema, escolta.
No és el millor, no pensar, no pensar i anar vivint.
Perquè si comença a pensar que et fa mal aquí, et fa mal allà...
No acabarem, eh?
Mira, ara m'he comprat una guitarra.
Què hi diu?
Sí, i ara saps què faig?
Quan me trobo mig malament, com que ets el meu guai, ai, ai, ai, doncs canto flamenc.
Li posa, li posa, m'està prenent el pèl.
M'està prenent el pèl.
Toco la guitarra, ai, ai, ai, ai, ai.
Ai, ai, ai, ai.
Escolti, mira, per això dic que la vida te l'has de prendre, te l'així, saps?
No, no, s'ha de prendre bon.
Si comences a pensar, ui, que em va passar això, ui, que això em fa mal, ui, que això d'allò...
No.
No, millor que no. Deixem-ho, avi.
Anar seguint.
Anar seguint, i això és el que hem de fer nosaltres.
Avi, que ahir ens vam quedar, se'n recorda que vam parlar d'esdrapaires, que vostè el que fa...
Perquè l'avi aquí on la veieu és llest, eh?
I ho dèiem i ho torno a repetir avui, eh?
No.
Perquè em deia que ell quan va mirar, la cosa que li interessa la deixa com si no fos important.
I pregunta per una altra cosa que no té res d'importància i que a més a més, teòricament per la persona que ho està venent, tampoc li interessa gaire,
i que després acaba comprant millor de preu la peça que de veritat li interessa.
Sí, sí, però això és internacional, eh?
Sí?
Sí, cada país i cada lloc has de tindre una tàctica.
Per exemple, quan vas a un país d'aquestos, pot ser Turquia, pot ser Tunes, pot ser aquests països on s'amontonen,
o la Índia, vai, s'amontonen la d'això aquesta, no has de mirar res, has de fer veure que no els veus.
Perquè quan mires aquella cosa que t'ensenyen, o quan amb un li dones una coseta, el que sigui,
ja estàs dient, no sé d'on surten, però escolta'm...
Surten 30.000, no?
30.000.
Per això, a vegades que tindre serenitat, i el viatjar és això, conèixer els països, com són la gent, com deixen de ser la gent, i això.
I també...
Doncs, avi, nosaltres havíem d'haver pres nota del que diu.
Un dia vam anar, li explico, un dia vam anar als Encants, no, als Encants no, va ser a Madrid,
com es diu allò tan gran que hi ha a Madrid?
El rastro.
El rastro de Madrid, i clar, al meu home li agraden molt les trompetes.
I hi havia una trompeta petiteta, que té un nom, però ara no me'n recordo com...
Un cornetí.
Exacte, un cornetí petitet.
I clar, li va encantar.
A mi estava molt bé de preu, i clar, vam dir, en aquell moment no teníem cèntims.
I diu, doncs, ens apropem a qualsevol banc, traiem els diners i anem a comprar.
I jo no sé què va passar amb aquell cornetí, però quan vam anar al banc, i mira que estava dos carrers més amunt,
vam treure els diners, quan vam baixar el cornetí ja no hi era.
No hi era.
O no hi era, perquè a l'home no li interessava vendre'ns-ho a nosaltres, perquè ja sap allò de, són catalanes, no?
Se lo vamos a vender, que això també sembla que no, però pesa molt.
Però quan vam arribar, i mira què li vam dir, doncs, ens ho guarda, que anem a buscar els diners i venim i li comprem.
Doncs ja n'hi era.
I ens va dir que un senyor, abans que nosaltres, l'havia agafat.
Sí, sí, sí.
I dius, ai...
Sí, sí, és...
A veure, també podria ser, a veure, també no vull ser tan desconfiada, però, clar...
Són molt llestos.
Era massa casualitat.
Són llestos, el que passa, clar, sempre hi ha un altre que té les seves tàctiques, el que sigui.
I t'explicaré anècdotes que passen.
Per exemple, a Bombay, a la Índia, a Bombay,
doncs hi ha l'establiment aquell, que és oficial,
com passava a Rússia en aquell temps,
si anaves a un poest que ets oficial,
te'n feien un paper, i llavors el passar a la duana no et deien res,
perquè anaves a un poest oficial.
Sí, sí, sí.
Els altres poestos, consideren marcat negre, el que sigui,
i es d'anar molt al tanto.
Doncs, bueno, entres en una jurídia d'aquestes normal,
no de l'estat, de les altres.
Sí, sí, sí.
El primer que fan és fer-te sentar i et porten un te.
Ah, perquè te sentis còmode ja, no?
Còmode.
I llavors, tu més o menys dius,
jo vull un barcelet, o vull això, o vull allò.
T'ho porten i t'ho ensenyen.
T'ho deixen al damunt, perquè t'ho miris.
Sí.
Quan ja t'ho has mirat, ets res, res, res, res,
del preu encara res, tu mira-t'ho bé.
Estàs deu minuts, estàs un quart, com te'n prenen jo.
Què dius tant?
Sí, sí, sí, sí. Aquella persimònia.
O sigui, no has d'anar en presa.
No, no, prens el te, com si anéss a un poest o prens un te.
Bueno.
Llavors dius el preu, te diuen el preu.
No.
Aquest preu no.
Ha de ser aquest.
O sigui, has donat tu l'alternativa.
No.
I qui has quedat tranquil i tu t'has quedat tranquil.
Que passa un rato, va passar un rato.
I que cadascú va pensant l'alternativa.
Llavors ell, a veure que tu no t'acabes de decidir, et diu tant.
I tu, doncs no.
Tornes un altre rato.
Hasta que al cap d'un rato i rato, el veure que ni tu ni ell...
Ja, ja, i llavors ja queda un preu intermig, que llavors és el que...
Oh, no.
Ho he dit, saps com ho he dit?
Doncs sap una cosa?
Jo, això no m'agrada.
Perquè clar, normalment, si dius un preu...
No, no, no, però ara l'explicaré.
I quan vam anar a Mèxic, no és per no donar-nos avui idea que anem viatjant,
però vam anar a Mèxic i ens van dir, si no ho feu, per ells és com si fos un insult.
Sí, sí, per això et dic, per això et dic.
Perquè estan tan acostumats a tantejar el preu i a fer, si no aquest, agafar un altre inferior.
Ells, normalment, t'adiran el màxim que pots arribar a pagar per aquella peça.
I sigui un barret d'aquells típics mexicans, com ja sigui qualsevol cosa, una maca, qualsevol cosa.
I fins i tot per un taxi.
Per agafar un cotxe a un taxi, menjar els autobuses, perquè els autobuses, el que arriba és el bitllet i prou.
Però per un taxista, allò que dius, doncs mira, jo vull anar de tal lloc a tal lloc, i de tal lloc a tal lloc,
i diu, a veure, quant m'acostarà? Ells t'hi diuen, per dir alguna cosa, 50 pesos.
I tu dius, no, no, no, per 50 pesos no, perquè agafant l'autobús, amb dos pesos, ja pago.
El que passa és que l'autobús arriba quan arriba, i no has de tenir la pressa que acostumem a tenir per aquí.
Doncs el taxista final, entre tira i afluixa, tira i afluixa, potser vas a fer el recorregut que tu volies per 20 pesos.
Però que ell des del principi havia pensat que eren 20 pesos.
Després tenen en compte que són llestos, fisonomistes, eh? Molts fisonomistes.
Jo m'havia trobat a anar amb un pesto, per exemple.
I saben a un po d'emburxell o no?
A Turquia, a Turquia, al Gran Bassar.
En aquell temps, que el Madrid era el Madrid, saps?
Entraven, oh, espanyoles, no?
Madrid, Raül, tal, i Vila Greña...
No, jo a Barcelona.
Ja està, l'has col·locat.
Ah, en s'undemà, aquell mateix personatge a l'entrar em deia els noms dels jugadors del Barcelona.
Què diu?
I el nom meu, que l'havien preguntat com me deia.
Vull dir amb una d'això.
Després, fixa si són llestos, que després ve un cas.
Entra, Ramon, entre, no?
Vam anar i un dels companys que anàvem, un amic que anàvem amb un altre company,
va haver a comprar una caçadora amb un allà al Gran Bassar, a Turquia, a Istanbul.
I entrem allí dintre i que li ensenya jaquetes aquí, jaquetes allà i tot el que sigui.
I aquell diu, preu?
Diu, tant.
I aquest d'aquí diu, no, no, no, ha de ser tant.
No, no, no.
I en això jo, quan estaven tots dos, sí, no, sí, no, dic, escutxa.
Dic a aquell que tenia l'espanyol.
Dic, vostè aquí té un muntó, totes iguals.
Doncs si vende una i m'has gana un poco, tiene este poco i després se saca una.
Totes aquestes.
M'emira i diu, vostè és català, en veritat?
O sigui...
Vostè és llest.
O sigui, vostè és català.
Fixa-li tu, hi ha un concepte ja de sapiguel, d'allò.
Vull dir que són casos d'aquests.
Jo agafi els diners.
I després, si, per exemple, entres a un lloc, te diuen tant i ho compres,
quan m'has de mirar-los.
Sí, és el que li deia, perquè m'ho van dir.
Te mirar-los.
Tu, el que has de fer és tantejar sempre els diners.
I llavors marxar.
Un preu no d'això.
Tu veus que és raonable d'això i al marxar marxes.
I et vénen a buscar.
I llavors te criden.
Sí, és veritat.
I nosaltres allà vam anar a un puesto
i vam canviar de puesto, uns quilòmetres,
que van haver-hi unes coses que hi havia allà.
Doncs aquell mateix que t'havia ofert allò.
i a túnes, per exemple, unes monedes.
Doncs no, que no, aquí, que allà, que això, que allò.
Doncs això eren unes coses que hi havia antigues, no?
Sí.
Doncs quan m'han agafat a l'autocar, aquell me va vindre a fer-me aquella cosa.
Va vindre a l'autocar que nosaltres agafàvem per a veure aquelles monedes.
i el que passa és que desconfies
i després m'ha sapia greu,
però vaig quedar, doncs més, ja,
fins i tot pel preu que era, em vaig pensar.
I arribo aquí i entre totes aquelles
n'hi havia dos o tres d'autèntiques i bones.
O sigui, que a vegades, a vegades també desconfies.
No, però, i és lògic, depèn de com.
Clar, també a buscar l'autobús.
A millor t'ha vingut a buscar darrere quan estàs pel carrer.
Però és que arriba un moment que fins i tot desconfies.
Però és lògic.
Perquè saps què passa?
Molta gent que venen això.
Passa com els encants, passa com el mercadil,
com els llocs, que hi ha un,
que té la, la...
Això li va passar amb un gitano,
amb un gitano que es sentia que es de Tarragona.
Si m'hi haurien, continuem una altra rata.
Doncs sí, si li sembla, continuem demà.
Perquè això són anècdotes de les que estem parlant.
Doncs ja, continuem demà, si pot ser.
Sí?
A mi, gràcies.
De què?
Adéu-siau, fins demà.
Adéu, adéu.
Fèiem un cremat,
Fèiem un cremat,
mans a la guitarra,
solien cantar,
solien cantar,
visca Catalunya,
visca el català.
Fins demà!