Una setmana més ens plau donar la benvinguda al Manel Magí i al Jardí Ximeno
amb la seva secció No en vinguis amb històries.
Bona tarda, nois.
Bona tarda. Nosaltres també ens plau saludar-te de nou.
A què, Xivarel?
Oi, que educats que estem avui!
Que institucional, no?
Sí.
Bueno, la veritat és que estem bé.
L'englena d'orgull i satisfacció no voler estar aquí.
Albert, plau-re que deu venir de plaer.
És que és un plaer.
I tant, i tant.
Des de l'OEGO, que sí.
Des de l'OEGO.
Benvinguts, No en vinguis amb històries, al programa de divulgació o al magazín de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No en vinguis amb històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana, quins són els nostres protagonistes?
Vicente Alexandre, el poeta nascut a Sevilla, també Guernica i el bombardeig que va patir per part de la legió Còndor.
Les curiositats tractaran sobre el lema No passaran.
També parlarem del carrer de les escribenies velles de Tarragona.
I, entre altres coses, també parlarem del llibre La guerra civil i la repressió de 1939 a 62 pobles del camp de Tarragona d'Albert Manent.
Nascut a Sevilla, va passar la seva infantesa a Màlaga i als 13 anys es va traslladar a Madrid, on va estudiar Dret i Comerç.
Després, posteriorment, va ser professor de Dret Mercantil entre els anys 1920 i 1922.
Però l'any 1925, durant una greu enfermetat, va començar a escriure poesia.
Entre les seves obres trobem el seu primer llibre, anomenat Àmbito, de l'any 1928,
Espades de la Como Labios, del 32, Passión de la Tierra, del 35, Sombra del Paraíso, del 44, Historia del Corazón, de l'any 1954, En un vasto dominio, del 62,
i altres obres, fins i tot una d'apòstuma, anomenada En Gran Noche, de l'any 1991.
Aquest poeta espanyol va obtenir el Premi Novels de Literatura l'any 1977.
Però també hem de recordar que ja l'any 1934 havia aconseguit el Premi Nacional de Literatura
i des de 1949 era membre de la Real Acadèmia Espanyola.
1937. La legió còndor alemanya bombardeja Guernica.
Des del mes de març fins a l'octubre de l'any 1937, es va produir la batalla pel control del nord peninsular.
Una batalla que es va centrar en la conquesta franquista d'Astúries, Santander i les dues províncies marítimes del País Basc.
Les tropes franquistes van trobar la resistència més forta a Vizcaya
i van haver de rebre l'ajut de tropes alemanyes, molt especialment de la legió còndor.
Aquesta força aèria va protagonitzar un dels episodis més significatius de tota la guerra.
Es tracta de la utilització, per primer cop en tota la història,
de la tàctica dels ametrallaments i dels bombardejos massius sobre centres civils,
per atacar nuclis estratègics i també per aterroritzar l'enemic.
L'aniquilació de Durango, i sobretot de Guernica, va sorprendre l'opinió pública mundial.
Curiosament, pocs anys després, durant la Segona Guerra Mundial,
aquestes tàctiques d'extermini massiu de la població civil es van fer habituals en tots dos bàndols.
Arran d'este fet, Picasso va pintar una de les obres més significatives dedicada al poble espanyol
i que va ser exposada al papeló espanyol de l'Exposició Internacional de París.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
I ara arriba el monogràfic, suposo.
Sí.
Ah, que oportuna.
No l'havia agafat, eh, la broma.
Que oportuna.
I tant.
Durant el segle XIX, l'economia europea necessitava de mercats
com a conseqüència del desenvolupament industrial que es produïa.
Això va llançar les principals potències econòmiques a una expansió imperialista.
L'Anglaterra victoriana va ser un dels exemples d'aquesta expansió imperialista
dut a terme durant el segle XIX.
i l'Anglaterra victoriana va aconseguir consolidar-se com la primera gran potència mundial
gràcies a la seva força econòmica, al seu exèrcit i també als seus exploradors.
Entre tots els exploradors, avui tractem el nostre monogràfic
un que, doncs, inclús és com un gran heroi dins de la Gran Bretanya,
ja que, entre les curiositats que podríem dir, està enterrat a l'abadia de Westminster.
Allí on es casen tota la família real.
El lloc on es coronen, es casen els reis anglesos.
Suposo que enterren només certes personalitats, no?
Sí.
De qui parlem?
Parlem de David Livingstone.
Un explorador del segle XIX, que normalment associem exploradors en època de Colom, no?
Sí.
Però, explorador modern, podríem dir.
Però a Àfrica va estar desconeguda.
Àfrica-Àsia, doncs, bastant desconeguda fins al segle XIX.
Fins al segle XIX.
I com és que està empreuat aquest senyor?
A part de, clar, jo suposo que pels anglesos, almenys per la monarquia anglesa, sí,
perquè va, com m'enrotllo, eh?
M'estan mirant ja en plan de, ui, què ens preguntaràs?
No, perquè per la monarquia anglesa, clar, era un personatge, doncs, que els va proporcionar molta informació per la seva...
Sí, per la seva informació.
Però bé, no és que anaven obrint camí, no?
Però és un personatge, històricament, que cau bé. Popular.
Suposo que és popular també per l'anècdota aquesta, que explicarem al final, amb la qual tu feies broma.
Doctor Linnington, suposo.
Sí, només era bona persona, però una anècdota...
No, no, era bona persona.
Era bona persona, vinga.
A veure què expliquem.
A l'Anglaterra, de la revolució industrial del segle XVIII, va proporcionar els instruments necessaris,
com dèiem, per triomfar en la cursa imperialista, que s'iniciava entre els països europeus durant el segle XIX.
L'imperi britànic va colonitzar multitud de territoris per tot el planeta.
L'Índia va ser el territori on més es van imposar els costums britànics.
Però la colonització britànica també es va produir en altres territoris, com Austràlia, Nova Salana, Egipte, Somàlia, Britànica, Nigèria, Àfrica Central, bla, bla, bla, bla, bla, bla, bla.
Els exploradors i descobridors britànics, com Livingstone, van donar un cop de mà en la creació d'un gran imperi britànic de més de 23 milions de quilòmetres quadrats.
Un imperi regit per una sola dona, l'emperatrio Victoria, reina d'Anglaterra.
Livingstone va néixer...
De fet, ell diuen que l'època victoriana és la més potent de l'història.
D'un idol que van arribar a controlar els britànis.
23 milions de quilòmetres quadrats.
És molt això, eh? Pensar que Inglaterra és una illeta de 200 o 300 mil quilòmetres.
I això gairebé insignificant.
I això en una època, corregiu-me si m'equivoco, en què?
Precisament la societat que vivia almenys a Londres, doncs no és que estés gaire...
Diguéssim que la monarquia potser cuidava més els afers exteriors que no pas els de la propia casa.
Sí, més una vegada hem parlat dels defectes i dels dèficits de la industrialització.
Nens treballant 12 hores o més de 12 hores, etcètera, etcètera.
I aquest va ser un dels casos, també, o part de la infantesa de David Livingstone.
David Livingstone va néixer l'any 1813 a Blantry, Escòcia,
i va morir, doncs, uns anys més tard, clar, víctima de la dissenteria
quan es trobava buscant les fonts del Nil.
Però parlem de la seva infantesa.
La seva infantesa va ser difícil, ja que la seva família era pobra,
i com molts nens britànics nascuts en plena revolució industrial,
va haver de treballar més de 12 hores diàries.
En aquestes condicions, inclús va arribar a estudiar Teologia a Edimburg i més tard Medicina.
La seva vida com a explorador va començar l'an 1840,
quan va entrar a formar part de la societat missionera de Londres,
i va ser destinat a Sud-àfrica.
En un principi, la seva intenció era anar a la Xina,
però per aquella època també hi havia les guerres de l'Opi,
i la societat de missioners de Londres va decidir que no era el millor moment
per enviar missioners que per la Xina,
en ple conflicte entre l'imperi britànic i la Xina.
Com a mínim tenia una voluntat de fer-ho, perquè és això,
havent de treballar per sobreviure des de ben jovenet,
inclús va continuar fent coses.
Un dels seus tutors o mentors va ser Robert Moffat,
un prestigiós missioner que va conèixer quan aquest va visitar Edimburg.
Amb el temps, Robert Moffat també el va animar per estudiar la carrera de Medicina,
un fet important a la seva trajectòria personal,
i a més a més es va enamorar de la filla d'aquest missioner, Mary Moffat,
la qual inclús va arribar a viatjar a l'Àfrica amb ell,
però va tornar a l'Anglaterra victoriana després de tenir quatre fills,
ja que volia donar-s'hi una millor educació.
Livingstone es va convertir en l'explorador més important de la corona britànica
en terres africanes gairebé per casualitat.
Ja hem dit que el seu destí inicial o la seva preferència era la Xina,
però hi havia les guerres de l'Opi i la societat missionera de Londres
va decidir enviar-lo l'any 1940 cap al territori de Butxuanalan,
l'actual Bosquana.
A la seva primera expedició, iniciada l'any 1849,
Livingstone va descobrir els rius Ngami i Zambeze.
Tot seguit es va proposar a terme una exploració integral del cor d'Àfrica,
mogut per un triple propòsit,
que va ser els tres propòsits que van moure tota la seva carrera.
I de fet a tots els exploradors, podríem dir?
La missió dels exploradors, tots tenien la mateixa missió?
No tots.
Aquest es nota el seu caràcter missioner,
perquè el primer propòsit era evangelitzar els indígenes.
Altres, si no eren missioners,
el que buscaven era el reconeixement, l'aventura, l'acció, diners, etc.
La segona, acabar amb el vergonyós comerç d'esclaus.
I el tercer objectiu, trobar una ruta per creuar el continent
des de la costa est fins a l'Atlàntic, el continent africà, clar.
Que jo pregunto, tot això, tota la feina d'aquests exploradors,
estava subvencionada per la corona britànica?
Sovint sí.
La majoria de vegades sí.
A més a més, en aquest primer viatge,
va aconseguir descobrir les catarates Victòria,
nom en honor a la seva reina,
és a dir, ja s'estava guanyant ser enterrat a l'abadia de Westminster,
i també va aconseguir creuar Àfrica de costa a costa només 20 mesos.
En 20 mesos?
Diem només 20 mesos,
però hem de pensar que era un continent completament verge,
que cap home blanc havia creuat,
ni hi havia carreteres, ni infraestructures, ni res semblant.
I va anar obrint camí.
O sigui, que tenia que ser difícil.
Després d'aquesta primera expedició,
el desembre del 56, del 1856, va tornar a Anglaterra
i va ser rebut amb els més alts honors pel govern britànic.
La reina Victòria el va anomenar cònsul de Kilimane
i cap d'una expedició que tenia l'objectiu d'explorar més a fons
l'Àfrica central i oriental.
El que t'ho preguntaves abans.
Sí, sí, que la corona finançava.
La corona finançava per interessos econòmics,
d'explotació, d'expansió imperialista, etc.
Livingston també va aprofitar la seva estada a la Gran Bretanya
per escriure el primer dels seus dos llibres que va publicar,
Viatges i Exploracions d'un missioner a l'Àfrica Meridional,
llibre en el qual explicava tots els seus descobriments
i revelava al món occidental la realitat del tracte inhumà
del comerç d'esclaus.
Aquesta va ser una constant de la seva vida,
la crítica pura i dura contra el tràfic inhumà d'esclaus.
L'any 1858 va iniciar la seva segona expedició.
Tot i que va descobrir els llacs Chilwa i Niassa,
que és l'actual llac Malawi,
principalment es va dedicar a l'atenció sanitària
i a l'evangelització dels indígenes.
També va realitzar petites exploracions
pels voltants del llac Niassa,
lloc que va escollir per instal·lar-s'hi durant quatre anys.
L'any 63 va tornar de nou a Anglaterra
i es dedica, entre altres coses,
a escriure la seva obra més compromesa,
el Zambeze i els seus afluents.
Per què compromesa?
Per què?
En aquest nou llibre condemnava el nou tràfic d'esclaus
que desenvolupaven les companyies esclavistes àrabs i portugueses,
a més d'explicar trets de caràcter geogràfic
o ètnic de la població.
L'any 66, 1866,
Livingstone iniciava una tercera expedició
amb l'objectiu de trobar les fonts del riu Nil i Congo.
Després de descobrir els jacs Wayne i Bouguehulu,
situats a l'actual Zàmbia,
s'ha instal·lat dos anys a Ujiji,
al sud de l'actual llac Tanganyika.
I va dedicar el seu temps a estudiar el sistema fluvial de la zona.
Tenia prevecció pels rius, pel que veig aquest home.
Sí, bé, són les grans infraestructures
per on es movien els exploradors durant l'època.
Són grans llacs amb un capdalt bastant important
i era més fàcil desplaçar-se pels rius que no.
Sí, perquè per terra, imagina't,
si sortien indígenes que eren violents o animals salvatges,
que s'hi podia crespir un llagó tranquil·lament.
A més a més, l'objectiu era trobar les fonts del riu Nil i Congo.
Per això estudiava el sistema fluvial de la zona.
Més tard, va iniciar un viatge cap a l'oest del llac Tanganyika,
ja que creia que el Nil podia néixer pels territoris al voltant d'aquesta zona.
Però va caure malalt i va haver d'anul·lar aquesta recerca,
com a mínim durant un temps.
Occident, mentrestant, a Occident, als Estats Units, a la Gran Bretanya principalment,
no es tenien notícies de la tercera expedició de Livingston.
I, clar, el senyor Livingston, el David, ja s'havia fet un nom com a gran explorador del segle XIX.
I entre tots aquests rumors va sorgir la proposta del diari New Herald Tribune,
que va enviar el periodista angloamericà Henry Morton Stanley,
també un altre gran explorador que havia treballat, per exemple,
a les hortres del rei Leopold de Bèlgica,
un dels grans dictadors que des de Bèlgica va explotar al Congo, per exemple.
Aquest diari va enviar Stanley a buscar el senyor Livingston a Àfrica.
Que també és curiós, no?
Va ser com una...
Es veu com una... potser una operació de màrqueting.
Anem a vendre diaris, crec jo.
Clar, perquè si no rebrem notícies...
Està per aquí preguntant-se a veure què ha passat amb aquest senyor,
doncs vés-hi tu.
Però clar, el periodisme d'investigació al segle XIX,
no devia ser correcte.
Cada pocs dies rebrem alguna crònica
i tindrem la gent expectant i pendent
a veure el moment que es troba a Livingston.
Així, el febrer de 1871,
amb una expedició de 192 homes,
el senyor Henry Morton Stanley
començar a patejar-se a Àfrica
en busca de Livingston.
Que també, Déu-n'hi-do, eh?
Ficar-te al mig d'un continent
i buscar un home a sol.
Bé, un home blanc
entra a un munt de negre.
En un riu.
Sí, a prop d'un riu, això, sí.
A prop d'un riu.
Després de nou mesos
i d'haver superat molts contratemps,
va trobar un Livingston malalt,
mancat de medicines
i alimentat pels indígenes d'Ujigi.
Va ser aleshores
quan li va fer la històrica pregunta.
El doctor Livingston, suposo.
Aquesta pregunta
que a tothom li sonarà.
S'ha de tenir en compte
que la pregunta
potser és una mica estúpida,
però clar,
li fa a un senyor blanc
que està en un territori
en el qual,
en centenars de quilòmetres quadrats
a la Rodona,
no hi ha cap altre home blanc
quan el seu objectiu era
trobar aquest senyor.
Imagina't que Livingston
hagués sigut un bromista
i li hagués dit no.
No.
Puòpia ser que no.
Andreu Stanley continua.
Andreu Stanley ha agafat una petita.
Sigue provant
2.000 de premis
i pobre Stanley 9 mesos més.
Doncs en aquest cas
Livingston
després
de
les diferents peticions
d'Stanley
per fer-lo tornar a Anglaterra
no va voler en cap moment,
va fer cas omís.
Com és que no volia tornar a Anglaterra?
Potser no considerava
que estigués prou malalt,
potser volia continuar.
Estava tan malalt,
no havia trobat encara
les fonts ni del Nil
ni del Congo
i era el seu objectiu.
Malgrat estar molt malalt
no va deixar de buscar
aquestes fonts
i va arribar a viatjar
a Anglaterra i tot
portat pels indígenes
de la zona d'Ojigi.
Que els indígenes
el devien apreciar
pel que esteu dient
perquè l'alimentaven,
el tenien l'acollient...
L'alimentaven,
el tractaven com un déu,
potser, a banda...
Home, suposo que si ell
havia fet amb la feina
la feina de metge
havia aplicat els seus coneixements mèdics
com heu dit abans, no?
Sí, sí.
Amb la població indígena, amb això, clar.
I en un d'aquests viatges
va trobar la mort
el 30 d'abril de 1873
a causa de la dissenteria
que explicàvem també al principi.
Què és la dissenteria?
Diarrea?
Sí, crec que està relacionat amb tot això.
Crec que són uns diarrees molt fortes.
Diarrees molt fortes.
A la seva mort,
el cos va ser enviat a Anglaterra
i on va ser rebut
amb tots els honors
i uns anys més tard
va ser...
I un any més tard
va ser enterrat
a la badia de Westminster,
com explicàvem,
on es coronen tots els reis britànics
i on es fan les bodes, etc.
i possiblement també a algun funeral.
En definitiva,
Livingstone podia haver estat,
podríem dir,
un dels personatges de les novel·les
també d'un altre gran geni del segle XIX,
Juli Verne.
Un home que buscava acció, aventura
i amb una insaciable voluntat
per conèixer,
pel coneixement.
Unes característiques
molt en línia amb l'esperit de l'època
d'aquest segle XIX.
Un home individualista
que va posar per damunt de la seva família
i de la societat
la realització dels seus propis somnis.
Els somnis d'un aventurer
com altres a la història,
com Sir Francis Drake,
Pizarro,
Narcontés,
Marco Polo,
Magallanes, etc.
però aquestes vides
ja són una altra història.
No en vinguis amb històries.
La nostra història.
Doncs bé, avui, Jordi, tranquil,
que a la nostra història
no parlarem de cap element
del segle XIX popular,
per a la teva tranquil·litat,
sinó d'un carrer
de la part alta,
de la part antiga de Tarragona.
El carrer d'Escribani és vell.
Què us sona,
aquest carrer?
No, la veritat no.
A mi sí,
dóna'm referències, però.
I jo no m'havia queixat,
encara.
Però ho anaves a fer.
Però per a llibre,
aquest carrer segur que passa
el seguís popular.
Sí, tant.
amb testes de Sambet-Visla.
Sí, és possible.
Escolta, que aquest...
Catedral de Tarragona,
el primer carrer que hi ha
a la dreta.
L'estem dalt de les escales.
Just dalt de les escales,
a la dreta saps que hi ha un carrer
que va cap al Pla Austre,
es pot anar a aquell carrer
que surt de l'estat de la Seu,
és el carrer que es coneix
amb el nom de
Carre de les Escribani.
El que puja cap a dalt.
El que surt a la dreta
del Pla de Palau,
del Pla de la Catedral.
Però el que puja cap a dalt.
El dels Tarongers?
Que hi ha tot de Tarongers.
A la dreta vull dir
d'esquenes de la catedral.
Ah, va, aquell carrer Estret
on hi ha...
Hi ha unes làpides
que en parlarem després.
Bé, bé, bé, ja està, doncs.
Sí, molt bé.
Doncs, perquè es diu així,
doncs se suposa
que devien haver-hi
unes escribenies.
I velles.
I molt velles.
L'any 1198
se sap que hi havia
un arxiu a la ciutat.
Possiblement estava allí,
tot i que no ha estat documentat.
Possiblement també
en aquell carrer va estar-hi
la primera notaria
civil
d'un tal,
del notari Pere
de Tarragona.
Hi havia haver alguna cosa així,
no se sap exactament
el que va originar
aquest nom.
Potser estava
la cúria de la ciutat,
no se sap.
En qualsevol cas
és que el primer nom
que es coneixia
al segle XII i XIII
era el carrer
de l'escrivania comuna.
Potser després
vam fer una altra escrivania
i llavors se va dir
escrivanies velles.
També es va conèixer
a partir del segle XVI
com el carrer
del Degà
perquè era
on tenia la casa
en aquest carrer
el canonge Degà.
El Degà
era una dignitat
de la seu,
de la catedral
que està documentada
l'any 1173.
era la distinció
que es donava
al canonge
més antic.
A llarg del temps
i com
quasi tots els llocs
de l'entorn
de la catedral
este carrer
va ser una zona
distingida.
Prova d'això
és que
al segle XIV
era on estava
on se va situar
la primera casa
de la vila
o el primer ajuntament.
Ah, sí?
Sí.
Que després
es traslladaria
a la plaça del Pallol
després al carrer Major
i finalment
l'any 1852
a l'actual edifici
on està l'ajuntament.
al convent de Sant Domènec.
En la segona meitat
del segle XVI
i fins al segle XVIII
el carrer
va tornar a prendre
el nom
de carrer d'escrivaniers
i des del segle XVIII
se l'anomena
Escrivaniers Velles
tot i hi ha
algun canvi
de nom transitori
al segle XIX
quan durant uns anys
es va anomenar
carrer del general González.
Hi ha en aquest carrer
un detall curiós
que val la pena
anomenar
que són
unes làpides
braiques
que es poden
llegir
encastades
al que va ser
l'antiga casa
d'aldegar
que actualment
crec que és un col·legi
d'enginyers
doncs a la casa
d'aldegar
hi va viure un canonge
que era
la dignitat
d'infermer
que es deia
infermer
i era un altre càrrec
de la catedral
que es deia
Cortés Gonzalo
Posada
era un dels capellans
que sembla
que tenia més coneixements
de la seva època
i era un gran
entusiasta
de les antiguitats
i va descobrir
en una vinya
a prop de la platja
del Miracle
dos grans
làpides
hebraiques
lápides
o sigui
de tombes
de jueus
sí
llavors
què va fer
Estòmen
les va fer portar
a casa seva
i les va col·locar
a la façana
per a marcar
una finestra
i les va col·locar
a manera de dintell
a la part superior
i són portades
per
altars romans
ostres
per tant
són làpides
traslladades
no són originàries
d'allí
i per què ho va fer
això aquest senyor
perquè sabeu que era
molt amant de l'antiguitat
i ho va ficar a llibre
que la gent ho veigués
actualment
estan les originals
si algú va veureu
estan a l'interior
de l'edifici
s'ha fet una restauració
de l'edifici
molt bona
i hi ha còpies
ara a l'exterior
hi ha còpies
i l'original
se guarda
a l'interior
per protegir-ho
ha sigut
realment
una cosa
molt ben feta
aquestes làpides
funeràries
diuen el següent
la primera diu
tomba del rabí
Jaian
fill del rabí Isaac
morien al mes
de Nisan
l'any 60
tingui pau
descansi
sobre el seu fèretre
és de l'any 1300
la nostra era
i la següent
diu el següent
aquest sepulcre
és del rabí
Ananias
fill de Simeó
Arlabí
mori en la lluna
o més
de Jair
l'any 62
tingui pau
descansi
sobre el seu fèretre
i pertany a dos anys
després
l'any 1302
de la nostra era
és un lloc curiós
d'anar a visitar
i jo em quedo
amb una
bé
em trec una explicació
de tot això
i és que un cop més
es confirma
que Tarragona
no només és àpoca romana
sí
no
és una mescla
a mi està molt bé
perquè veus
els dos altars
en inscripcions romanes
i a sobre
està la
una d'estes làpides
al costat
n'hi ha una altra
que és esta
mescla de cultures
que han llegut
al llarg de la història
a Tarragona
de la ciutat
com tu dius
jo tinc una altra pregunta
i potser és una de les preguntes
típiques de la Núria
perquè no la sabrem contestar
o no la sabràs contestar
has parlat de canvis de noms
durant la història
del carrer
durant el franquisme
hi va haver canvi de nom
d'aquest carrer
crec que no
crec que es va continuar
anomenant igual
no era
escrivanías viejas
en todo caso
sí
però
però
com que no era un carrer
potser massa gran
o massa important
no
ni tampoc tenia un nom
que el vinculés
amb el catalanisme
o amb Catalunya
sí
exacte
si s'hagués dit
per exemple
escrivanías rojas
potser sí
que ho hagués canviat
molt bé
gràcies
no envinguis
amb històries
curiositats
per tothom
és conegut
aquell crit
o aquell lema
no passaran
aquí
en un principi
és originari
de la passionària
tot i que després
va ser reutilitzat
a verano azul
no
que allò era
no nos moveran
és veritat
però la real
era la mateixa
molt malament
estalviar-vos acudits
que facin referència
a licors
d'acord?
doncs
el no passaran
aquesta famosa frase
es va convertir
durant la guerra civil
en una consigna
entre els republicans
que volien impedir
el pas dels feixistes
dels exercits franquistes
no obstant
aquest eslògan
va néixer
20 anys
abans
a França
l'historiador
i escriptor
Néstor Luján
situa l'origin
d'aquest lema
a la batalla de Verdun
que va liderar
Philippe Petain
durant la primera guerra mundial
això
l'any 1916
aproximadament
i que després
seria mariscal
i cap del govern
de Vichy
aquell govern
Francesc
va col·laborar
amb Hitler
durant l'ocupació
alemana de França
a més a més
hi ha altres historiadors
que matitzen
que el veritable
no passaran
no era del mateix patent
sinó d'un oficial seu
anomenat
Robert George Nivell
la teoria
d'aquests historiadors
ha estat
recolzada
per un llibre
del periodista
Agustí Calvet
titulat
Verdun
en aquesta obra
s'explica
que els soldats francesos
repetien
després de les primeres batalles
no passaran
o Déu
no passaran
i que la muntanya
on es van produir
els enfrontaments
més durs
estan coronada
per un monument
amb aquest mateix
lema
però en frances
clar
no passaran
l'èxit de la frase
original o copiada
després
es va consolidar
durant la guerra civil
un moment
algú s'atreveix a dir-ho
en frances?
jo no en sé
i n'he pas segon pas
i el n'he pas segon pas
la frase seria
n'he pas segon pas
mondier
n'he pas segon pas
i perdó
pel meu frances
i pel meu
notícies
un grup de deu investigadors
ha dut a terme
un estudi especialitzat
de la casa Navas
és una de les joies
modernistes
reusenques
una de les singularitats
de la casa Navas
és que conserva
tots els elements
de la vivenda
llums
tapisseries
bordades
mobiliari
els teixits de seda
de les parets
fins i tot
una planxa
de l'època
la casa
constitueix
un veritable
museu
del modernisme
català
i ha estat
aquesta conservació
d'elements
tan diversos
el que ha fet
que un grup
d'investigadors
o que el grup
d'investigadors
hagi estat
tan ampli
per exemple
ja han col·laborat
en Josep
Casamartina
que és expert
en teixits modernistes
la Núria Gil
experta en vidrieres
o Pia
Subies
experta en baldoses
de ceràmica
cal recordar
que la casa Navas
és obra
de Domènech
i Montaner
que es va rodejar
del bo i millor
dels artistes
de l'època
per decorar
tot l'interior
de l'edifici
seguim amb més notícies
i perquè la gent
de Tarragona
no es queixi
parlem de les jornades
tàrrec o viva
s'inicia
s'inicia en aquest proper
18 de maig
coincidint amb el Dia Internacional
dels Museus
i per primera vegada
es desenvoluparan
durant dos caps de setmana
sencers
finalitzaran el dia 28
s'han programat
25 tipus d'activitats
diferents
i participen
18 grups
de reconstrucció
històriques
i
durant tots aquests dies
es duran a terme
doncs
aproximadament
uns 160 actes
en propers programes
i si no
també al nostre blog
nomvinguisamhistòries.blogspot.com
trobareu molta més informació
i a la recta final
del nomvinguisamhistòries
et recomanem
el següent llibre
La guerra civil
i la repressió
del 1939
a 62 pobles
del Camp de Tarragona
l'autor
Albert Manet
l'editorial
Cusatània
i les pàgines
255
doncs bé
aquesta obra
és
molt recomanable
per donar-me
una mica
compte
de l'abast
de la tragèdia
que va significar
la guerra civil
perquè moltes vegades
els manuals
sobre
la guerra civil
o sobre
algunes batalles
concretes
no donen
prou
un detall
prou
potser són massa
generalistes
exacte
i aquest ens toca
de més a prop
no?
no es centren en
i aquí
en el dia a dia
agafa 62 pobles
i ho
s'analitza un a un
analitzen
un per un
represaliats
que van haver-hi
l'any 36
per part dels republicans
exiliats
al final de la guerra
morts al front
a cada poble
de fons escrites
entrevistes orals
entrevistes orals
també ha fet
un bon treball
de camp
i també
represaliats
a partir de l'any 39
empresonats
o sigui que
mos podem fer
una bona idea
almenys
a nivell
del camp
de Tarragona
de les dimensions
de la tragèdia
de la guerra civil
i després
això s'hauria d'aplicar
a tota la península
de Berth
a tota Espanya
el rellotge del temps
s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
ens veiem la propera setmana
a
No envinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
Doncs al programa d'avui
hem fet un viatge
per Guernica
a través també
del poeta sevillà
Vicente Alexandre
per la guerra civil
per Àfrica
amb Livingstone
etcètera
i el proper
No envinguis amb històries
Doncs de veritat
encara no ho sabem
Sí, sí, sí
que ho sabem
Sí, sí
Algo sí
Algo ja hem estat
La caiguda de Barcelona
en mans de les tropes
del senyor Carle May
I qualsevol altra cosa
que ens passi pel cap
Jordi Manel
Gràcies
La setmana que ve
Algo siau
Gràcies