El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a l'ordo del català.
Sí, ja estem, avi, avi, bona tarda.
Bona tarda.
No, que estava pensant que deia el meu avi va anar a Cuba, diu, sí, el nostre avi va anar a Cuba,
ara que és el ritme de Sant Joan, també anirem.
Escolta'm, no diguis...
Espera, la de coses que hem de fer encara el nostre avi Ramon.
No diguis, no te hi he estat.
No, només...
Perquè li vaig quedar a deure alguna cosa, i si n'entenen, que aquell que va deixar a deure allò sóc jo...
Està aquí, el tenim amb nosaltres, avi Ramon, per si no es busquen.
No, jo sé que vostè és de bona pasta i no va deixar a deure res a ningú, eh?
Avui dia tothom ha viatjat molt i viatja molt.
Per això...
L'únic que jo puc dir, per exemple, és que els puestos que he estat, ja he estat.
Sí.
He estat 8 dies, 15 dies, i llavors m'ha agradat aquests puestos que he estat,
conèixer la gent com són, conviure amb ells, anar a menjar a puestos típics...
En fi, conèixer cada cosa.
Per això, de cada país tens una idea com són.
I llavors, quan veus, per exemple, sents per la televisió o llegeixes reaccions d'aquests puestos,
comprens el per què...
De les coses que han passat allà.
De la que fan i per què ho fan i el que està passant.
Simplement és això, no que jo hagi viat més ni menys que un altre.
No, que passa que...
Com sempre coincideix amb el principi de la cançó, el meu avi se'n va anar a Cuba.
Sí.
Clar, és allò que sí, sí, que se'n va anar a Cuba i ara també viurem la nit de Sant Joan
i parlarem de falles i parlarem del que faci falta, avi.
El que tu vulguis, jo, mira, mentre me baixis donant corda, jo...
Les que faci falta, eh?
Jo sí, s'ha de posar...
El que la gent dirà, sempre el mateix, aquí o allà, però mira...
Oh, que s'ha de recordar, s'ha de fer memòria.
Som batalletes i tot això...
Avi, parlem de rebelles, t'hi sembla?
Ah, de la que vulguis.
No, perquè també és una de les coses tradicionals, diguem-ho de...
Sí, sí, sí, perquè escolta'm...
On es celebrava la rebella de Sant Joan, aquí a Tarragona?
A molts puestos.
Jo recordo la platja que vam comentar-ho, l'altra vegada, la platja del Miracle, la platja Rebassada...
Sí, cadascú, les rebelles, el que passa, que tots els capitals, i Tarragona, no ha hagut d'envejar...
La plaça Cursini, perdó, n'hi ha mai.
No ha hagut ni envejar ni desbenjar altres coses, perquè el que hem fet d'un puest, hem fet d'un altre.
Sí.
Perquè, diem, sí, les rebelles feien la plaça de Braus, era fantàstic, perquè allà dintre tancar aquell ambient, allà la música, i bueno, i es feia de dia, i cap a la plaça del Miracle...
I els veïns, contentíssims.
I cap a la plaça del Miracle, i tot el que tu vulguis, no? Anant cantant, entrient...
El que passa és que llavors, no és com ara, que quan surten el divendres o dissabte, si no hi ha una miqueta de cubata, o s'està així una miqueta de gos cubates, ja no és festa.
Sí, sembla que si no hi ha una miqueta d'alcohol o alguna cosa pel mig, sembla que no s'ha divertit.
No, allà el que passava, que, per exemple, tota la retenció que tenies durant la setmana, que plegaves a treballar, havies d'anar a l'escola de treball, a l'escola d'art, havies d'anar a fer l'aprenentatge d'una altra cosa, el que sigui.
Clar, llavors allò era obrir el món i sortir, la llibertat, no?
I llavors, per exemple, trobar la noieta adequada, o les noietes adequades en tota la seva picardia, perquè clar, nosaltres diem de les d'aixòs, però quan s'ajunten dos o tres o quatre o cinc noietes...
No, no, no, avi, que va, santa innocència...
Llavors, clar, hi havia... i clar, inclús a vegades sí, perquè inclús elles se preparaven una miqueta de festa, una miqueta de cosa, igual se feien rebelles particulars.
Sí, no, no, consumava passar també.
Tens com ell diu, sí, que aquesta rebella gran era perquè, potser aquesta de rebelles grans, te trobaves que era perquè, doncs, l'havia d'acompanyar l'amiga, o l'havia d'acompanyar la mama, o la tieta, més que arreu, o la carabina.
la normal carabina. Però també hi havia puestos que feien rebelles particulars, on se comprava una miqueta, doncs, amb vi, més aviat, coses més aviat, res d'alcohol,
més aviat entrava més aviat el moscatell, el mistela, que era una cosa que amb la coca entrava bé, entrava bé.
Ara, a altres puestos també hi havia l'alcohol, però això ja... Tot depenia de l'ambient que creaven o de la juera que volien fer.
Sí. Però el bonic era allò, per exemple, la plaça de Braus, per exemple, posem aquí el punt central, allí tota la nit ballant, i vingar l'una amb l'altra, i això, i allò.
I llavors, s'apiguer sortir a les portes com un torero, saps, que surt en bona corrida, sorties acompanyat de...
És veritat.
...sorir acompanyat, i anem, anem, i anem rient, i anem jo fins a la plaça del Miracle, saps?
Sí, perquè, avi, normalment se començaven amb petits guatèques, potser a casa d'alguns amics, allà es començava a fer la festa, i després caminant cap a la gran rebella que hi havia en aquell moment, en algun punt, allà se'n continuava, i fins a les tantes, no?
O sigui, era una excusa, la de sortir de casa aviat, que una cosa, aviat, moltes vegades serà després de sopar, o sigui que no estem parlant de les 7 de la tarda, de les 8,
i en algunes vegades se parlaven de les 9 i les 10, no, avi, o no?
D'anar...
No, que primer sopava a casa, o moltes vegades sopava a casa, i després se juntava a casa d'un que des d'allí se sortia.
I segons com era, ja es trobàvem allí al ball.
També, també, també.
I allí ja trobaves l'esquadra preparada, ja, saps?
Ja saps, doncs ja...
I tu anaves amb el buscato carregat, i ara, ja saps que havia de passar, havia de portar dos relents a la butxaca, perquè se li tocava...
A tocava a pagar.
Havia de disparar el...
I moltes vegades, ara estem pensant potser en grans orquestres que sortien, que també hi haurien,
però que moltes vegades era un tocadisc i uns quatre discos, aquell amic que tenia la música, tenia la sort de tenir...
Escolta, jo me'n recordo, jo vaig comprar una gramola d'aquests portàtils, per anar a fer ball a un pesto, anava a un grup, de nois i noies...
Mira, feia David Jockey, avi!
No, a la gramola, posava escorda, posava un disc, ja ho ja...
Vull dir, que es feien moltes festes així, particulars, saps com vull dir?
És el que dèiem, avi, com no hi havia calerons, si t'havia de buscar la sortida per també divertir-se sense gastar...
Però saps què passa? Així com avui dia, principalment, segons quina feina no es vol fer, el que sigui, però a vegades potser tenies un ofici i quan plegaves a les sis de la tarda, quan plegaves a les sis de la tarda, el que sigui, anaves a ajudar.
No del teu ofici, una altra cosa, amb un puesto, amb un amic, amb un senyor que et coneixia i anaves allí i feies uns quants caloranets, o sigui que...
Allò l'extra...
M'entens? I com que llavors tampoc hi havia a la tele, per estar-te fins a les tantes, ni davant de la caixa aquesta, doncs, mira, doncs, si en feies tres, si en feies quatre, si en feies cinc...
O t'espavilaves. Sí.
Jo recordo que, el que diem, no?, jo agafava i vaig comprar una maquineta aquelles de mercateria, aquelles són allò tan finet, i amb fusta, feia lletretes i posava una agulla darrere.
Ara tot són joies, el que sigui, però llavors hi havia altra cosa.
Llavors, per exemple, un, per exemple, es deia, la seva noia es deia Maria Lluïsa o Maria el que sigui, jo posia la M i el d'allòs, posava d'allòs, i mira, aquell, doncs, si eren tres pessetes,
una pesseta o d'or, o el que fos, doncs, mira, i llavors, tots més o menys demanaven, per la nòvia, o per la mare, o el que sigui, i mira, i al cap de la setmana, doncs, mira, si havies fet una...
O sí, o anar a ajudar amb un pintor, o anar amb un fuster a ajudar-la a portar... O sí, tothom, tothom s'espavilava.
I després, això se'n notava a l'hora de convidar avi, quan s'arribava a la revella?
Clar que es notava, clar que es notava, perquè, escolta, si em portaves un duret a la butxaca, eres rei.
Clar.
Aquí hi ha un duret, en fi, tu ets un duret, no? Si em portaves dos, encara més, no?
Fantàstic.
Però ja, per exemple, jo no anava bastant cohibit d'haver aquí esquivar, perquè saps què passa?
A vegades també hi ha el truco aquell de quan és l'hora de pagar, de posar-me a la butxaca,
i l'altre, no, no, ja pagaré jo, i llavors tu treus el mocador, saps?
No, no, i llavors...
I aquell altre per prudència, això passa, això t'ho fixat que a vegades passa...
I ara, i ara, i ara, i ara s'hi passa...
I ara passa, que quan tu vas amb la butxaca, vas pagar l'altre, dius, no, no, que pago jo.
I tu, escall, bé, no es va que a mi se'l truco.
Sí, no?
Vull dir que...
No, i arribar a barallar-se a vi, que no, sí, sí, que pago jo.
I al final, clar, el cambrer o cambrera que t'està esperant a veure si algú paga,
diu, mira, pagueu totes dues, i el d'altres ja m'ho pago jo.
El que esperava era a veure si cap a tu propina.
Sí que hi ha alguna cosa...
Home, tantes ganes que tenen de pagar, no?
Que paguin el doble i a veure què és el que passa.
Sí, no, a cada època tinc lo seu.
Ara, per exemple, s'ajunten pel carrer cridant, trencant coses, no sé...
Jo no ho entenc, tampoc, avi, no ho entenc.
No sigui una manera de divertir-se.
Això és com un altre dia, a l'autobús.
Pujo i era la penúltima cadira de l'autobús.
Darrere hi havia un noiet, dos noietes, amb tres noietes.
i un d'aquells tot xulet, emprenyant, amb una persona al meu costat i a mi.
I l'última vegada li vaig dir, mira, està-te quieto.
I ell fent el xulet davant d'aquelles xuletes.
Què diu? Què diu? Que me la vergonya.
Digui'm, escúchia, aunque seas un crio, a mi lau,
digo, podemos llegar mal.
Lo que estás haciendo ahora es para dar-te una xulería delante de estas niñas.
Pero estas niñas, ben claro, verán que tú estás haciendo el xulo.
Estás fent el ruc més que una cosa.
¿Por qué están ellas? ¿Por qué están aquí a hacer el xulo?
¿Qué no ves que estás haciendo el ridículo?
I llavors aquelles li van dir, está-te quieto.
Llavors se van a durar comptes, saps?
Que hi ha gent que a vegades, sense d'allòs...
Que fa el ruc, fa el ruc.
Com ara hi ha una cosa molt important, eh?
En el nostre temps, per exemple,
hi ha paraules ara que ens ha greu dir-les,
però bueno, si amb un...
Ara, l'altre dia vaig amb un, digo...
La primera cosa que...
Hola, cabrón, ¿cuando tiempo sin verte?
Sí, jo tampoc ho entenc, avi.
Escolta, fill de puta, que...
Sí, com perdó.
Però sí, sí, que se'n diuen...
No, no, no, no, no.
Escolta, escolta, escolta...
És carinyoso, avi.
Si, per exemple, en aquell temps nostre,
un més gran o més fort que tu,
et deia aquesta paraula,
encara que no haguessis jo,
t'havies de barallar
per demostrar que defensaves aquella mare.
El que teòricament està...
Clar, no, no.
Ara, inclús la televisió,
sents aquestes paraules,
i dins, bueno, es veu que això deu estar...
De moda, de moda, és carinyós, és carinyós, diuen.
A mi no m'agrada tampoc, eh?
Vull dir que hi ha coses que les vas analitzant
i dius, bueno, i per què?
Per què?
I tio, un dia un tio,
dic, tio, de què?
I sobrino.
Diu, mira, encara seré en família, ho sé jo.
Sí, m'ho per tu.
I diu, oia, tio.
En plan així, en plan de...
Escolta, tio, de què?
Ai.
De què?
Vull dir...
No canviarem, avi, això, eh?
No, no, ara si un te diu,
hola, tio.
De dite, hola, tio.
De dite, oia, tio.
Sí, sí, sí, ho canvia molt.
A vegades, l'entonació és el que molesta més
que noves les paraules.
Avi, vagi pensant que demà
és l'últim dia que tenim, eh?
Bé, és el penúltim,
perquè després de les vacances
hem de tornar, eh?
Clar, doncs ara no faltaria més,
no faltaria més,
no més aventures,
més vivències.
Avi, a tot el carinyo del món
que l'espero demà, eh?
Més batalletes.
Gràcies.
Gràcies.
Els americans.