El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
No, no, el nostre avi ja el tenim aquí amb nosaltres.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Jo sé que ha marxat a Cuba, ja ha marxat a molts llocs,
però no ho vull parlar que ens ho fes referència.
Fa anys que vaig estar a Cuba, però ara ja hi tornaria, de veritat.
Avui et noto una mica sufocat, eh, avi?
No, dona, eh, cony, ahir va agafar l'iguat de ple al carrer.
No hi ha per això que era la dona companyia que teníem avui, eh?
Ui!
Aquesta companyia d'avui, això no es té quan se vol, ni qui vol.
No, no, això és veritat, eh?
Me la presenta vostè, avi?
Sí, no, mira, primer parlarem per abans de fer la presentació.
Vinga.
Per exemple, a Tarragona, afortunadament,
no hi ha prou llocs especials per fer exposicions amb una miqueta de categoria,
el que sigui, es parla molt de contemporani, es parla d'aquí, es parla d'allà,
però, afortunadament, a Tarragona, encara, el sindicat d'inici i turisme,
l'Ateneu, i potser hi ha algun altre llocs que d'aixòs,
encara es conserva aquesta miqueta d'aquest caliu artístic.
Aquesta cosa entre els socis, entre la gent simpatitzant les coses i altres,
doncs encara es conserva aquestes vetllades artístiques i aquestes coses.
i avui, encara que jo sigui del sindicat d'inici i turisme,
com que tinc bona relació i Tarragona,
l'important de l'art és això, fer una família, que jo voldria que fos sempre,
que no hi haguessin aquelles coses,
doncs avui parlarem de l'Ateneu.
Molt bé. I què està passant a l'Ateneu?
De l'Ateneu.
Perquè a l'Ateneu ara es farà una exposició bastant important per mi,
un plec d'artistes, que ja hem passat per aquí,
hem fet altres exposicions,
i aquesta exposició serà, doncs, el di... demà.
Divendres.
Demà, divendres.
Es fa la inauguració, diguem que oficial i oficial.
I clar, a la inauguració aquesta s'intentarà fer una cosa,
doncs, amb una presentació amb una miqueta de piano,
una miqueta per als artistes...
Que maca, no? Que rompati.
Sí, i l'exposició dels artistes següents.
Doncs l'Andoret Agustí, que també la coneix.
Ai, sí, sí, va venir, vam parlar amb ella, sí.
El Fermí Carré, que també és un pintor,
un aquarelista i dissenyador molt bo.
El Maurício Montaner, ja és bon conegut.
La Soler, Soler Pedrol.
Com has notat que la coneix, perquè es diu la Soler.
Amb tots, amb tots, en el món de l'art de l'estat.
La confiança, eh?
I llavors aquí ja m'he tallat una miqueta
perquè anava a anomenar l'escultora Enric.
Per això, quan he parlat amb tots aquests,
m'he quedat encallat perquè...
Sí, sí, ja l'he vist que ha fet aquí una parada,
una pausa ben bona.
Aquesta no havia vingut per aquí.
No.
I després passa una cosa,
que a vegades es parla molt dels artistes,
deixa d'artistes,
però a vegades passa,
algunes artistes passen algú desapercebuts
per la categoria que tenen.
O sigui que hi ha dues coses.
Però, avi, això que està dient ara no ve per l'Enrica, eh?
Perquè l'Enrica fa temps que la tenim per aquí a la ràdio
i d'altra en tant...
Jo estic parlant dintre el meu món d'art.
Jo, Muxa de la Gàbia.
Té raó, té raó.
Perquè el que passa és que a vegades
molts són el que es pensen
i els altres són el que són.
I això ha de jutjar-ho la gent.
Encara que la gent a vegades és també especial.
Perquè si una persona vol dir que és bona,
tothom la fa bona.
I això no però diu que és dolenta,
la fan dolenta.
però hi ha persones dintre el món de l'art
que no es pot negar qui són.
Que són bons.
I l'Enrica...
I l'Enrica és bona avui.
Enrica, avui...
Enrica, avui...
Enrica, avui...
Enrica, avui...
I ara...
Perdó, la Sílvia, però avui queda sense paraula, eh?
Ja ho veus.
A mi queda sense paraula.
Jo me'n recordo que vam parlar amb l'Enrica
quan nosaltres estàvem al carrer La Nau.
Just.
A costat vostre.
Just.
Just.
Ja que me'n recordo.
I tant.
I va ser una de les primeres entrevistes
que vam fer amb ella quan va inaugurar...
I molt gustosament.
A les artistes, a veure, gràcies per considerar-me
perquè això és al llarg de tota la vida, no?
Quan te poden dir
que has sigut un bon artista.
Però realment, o sigui, és d'agrair
quan els que fem coses plàstiques
o ens expliquem, no per la paraula,
sinó en forma tant de pintura com d'escultura
com d'altres arts,
que potser no és una forma habitual de parlar
quan se comuniquem entre tots, no?
És una forma una mica més sensible
has de captar una miqueta més d'atenció
i llavors tot el que ens permeti
de poder-nos donar a conèixer,
doncs us ho agraïm.
O sigui, t'he d'agrair tu, Silvia,
que fa temps.
L'avi Ramon.
I avui, particularment, l'avi Ramon.
Que m'ha pogut tindre aquesta atenció.
Però jo, com que resulta
que això passa...
A mi els anys em passa sense donar-ho en compte.
Perquè m'ho en dono compte
i penso, això fa de temps, això.
Però jo, clar, com és normal,
com és normal,
estic parlant de l'Enrica present.
Perquè, clar, molta gent,
potser els va passar desapercebut
aquelles èpoques,
els va passar desapercebut
coses, coses, coses.
L'Enrica d'Ara, del que podem veure.
Clar, el que m'interessa és l'Enrica d'Ara,
la que ha guanyat premis,
la que està en una situació,
doncs, que està en una joieria,
per cert, que quan passes...
Se demana els ulls, eh?
No sé si el que passa...
Jo, si passo amb la dona,
però ho passo per la tercera.
Ui, Enrica...
No, doncs no, eh?
No, no, escolta, escolta.
Que passa, clar, la dona ho veu,
després la comença...
És que és un perill pels homes.
Avi, avi.
Home, jo recordo que el cap de setmana
és el dia de la mare, eh?
Només amb això, ja?
I tant.
Vaig a fer guardiola,
vaig a fer guardiola avi.
Això és en plà de broma, no?
Però ja ho sabeu que...
No, però em refereixo que sí,
aquella joieria val la pena,
quan passes, aturar-t'hi,
perquè veus detalls...
Home, tots els llestos,
quan llegeixes unes...
A més, són molt personalitzats
per l'Enrica, directament, no?
Sí.
Quan passes per un...
Enquies totes les peces.
Per exemple, passes per davant
per fer comparacions bastant diferents.
Posa, que vígores.
Doncs saps que tots venen coses de menjar.
Sí.
Llegi.
Més o menys.
Venen aquella llet,
aquella cosa,
aquell pa, aquell cos.
Ara et poses,
joieria.
Cuidado.
què és aquella joieria?
És amb treballs propis
de l'artista que els fa
o és una joieria comercial
d'importació i exportació?
A veure, les aires com les meigues, no?
Doncs per això et dir...
Hi ha de tot una meireta, avi.
Per això et dir...
Per això que és molt interessant,
quan te poses davant
d'un escaparat,
d'un lloc com una joieria,
apreciar el treball
i llavors, esclar,
i allà la joieria
de l'Enrique,
de les citatures...
És que teniu sensibilitat,
us atrau.
Si portes pressa...
Jo crec que se'ns anava
els meus capallà, eh?
Si vas agafar el tren o alguna cosa
i has rebut el pers.
Sí.
Enrique,
on entens la joieria?
Mira, està al carrer Unió,
en aquest moment,
l'havia tingut al carrer La Nau
i en un principi
de molt joveneta,
als 23 anys,
vam obrir la primera
el que era el volabarbús.
Ah?
Que era bé que al costat?
Que era gaire bé al costat.
Llavors, en aquell moment,
va ser un boom, no?
Encavat a través
de formar
el Museu d'Armes
de la ciutat,
que vam restaurar
una casa
del casc antic,
al carrer La Nau,
vaig tindre la possibilitat
de tindre joieria,
taller
i...
durant un parell d'anys.
El que passa
que,
com encavat,
vam rehabilitar
la part del museu,
vam pensar
que sempre que volguessin
fer alguna exposició,
podia fer-la a dalt
i com a botiga de joieria,
escultures,
que és el que m'interessa,
va estar més a la vora
de la gent,
que és el que m'ha faria gràcia
de poder comentar una mica,
perquè a vegades
els artistes
tenim la idea
que tenim aquella imatge,
almenys jo de petita
també ja la tenia,
que ens agradava
estar tancats
en un espai
completament aïllats
del món
i això ho he anat veient
durant els anys,
que realment
és ben, ben diferent.
O sigui,
com més vivències tens,
encara t'han deixat...
Més experiències.
Més experiències,
encara t'han deixat un espai
de temps
per poder crear,
no?,
i per poder explicar-te
de la teva manera.
Però,
a mi m'ha anat molt bé
el dia a dia,
que lògicament
ho fas
per guanyar la vida,
però,
per una altra banda,
m'ha donat
una possibilitat
que és el poder crear
dia a dia,
no?,
o sigui,
quina forma he agafat
per poder expressar-me més?
O sigui,
quantes obres he fet més?
Doncs,
lògicament,
de joies.
No sóc jo
a l'escala de laboros,
sinó que jo
modelo algunes ceres,
però dissenyo la joia
i llavors tinc
el taller
operaris
que m'agrada
de sempre
de poder
regalçar el seu valor,
perquè són
joies d'estellera,
com podia ser
el senyor Borràs,
de Torre d'en Barra,
el Borrut,
que ha sigut
un gran mestre,
el Tomàs Palos,
són persones
que ja fa anys
que estan dintre
del món de la joieria,
o sigui que
sempre m'he anat
embolicant de persones
a l'equip
molt preparades,
molt preparades,
i m'han ensenyat ells,
perquè ja et digui,
vaig començar 23 anys,
vaig especialitzar
en gemologia
i en diamant,
i la gema orgànica
de Corall Mediterrà,
que és,
per mi,
una de les peces
que m'ha deixat crear
moltes formes
ben diferents.
La mateixa matèria
a vegades ens porta,
no?,
a l'artista.
i això sí que ho volia dir,
o sigui,
a veure,
sembla que no pugui ser,
no?,
el combina a vegades
la basant artística
amb el que t'has de dedicar
al dia a dia.
ja n'hi ha,
perdó,
si m'agrada...
No, no, no, no...
Estic tu m'ho comentes,
eh, avi?
El que passa
que estàvem mirant el temps
i gairebé
estem a les acaballes.
Ai, ai, ai.
I el que podem fer,
si et sembla,
Enrica,
deixem-ho aquí momentàniament.
Perfecte.
I avi,
si ella ens ho permet
que demà torni a estar
amb nosaltres
i acabem de continuar
parlant del món
de l'escultura.
Hem parlat...
Perfecte.
Hem conegut una mica més
l'Enrica Lluïda.
Només que ha sigut
perquè sàpig
aquesta exposició,
doncs,
a part d'aquí artistes
com l'Antonieta,
hi ha artistes
com el Montaner,
hi ha...
Després,
aquesta noieta
que comença
amb aquest esperit
que té,
que és la Soler Pedrola,
que té amb el seu ànim
i la seva cosa,
doncs que també hi ha
un Enrica
que també hi ha
dintre el món de l'art.
No, no la coneixeran
d'aquí a unes hores
si voleu acompanyar-nos
demà mateix
tornarem a tenir
l'Enrica
que ens expliqui
com es va ficar
dins el món
de l'escultura
i per què va triar
aquest camí.
Fins demà, llavors.
Fins demà, Solia.
Gràcies.