Ni una setmana de descans, els hi donem als nostres historiadors,
Manel Magí i Jordi Ximeno, bona tarda.
Molt bona tarda.
Som uns explotadors.
Ja, ja, és el que té.
El Manel encara continua fent manualitats, no?, amb els diaris, ell va ratllant.
És que és increïble, i quina memòria que tens, tu.
La setmana passada i jo sempre ho fa, però és que sempre ho fa, això.
Té una certa maní.
I dona gràcies que no ratlla una taula.
Ah, que també ho fas, això a casa teva no ho fas, eh, però.
Això ho fa ma filla a casa nova, però bueno.
Mare de Déu.
Què tenim avui, Jordi?
Doncs benvinguts al magazín de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries.
No em vinguis amb històries.
Aquesta setmana...
Fred Astaire i Miquel Àngel són els protagonistes de les nostres efèmérides.
També té nom i cuc nom el protagonista del nostre monogràfic.
Es tracta de Robert Scott.
Qui és? Ho sabreu en breus moments.
També us parlem del cai jueu de Tarragona.
i, entre altres llibres, també sobre l'obra publicada per Siglo XXI Editores,
La Caballeria, el Mundo Caballeresco, de Josep Fleckenstein.
Afemèrides.
1508.
Miquel Àngel signa el contracte per pintar la Capella Sextina.
Quin gran contracte, no? Quin gran contracte.
Ara m'ha estallat l'entrada.
Jo no vaig dir què podem dir de Miquel Àngel.
On fa el Manel?
Tantes coses.
Eh, doncs moltes coses, eh?
Moltes coses, perquè la Capella Sextina...
Tu saps alguna cosa, digues.
Jo sé alguna cosa.
T'has llegit el còdico de Vinci o alguna cosa així.
Home, no, però va més enllà d'això.
Bé, però no havia de parlar jo sobre aquesta femeridea.
Digues, digues.
Un debat o en plena discussió.
No, no, no, fes, fes.
A veure, sigueu una mica seriosos.
No t'ofengues.
La volta de la Capella Sextina, construïda mitjans del segle XV,
va patir una sèrie de problemes degut a les excavacions
fetes a prop dels seus fonaments per aixecar el nou Sant Pere.
Així, pel maig de l'any 1504, es va obrir una esquerda en aquesta volta.
L'arquitecte, Bramante, va aconseguir reparar els danys en l'estructura de l'edifici,
però les pintures que la decoraven van quedar molt malmeses.
El papa Juli II va decidir que s'havia de pintar de nou la Capella.
I així fou com.
Avui fa 498 anys, Miguel Àngel va signar el contracte que incluïa
la realització de les figures dels tots apòstols a les petxines i parts ornamentals
de la resta dels ostres.
En principi, només tenia que pintar els 12 apòstols als laterals.
Però ben aviat, l'artista va demanar al papa un canvi en el projecte,
ja que el considerava massa pobre.
I el papa, per sort, va accedir.
Miguel Àngel va preparar el nou programa iconogràfic,
segurament amb l'ajuda de teòlegs de la Corpapal.
El mes d'agost de l'any 1510, l'artista donava per acabada la meitat de l'obra.
I a finals de l'octubre de 1512, l'obra d'aquesta ja conclussa,
ja que el primer de novembre d'aquell mateix any el papa ja va celebrar missa.
Un dia en parlarem, no?, de la Capella Sextina.
Com vulgueu.
Ah, sí, si voleu, sí.
És que hi ha moltes curiositats, eh?
Ah, sí?
Tu saps alguna cosa?
L'any que ve en substitueix.
Ja ho farem el programa tu i jo.
Estarem als controls.
Als controls, als descontrols.
1899, naixia el ballerí Fred Astaire.
Vinga, Manel, què podem dir de Fred Astaire?
A tu t'agradaven molt els musicals de petit.
Doncs ho heu de confessar que no, i encara no m'agraden.
Molt bé.
El senyor Fred Astaire, que naixia tal dia com avui, de l'any 1899, era de pares austríacs,
i el seu veritable nòm era Frederick Austerlitz.
Des de molt jove va ser o va estar educat per a dedicar-se al ball.
Amb tan sols 7 anys, ja ballava amb la seva germana de parella.
Als de 8 va actuar per primer cop a Broadway, amb interpretacions plenes d'humor.
No obstant, el fet de tenir la seva germana com a parella de ball
li impedia representar números de caràcter romàntic.
A partir de l'any 1932, però, la seva germana va contraure matrimoni
i Fred va començar a actuar sol.
No sabem si per què l'home de la seva germana era molt gelós o què.
Això no ho sabem.
En aquests anys va començar a treballar a la RKO
i en la dècada dels 40 va firmar contracte amb la Metro-Goldwyn-Mayer.
Des de llavors treballaria amb els més famosos musicals de l'època
i amb les estrelles més cotitzades de Hollywood.
Qui va ser la seva gran parella?
Ginger Rogers.
Molt bé.
Amb Ginger Rogers formaria una de les parelles artístiques més sòlides de l'escena i més mítiques.
Però també va formar parella amb altres actrius, com Judy Garland o Rita Hayward.
De les nombroses produccions cinematogràfiques que va protagonitzar
podem destacar Sombrera de Copa, En ales de la dança, Ritmo loco, Amanda o Una cara d'Àngel,
per citar-ne només alguns exemples.
Fred Astaire va morir a Los Ángeles l'any 1987.
El Jordi està una mica monotemàtic en qüestió de monogràfic, no?
Sí, no. Fa unes setmanes parlàvem de David Livingstone.
Avui parlem de Robert Scott.
Des del segle XV els europeus deixaven, clar, les seves influències
o les seves intencions d'expansió i d'exploració de nous territoris.
David Livingstone va ser un dels britànics que van dur a terme
aquesta expansió britànica, en aquest cas, sobre territori africà.
Avui parlem de Robert Scott i la cursa cap al Pol Sud.
Els fenòmens colonials, com ja explicàvem fa aproximadament 15 dies,
de finals del segle XIX i principis del XX,
es van convertir en una cursa, en una carrera plena d'hostilitats
i molt renyida, no? Com seria renyida en català?
Crec, renyida, potser. Crec que no, m'equivoco.
Disputada.
Disputada, molt bé. Amb l'objectiu d'explorar i apropiar-se de nous territoris.
El continent africà va ser l'objectiu d'uns altres,
però també les altes muntanyes o els pols.
En aquest calç, el Pol Nord i el Pol Sud.
Mentre el Manel segueix dibuixant, nosaltres seguirem parlant de Robert Scott.
Manel, ho presta una mica d'atenció al teu company.
Si t'estic seguint. A més, Robert Scott va tindre una història molt trista.
I tant.
Ah, tu saps alguna cosa?
Per això ho parlem també, d'aquí.
Igual que tu de la capella Xistina.
Robert Scott...
Perdona, una aventura...
Un parèntesis, un parèntesis.
El Pol Sud.
Mecano no li va dedicar una cançó?
Manel, ara m'ha superat.
No, no deu cap tonteria, eh?
Sí.
Jo crec que hi ha una cançó de Mecano que ha parlat d'aquest senyor.
M'ha superat perquè tant defensor de l'obra de Lennon, dels Beatles, o dels Estons...
A veure, inevitablement, Mecano me va afectar la meva joventut.
I jo de la luna...
Ah, mira com també se la sap.
I sisplau, centrem-nos, que no tenim mai temps.
Aquesta no, no.
Aquesta no, aquesta no.
Escolta, per què anaven cap al Pol Nord i al Pol Sud?
Com ha dit el Manel, el capità britànic Robert Falcon Scott no és conegut pels seus triomfs i grans fets, sinó per la seva tragèdia.
Scott era un explorador tanàs i un home de principis.
La seva vida va ser una confrontació permanent entre els desitjos i les adversitats.
A l'estiu de l'any 1900 estava organitzant l'Expedició Nacional Antàrtica.
El 1901, ja estava tot preparat.
La seva embarcació, anomenada el Discovery, partia a rum, cap al Pol Sud.
A principis de novembre, Scott i els seus oficials Edward Wilson i Ernest Henry Shackleton van partir cap al Pol Sud.
Això era a principis de novembre.
Un parell de mesos després, és a dir, a finals d'any, a finals de desembre, els tres homes havien de tornar,
ja que patien gana i estaven preocupats perquè un dels membres de la tripulació havia agafat l'Escorbut.
En aquell moment, el del punt de retorn, havien arribat al punt més al sur, explorat fins al moment, fins a l'època,
aproximadament a unes 530 mitges del Pol.
El Discovery va ser atrapat pels gels i van haver de fer ús de dinamita per alliberar l'embarcació.
Scott va tornar a la Gran Bretanya i va ser rebut com un heroi, però per Scott allò no era suficient
i no va dubtar en preparar l'expedició que en el futur li costaria la vida.
Però a veure, pregunta...
Enfront, ui, enfront de... Perdó, perdonada.
Enfront d'Escot hi havia un altre senyor que també tenia el mateix objectiu.
Un altre senyor i altres potències, també.
I em diràs, per què volien arribar?
Per què volien arribar?
A terra estan inòspites.
I per què volien arribar a la Lluna?
Per què volien arribar a la Lluna? Més inòspit que a la Lluna no hi ha res.
No se sap.
Coste de prestigi del país.
Prestigi internacional.
Sí.
Fer-se xulo, bàsicament.
Aventura, acció.
Això pel que fa a les nacions, els països que ho encarregaven, però aquest senyor per ell era...
Un repte personal.
Un repte personal.
Estem parlant, en aquest cas, del canvi de segle, 19 al 20.
I n'hi havia dos, eh?
Hi havia una lluita.
L'altra persona, que volia arribar també, era Rold Amundsen, nascut a la població noruega de Borg l'any 1872.
Aquest senyor va fer la carrera de Medicina i va exercir com a doctor fins al moment de la seva participació en una expedició antàrtica de Bèlgica dirigida per un altre senyor l'any 1897.
Durant la seva estada a les regions polars va fer interessants observacions magnètiques i meteorològiques.
També va realitzar una expedició per Alaska, on va franquejar per primera vegada el pas del nord-oest, del nord-est, perdó, i això aproximadament l'any 1906.
A Montseny es va dirigir a Cristiània i d'allí a París, on va oferir una conferència a la societat geogràfica.
Gràcies a aquesta conferència li van donar una medalla d'or de l'Assemblea General, però tot això són detalls que no venen a la casa.
En definitiva, tenim dos personatges que han passat a la història per raons diferents, però per compartir un destí comú, és a dir, arribar primers al polsut.
Per una banda tenim a Robert Scott, de nacionalitat britànica, i per una altra a Roald Engebrecht Amundsen, de nacionalitat noruega.
Aquesta història finalitzava una tarda del 14 de desembre de 1911, quan els noruecs se n'adonaven que havien arribat al polsut de la terra.
És a dir, els cinc noruecs que acompanyaven a Montseny havien arribat abans al polsut.
I què feia mentrestant l'Escot?
L'Escot, doncs, es passejava pel polsut.
Un mes després, el 16 de gener de 1912, els britànics, dirigits per Robert Scott, van distingir a la llunyania una taca fosca a l'horitzó,
i posteriorment es van adonar que era una bandera lligada a un trineu.
Als voltants hi havia restes d'un campament i petjades sobre la neu, era de trineus i de gossos.
El 17 de gener de 1912, els britànics d'Escot van arribar oficialment al polsut i se n'adonaven que havien estat derrotats en aquesta cursa.
Clar, perquè no se'n van adonar fins que van ser llir, representa que les dues expedicions ho feien alhora,
però clar, uns van ser més ràpids que els altres i tal, i no van tenir...
Molt bé.
Perquè si no hi ha, haguessin tornat cap a casa.
Tu sí que tens capacitat de síntesi.
Escolta una cosa...
L'episodi final.
Perdona, Jordi.
Manel, però a veure si estàs pintant.
Escolta.
No em distreguis.
Digues, va.
Jo estic pintant, però estic a l'hora.
Escolta una cosa.
Estes expedicions, què portaven?
No anaven en cap avionet?
No, no, clar, s'ha de pensar que en l'època només...
Gossos, gossos.
La conquesta del polsut, els únics estris per arribar, bueno, els únics mitjans eren els gossos i els ponis,
que eren imprescindibles, els coneixements al valor, suplien la falta de tecnologia que hi ha avui dia.
L'episodi final, que és el més tràgic i més trist.
Per una banda, la gran fita d'haver arribat al polsut.
Però, per una altra banda, el final d'Escot i els seus homes.
El retorn de l'expedició britànica va ser penós.
Els homes d'Escot es congelaven, literalment.
L'oficial Wilson es va lacionar a una cama durant una caiguda.
Es cot a l'ombro i Evans va perdre dos ungles d'una mà.
L'11 de febrer, en plena baixada d'un glaciar, es van equivocar de quimí i es van internar en una massa de gel extremadament accidentada.
Un d'ells, Evans, es va quedar enrere per ajustar-se les botes.
La resta de l'expedició va seguir endavant.
Quan es van adonar que Evans no el seguia, van tornar enrere per ell i el van trobar agenollat a la neu amb una mirada salvatge als ulls.
Aquella mateixa nit, Evans moria.
Què li va passar?
Congelat.
Fred, congelat, gana, misèria, por, etc.
El 20 de març, una forta tempesta va impossibilitar sortir als britànics de la tenda i recórrer els pocs més de 18 quilòmetres
que els separaven del dipòsit de comestibles i combustible que hi havia.
Es van quedar a 18 quilòmetres?
Després de fer centenars de quilòmetres.
18 quilòmetres potser eren un parell de dies, també.
Bueno, clar. I hem hagut les condicions que ja estaven.
El peu dret d'Escot estava congelat, quan el van trobar.
El 29 de març de 1912, Escot escrivia
Fora, enfront de la porta de la tenda, tot el paisatge és una terrible ventisca.
Resistirem fins al final. La mort ja no pot estar gaire lluny.
És una llàstima, però no crec poder seguir escrivint.
Per l'amor de Déu, cuideu de les nostres famílies.
El 12 de novembre de l'any 1912, l'expedició d'Edward Atkinson va trobar la tenda semienterrada d'Escot.
A l'edat de 43 anys, Robert Falcon Scott havia estat l'últim de la seva expedició a morir.
O sigui, va morir tot?
Sí. Tota una història molt trista i un personatge que ha passat a la història per les seves ganes d'aventures,
per les seves ganes de superar-se, per les seves ganes d'arribar a llocs on ningú havia trepitjat,
però que, desgraciadament, no ho va poder explicar.
Però avui en dia ja no val la pena anar a explorar els pols perquè, de fet, s'estan quedant sense gel.
I també està tot explorat, pràcticament. Ja no hi ha fites dins d'aquest planeta.
Però això, Jordi...
Però això ja és una altra història.
Avui parlarem a la nostra història del barri dels joveus o del call dels joveus de Tarragona.
Vostès sabeu què els va passar als joveus?
Els progroms, la persecució, la intolerància...
A l'època de l'emperia romà, al segle I, van haver-hi aquelles grans revoltes contra els romans,
que els romans van acabar-les en tot i el pobre jueu va sofrir l'anomenada diàspora.
O sigui, va ser dispers per tot el món conegut.
I a Tarragona, com a part integrant del món romà, també van arribar-hi membres de la comunitat jueva.
Sembla ser que al segle V ja hi havia establert una petita comunitat jueva.
La ciutat posteriorment va ser destruïda, però quan se va repoblar també hi van vindre un grup de jueus
que es van instal·lar a la nominada, o que llavors es coneixia com a Ciutat dels Jueus o Call Jueu.
En realitat, els Calls eren com una petita ciutat autònoma dins d'una ciutat més gran,
tancada per uns murs i...
Ah, tancada fins i tot?
Sí, no tenien pràcticament relació i eren autosuficients.
Ja ho veuràs.
Doncs bé, durant el segle XIII aquesta juderia, o aquest que el jueu, va ser el de Tarragona,
el líder de totes les de l'entorn.
Recordem que es poden veure restes encara a la part alta, no?
Sí, ara després direm els carrers que...
Van rebre molts privilegis, durant el regnat, sobretot de Jaume I i Jaume II,
que ells satisfeien en tributs, no?, a les Arques Reals.
Disposaven d'un escorxador, de fordepà i altres serveis propis d'una juderia, no?
Al segle XIV la sinagoga, però sota el pretext de falta de permís,
en l'edificació va ser convertida en església.
Fixa't que fins i tot tenien una sortida pròpia a les muralles.
Una d'aquelles portes romanes petites, portes ciclòpies que s'anomenen,
era la sortida i entrada del call jueu,
directament sense necessitat de sortir per a l'exterior, per a la ciutat cristiana, no?
La comunitat jueva econòmicament va ser esplendorosa
per a les seves activitats mercantilistes i artesanals, no?
Tenien joiers, argenters, mercaders, pergaminers, seders, sastres, cellers, metges...
Però venien en sentit comercial, sí que estaven en contacte amb els cristians, no?
Això sí, evidentment, perquè si no, no haguéssim pogut mentindre's, no?
Cirurgians, tenim noms, per exemple, com Salomó, el perfecte cap,
Estruc, Bona Jua, Baró, etcètera, Lluís Girona,
o sigui, alguns personatges cèrebres que van haver-hi, sobretot al segle XIV i XV.
Què va passar? Que a partir del segle, a finals del segle XIV,
van començar a haver-hi a saquejo, els progroms que tu dies, no?
I la cosa va culminar el 31 de març de l'any 1492,
quan els reis catòlics van firmar el decret d'expulsió dels jueus, no?
El mes de juny d'aquell mateix any se'ls va aplicar l'ordre
del Consell de la Ciutat del Dret de Treta,
o sigui que tenien que marxar.
Els van fer fora i molts van embarcar, doncs, cap al nord d'Àfrica
o a altres llocs, perquè no et mantindré més remei, no?
O si es quedaven aquí, s'havien de convertir al cristianisme,
o si no volien rebutjar la seva fe,
tenien que marxar a un altre país.
On se situa el barri jueu?
Doncs a la part alta de la ciutat,
inclou el carrer de la Portella, el carrer d'Antalevera,
l'antiga plaça de joielleria, la plaça dels àngels,
que és, per fer-nos una idea,
entre el que és la plaça del Rei i la plaça del Fòrum
i el portal, bueno...
El portal de Sant Antoni.
El portal de Sant Antoni, és aquella zona que queda.
Hi havia alguns edificis importants, com Calagar-se, per exemple,
que ara el va comprar l'Ajuntament,
crec que també hi va haver una mica de polèmica,
era aquella zona tancada, i com dic,
en un accés propi, una d'aquestes portetes romanes,
a l'exterior.
Molt recomanable visitar aquesta zona sempre,
però, a més, hi ha algun raconet en què encara es veu
o pot ser?
No sé si queda alguna estructura...
Home, queden estructures de l'època,
arcs gòtics i tal,
que pertanyen a l'època dels joveus.
No en vinguis amb històries, curiositats.
I avui parlem d'una mandíbula amb molta història.
La de Mussolini?
No, no, no, no.
L'any 1412, el rei Enric V d'Anglaterra
va fer desenterrar el cos del seu antecessor en el trò,
Ricard II, que havia mort aproximadament 12 anys abans.
Això devia estar tot descomposat, ja?
Osos.
Sí, osos.
I el va exhibir públicament amb les vestidures reials.
Tres dies més tard,
Enric va presidir un segon funeral de Ricard
a l'abadia de Westminster.
Després del funeral,
Ricard II va ser enterrat en una tomba,
i en un dels laterals
es va deixar una petita obertura
perquè tots els visitants
poguessin tocar la calavera del rei.
Ben curiós, això.
Macabres, també, no?
Estos anglesos.
Sí, aquests anglesos macabres.
Pensem, i penseu,
que estem parlant aproximadament de l'any 1400.
L'any 1776,
un estudiant
que passejava per allí
i va també voler tocar la calavera del rei,
va robar la mandíbula de l'antic rei
a través del forat que s'havia deixat.
El que és curiós és que no l'haguessin robat abans.
També.
Els descendents del profanador
van mantenir en la seva propietat,
sota la seva propietat,
la relíquia o la mandíbula, millor dit,
fins l'any 1906,
quan va ser restituïda
a la tomba del monarque britànic.
Quines ganes.
O sigui que el senyor Ricard II
va estar dos segles gairebé sense mandíbula.
Sense mandíbula.
I una família va tenir la mandíbula
de Ricard II a casa,
damunt de la tele.
Potser feia pagantrada,
però veure-la i tot.
No se sap mai.
Ens expliques unes coses, Jordi.
Davant de la tele.
Jo crec que t'ho inventes.
Però si no hi havia tele.
L'any 1776.
És un dia, és un dia.
Ah, és un dia.
Val, perfecte.
Notícies.
Semana fluixa, eh, pel que fa a les notícies, em sembla...
Bueno, segur que hi ha exposicions.
Alguna cosa tenim, les exposicions...
Per cert, vos recomano...
Ja n'hem parlat alguna vegada.
És que vaig anar a veure i ho he d'explicar.
Ja està, el Jimeno.
Escolta, tu ets parent.
No, jo no soc parent.
Què passa, què passa a Barcelona?
Vaig anar a veure l'exposició, ho he de dir-ho.
El NAC del senyor Francesc Jimeno.
Increïble, fantàstic.
Un dels grans pintors...
Tortosi, o sigui, això és el de menos.
Però un dels grans pintors catalans,
injustament oblidat fins al dia d'avui.
S'hauria de fer injustícia en aquesta exposició,
que des d'aquí recomano a tots els amants de la pintura,
perquè val la pena descobrir-ho.
Pintura molt realista, deies, no?
Molt figurativa.
Que, clar, per això no quadrava, potser, en l'època.
Sí, un home que va anar molt per lliure.
I, a més, té una temàtica molt curiosa.
Pinta la seva família.
Suposo que tenia una dona, la típica dona,
que li deia, tu no t'has de dir que en aquestes tonteries
que no guanyaràs mai un dur.
Tu vull diners aquí a casa, no?
I què feia l'home?
Pintava parets, era decorador de parets.
I en estones lliures, quan podia treure el temps, pintava.
I què pintava?
A son fills dormint.
Té una temàtica molt...
Familiar.
Molt familiar, molt íntim.
Molt dolça.
A son fills dormint.
o fent-nos deures, que eren els dos moments que s'estaven quiets.
I es podia pintar...
Avui dia no passaria.
No.
Però és bé, el Museu Nacional d'Arc de Catalunya, Francesc Quimero.
Està el dia 27 de maig.
27 de maig.
També hem de recordar que a la Selva del Camp
es pot gaudir d'obres inèdites i originals de Picasso
fins a...
Bé, a partir de...
Es va inaugurar el dia, es va inaugurar el 5 de maig
i aproximadament dura fins al juny.
Que de fet ara ens hem de reunir quan acabem el programa
per planejar el robatori.
Quin robatori?
Porten obres de Picasso, hem de donar el golpe.
Com ara hi hagui un robatori, tindrem un altre problema.
Sí, tindrem un altre problema.
Sí, sí, jo i no ho sé, eh?
Per cert, han condemnat a diversos dels autors del robatori
del Grito de Munts.
Ah, sí?
Que sembla ser que han destruït l'obra.
Ostres.
Què dius?
Sí.
Està destruïda l'obra?
Se ho pensen.
Van robar el Grito i...
Bueno, del Grito hi ha diverses versions.
Sí, de diverses versions.
I la Madonna també, crec, del senyor Munts.
Sembla ser que n'hi havia altres motius.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Sort que és un quadre d'aquells que passarà a la història de la humanitat, no?
Sí, però si ja no existeix, o sigui, la còpia original, o l'original,
està malmès.
En fi.
Bueno, va, vingui.
Dirigim cap a Teruel, ja que en una ermita de Teruel s'ha trobat, a l'ermita de la Hama, no?
A l'ama, crec.
A l'ama, sí.
S'ha trobat la imatge d'uns reis catòlics, bastant joves i bastant propis al poble, potser.
a una imatge allunyada dels cànons oficials.
Es tracta de l'únic retrat conegut i realitzat en pintura mural de la parella reial.
Al fresc, d'uns 25 metres quadrats, hi ha també altres figures de temàtica religiosa.
En concret, un detall del darrer sopar, imatges de Sant Jordi i Sant Joan Baptista.
Aquest, gràcies a diferents aspectes de l'obra, s'ha pogut datar en la segona meitat del segle XV.
Això, Teruel, l'ermita de la població de l'ama.
Sí.
I per ja anar acabant, tindríem que anar cap a l'illa grega de Santorini, que ja havíem parlat alguna vegada.
Santorini va haver-hi una gran explosió quan s'havia calculat que fa uns 3.500 anys,
que sempre s'havia pensat que era la causa de la desaparició de la civilització minoica.
Doncs bé, uns estudis que s'han fet demostren que l'explosió va tindre lloc com a mínim uns 100 anys abans del que es pensava.
S'ha analitzat un tros d'olivera carbonitzada que s'ha trobat a transcendre, han fet el carboni 14,
i ha donat que l'explosió va tindre lloc entre l'any 1624 i 1599.
Simultàniament, un altre grup d'investigadors ha fet altres datacions, en mostres de la regió,
situant l'erupció entre el 1660 i el 1613.
Si agafes el parèntesis que encaixa entre les dues datacions,
veus que l'explosió va tindre que tindre lloc entre el 1624 i el 1613.
O sigui, uns 120 anys abans del que s'havia pensat fins al dia d'ara.
Bé, i esta setmana, al llibre de la setmana, parlarem de...
La cavalleria i el mundo cavalleresco.
Qui ho ha escrit?
Josep Fleckenstein.
Déu-n'hi-do, també el cognom.
Quin editorial?
Siglo XXI.
Pàgines?
240.
I quin preu té?
20 euros, és molt baratet.
I molt ben editat, tapadura, amb il·lustracions, i molt ben il·lustrat.
Josep Fleckenstein és director emèrit de l'Institut d'Història Max Planck de Göttingen,
i autoritat en estudis europeus sobre la cavalleria.
Ha treballat en moltes universitats, que no mencionarem,
però hem de parlar, en aquest cas, de la seva obra, la seva darrera obra publicada per Siglo XXI,
La cavalleria i el mundo cavalleresco.
En aquesta obra, Josep Fleckenstein ens presenta quins són els orígens del fenomen cavalleresc,
en què consistia el món cavalleresc, i com es va configurar aquest món amb el pas dels segles.
L'autor demostra com cristal·litzen, molt a poc a poc, una nova forma de vida,
noves formes de socialització, un nou ideal educatiu i un nou cànon cultural, el de la cavalleria.
A més a més, de les il·lustracions, també aquesta edició inclou dos capítols,
per una banda, un sobre el món cavalleresc i les formes de vida cortesanes,
escrit per Tomas Soth, i després un altre, que seria a moda d'introducció,
molt interessant, que és La cavalleria castellana,
escrit per Jesús Rodríguez Velasco.
Una obra molt ben presentada, ja hem dit, amb tapadura,
i per qui vulgui apropar-se al món cavalleresc i la cavalleria,
doncs una bona obra de referència.
El rellotge del temps s'avança, i el pèndol de la història continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No em vinguis amb històries, a Tarragona Ràdio.
Ai, que això s'ha acabat ja.
Sí.
Què farem?
Tot el bo s'acaba.
Ah, sí?
Sí.
Has acabat el dibuix, Manel? A veure com t'ha quedat.
Mira, què et sembla?
Més que diguis. És una taca verda.
Bueno, volia quedat molt bé.
Això és el que et passa quan vas a veure l'exposició del Jimeno que dèiem, no?
Per cert, recorda el blog i la pàgina web, va.
Que tu te'n recordes.
www.nomvinguesambhistories.blogspot.com
i l'adreça de correu electrònic
historia.tarragonaradio.com
Fins la propera setmana.
Adéu, Núria. Adéu, Manel.
No em vinguis amb històries.
A reveure.
Adéu.
Fins la propera setmana.