El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del Català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timoner i el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremar.
Mans a la guitarra solien cantar, solien cantar.
Visca Catalunya, visca el català.
I jo amb el seu permís afegiré, visca Tarragona i visca el nàstic.
Sí, sí, sí.
Visca el nàstic, visca Tarragona.
Jo n'estic molt content del que està fent el nàstic.
Que Déu-n'hi-do, avi.
Jo crec que encara m'estic pessigant aviés.
No m'acabo de creure de tot el que hem vist, el que veurem i el que s'espera.
Com que jo vaig veure les èpoques, com vaig conèixer i vaig viure aquelles èpoques
de quan va pujar de regional, tercera, tercera, llavors amb el temps,
a segona, segona, primera, i això, vaig viure aquesta cosa,
doncs clar, ara, al cap dels anys, perquè jo ara, per exemple,
doncs ma vida has fet una miqueta del futbol, o que sigui.
I ara quan comences a llegir i veure...
Doncs avi, apuntis a la febre grana, eh?
I veure d'això, doncs revisco aquells moments també que...
perquè encara ara tens, per exemple, que la gent, entre la televisió,
entre el diari, la cosa i l'altra, i això, encara que no ho vulguis,
engresca la gent.
Però en aquell temps, en aquell temps, aviés a engrescar-te tu
i a engrescar els jugadors, i els jugadors a engrescar-te tu.
O sigui, era una carambola que es vivia.
No podien anar amb un autocart, perquè a vegades els jugadors
es vindran pel tren i a vegades com podien, no?
Però em refereixo, després no, després ja...
Perdoni, però devia ser al·lucinant, en aquell temps,
no sé, veure un Real Madrid,
te'n recorda? Aquella llegenda urbana,
d'aquella història que al Bernabéu i a la Plata...
No, llavors qui tenia més força que el Real Madrid
era l'Atlètic de Madrid.
Ah, sí? I els colchoneros? Eren més forts?
Sí, que llavors va ser...
Llavors era l'Atlètic d'Aviació.
A veure, a veure, expliqui'm això.
Amb la guerra, l'equip de Madrid, com siguéssim,
el Fort de Madrid...
L'Atlètic, estem parlant?
Sí, era l'Atlètic d'Aviació.
Eren més aviat, doncs...
Sí, com aquí hi havia el Real Club Espanyol,
el Real Madrid, aquell era llavors això.
Llavors, clar, al canviar el sumpte del futbol,
el que sigui, llavors va ser ja l'Atlètic de Madrid.
Per això, llavors, en aquell temps,
els equips més fortets que hi havia era...
L'equip que més ja dominava amb simpatia Espanya.
Espanya, dic-ho, eh?
Sí, sí, en general, sí.
Catalunya, ja sabem qui era.
El Barça.
Catalunya sabem qui era, perquè, per molts motius...
I qui és?
No, qui era, no, i qui és...
Estem parlant d'una època, ara.
D'acart, d'acart.
Estem parlant d'una època.
Aquí a Catalunya, el que era el nostre símbol
era aquest, el Barça,
perquè l'espanyol,
més aviat eren, doncs, militars,
gent empleada, en fi,
era un símbol de...
Era un símbol...
Deien que era el símbol del franquisme en aquell temps, Avi?
És possible, no?
No vull que després me diguin que...
No, no, però dic que era una cosa que se sentia.
L'equip que la gent tenia simpatia a Espanya
era l'Electre de Bilbao.
I el Real Madrid?
Era un de més?
Era un de més.
Ah, no?
Home, el Real Madrid, com sempre,
els madrilenys ho seu.
No, no, lògic, clar, no, no.
Això, a part...
Però, a part amb Espanya, per exemple,
doncs, com si hi haguéssim...
L'equip que, doncs,
no et feia tanta gràcia,
perquè, com que Madrid era el que dominava la cosa,
doncs, era l'Electre de Bilbao.
L'Electre de Bilbao,
són jugadors bons,
va haver uns grans jugadors...
L'Electre de Madrid.
De Bilbao.
Ah, de Bilbao.
És que hem començat parlant de l'Electre de Madrid
i ara m'he dit de l'Electre de Bilbao.
Jo t'he dit que l'Electre de Biación
va passar a l'Electre de Madrid.
Ah, val, val.
És que ara amb tants grups me lia, me lia.
Hi havia l'Electre de Madrid i Real Madrid.
D'acord, d'acord, d'acord.
Aquests eren els que dominaven el centre.
D'acord.
I després l'Electre de Bilbao
era el que agraïa, d'alguna manera,
que tenia els favors de tothom a Espanya.
Bé, els favors dels que no els simpatitzava a Madrid.
Ah, d'acord.
O sigui, jo eres del Barça, o eres del Madrid,
o eres de l'Electre de Bilbao.
Entens?
D'alguna manera.
Això cadascú ho prengui com vulgui, no?
Jo ara cadascú ho faig per referència, no?
I llavors, clar, aquí al Nàstic
van començar a vindre després,
ja van vindre jugadors d'aquests equips,
alguns del Barcelona...
En fi, va estar a primera...
Però vostè va poder veure
que seria abans el camp de futbol del Nàstic
que estava aquí a l'Avinguda de Catalunya?
Pensa, al camp del gimnàstic,
a l'entrar a l'esquerra hi havia les graderies,
hi havia tot això, la tribuna,
que tu vagi un dia que es va cremant la llarga...
Sí, sí, sí.
I a la dreta, doncs, hi havia,
en general,
en general,
unes grades que arribaven a cert punt al redire.
I llavors molta gent,
molta gent a vegades anava amb una escaleta,
contra tu,
i dalt d'una escala podíem veure el partit...
Home, com ara els garrofers,
avi, hi ha la penya dels garrofers,
que són la gent que es posa a la banda de fora del nou estadi,
que queda una mica més elevat,
i des d'allà es pot veure el partit sense pagar res.
És que llavors també hi havia la penya garrofers,
que al camp del gimnàstic,
amb un racó dalt,
que havia més altet,
hi havia un garrofer i hi havia un bar.
I la penya garrofers,
quan hi havia el gimnàstic en aquell temps,
al Vingut de Catalunya,
hi havia la penya garrofers...
Ai, doncs hem de mirar a veure si aquesta penya
encara continua precisament viva gràcies a això.
No ho sé, si són.
És a dir, hi ha molta gent...
No estic desvinculat ara, eh?
Això ho hem de comentar, ho hem de parlar.
A dir, al camp del gimnàstic,
a dalt, davant del tenis,
que hi havia llavors el tenis,
a dir, doncs hi havia el muntícula aquí,
i a dir hi havia un garrofer,
hi havia un petit bar,
i a dir s'hi posava la penya...
Mira, una manera de veure la pel·lícula gratis,
mai millor dir.
I llavors,
quan vam començar a fer aquestes cases
del Vingut de Catalunya,
els primers xalets que vam fer,
perquè ara hi ha aquests grans,
però al començament només en uns xalets no gaire als...
Sí, una primera planta.
D'allí, doncs la gent des dels balcons,
o l'estarrat,
doncs veient el futbol.
O sigui que tot ha anat canviant.
Déu-n'hi-do.
No, estic content, no?
Aquesta eufòria,
el que passa que la gent...
El que anava a preguntar-li,
què li semblarà poder veure per aquí el Ronaldinho,
i tota aquesta gent que podem veure a les televisions.
Sí, el que...
El que s'ha de fer...
Però jugant lliga, eh?
El que s'ha de fer és una cosa.
Què?
És que després d'un bon dinar,
després d'un bon dinar,
no empatxar-se.
Per què ho diu això?
Ho dic perquè llavors aquesta eufòria
no es trenqui amb dos d'allò,
perquè llavors s'ha d'anar aguantant a poc a poc.
I un dia s'hi perd,
l'altre dia perquè els àrbits liden allò,
l'altre començarem perquè si això o si allò...
No ens regalaran res, eh?
Això és de més, veritat.
Com refereixo,
que aquesta eufòria s'ha de portar dintre,
però no com a eufòria,
sinó com a afició.
Com a il·lusió i que continuïn passi el que passi.
No omplim el camp,
no perquè es diguin que ara pujarem,
si guanyi aquest partit farem avions aquí,
no, no.
Després hem de pensar
que entrar de cop en una primera divisió
on hi ha equips tan veterans.
Sí, sí, que ja ho tenen tot,
i a més que guanyat moltes vegades.
Llavors s'ha de tindre la paciència
d'anar menjant-ho a poc a poc
i anar entupallint-ho
sense empatxar-se
i és el que pot aguantar.
I recursar, com sempre, l'equip.
Com a mínim un any.
Guanya o perdi.
Com a mínim un any.
Un any.
Podem arribar a patir, m'està dient.
Sí, sí, sí.
O sigui que no és allò que arribem
i pot ser el compte de fades...
Sí, perquè saps què passa ara?
Que en poc temps...
Vinga, aquest partit l'han guanyat,
l'han guanyat, l'han guanyat,
l'han guanyat aquest partit.
El guanyarem, aquest...
No.
Relaxem-nos, no?
La primera divisió pensa una cosa.
Pensa que aquí és com a Barcelona
i el Real Madrid han perdut en camps.
Sí, sí.
En camps com serà el gimnàstic.
I també hi ha equips.
Perquè tenen en compte una cosa,
que el gimnàstic és igual...
Igual pot matar algun gegant d'aquestos.
I tant, i ho van fer, avi.
No se'n recorda.
Sí, però després va viure la rèplica i...
Sí, sí, però la rèplica van tenir molts ajudes, eh?
De les que van de negro.
Però m'hi refereixo...
Aquí ja podríem discutir, vostè.
No, no, no, no.
Em refereixo que s'ha de pair aquesta cosa.
de ben païda, eh?
Jugadors.
Estic d'acord a vostè.
Que sigui aquell perquè se'l deixen.
Cuidado.
Les ofertes s'han de valorar.
I sempre hi ha tants de diners, avi, pel mig.
S'han de valorar.
S'han de valorar.
Tantes coses.
Perquè a vegades potser un,
un dels que hi ha, amb ganes,
pot fer més d'un que ve comprat.
Bueno, comprat.
Em refereixo que està acostumat a lo grande
i aquí li senten petit.
Cuidao con los galácticos, no?
M'està dient, què sembla.
Això, això, això.
I no potser els coneguts,
sinó els que puguin aparèixer.
I buscar, i buscar, fer, com fa el Barcelona.
El Barcelona té tres o quatre jugadors
o cinc bons, o més, no?
Però pensa que una cantera,
perquè fins i tot que a vegades amb el Barcelona,
amb aquests galàctics que diem
que no són galàctics,
són excel·lents.
Perquè galàctics són els del Madrid,
que només són per figurar, el que sigui, no?
Què és el Barça, avi?
I d'això.
No, me refereixo...
Se n'han vist els colors.
Que junt, junt, junt amb aquests,
pensa que ja juguen, i són de la cantera,
i ja juguen amb l'equip nacional.
Sí, sí, sí, i ho senten potser d'una altra manera, però...
I quan juguen, i quan han jugat equips
d'aquests internacionals del Barcelona,
han jugat jugadors de la cantera.
Avui, que no us queda més temps.
Això ha de fer el Barça.
Estem, eh?
Estem aquí, eh?
Un nàstic ha de fer això.
Mira, pots posar el nàstic.
Un nàstic.
A veure, fins demà.
Adéu, ostia, ens hem engrescats, ens hem engrescats.
Un nàstic.
Un nàstic.
Gràcies.