M'hi posem les piles,
m'hi calentem els cascos i comencem.
El no em vinguis amb històries, bona tarda, Manel.
Ei, quina presentació.
Molt bé, ser tartosi, eh? Molt bé, molt bé.
Vaig practicant, és que m'hi fixo molt jo, eh?, quan parles.
Manel, Maggi, bona tarda.
Què tal?
Jordi Ximena, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què hem de fer avui?
Tenim una mica d'història.
Tenim nivell de tortosi.
Què passa?
Tenim nivell de tortosi.
Escolta, que és un dialecte molt bonic.
De moment un dialecte, però d'aquí dos dies ja serà una llengua pròpia, eh?
Sí, si la valencià ja és llengua, la tortosi també, eh?
Jo crec que totes les llengües
iniciaran un procés cap enrere
i acabarem parlant llatí una altra vegada.
O inclús més cap atràs i acabarem parlant hivern.
Sí, o potser no acabarem parlant res,
i potser serà millor, no?
Tanquem el No em vinguis amb històries, gràcies.
No em vinguis amb històries, benvinguts al magazín
de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana.
Protagonistes, el Partit Comunista d'Espanya,
el nazisme alemany, l'Atlàntida,
els gratacels de Nova York,
novetats, editorials, notícies, exposicions, etc.
T'he veig profund, te veig profund avui.
Profund.
Sí, te veig solemne.
No et contesto, efemèrides.
1922, es celebra el primer congrés del Partit Comunista d'Espanya.
Tal dia com avui, de l'any 1922,
es reunia a Madrid el primer congrés del Partit Comunista d'Espanya,
defensant la unitat de classe obrera i les masses treballadores.
Al moment del primer congrés,
el partit estava format per unes 80 agrupacions,
i els dos centres de major influència comunista
eren Vizcaya i Astúries.
El congrés no va ser fàcil
i es van produir diverses resistències,
però finalment es va aprovar una política de front únic
amb els treballadors ugetistes i anarquistes.
Es van adoptar algunes decisions importants
sobre el reforçament del treball sindical
i la lluita per la fusió
de les dos grans centrals sindicals, UGT i CNT.
A més, es va fer una crida als obrers agrícoles i camperols
perquè lluitessin al costat dels obrers de la ciutat.
Tot això, tal dia com avui, de l'any 1922.
1939.
Txecoslovàquia passa a ser protectorat alemany
de Bohèmia i Moràbia
després que els alemanys ocupessin Praga.
El senyor Hitler havia anat tensant la corda
més i més i més,
i això va ser ja el punt de màxima tensió.
L'any 36, si no recordo malament,
el 34 crec que ja va ocupar el Sassi Lorena.
Un any abans havia ocupat Àustria,
el famós Àngelus.
Ara l'any 39 va ocupar Txecoslovàquia,
passava a ser un protectorat alemany.
El següent pas ja va ser
l'ocupació de Polònia, també aquell any 39,
i que ja, com dic, la corda no va poder aguantar més
i es va acabar trencant
i es va iniciar la Segona Guerra Mundial.
Avui, més que una història,
ens explicaràs un cuento xino, eh, Jordi?
Home, un cuento xino, no, xino, xino...
No, no.
Home, no, xinès, no.
A la història de l'humanitat
sempre han existit grans misteris sense resoldre.
És a dir, per què el Manel i el Jordi
fan un programa de ràdio?
Doncs encara no ho sabem.
Hi ha misteris que es mouen
entre el mite i la realitat.
Un d'ells és aquest, el de l'Atlàntida.
I el Manel diu, no, a veure...
A vore.
A vore.
A vore.
Això té una explicació, allò de l'Atlàntida.
Després ja tu has dit.
Ah, allò de l'Atlàntida.
Després t'ho explicarà.
Tu ara explica totes les coses,
aquestes paranormals que explicaràs ara.
A l'antiga Grècia, el filòsof Plató
va incloure la història de l'Atlàntida
en una de les seves obres.
Ningú sap amb certesa
si realment va existir un gran continent
amb una gran civilització avançada
per la seva època
que va desapareixer sota l'oceà Atlàntic.
O sigui, va ser simplement una alegoria
inventada pel filòsof.
Perquè Plató en el seu escrit ja deia
que estava enfonsada.
O Plató parlava d'una terra que existia
i com que després no es va trobar,
doncs mira, ens ho vam inventar
que s'havia enfonsat.
No, no, i tant, ja estava enfonsada, no, Manel?
Feia 9.500 anys o més.
O sigui, que era una llegenda molt antiga.
O sigui, ni tan sols Plató l'havia vist.
No.
Home, no crec que he vist aquests anys, no, senyor?
No, no.
Plató va morir l'any 348, m'hi sembla.
Aproximament. Abans de Crist, eh?
Abans de Crist.
Si fem un frisk cronològic, una línia del temps,
podem dir que 9.500 abans de Crist
és l'època aproximada de l'Atlàntida, val?
El 350 abans de Crist,
Plató escriu els diàlegs Timeu i Critias
on narra aquesta llegenda.
Al segle IV abans de Crist,
Aristòtil afirma que l'Atlàntida
és només un mite inventat pel mateix Plató.
Tot això ho explicarem després.
Al segle XVI,
diferents investigadors científics de l'època,
com Francisco López de Gomara, Francis Bacon
o Hanua Johans Vicherot
van recuperar l'interès per aquest mite.
Inclús després, al segle XVIII i XIX també.
Però tot això ho anirem veient més endavant.
Però a veure, on se suposa que ha d'estar l'Atlàntida?
Doncs ben bé no se sap.
Diuen que podria ser sota de les Azores,
a les Bahamas, a la mare Gea, etcètera, etcètera.
El mare en elc, inclús abans, a micro tancat,
tenia una altra teoria,
que també podria ser.
A l'Ebre.
Per què no?
No, també.
A l'Ebre, per què no?
A vore, a vore.
Sembla ser que l'any 1500 abans de Crist
hi va haver-hi una gran explosió.
Però...
Que diuen que és possible que sigui per un meteorit,
però no se sap.
Saps què?
Explica primer això
i en tot cas després farem dos pinzellades de l'illa de Tera.
Molt bé.
L'origen del mite de l'Atlàntida
es remunta a l'antiga Grècia,
quan Plató la va immortalitzar
als seus diàlegs Timeu i Critias,
escretxa al voltant del 350 abans de Crist.
Segons va escriure el filòsof grec
cap a l'any 590 abans de Crist,
el savi Soló va visitar la ciutat de Saïs, a Egipte,
on un sacerdot li va explicar la llegenda de l'Atlàntida.
Ah, per tant, representa que ve d'Egipte, eh?
Sí, sí.
Soló li va explicar a l'avi de Critias,
qui a la vegada li va explicar al seu net.
Critias va ser qui, finalment,
segons explica el relat,
li va explicar la història a Plató.
És a dir, potser és el joc dels barbarismes.
Jo t'ho explico, l'altre la fa més gran, etcètera, etcètera.
Això no se sap, per això potser és mite o realitat.
Però bé, tenim ja un primer origen,
que és el que admet Plató, que és a Egipte.
Sí.
Segons la... On està situada l'Atlàntida?
Segons la llegenda platònica,
l'Atlàntida era una illa situada enmig de l'oceà Atlàntic
i que era molt gran.
Però molt, eh?
Era major... I tant, molt gran.
Espectacularment gran.
Era major que Líbia i l'Àsia menor juntes.
El nom de l'Atlàntida provenia d'Atlas,
primer rei de l'illa i primogènit de Poseidó,
Déu del Mar.
L'illa estava habitada pels atlans,
que eren descendències d'Atlas.
Tenien tot tipus de riqueses
i el seu poble era el més avançat de tot el món.
Era en el centre de l'illa,
se levava la gran capital amb un palau
i el temple de Poseidó.
Tu què volies dir, Manel?
No, no, continua, continua.
Ja ho diré al final.
L'illa... Molt bé.
L'illa, la seva civilització...
Doncs què podríem dir sobre aquest tema?
A l'Atlàntida es produiria tot el que...
L'illa donava tot el que els seus habitants necessitava.
N'està parlant en paradís.
Sí, gairebé sí.
S'autoabastien.
Sí, molt bé.
Hi havia aigua, terres fèrtils en abundància,
fusta, minerals, vegetació, etcètera, etcètera.
Els pobladors de l'Atlàntida
van construir jardins, edificis, piscines,
temples dedicats a Poseidó i altres déus, etcètera, etcètera.
L'illa es dividia en porcions
i en cada una hi havia un cap
que tenia l'obligació de proporcionar
una sisena part
d'un carruatge de combat
que vagi soldats per a la guerra
cap al que seria el cap principal de tots els caps.
Bé, per tant, ja teníem anar vestit també
el que era el terreny dèl·lic.
Tampoc no era una illa allò...
hippie.
No, no, no.
Això fins als anys 60 de la nostra illa.
Bé, un dia parlarem també de Creta
que va tindre alguna cosa de hippie,
però això és una altra història també.
El Manel s'està contonint, eh?
Jo el peig ja barremet de deixar-me blanc.
El moment que peti serà pitjor.
Com s'inicia la llegenda?
Atlas, el fill de Poseidó, del déu Poseidó,
era el primer de deu germans,
família nombrosa, descomptes a tot arreu.
Per ser el primogènit va ser nomenat
rei suprem de l'Atlàntida.
Es van fundar deu dinasties reials
i cada germà tenia el poder suprem sobre un territori.
Les relacions entre els destins germans
estaven regulades per la llei de Poseidó
i cada cinc o sis anys es reunien per discutir
i assegurar que cap d'ells havia transgredit la llei.
Aquestes lleis els obligaven a donar-se ajuda mútua
i els prohibien, i també a la vegada,
prohibien atacar-se entre ells.
Per tant, parlem dels deu...
Deu fills, deu territoris
i un de principal, el primogènit,
en aquest cas Atlas,
que manava sobre tots.
Al final de la dinastia us preguntareu com va succeir
o què va passar.
Què va passar, Jordi?
La moral i els valors indicats pels déus
van imparar a la illa
mentre les dinasties van mantenir la seva naturalesa divina.
Però a poc a poc la seva virtut es va esveir
i els pobladors de l'Atlàntida
van deixar d'obeir aquestes lleis.
Van començar a tornar-se egoistes,
i la seva naturalesa mortal
es va imposar sobre la naturalesa divina
dels seus habitants.
els reis es van deixar de reunir
i quan, què passa?
Quan no hi ha reunions familiars,
la família es trenca.
I és que, com deia el mateix Capone,
la família és la família.
I el roce hace el cariño.
Molt bé.
I el roce hace el cariño.
I es van deixar de tenir vincles
inclús amb el mateix poseïdor.
Això m'hi sona tant a la Bíblia.
Aleshores, sí, tot està molt relacionat.
Mita o realitat.
El càstig de Zeus, quin va ser?
El Críties finalitza explicant que Zeus,
Críties és una de les obres que va redactar el plató,
enfadat per l'evolució de l'Atlàntida,
va convocar el Consell de Déus
per decidir el futur de l'illa.
A l'obra del Timeu,
exposa el final de la llegenda.
Zeus va castigar l'illa amb uns terratrèmols
que la van devastar en un dia i una nit.
El déu de l'Olimp va castigar l'Atlàntida
sepoltant-la sota el mar.
De l'oceà havia sorgit el seu poder
i, per d'altra banda,
al mateix oceà se la van passar.
I en una nit va desaparèixer tota l'illa.
És que xoca molt aquesta història
perquè és la típica història que dius
a veure, no em crec res, lògicament,
perquè té una explicació teològica, divina en aquest cas,
però que pot ser que realment existís
i després s'hagi...
Ara ho veuràs.
Ara m'explica la sota mita o realitat.
Allò calla, Núria, que t'ho explico.
No, mai et faria callar, tu.
Però silenci, sisplau.
Nombrosos pensadors,
i no pensadors,
perquè hi ha molt de cerebrat al món,
han realitzat diferents conjectures
sobre l'existència de l'illa.
Però poques proves convincents
s'han trobat per demostrar la veracitat
de la llegenda de l'Atlàntida.
Per dir cap.
Per això, avui per avui,
l'Atlàntida continua,
és en un mite.
Per a alguns,
les Azores són el cim
de les muntanyes atlants,
ja que allí s'han trobat mostres geològiques
que hi va haver un territori sota emergit.
Per a altres,
com el grec
Spiridon Marginatos,
o el francès Jacques Cousteau,
l'Atlàntida seria la desapareguda
a Santorín,
situada a 110 quilòmetres de Creta,
i crec que és al Manel
on volia arribar.
Vinga, va.
Explica, explica.
Sembla ser,
tot i que abans has dit 9.500 anys
abans de Cris,
jo a altres llocs he sentit
també 12.000 anys,
que Plató havia parlat de 12.000 anys.
Què passa?
Aquests 3.000 anys de diferència
són importants.
Sí, i tant.
No, veuràs.
Sembla ser que el fer les traduccions,
de l'escritura egípcia,
van afegir un zero.
Va passar de 1.200
a 12.000 anys.
Què passa 1.200 anys abans
del senyor Sócrates?
Doncs remuntem a l'any 1.500 abans de Cris,
que és quan a aquesta illa
van fer un monogràfic,
crec que la temporada passada,
de la destrucció d'aquesta illa.
Sí.
Va explotar.
Va ser una explosió volcànica
que va destruir completament l'illa.
És l'illa de Tera,
o Santorini,
que és un destí turístic avui en dia
molt famós,
que encara es pot veure
la illa,
que n'hi queda una part,
i tota la resta està afonsada.
Va desaparèixer en un dia.
L'explosió va crear un maremoto,
també,
que va destruir
tota la civilització de Creta,
la civilització minoica.
I això se sap quan va passar?
Se sap quan va passar,
i llavors,
el més lògic,
penso jo,
és que este mite,
1.200 anys després,
del que parla Plato,
pugui ser el de l'illa de Santorini,
aquesta explosió,
que efectivament va desaparèixer
d'un dia per a l'altre,
l'illa.
Clar,
que el problema és la falta de proves,
no?
Sí.
Clar.
El que passa és que...
Mai se sap,
si es trobaran o no.
9.000 o 10.000 o 12.000 anys
abans de Cris,
no hi havia altra civilització.
O almenys,
fins al dia d'avui,
no s'ha trobat cap prova
que pogués existir.
No, tan enrere no.
No.
Que hi ha un error de càlcul,
o de traducció...
Ah, clar,
per tant,
no només estaríem parlant
d'una illa excepcional,
amb poder i tal,
sinó que estaríem parlant també
de civilització
en una època
en què no se sap encara res.
Clar,
fa 12.000 anys
encara no hi havia
ni el neolític,
col·lectors a tot el món.
Que haguessin deixat
un missatge
dins d'una ampolla?
Com que no, no?
No, no, no.
En canvi,
1.500 anys abans de Cris
hi havia grans civilitzacions.
Però, per una altra banda,
l'Atlàntida
sí que ha fet volar
molt la imaginació.
En aquest cas,
molts investigadors
han desmitificat
la llegenda de l'Atlàntida,
considerant que el diàleg
de Plató
és una utopia
per elevar
o per fer més bonic
l'imperi atenenc.
Un imperi atenenc,
recordem que el 350 abans de Cris
escrivia
els diàlegs
de Timaeus i Críties,
on narrava
la llegenda de l'Atlàntida
i justament en aquesta època
a meitat de l'Atlàntida
sorgeix a l'antiga Grècia,
moment en el qual
es formulen les bases
del pensament
i la filosofia occidentals.
Al segle IV abans de Cris
l'imperi atenenc
entrava en un moment
de decadència
i això s'ha de tenir en compte.
El mateix Aristòtil...
Com una mena de moralina
cap als atenencs.
Aneu amb compte
que mireu què va passar
amb l'Atlàntida.
El mateix Aristòtil,
alumne de Plató
ja ho hem dit,
va negar la veracitat
de la llegenda.
No obstant,
l'Atlàntida ha sigut
una important font
d'inspiració literària
i imaginativa.
Al llarg dels segles
la llegenda
ha estat l'inici
de nombroses obres,
entre les que podríem destacar
la nova Atlàntida
de Francis Bacon,
Atlantid,
de Lof Rubket Beck,
l'Atlàntida
de Jacint Verdaguer,
aquesta és la més propera,
la que més coneixem,
o l'Atlàntid
de Pierre Benoat.
Però totes aquestes relacions
amb la literatura,
entre el mite,
la realitat
i fer volar
la imaginació,
segurament
ja és una altra història.
No envinguis
amb històries,
curiositats?
Doncs bé,
curiositats.
Aquesta setmana,
si la setmana passada
parlàvem d'una reina
ninfòmana africana,
doncs deixem
el continent africà
i passem cap a
Nova York,
la ciutat dels gratacels.
I parlem de gratacels
i avions,
però no parlem
de l'11 de setembre
de 2001.
Els avions que es van
estar allà l'11 de setembre
de 2001
contra les Torres Bessones
de Nova York
no van ser els primers avions
que xocaven
contra un gratacels
de la ciutat.
Això ho sabíeu?
No.
No.
Jo com a molt havia vist
unes vinyetes de l'Ibanyes
de la mort d'Eloi Felemont
amb un avion
encastat a les Torres Bessones.
Doncs no.
Molt abans,
el matí del 28 de juliol
de 1945,
un bombarder
B-25
Mitchell,
que és el típic bombarder
de la Segona Guerra Mundial,
pilotat pel coronel
William Smith,
es va establir
a causa de la boira,
tot s'ha de dir,
a causa de la boira,
entre les plantes 78 i 79
de l'Empire State Building.
En l'accident
van morir
desgraciadament
14 persones
i 100
en van sortir ferides.
Com ja sabeu,
doncs,
com us podeu imaginar,
i només fent un cop d'ull
a la skyline
de la ciutat,
l'Empire State Building
encara segueix
de peu.
Qui vulgui...
El que passa és que
suposo que ni l'envergadura
ni la velocitat
d'un
Liberator B-25
no és igual
que els d'un
Boeing que vaig fer.
No, no, no.
Ara que en parlàveu,
sí que vaig sentir
quan hi va haver tot el
de l'11 de setembre
que van sortir documentals
a punt de pala
i sí que ho vaig sentir dir
i vaig sentir dir
que a partir de llavors
ja sé...
Es va prohibir
volar sobre
la ciutat de Nova York,
per exemple.
També, per l'altra banda,
qui estigui interessat
no és si entra al Google,
el gran cercador
d'imatges i d'informació,
si clica
doncs
Empire State Building
i la data de 1945
li sortiran imatges
del forat
que va fer
l'avió militar
i la veritat
són una mica impactants,
eh?
No tant com
les de l'11 de setembre,
però són impactants.
No en vinguis
amb històries.
La nostra història.
Manel,
què tenim avui?
Què tenim avui?
A la nostra història,
què em portes?
Vinga,
l'Auditori del Camp de Mar.
Què et sembla?
Auditori del Camp de Mar.
Ai, tant!
Sí, del Camp de Mar,
sí, aquella...
La carpa.
La carpa que queda
tan atona
amb les muralles romanes.
A mi m'agrada molt,
eh?
Ho he de confessar,
m'encanta aquella carpa.
És que és una obra d'enginyeria
que no puc esbrinar
com l'han fet
i per mi és monumental allò.
Sí.
En canvi,
tens la muralla romana
detrás,
que és una obra d'enginyeria...
Oh, home, no,
per favor,
té un valor diferent.
Què cau?
Després de 2.200 anys.
Tarjeta groga.
Jo pensava que havíem superat
el de la cultura popular
i vèiem surts amb una carpa
que trenca tot l'Skyline
per tornar a repetir el terme
de les muralles de la ràbia.
Un terme que sap en anglès
i val repeteix.
Come on.
Come on.
Fast.
Come on, ibérico.
Vinga,
què passa en l'Auditori?
Què passa en l'Auditori?
Què passa?
Que fan concerts.
A part,
teatre.
Resulta que és un projecte
que data dels anys 60.
Ah.
Te diuen algo als anys 60?
Sí, Franco.
Vale.
Per exemple.
Per exemple.
I va ser redactat
per l'arquitecte Manel,
Llarnic i Fontanet.
Està estructurat
en 3 elements ben diferenciats.
Atenció.
Per un costat,
l'escenari.
A peu de la muralla.
Tothom ho sabem.
Pobre muralla.
Davant,
i en semicercle,
hi ha les grades,
repartides en dos grups
de 10 escales cadascun.
i el tercer element
que configura
aquest espai de lleure
són els serveis mínims
a cada costat
de l'escenari.
I el projecte
de Llarnic
era més complert
i ambiciós
que l'obra realitzada.
També va haver
un projecte anterior
de l'arquitecte municipal
Josep Maria
Montrabà López,
que va ser presentat
a la Unió Internacional
d'Arquitectes
dintre dels espais
arquitectònics
a l'aire lliure.
Posteriorment,
què passava?
Si plovia la gent
que assistia als espectacles,
es banyava,
no?
Doncs se'ls va acudir
crear aquella carpa
que sí que és el que realment,
repetir això,
queda com una patada
al...
A la vista.
A la vista.
Gràcies.
A mi m'agrada molt.
Però, dona,
estan les muralles...
Has de moure
que no és fàcil
posar una carpa d'aquestes
que es mantingui dreta.
Aguanti'l ben, eh?
Home, està reseret
de les muralles.
Tampoc no hi toca gaire.
Clar, clar,
molta muralla,
molta muralla i...
En fi,
l'estructura
de la qual estem parlant,
esta carpa,
és un projecte
dels italians
Stefano Bertino,
arquitecte i Lorenzo
Jurina Enginier,
que en col·laboració
amb el Departament
de Disseny Urbà
Municipal,
sota la direcció
de l'arquitecte tècnic
Àngel Martínez Lanzas,
doncs,
van crear este projecte.
Les característiques
tècniques
queden
especificades
en quatre elements.
3.500 metres quadrats
de lona
de polièster
d'alta resistència
tractat amb PVC.
Els cables d'acer
d'alta resistència,
els pals,
que són quatre cavallets
en forma de V
i de 7 metres
per un costat,
i un cavalló principal
en forma de V
baixa invertida
de 40 metres d'alçada
per un altre,
tenint en compte
les càrregues
que ha de suportar
a causa del seu propi pes
afegint
en cas de que neve
o que fàgiga vent
dels elements,
no?
O sigui que déu-n'hi-do.
Fàcil no és.
Fàcil no és.
Se'ha de reconèixer.
Però ho hauria sigut
fer a un altre lloc.
Una altra cosa
que també agrada molt
d'aquest espai
és tot el parc
que hi ha al voltant.
Sí, perfecte
per passejar els gossos.
Sí, i que faig
les seves deposicions.
És que no estem contents
sempre ha costat negatiu, eh?
No, vale,
és un lloc bonic.
Idílic.
Idílic.
Jordi.
Totes declarem mai
a cap noia
el parc,
el camp de mar.
I ràpedament
una breu notícia
d'Egipte,
com no,
una setmana més.
Portem ja
darrerament
els últims mesos
parlant de moltes
troballes
que es fan a Egipte.
En aquest cas
s'han trobat
sis estàtues
de granit negre
de la deessa faraònica
de la guerra
Sehmet.
S'han fet
durant els nostres treballs,
s'han trobat,
s'han descobert
durant els nostres treballs
de restauració
del temple
d'Aminòfis III,
situat a l'oest
de la ciutat monumental
de Luxor,
antiga Tebas.
La deessa Sehmet
està representada
com una dona,
cos de dona
amb cap de lleona
i porta la clau
de la vida
en una de les mans.
Cal dir que
s'estan fent
moltes troballes,
suposo,
perquè també s'estan fent
moltes excavacions
i en Egipte,
com venim dient,
queden encara
moltíssimes coses
per excavar
i per descobrir.
I tres exposicions
aquí a la ciutat de Tarragona.
L'informalisme a Catalunya
1957-1967
a la Fundació Caixa
de Tarragona.
Si us interessa
la enginyeria romana
a Espanya,
podeu anar a visitar
Artífex,
el tinglador número 1
del moll de costa
de Tarragona.
I si esteu més interessats
en la república,
doncs la cultura visual
en temps de la república
a les comarques de Tarragona.
al Paraninf
del rectorat
de la URB
aquí també
a Tarragona.
I també una altra exposició
bastant interessant
que es va inaugurar
crec que fa una setmana o dos
al NAC
a Barcelona
que és una retrospectiva
sobre el pintor
Francesc Jiménez,
un pintor
tortosí
de la segona meitat
del segle XIX,
principis del segle XX,
una gran figura
de la pintura catalana
que fins als nostres dies
ha estat
malagradament
oblidada
i que sembla ser
que se'l començarà
a rescatar
d'este injust
oblid, no?
Recordem
el Museu Nacional
d'Art de Catalunya
a la muntanya
de Montjuïc
i si no m'equivoquo...
I si us apropeu
a l'EMNAC
al matí
el podeu passar allí
i a la tarda
us podeu apropar
al Queixa Fòrum
que hi ha una exposició
inaugurada
fa una setmana
aproximadament
sobre
l'imperi persa,
art de l'imperi persa.
Art persa especialment
del període
de Camènida
del segle VI
abans de Cris.
I per anar tancant
ja la paradeta
esta setmana
mos ocupa
els últims moments
del programa
el següent llibre.
Títol
Los Assassinos
Autor
BWC Barlet
Editorial
Crítica
Número de pàgines
340
Afectarà la nostra butxaca?
Depèn de com la tinguis
val 20 euros.
Home, val la pena, eh?
A veure,
heu sentit parlar
mai dels assassins?
I tant.
De la secta dels assassins?
I tant.
La nostra paraula
assassí
ve d'este nom,
d'este secta,
els haxaxins,
els fumadors de haxís.
Una branca de l'islam
que durant els segles XI,
XII i XIII
es va establir
sobretot a la zona
de Pèrssia
i de Síria
i Egipte també.
És una secta
sobre la qual
es van formar
grans llegendes
ja que
deien que eren
assassins professionals
que es dedicaven
a matar personalitats
i se'ls va envoltar.
En temps de les provades
també,
amb molta por.
Va coincidir,
els tenien...
Els francs.
Sí.
Este llibre
jo crec que és destacable
perquè pretén
desfer esta llegenda
que envolta
aquesta secta islàmica
però en realitat
no es deien els caixagins,
eren els nissaries
ismailites
que eren una branca
d'una de les moltes branques
sortides
de les divisions
de l'islam.
En aquesta obra
es trenquen
totes aquestes
llegendes negres
i ens donen
una visió
molt més realista
del que va ser
aquesta
interessant
secta
que es van apropiar
d'una sèrie de castells,
van viure aislats
i que
mantenien
rodejats
de grans imperis
i tot i no tenir
grans
exèrcits,
sí que tenien
assassins
que estaven disposats
a donar la vida
i llavors
anaven a assassinar
a càrrecs importants
a reis,
a prínceps
i així mantenien,
se'ls tenia por
i mantenien
el seu estatus,
el seu control.
Jo normalment
amb aquest tipus d'obres
sempre tinc una miqueta por.
És amena o no?
És una miqueta espessa.
Densa,
ja m'ho imagino
perquè
normalment
apareixen
tota una sèrie de noms
que no
són comuns.
Sí,
hi ha dos coses.
Una,
que l'escritura
pot ser a vegades
es fa una miqueta
no és àgil.
No és gaire àgil
i després això,
que hi ha molts de noms islàmics
que a nosaltres
ens sonen a xinès.
Exacte,
i dificulta una mica
la lectura.
Però a poc a poc
vas agafant el fil
i val la pena
perquè a més
narra d'aquest període
segle XI, XII, XIII
del món musulmà
pot ser a vegades
no massa conegut.
Interessant,
ja sabeu.
Doncs recordeu el títol,
si us sembla, no?
Los Assassinos
de
WC Barlet
publicat per Crítica Editorial.
El rellotge del temps avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
a...
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
I el proper no.
No.
No em vinguis amb històries.
Efemèrides,
el nostre monogràfic,
la nostra història,
les curiositats,
llibres,
exposicions,
però sempre,
el de sempre,
però
molt ben treballant.
Escolta, Jordi...
Digues,
ah, per cert,
tenim un bloc
i tenim un correu electrònic
per si ens voleu escriure.
www.dominguesmehistories.blogspot.com
i l'adreça de correu
historia.tarragonaradio.com
Digues, Manel.
Una cosa,
jo crec que ens tindrem
que posar a treballar
en un monogràfic
sobre armes secretes alemanes,
potser?
Sí, sí.
Sou xulos,
demaneu als oients
que us demanin temes
i us els demanen.
I és difícil,
però bé,
ja tindrà la seva resposta.
Molt bé.
Jordi, Manel, gràcies,
fins la setmana que veu.
Adéu.
Fins la setmana que veu.