.
Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ai, què està passant?
Alguna cosa que no m'has dit?
No, és que m'has posat aquesta veu avui de dilluns.
Hola, bona tarda.
No, jo vull la veu de l'Andrés.
Andrés, bona tarda.
Bona tarda.
Ara, veus?
Així?
Clar, és que m'has posat una veu d'això.
No, és que estava llegint aquí.
Estava llegint aquí el guió.
Que estem al cancant, que ja hem deixat l'Elvis d'home.
Sí, ja ho sé.
Ho he llegit en una revista, Andrés,
el menú de l'Elvis Presley
i no m'estranya que es posés grassonet, eh?
Tu saps el que menjava per allò que dius migmatí
perquè tenia una mica de gana després d'un suculent esmorzar?
Re, una capseta de dònuts.
Res.
Això va molt bé, per si s'esprim.
I per esmorzar, el que feia, per dir alguna cosa,
doncs van en esplits, un munt de galetes,
cafès a dojo, llitres i llitres de taronjada
d'aquesta de Tatabric, per entendre'ns.
I això només era, formava part de, diguéssim,
de lo que era l'esmorzar.
Al matí, eh?
Només al matí.
I el sopar era el que feia més suculent,
el que feia més pes, o sigui, t'imagines?
Home, perquè tenia gana, eh? Pobret.
A veure, jo penso que anar d'un concert a un altre
i d'anar d'un costat a l'altre,
segurament que deu fer gana.
I no menjava?
I el que m'estranya és que no menjés entre cançó i cançó.
No ho sé, aquí ja no arribo, eh?
Aquí ja no arribo.
Anem a escoltar música i avui acabarem.
Ah, ja comença amb música?
Home, expliquem, no?
Anirem per la música i de la pel·lícula de Can Can.
Que és la que estàvem fent durant la setmana passada.
Exacte, aquesta pel·lícula va ser una pel·lícula
que representa que és l'any 1896.
Allà hi ha uns problemes entre un abogat i un jutge
i una noia que és la que porta el local de Can Can.
Però resulta que encara el Can Can estava prohibit.
i llavors, que de moment estan empresonant
amb les noies de la sala,
fins que comença a liar-se l'abogat i el jutge,
comencen a veure que la cosa no és tan greu com això,
i així la pel·lícula es va desenvolupant
d'una manera amb un final feliç.
Amb aquesta pel·lícula, el bonic que tenia
era que hi havia, a part de tot l'argument,
però estava molt ben interpretat per Frank Sinatra,
Shirley MacLaine, Maurice Chevalier,
Luis Jordan, Juliette Provence,
Leon Velasco, Marcel Dalio,
Nesto Paiva, Marc Wilder,
i esclar, tot això és una sèrie de components
que van fer que aquesta pel·lícula fos fantàstica.
A més a més, estava filmada amb el sistema
tot a O, que era una espècie de cinerama,
però llavors va transformar-se en un cinemascope
més voluminós, perquè no tothom tenia
al seu local una pantalla de cinerama.
El director, això per acabar d'arreglar-ho,
Walter Lang, un magnífic director
que havia sigut pintor i actor de teatre
i que se'n va anar a Hollywood cap allà als anys 25,
i al principi va fer unes tasques
amb el camp de la producció,
va ser un artesà eficaç,
inclús amb uns brills
de gran lucides,
doncs va fer coses molt importants,
però esclar, no eren per ell,
eren pels que ell ajudava.
Llavors, Walter Lang es va dedicar
ja a dirigir ell mateix
i va fer un film que es va titular
Niniera moderna
i això era una comèdia amable, divertida,
i va aconseguir un èxit enorme
gràcies al personatge de la pel·lícula,
que era Clifton Wheefe,
que es deia Mister Belvedere.
Aquest personatge,
que feia de majordom,
feia de niñera,
ho sabia tot,
doncs va fer una antològica creació.
Inclús el propi Walter Lang,
el director,
es va encarregar de dirigir una segona part,
que va tindre també el seu bon èxit,
que es va dir la pel·lícula
Trece por Dozena.
Però com que estem parlant
de la pel·lícula aquesta,
Can Can,
m'agradaria ja acabar avui,
no amb una,
sinó amb dues peces,
una d'elles,
amb els coros i orquestra,
de la banda sona original,
que es titula
My Things Typical of Franks.
Escoltem aquest número.

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!