Felip Caudet, bona tarda.
Bona tarda, Núria.
A veure, que avui dius que em tornaràs a parlar de teràpies alternatives.
Però si n'hem parlat un munt de vegades, eh?
Sí, però, mira, precisament has dit una cosa que avui t'ha fet el petit apunt.
Això de les teràpies alternatives...
No es diu així.
No és que no es digui.
La veu comú ho fa servir molt, això, el concepte.
Alternatives.
Què és una alternativa, Núria?
El que se surt de lo general, o...?
Alternatives, quan una cosa no funciona, en busquem una altra.
És una altra opció.
Sí, una altra opció, m'agrada això.
La altra opció, però sempre, per desgràcia,
la connotació que donem a l'alternativa és aquesta, no?
Algo ha fallat i per això hem de buscar, obligatòriament, una altra cosa.
Sí.
El concepte que seria interessant fer servir,
quan fem referència a tot aquest món de les teràpies,
que avui en dia està emergent, cada cop més sovint i cada cop més popular,
doncs hauria de ser el de complementàries.
Teràpies complementàries, li hauríem de dir, en això.
Sí.
I tant, home.
Si no, quan entenem la paraula alternativa, ja entrem en un conflicte.
moltes vegades excloem.
És que no s'acostuma a relacionar.
Com a complementària.
S'hauria de dir, no, no, no, no, és l'únic que s'acostuma, eh?
És l'únic que t'estic dient jo.
Si ho entenguéssim així, entendríem que són possibilitats
que totes, d'una manera o d'una altra,
i normalment des de diferents enfocs,
podrien millorar la salut de les persones.
I avui comentaves que, a més, a veure,
ens portes informació molt útil perquè és això, no?
De teràpies complementàries n'hem parlat moltes vegades.
Sí, hem parlat moltes teràpies.
Però ens portes informació i, a més, consells pràctics.
Bé, sí, avui és una miqueta perquè ara hi ha molt de moviment amb tot això.
Està de moda, podem dir que està de moda, d'uns anys en sa.
Més que de moda...
Hi ha més sensibilització.
Hi ha més sensibilització, però hi ha una qüestió.
La qüestió és que la nostra medicina,
la medicina de l'òpata,
doncs bé, ha fet grans avanços,
però en alguns sentits, ja més aviat,
ja no és una qüestió només de la medicina en si,
i a vegades són els sistemes sanitaris,
saturats molts cops,
que ja és una qüestió que s'escapa del ciutat de peu
perquè estan en mans dels polítics, normalment, això.
I això fa que, bé, molts cops es desestimi
opcions de la medicina convencional
per entendre que potser hi ha altres teràpies
que ens poden ajudar.
Però insisteixo, hauríem de ser optimistes tots,
pragmàtics,
i hauríem de pensar en la complementaritat dels tractaments.
Tant és bon el metge,
com pot ser ser bo,
anar a l'acupuntor,
o anar a l'homeòpata, per exemple,
o a l'osteòpata.
El que no costuma passar,
no ho sé, potser em diràs que sí,
és que un tipus de metge en recomani un altre.
Vull dir, el metge de capçalera
poques vegades et dirà
que t'ho facin per acupuntura.
I l'acupuntor, poques vegades,
et dirà, doncs,
vés i que et receptin antibiòtics.
Això és un problema.
No? Això no passa.
I per què no passa?
No hi ha una confiança?
No hi ha una...
O és una qüestió que no hi ha...
És una qüestió d'extrems.
Podem trobar, eh?
N'hi ha professionals
que estan en aquest estat intermig
i són capaços de dir-te
mira, aquest problema és més fàcil
de tractar amb aquesta teràpia,
que no pas per semblar
amb aquests medicaments.
I a la inversa,
també ho podem trobar.
Però cert és també
que no és gaire comú.
Normalment la gent està als extrems.
I els extrems, la veritat,
no fan gaire favor a ningú.
el que acaba sent un perjudicat
és la persona que necessita ajuda,
Lòria.
I es troba que
aquest li diu
no vagis allà
perquè això no estarà bé.
I l'altre li diu el mateix.
Si potser es fessi l'esforç
d'entendre
que hi ha un cert tipus
de problemes
que pot tractar-se
d'una manera menys agressiva,
tant per un sector
com per l'altre,
doncs segurament
sortim beneficiats tots.
Segur, segur, segur.
Quin és el gran problema
avui dia de tot això?
Que aquí de fons
ja no és només
dues òptiques
de veure
de veure
la salut.
Sí.
No és només això.
Perquè aquestes òptiques,
ja t'ho dic,
si som optimistes
les podríem apropar una miqueta.
Parlar amb la gent s'entén.
El tema està també
en
avui en dia
què és el que és oficial
i el que no és oficial.
Que això també
és un concepte paral·lel,
l'oficialitat
de les teràpies.
què és l'oficial
avui en dia?
Avui en dia
l'oficial
són totes les titulacions
que s'obtenen
per via universitària
o per via formació professional.
En aquest cas,
les sanitàries
eminentment
en via universitària.
Què passa?
Que totes aquestes teràpies
complementàries
doncs avui en dia
no estan gaire regulades.
és a dir,
l'estat
ara comença,
això és bo
perquè s'apropa
en temps de canvi
al respecte d'això.
Home,
perquè també veuen
que hi ha cada cop
més gent que s'hi dedica.
Clar,
perquè hi ha uns resultats
amb el que fan.
Hi ha de tot.
Aquí n'hem parlat
de moltes teràpies,
no hi hauria.
I a vegades
hem fet comentaris
d'algun tipus de teràpia
doncs que bé,
es pot discutir molt
les bases que defensen.
Però n'hi ha d'altres
que són bastant sòlides.
I que,
com que tenen uns efectes,
valdria la pena
tindre'ls en compte.
El que et deia ara,
a finals de l'any passat,
sobretot va ser
un pas important
per part de la Generalitat,
el govern català,
al respecte
d'aquestes teràpies paral·leles.
Per què?
Què va fer?
Va regular-ho?
Perquè, bueno,
van agafar
van crear unes comissions
de treball
conjuntes
amb sectors oficials
i sectors que no ho eren.
Normalment,
bueno,
ho van fer amb professionals
que ja estan reconeguts
dins els seus
als seus àmbits,
de la salut estem parlant,
exactament,
i van una mica discutir
què es podia demanar,
o sigui,
quins coneixements
s'havien de demanar
en un professional
que exercís
algun tipus d'aquestes teràpies.
Per què?
Què passa?
El no ser oficial
doncs no estàs tan alert.
Tothom ho pot fer.
Pots fer tu un curs
d'un mes
d'acupuntura,
Núria?
Sí.
I dedicar-me a clavagulles.
I dedicar-te a clavagulles.
Vinga.
Vam al conseqüent
perjudici
per un grup
de gent.
Home,
potser jo seria una màquina,
però clar,
no.
Sí,
però ja no és això.
En un mes no ho assoliries.
O igualment,
podries trobar professionals
que fessin una formació
molt més sòlida,
com avui en dia
es pot oferir en alguns llocs,
formacions de 4 o 5 anys.
el que passa és que ni que estiguis 4 o 5 anys
estudiant acupuntura
és que és això,
no hi ha una titulació homologada.
No hi ha un aval que...
Les homologacions són per això,
són per garantir uns mínims.
I és el que et deia,
doncs gràcies a aquestes comissions,
ara Núria
es agafarà tots els professionals
de la salut,
de la salut complementària,
i s'estan preparant
una espècie d'exàmens
en tribunals.
Per què?
Per otorgar unes titulacions
que siguin reconegudes.
D'aquesta manera també fer pressió
a totes les escoles,
institucions d'ensenyança que hi ha
que ara ofereixen cursos d'aquests.
Clar,
que aquí és un risc perquè hi ha de tot.
S'hauran d'adaptar
perquè suposo que des d'aquest moment
es donarà un temari,
una mena de temari d'assignatures
mínims que s'ha de fer.
A l'homeopatia,
vostè ha d'estudiar X hores
i X continguts.
Què vostè és de dir
que l'acupuntura?
Doncs el mateix.
I això garantirà
que l'usuari,
que els pacients,
que la gent que busca
ajuda en aquest sentit
i en aquestes teràpies,
doncs,
tingui assegurat uns mínims.
Uns mínims de bona atenció.
O sigui,
és un gran pas
i està molt proper.
Núria,
hi ha la força en renou.
Mira tu,
quan començarà a entrar en vigència?
Doncs és una qüestió de mesos,
diuen.
Són rumors,
també.
Aquí hi ha
també les veus
que quan hi ha moviments polítics
doncs sempre
sempre hi ha rumors
que manen en aquest sentit.
Home,
sí que crearà,
suposo,
una mica de polseguera
perquè és això,
no?
Bé,
perquè tothom que vol,
doncs,
ho fa.
Clar.
Llavors,
què passa?
Una persona
té un problema
equis
i busca ajuda.
Què ha de fer una persona
per saber
si està davant d'un món
professional o no.
Clar,
perquè això ja quan hi hagi
la titulació vigent,
diguéssim,
tu sempre pots exigir...
El títol.
El títol,
no?
Això sempre és...
Vostè té títol,
sí?
Doncs vinga,
som-hi.
Ara,
també és veritat que,
no ho sé com anirà,
però el fet que algú tingui un títol
d'especialista en acupuntura
no t'assegura
que aquella persona
tingui un títol
de quiromassatge,
per dir alguna cosa,
no?
Vull dir,
també s'ha d'anar en compte
a l'usuari final,
al que és el malalt,
en aquest cas.
Hem d'anar en compte,
perquè, a veure,
ha de saber el què.
Normalment la referència
que fem servir
és perquè algú ens ho ha dit.
Sí,
vés a aquest,
que va bé.
Vés a veure el Felip,
que té unes mans.
Tu no tens aquest problema,
Felip,
perquè tu ets fisioterapeuta.
No,
jo em dedico a un exercici
totalment oficialitzat.
Sí, sí.
que això fa poc, eh?,
que la fisioteràpia
està regulada,
relativament fa poc.
Bé,
en aquest país,
és una qüestió de països,
més aviat,
en aquest país farà
aproximadament uns 15 anys.
Bé,
no fa tan poc.
Se la reconeix
com a professió
d'àmbit universitari.
Abans era una petita especialització
que hi havia
dins l'àmbit de la infermeria,
però ara no,
farà això,
entre uns 15,
una vintena d'anys,
més o menys,
ja han començat a existir
les titulacions oficials
i universitàries
de fisioteràpia.
és una miqueta diferent.
I ara deies això,
mentre no puguem exigir
un títol
o algun certificat,
com sabem
a qui hem d'anar?
Com sabem?
El boca a orella funciona?
El boca a orella funciona
en base a un resultat.
Passa que tot funcioni
no vol dir que el veïn
aquí no recomanis.
Que funcioni no vol dir
que estigui endavant d'un professional,
perquè pot coincidir
que,
quina casualitat,
que la persona que hi ha anat
no ens ha solucionat
el seu problema.
Llavors, una mica,
ens hauríem d'informar.
Quan són qüestions oficials,
és molt fàcil,
perquè tot el que són
professions oficials,
en el cas de la salut,
parlaríem des del metge,
des de les infermeres,
els fisioterapeutes,
els odontòlegs,
totes les especialitats
que puguin haver de medicina,
tota aquesta gent
ha d'estar en col·legis professionals.
Cosa que ara
amb les teràpies complementàries
encara no existeix, això.
Existirà.
Normalment,
quan voleu assistir
a un professional convencional
i voleu saber
si aquesta persona
té una titulació
o està en condicions,
doncs, una cosa que es pot fer
és trucar al col·legi
d'oficial de metges
i ells t'informen,
et diuen,
tal senyor pot exercir,
per exemple,
la cirurgia...
la cirurgia estètica.
Sí.
No la pot fer tothom,
nosaltres els cirurgians
la poden fer, per exemple.
Ah, no.
Ah, no?
No, no, no.
Sabia, en sabia.
Cada cirurgia
té una especialitat.
No ho sabia, això.
Clar, que va haver de conflicte
fa uns anys
per això mateix,
perquè, per exemple,
això de l'estèdic
a tothom es va animar.
Clar, també va ser una moda.
Llavors, hi havia gent
que s'hi dedicaven
i no d'allòs.
Llavors, els col·legis professionals
van dir,
no, no, nosaltres tenim uns llistats
que sabem de metges
que tenen una titulació
i es dediquen a això.
Llavors, en aquest sentit,
en l'oficialitat
és bastant fàcil.
I fins d'avui dia
les consultes
a part de telèfon
normalment
es poden fer per internet,
la gent.
Encara és més fàcil
d'arribar-hi
als col·legis oficials
de les professions.
En aquest camp comandamentari
ja t'ho dic,
no existeix.
Llavors, què hem de fer
quan estem davant
d'un professional
que no està inclòs
dins d'aquests àmbits oficials?
Com podem saber
que és un bon professional?
Primer és escoltar una miqueta.
Què ens està oferint?
Què ens està oferint?
Quin tipus de teràpia
ens està oferint?
I quina base
tenen aquestes teràpies?
Per què no?
És molt important
entrar en diàleg
amb el professional
i que ens expliqui.
Potser la cosa
que et fa sospitar més
és que no et doni informació.
Clar.
Quan comencen a tapar coses,
si això funciona
perquè sí,
aquest perquè sí,
o no et preocupis
com funciona.
Són frases
que a vegades
són una mica lapidàries
i que no...
Hem de desconfiar
també d'algú
que sense veure'n,
sense fer-nos
un mínim examen
previ
ja ens dona la solució.
Una mica sí.
És a dir,
tota teràpia,
sigui la que sigui,
té un contingut
diagnòstic.
Sigui de la manera que sigui,
hi ha teràpies
que ho fan
mitjançant la palpació,
tocant,
hi ha teràpies
que és mitjançant
l'interrogatori,
hi ha teràpies
que són mitjançant
la inspecció,
per exemple,
la naturopatia,
doncs el naturopatè
acostuma a fer servir
com a mitjà
de diagnòstic
o d'apropament
o d'orientació
diagnòstica,
que es diu,
doncs el que és l'iris,
et miren l'ull.
Quina teràpia
has dit que és això?
La naturopatia,
que és força comú.
Doncs fan servir,
per exemple,
la inspecció de l'ull,
de l'iris.
O fan algun tipus
d'anàlisi sanguini.
Sí,
estava bevent aigua,
Felip.
Com que t'he vist així
mig bevent
i mig ofegant,
eh,
el fes patir.
S'ha quedat callat,
però tu pots continuar parlant
i jo estava bevent aigua
natural aquí,
l'aigua de la setmana passada.
Llavors,
tots els sistemes
tenen que tenir
un mètode de diagnòstic
o altre.
De vegades,
hi ha alguna teràpia
que ja és inclòs
en la pròpia teràpia.
És a dir,
en el moment
en què t'estan tractant
és en el moment
en què estan detectant
i poden oferir-te.
Però és important
que t'ho expliquin,
això.
O sigui,
la gent s'hauria d'acostumar
quan van al metge
a demanar explicacions.
A preguntar molt,
sí.
A demanar explicacions
no en un sentit
de...
en un sentit
de provatiu,
sinó en un sentit
pragmàtic.
És a dir,
volem saber
perquè em faci més profit
del que m'està fent
i perquè
no fa res
que no sàpiga el que serà.
No,
a més que és un dret,
és un dret
que té la persona
com a pacient.
Però a part de dret,
hem d'exercir aquest dret.
És importantíssim.
Has de pensar
que tot el món
de la salut
ha fet un canvi important.
La medicina,
sobretot,
ha fet un gran canvi.
Abans,
l'actitud regnant,
anys enrere,
era una actitud paternalista,
no?
Vostè anava al metge,
escolta,
que em passa això?
I el metge li deia...
No es preocupi,
que jo soc Déu
i l'arreglaré.
Jo em preocuparé
per vostè
i jo l'hi solucionaré.
Vostè no s'ha de preocupar
de res.
És cosa meva.
Oh,
però jo vull saber...
No, no, no,
vostè no ha de saber res
que jo soc.
Aquesta és una actitud
bastant comuna.
S'ha vist,
s'ha evidenciat
que això és inviable,
totalment.
Es sap que l'efectivitat
dels tractaments
augmenta
quan la persona
pren unes certes cotes
d'autoresponsabilitat.
Què vol dir això?
Vol dir,
si jo a vostè li dic,
miri,
jo és que vostè té un problema
d'esquena
i li feia un massatge
per arreglar-li,
li aplico massa teràpia,
però vostè,
a la feina,
ha de procurar
asseure's bé,
per exemple,
o ha de procurar,
doncs ara en aquest cas,
canviar de matalàs
perquè potser
és el que li provoca
el problema.
Si la persona
no agafa
responsabilitat
al respecte,
és a dir,
no proveix aquests canvis,
per molts massatges
que se li facin,
qui diu massatges
diu altres tècniques,
eh?
Sí, sí.
Diu la farmacopé,
els medicaments mateixos,
per molt que et prengui
els medicaments,
si no hi ha
tota una repercussió
o unes accions
que complementin això
per part d'un mateix,
doncs està comprovat
que no està tant
a l'efectivitat
com quan realment
un s'ho prèn
com a alguna cosa personal.
Realment ho és,
perquè estem parlant
de la salut de cadascú.
De vegades
el desconeixement
ens fa una mica
de, doncs,
el professional,
no, no,
vostè ja sabrà el que fa.
Sí, sí,
és cert que
se suposa que el professional
ha de saber el que fa,
però el pacient
ha d'exercitar
aquesta autorresponsabilitat.
això és primordial.
I aquest ha hagut un canvi,
doncs, bueno,
ara és com s'hauria de viure
sempre la salut
en aquests moments.
Per tant, Felip,
demanar explicacions
en el bon sentit de la paraula
que t'ho expliquin tot
i el professional
que et digui,
bé, el professional,
la persona que et digui
perquè sí,
doncs,
desconfiar-ne,
desconfiar d'això.
Que no hi hagi res amagat,
és important.
Procurar això,
que hi hagi, doncs,
un diagnosi previ.
Què més ens pot fer detectar
que...
Important dialogar
uns marges de treball.
és obvi que cada cos,
cada persona,
reacciona diferent
a qualsevol teràpia
que se li faci.
Hi ha gent que més lentament,
hi ha gent que més ràpidament,
però el professional
sempre tindrà marcat
uns mínims,
uns límits.
Per què?
Què passa?
Moltes vegades ens trobem amb gent
que, bueno,
se li eternitzen les teràpies
i això és terrible,
clar,
a més pel cos
que s'ho posa per cadascun.
Normalment, a més,
l'àmbit privat,
que és on poden trobar
teràpies complementàries,
doncs bé.
Barat no és.
Econòmic, econòmic no ho és.
És la paraula.
A més si ho tenim en compte
amb la gratuïtat
del servei públic,
clar,
ja és un greix o comparatiu.
Sí, bueno,
potser si un dia...
Potser arribarà,
perquè hi ha països
en què es contempla així.
L'entesa
que hi haurà teràpies
complementàries
en el sistema públic.
Molt bé.
Països com França,
doncs tenen inclòs
l'acupuntura
com una teràpia més.
Molt bé.
Molt bé.
Ara que fes referència
a això del temps,
tu deies que no s'eternitzi
la cura, no?
De tota manera,
també hem de tenir en compte,
crec jo,
que tot el que són
les teràpies
mesura alternativa,
mira, Felic,
complementàries.
Estàs molt acostumada, eh?
Ara, he de canviar el xip.
Les teràpies complementàries
acostumen a ser més llargues, eh?
Que les teràpies, doncs,
convencionals.
És més ràpid
prendre's un antibiòtic
que fer passar
un angustipat
a base de camomiles.
Clar.
I herbetes.
Herbetes calentes i mel.
No, però el tema és...
No, i el tema és bàsicament
pel plantejament del concepte.
És a dir,
hi hauria de haver tot aquest món
de la complementària.
Realment entenen el cos
o totes les teràpies
com un estímul pel cos
i que el cos pròpiament
ha de fer el seu procés.
Noltros,
amb la medicina convencional,
som una mica més...
No vull posar la paraula
que és just perquè no és
tampoc la paraula.
Som una mica més incisius
en el sentit que volem la immediatesa.
Llavors, la manera de procedir
no és moltes vegades
cap a la malaltia,
sinó cap al símptoma,
exclusivament.
I bueno, això ja,
pa i vaga,
ja en funciona,
a un cert punt.
Ja ens dona
un benestar.
També en un sistema social,
no sé si podria absorbir
aquesta tranquil·litat.
Aquest allargament.
Aquest allargament.
Però t'ho vull dir
perquè l'allargament té un límit,
l'ha de tenir.
I el podrem trobar
amb el diàleg
amb el professional
que tinguem davant.
D'acord?
És a dir,
una cosa és un problema crònic
que s'està mantenint
perquè no em pitjori
i això és obvi que, bueno,
la paraula mateix
el diu crònic,
el tractament pot ser també crònic.
Però hi ha qüestions que no.
I serem davant d'un bon professional
el dia que veiem
un professional
que és capaç de dir-nos
escolta,
doncs aquesta teràpia
ja no pot fer més per vostè,
jo no puc fer més
com a professional.
Ara és interessant
que funcioni
amb un altre tipus de teràpia
o de terapeuta.
Això pot ser també un ítem
a tenir en compte.
La sinceritat.
Sí.
Moltes vegades
dins l'ensegament
que ens han dit
aquesta persona
ens ho solucionarà,
doncs quan trobem algú
que és capaç de dir-nos
no, no, escolti,
és que això
no li puc fer res jo.
Vagi a tal lloc
o tal professional
que segur que li anirà millor.
A vegades ho malinterpretem, no?
Què passa amb mi?
Per què no m'ho vol fer?
No, no, no.
potser estem davant d'algú
que és capaç de ser sincer
en aquest sentit
i això ha de ser d'agrair
per part del pacient.
Doncs sí.
Perquè hi ha gent
perquè per desgràcia
doncs fan com una espècie
de processó
en aquest sentit.
Passen d'un,
passen a l'altre,
de l'altre a l'altre,
de l'altre a l'altre
i ningú els acaba donant solució.
Fins que troben.
Si tenen sort
doncs algú que sí realment
els diu les coses clares
que moltes vegades no passa.
El que jo trobo a faltar
no sé si existeix
però diria que no
és un professional
de la teràpia complementària
que vingui a ser
l'equivalent al metge de capçalera.
Vull dir algú que et derivi
i que et digui
tu necessites un massatgista
o tu necessites acupuntura
saps?
O te'n vas al massatgista
o te'n vas a l'acupuntor
i ja te'n vas directe
a cada una de les teràpies
sense que, bé,
com bonament tu penses
que et poden resoldre el problema.
Imagina't un mal d'esquena.
Un mal d'esquena
es pot solucionar
de diverses maneres.
També parlem
que en medicina convencional
hi ha un tret general,
un professional general
que és el metge
de capçalena
però també és perquè
ja és el metge
o el sistema sanitari
s'ha muntat així
que és el que és capaç
de derivar-te
a especialistes.
En el cas de les teràpies
ja entrem en el tren
que ens trobem
amb pròpies especialitats.
I que ets tu
com a pacient
sense tenir a vegades
gaire noció
qui has de decidir
cap on vas.
Clar, te pots estar
tres setmanes
fent acupuntura
i veure que no,
que potser t'hauria
d'anar millor un massatge.
Hi ha un personatge,
hi ha un professional
que s'hi apropa
i són metges
de la medicina convencional
que treballen
en la medicina natural.
També n'hi ha.
Hi ha col·legis,
em sembla que és el...
És que no ho sé
si aquí el de Tarragona
ho tenen,
però el col·legi de Barcelona
té una secció
de metges naturistes.
D'acord?
I aquests són ideals
en aquest sentit
per redistribuir
en aquest món
de les teràpies
que és tan difús,
tan divers.
Llavors,
aquests potser
serien els més ideals.
Però, clar,
no estan inclosos
com a professionals
generalistes,
sinó que el monstre
del sistema sanitari
oficial
els contempla
com una especialitat.
Són metges...
De medicina natural.
De medicina natural.
Que exerceixen
la medicina natural.
Ah.
metges convencionals,
eh?
Sí, sí, sí.
Arreglats.
Llavors, però, clar,
això ja està entès
dins del sistema
el que et dic, Núria,
com una especialitat.
En el món
de la complementària,
com que no hi ha
una urbanització...
El metge de capçalera
i que el metge de capçalera
et derivi cap a un metge
en medicina natural.
Sí.
Bé.
Ho entenem així.
Almenys hi ha algú.
Passa, passa així.
Però, clar,
com que la complementària
no està organitzada
en aquest sentit encara,
sí que hi ha associacions.
Hi havia el FENACO
i les federacions espanyoles
i catalanes
que volien una mica
congregar,
però, però...
Que, bueno,
fan la seva feineta,
l'han intentat fer,
sobretot amb això
d'aquestes regulacions
que es volen fer ara.
Però, bueno,
no formen part
de tot un sistema
com a tal.
Llavors, encara no es poden crear
aquests metges
que poden redistribuir.
Que potser la paraula
no seria metges,
perquè faran d'una altra manera
d'entendre la salut.
Doncs ja per anar acabant, Felip,
que com sempre
ens estem quedant sense temps,
vinga,
algun altre consell pràctic
per qui decideixi
utilitzar la medicina complementària
perquè sàpiga
si realment pot confiar
en el professional
que li fa o no?
És la pràctica,
també és important,
no?
És a dir,
no hi ha d'haver coses amagades,
no hi ha d'haver res amagat.
No tenim de la sensació
que estem donant d'algú
que ens amaga alguna cosa
amb la seva manera de fer-ho,
que no ens volen ensenyar
la tècnica que està fent servir
o allò que posa damunt nostre.
No, no, no, no.
Acaba sent el mateix, eh?
Acaba sent el mateix.
Hem de buscar
que en tot moment
se'ns expliqui.
No demanar explicacions,
però en tot moment
que se'ns estigui
oferint la informació
sobre el que està fent
amb el nostre cos
algú.
Acaba sent el mateix.
O sigui,
l'observació de ser
amb els graus
de sinceritat
que hi trobem.
Sinceritat no vol dir
que et diguin
el que tu vols sentir,
Nòria,
és important.
Ni que t'expliquin la vida.
Ni que t'expliquin la vida,
sinó la sinceritat
és que et diguin
les coses tal com són,
encara que a vegades
no ens agradi.
És important
això,
que tinguin la capacitat
de no amagar
res del que fan
i que tinguin la capacitat
d'explicar-nos
què ens estan fent
i com ens pot ajudar
aquella teràpia.
Home, Déu-n'hi-do,
tot i això
que són consells
una mica de sentit comú,
hem d'avisar la gent
que no vagin
tampoc
amb una mena de fòbia,
no?
Atenció que vaig a veure un...
No, no,
en tranquil·litat.
Vaig a fer-me una medicina
complementària, no?
A vegades vas
amb una mica
tots els sentits posats
de a veure si me'n puc fiar.
Sí,
pensi que hi vagin
amb una actitud receptiva
i optimista
que busquen una solució,
no busquen
trobar-se amb ningú
que els hi prengui el pèl,
d'acord?
I quan hi som davant
d'aquest professional,
doncs,
atrevim-nos a una cosa important.
Preguntar.
Felip,
doncs,
moltes gràcies.
No dona,
no dona,
ja ho sabeu.
Preguntar?
Preguntar és la clau
de ser.
Seria l'eslògona,
avui.
Sí, sí, sí,
i trobar resposta clara.
Imagina't 20 minuts
xerrant per dir això.
Pregunteu!
Sí, però és que...
No, has dit que
és molt interessant.
Però la gent
a vegades va amb por,
li fa reparo,
que no en tinguin
en aquest sentit.
I mira,
et diré una altra cosa,
tot i que la llei avanci
i entrin en vigència
la normativa aquesta
que tots els professionals
que exerceixin
la medicina complementària
han de tenir una titulació,
això passa com
amb els metges convencionals,
que volguin que tinguin
un títol,
igualment,
trobarem de tot,
lògicament.
Això és una obvietat.
Però, bueno,
aquí intentem ser optimistes,
d'acord?
Intentem que sigui un profit
per a tothom
que necessita ajuda.
Doncs, Felip,
dimarts que ve ens posarem
un altre cop a les teves mans.
Perfecte.