Torn a ser dimecres, tornem a saludar el Manel Magí i el Jordi Ximeno.
Nois, bona tarda.
Jo no sé com ens ho fem, que sempre comencem rient.
Després acabem plorant, com els oients.
No, no, no serà, per tant.
No hem plorat mai, estic molt content.
Potser el més interessant del programa és el que no se sent.
Jo vaig a guardar amb pífies, vaig a guardar amb pífies i, i tant, un dia farem el millor, de very best.
Benvinguts al No en Vinguis amb Històries, el magasin de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No en Vinguis amb Històries, aquesta setmana...
Aquesta setmana comencem amb les efemèrides, com és habitual al No en Vinguis amb Històries,
en les quals les protagonistes són les dones i els marins nord-americans.
El nostre monogràfic anirà sobre les sordes monacals, la nostra història sobre el pintor Francesc Jiménez
i les curiositats sobre la croada dels nens.
Per finalitzar, a més a més de notícies, agenda, etcètera, etcètera,
doncs el llibre La Inquisició de John Edwards.
Més d'una vegada crec que hem parlat del que seria la lluita de les dones
per aconseguir drets durant bona part del segle XIX i del segle XX.
Tal dia com avui, la Càmera de Comuns del Regne Norit aprovava el dret a votar de les dones.
I justament perquè ja hem parlat tant d'aquest tema,
volem fer incís sobre tot el contrari, o com a mínim,
sobre com hi va haver tota una sèrie de mobilització antisufragista entre homes i dones.
Bé, el cas britànic és el millor exemple de mobilització antisufragista entre homes i dones, com diies.
El novembre d'aquell 1908 es va fundar a Londres la Lliga Nacional de Dones Antisufragi.
Cal que ho digui en anglès?
No cal.
Women's National Antisufragi League.
Està mal.
Increïble.
Les líders de la Lliga Antisufragi insistien en que la gran majoria de les dones britàniques
no estaven interessades en aconseguir el dret de vot
i advertien contra el perill que un petit grup de dones organitzades
obliguessin al govern a canviar el sistema electoral.
Un bon exemple de la mentalitat d'estes dones el podem veure en les manifestacions
de Lady Musgrave, presidenta de la secció Dis-Greenstead de la Lliga Antisufragi,
en un mítin de l'any 1911 recollit en un periòdic.
Afirmó estar completamente en contra de la extensión del derecho de voto a las mujeres,
ya que pensaban no solo no traería ningún bien a su sexo, sino que por el contrario
haría mucho mal.
Citando las palabras de Lady Jersey, afirmó
No pongáis sobre nosotras esta carga adicional.
Las mujeres, en su opinión, no eran iguales a los hombres, ni en resistencia ni en energía
nerviosa, incluso en su conjunto tampoco en inteligencia.
Quines coses que em feu llegir, eh?
És una opinió.
Més efemèrides, el 1973, el darrer marín nord-americà abandona Vietnam.
La guerra del Vietnam va ser probablement el conflicte més sagnant i persistent de la Guerra Freda,
un conflicte que també és hereu del procés de descolonització produït a Àsia després de la Segona Guerra Mundial.
Els Estats Units van substituir França en el mapa d'operacions a partir de l'any 1954,
ja que no estaven disposats a tolerar el règim comunista de Ho Chi Minh.
Una guerra que a partir de 1964 va entrar en una espiral de violència amb bombardejos massius,
guerra química i dislocació de la societat vietnamita.
L'any 68 hi havia més de mig milió de soldats nord-americans al Vietnam
que no van poder fer res contra la guerrilla vietnamita,
alhora que als mateixos Estats Units creixia el moviment d'oposició a la guerra.
Així, la Conferència sobre el Vietnam a París, celebrada el 1973,
va aprovar la fi de la intervenció militar nord-americana
i tal dia com avui, del mateix any, és a dir, de 1973,
el darrer marí nord-americà abandonava Vietnam.
Més tard, un parell d'anys més tard, el 1975,
els revolucionaris vietnamites entraven a la ciutat de Saigón.
No em vinguis amb històries, el monogràfic.
I avui no m'heu donat papers, jo no sé de què parlem al monogràfic.
No ho he dit jo a l'índex del programa.
Un pintor, no?
Parlem d'hordes, no, hordes monacals.
Després parlarem del pintor.
Ah, perdona, perdona.
Hordes monacals.
Del naixement del monacat, o sigui,
de la gent que es decideix a entregar la seva vida a la religió o a Déu
i s'aparta de la societat.
Això que avui en dia ja no té massa adeptes va néixer...
Però n'hi ha, eh?
Encara n'hi ha, no?
N'hi ha, i escolten el nom vinguis amb històries, a més a més.
Sí, però estadísticament és veritat que sembla que no hi ha...
Sí.
Doncs bé, veureu que avui explicarem unes quantes coses curioses,
si més no, sobre el tema.
Trobem dos corrents principals dintre del monacisme,
paraula que ve de, per cert del terme grec, monos, que significa sol.
Per una part està el xenotivisme, o el que és el mateix, la vida en comunitat.
I també, per l'altra part, l'eremitisme o anacoretisme.
Els anacoretes són els que viuen sols, se decideixen a retirar-se sols.
i que apareix, per primera vegada, al segle III de la nostra era.
On apareix?
Apareix als deserts d'Egipte,
quan una sèrie de gent, com l'exemple famós Sant Antoni,
decideixen anar a viure la seva vida al desert.
Però estem parlant que sempre el motiu és un motiu místico-religiós?
Sí.
Sí, sempre.
Sembla que sí.
Hi ha un moment donat que, pel que sigui, decideixen abandonar la societat,
per allunyar-se dels pecats, etcètera, tot i que...
No són motius socials.
Bé, tampoc no sabem exactament les causes de cadascun, però bé.
Hi ha una...
Bé, però hi ha altres són religioses.
Se fa cada pregunta, l'Anòria.
Sí, et fica amb uns aprietos, com tu dius.
Doncs bé, aquesta gent se'n va al desert i allí comencen aquestes experiències, no?
Aquestes primeres formes monacals, però, van evolucionar progressivament
cap a certes formes de comunitat.
Molts d'aquestes primers eremites s'ajuntaven per resar
o per intercanviar consells.
I ha que dir que es van donar algunes formes molt curioses, eh?
Com, per exemple, el cas del Simeó, l'Estelita,
cap allà al segle V,
que és un home que un dia va decidir pujar-se dalt d'una columna
i va viure 40 anys.
A dalt d'una columna?
A dalt d'una columna.
I de què menjava?
Bé, la gent li portava a menjar,
li devien tirar cohetes o el que fos.
I ell estava allí vivint sol, dalt de la columna.
Casos així van anar a haver diversos.
A més, tenim molta acceptació entre la gent, no?
Es consideraven uns, eren uns sonats, però bé,
es consideraven com uns, sí, privilegiats,
com uns, estaven molt propers a Déu, com uns il·luminats
i tenien molta acceptació.
Bé, com dia, molts d'aquestes primers eremites
s'ajuntaven per resar o per intercanviar consells.
Això era a Orient, a la part més d'Egit, de Síria.
A Occident, en canvi, va predominar ja des del principi
la tendència comunitària senovítica,
o sigui, gent que es retirava però formant una comunitat.
Com hem dit, estos primers casos de monaquisme
los trobem a la zona d'Egipte al segle III
i a finals del segle IV
l'experiència, esta experiència religiosa,
se traspassa a la ciutat de Roma.
Sobretot gràcies a personatges com Geroni, com Sant Geroni.
I és curiós perquè, entre les primeres comunitats monàstiques,
les dones de l'alta aristocràcia romana
van tenir un paper destacat,
fins al punt que moltes dames d'alta alcúrnia
van fundar el que podríem anomenar monestirs domèstics
al voltant de les seues majestuoses d'homus.
Eren dones que devien tindre, potser,
penediment de tantes riqueses que tenien
i es dedicaven a fundar a casa seva comunitats
de dones, normalment, que se retiraven de la vida mundana.
Curiós, no?
Este primer monaquisme nobiliari, com podríem anomenar,
va tenir poc èxit, però, fora de Roma,
segurament degut al seu caràcter elitista i individual.
Ja durant el segle V es va donar un moviment més organitzat
i amb el suport de l'Església
i que pretenia difondre per tota Europa esta tradició oriental.
Així, especialment, a Itàlia i també a Espanya
es van succeir els intents de crear un monacat
i unes regles per posar-lo en pràctica.
Però ningú ho va aconseguir d'una manera perdurable
fins que va aparèixer el senyor Benet de Núrcia.
Aquest és Sant Benet.
Sant Benet, per als amics.
D'este bon home en sabem poques coses.
Ens hem de refiar de les dades biogràfiques,
que, per cert, són molt confosses i a vegades contradictòries,
que ens proporciona Gregori Magne els seus diàlegs.
Sembla ser que Benet va retirar-se tres anys com a eremita,
o sigui, viure sol,
després dels quals es va integrar en una comunitat.
Però no va dir que caure molt entre els seus companys,
ja que el van intentar enverinar.
Normal, perquè segur que els altres pobres
estaven molt emprenyats per l'extrem rigor
que els pretenia imposar.
I van dir, en això el hem de pelar,
si no, ens faran anar aquí malament.
Ja és xungo, eh?,
que te vagis en una comunitat tancada
i vulguis allò fer de...
Sí, segur que devia ser una mica...
Manaire.
Manaire, o sigui, el borde, no?
Va arribar a este.
Sant Benet, eh?
Sant Benet.
Però l'home no es va desanimar,
perquè l'intent només se va quedar en allò,
i el Benet va acabar fundant diversos monestirs,
entre ells Monte Cassino,
al centre d'Itàlia,
ho sona, Monte Cassino?
Sí, que sona.
El va fundar cap a l'any 530.
I va ser precisament per a este monestir,
per a Monte Cassino,
que segons semblava ser la seva primera fundació,
que va escriure,
segons les seues pròpies paraules,
una petita regla per a principians,
on volia adaptar el model
d'aquells primers eremites del desert,
del segle III,
als seus temps.
veiem un petit fragment
de la regla que va escriure Benet,
exactament el capítol sisè,
i que ens parla del silenci.
Hagamos lo que dice el profeta.
Yo dije,
guardaré mis caminos para no pecar con mi lengua.
Puse un freno a mi boca,
enmudecí, me humillé,
y me abstuve de hablar aún cosas buenas.
El profeta nos muestra aquí
que si a veces se deben omitir
hasta conversaciones buenas por amor al silencio,
con quanta mayor razón
se deben evitar las palabras malas
por la pena del pecado.
Por tanto,
dada la importancia del silencio,
rara vez se dé permiso
a los discípulos perfectos
para hablar aún de cosas buenas,
santas y edificantes,
porque está escrito.
Si hablas mucho,
no evitarás el pecado.
Y en otra parte,
la muerte y la vida
están en poder de la lengua,
pues hablar y enseñar
le corresponde al maestro,
pero callar y escuchar
le toca al discípulo.
Por eso,
cuando haya que pedir algo al superior,
pídase con toda humildad
y respetuosa sumisión.
en cuanto a las bromas,
las palabras ociosas
y todo lo que haga reír,
lo condenamos a una eterna clausura
en todo lugar.
y no permitimos
que el discípulo
abra su boca
para tales expresiones.
No cau bé.
Sant Benet no cau bé.
Enteneu,
perquè el van intentar liquidar.
Si entraixen en una aula d'esso,
se'l menjaven.
Possiblement,
però, bueno,
no aniria mal, no?
No, no aniria gens malament,
però se'l menjaven.
Esta regla de Benet
tenia,
a part d'un pròleg,
73 capítols,
hem llegit un.
Només la regla del silenci.
Ah, no,
la regla en total, eh?
Aquest és el capítol 6è,
que parla del silenci.
73 capítols
amb un lema central
que era el famós
hora et labora,
que podem traduir
com a resa i treballa.
A més,
se parlava sobre l'oració,
el recolliment,
el treball,
la litúrgia,
la justícia,
l'administració,
la conducta moral.
O sigui,
regia tota la vida
de les persones.
Tots els aspectes
de la vida quotidian.
De les persones,
tant a nivell individual
com de la comunitat,
perquè no hi hagués
problemes.
Ja heu vist
que era bastant dur.
No es podien fer bromes.
Paral·lelament,
també a Espanya
es van donar
alguns intents similars,
com és el cas
de la regla
de Sant Isidre
de Sevilla,
però que no van tenir
tant d'èxit
i sobretot
tanta continuïtat
com va tenir
aquesta regla.
No obstant,
l'impuls
que va donar
tota aquesta legislació,
podríem dir,
que va escriure
el senyor Benet,
la invasió d'Itàlia
per part del poble
dels Longobars
va frenar bruscament
l'expansió
del monaquisme
durant gairebé
un segle.
No serà fins a mitjans
del segle VII
quan aquest poble bàrbar
es va convertir
al cristianisme
i el monaquisme
va tornar
a vores
fortament impulsat
i a principis
del segle VIII
a Itàlia
es van multiplicar
les fundacions
de nous monestirs
molts cops
a llocs estratègics
i amb la funció
de controlar
el territori.
Per tant,
els Longobars
van ser
els primers
a utilitzar
les rets
de monestirs
per reforçar
el control
sobre el territori
que ells
sobre què
dominaven.
Més que centres
d'oració
i peregrinació
A part,
tenien altra funció
també.
Durant aquell segle VIII
els Longobars
que precisament
d'aquí ve la paraula
Lombardia
si no m'equivoco
la regió de la Lombardia
ve d'este poble
dels Longobars
van ser desplaçats
pels francs
però la tradició monàstica
no es va interrompre
al contrari
els francs
van consolidar
encara més
este sistema monacal
per establir
un estricte control
sobre el territori
però amb
canvi de full
en aquest cas
jo voldria dir
mentre busqueu els fulls
que els francs
són els que donen
nom a França
per si no ho veu pillat
doncs d'aquí ve
és que moltes vegades
hi ha
la impremta
d'estos pobles bàrbars
a vegades sembla
que no va ser tan forta
però efectivament
França
Longobars
Lombardia
Déu-n'hi-do
i també eren coneguts
com a francs
tots els
per als àrabes
tots els cristians
que anaven a envair
terra santa
en plena creuada
eren els frani
o els francs
igual que a Cuba
m'ho diuen
els d'aquí gallegos
sí gallegos
en fi
arribem al segle IX
i hi ha una
una crisi
ja que l'existència
de tots aquests
monestirs
que s'havien anat
establint
des del segle VI
i que era prou forta
s'elaborava
no interrompuda
però sí
greument pertorbada
especialment
a l'Europa meridional
per les incursions
dels húngars
i dels serraïns
aquesta situació
d'insiguretat
va situar
les abadies
en una posició
de debilitat
que va ser aprofitada
pels senyors locals
per controlar-les
reduint la seva
llibertat interna
i la seva autonomia exterior
al llarg del segle XI
els desordres
provocats
per aquestes invasions
les expoliacions
com hem dit
de la petita aristocràcia local
i també
el relaxament notori
de la regla
del senyor Benet
o sigui
van començar
a viure
millor
va fer imprescindible
la reorganització
dels monestirs
i la seva reforma
aquest esperit reformador
es va posar en marxa
a l'abadia francesa
de Cluny
que es va fundar
l'any 1910
i que depenia
directament del papat
al llarg del segle XI
i XI
imposarà la reforma
però només
limitada
al vell monaquisme
benedictí
però aquest impuls
que es va iniciar
amb la reforma
de Cluny
va donar lloc
a l'aparició
de nous i originals
tipus de monacat
proposant
experiències variades
i plenes
de creativitat
en quin segle estem
Manel?
estem al segle
XI
sobretot
que és quan
veient que la cosa
s'estava
robillant
una mica
deteriorant
decidixen
adaptar-se
adaptar-ho
i netejar-ho
tornar a l'essència
del venet
però
apareixeran
moltes noves
propostes
per retirar-se
podríem dir-ho
al monasteri
a una comunitat
i en aquest camí
de segle
segurament
també haurien
de tenir
importància
les idees
de l'apocalipsi
de l'any 1000
del final
sí
que va virar
un rebombori
molt fort
perquè pensàvem
que l'any 1000
s'acabava
aquest relaxament
de la regla
també
potser sí
s'aprofava
la fi del món
però bé
ràpidament
segle X
segle XI
la cosa
s'intenta reconduir
200 segles
ràpidament
vinga
ràpidament
200 segles
tots pretenien
recuperar
o retornar
a l'esperit
original
de la regla
de Sant Benet
però
els resultats
que van aparèixer
van ser molt
diferents
entre si
uns donaven
més importància
a la contemplació
solitària
altres
a l'horació
comuna
altres
als treballs
agrícoles
o a l'estudi
o còpia de manuscrits
etc
en la majoria de casos
van ser personatges
carismàtics
els que van originar
aquestes noves formes
de monacat
personatges com
Sant Romual
de Ràvena
que va fundar
el segle XI
l'ordre dels
camaldolencs
o Sant Bru
de Colònia
que va fundar
els cartoixans
recordeu que aquí
tenim Escaladell
o Sant Robert
fundador
l'any 1098
de l'ordre
del Xíster
i la diferència
m'estàs dient
la diferència
entre totes
aquestes ordres
és el que
consideraran
prioritari
sí
hi havia
matisos
diferents
tot i que
tots
se remuntaven
o volien remuntar
la regla
original
de Benet
un dia
ja que ens cau
de prop
podríem parlar
de cartoixans
i de l'ordre
del Xíster
sí
quan vulgués
però això
segurament
ja és una altra
història
no en vinguis
amb històries
curiositats
i seguim
en plena
edat mitjana
i en concret
l'any 1212
ja que a prop
de 40.000 nens
i nenes alemans
plens de fervor
religiós i combatiu
de les Croades
van abandonar
les seves llars
per a
guiats per un nen
anomenat Nicolau
creuar els Alps
i dirigir-se
a Gènova
via Roma
a França
es van reunir
es van unir
30.000 nens més
dirigint-se cap a
Marsella
en un fet històric
que els historiadors
han anomenat
com la Croada
dels Nens
com és lògic
durant el viatge
van morir molts
i moltes
i els líders
dels supervivents
es van trobar
amb el papa
Innocenci III
que els hi pregar
que tornessin
a casa seva
que la guerra
no era cosa
de nens
la gran majoria
va desordre
va desobeir
el Consell Papal
i van embarcar
a Marsella i Gènova
amb destí cap al nord d'Àfrica
on sorprenentment
van ser venuts
com a esclaus
No en vinguis
amb històries
La nostra història
Que trist, no?
Tant de idealisme
i al final
venuts com a esclaus
M'agrada la resposta
de papa
la guerra no és cosa
de nens
ho torneu a casa
Si tornem a casa
si no ho farem
pam-pam-hi
En fi
avui a La nostra història
me permeteu
una llicència
oi que sí?
Bé
Jo
millor no
Jo volia parlar
del seguici popular
de Tarragona
que li agrada molt a Jordi
però
he considerat
oportú
avui ampliar el camp
més enllà de la nostra ciutat
i parlar
d'un pintor
de la meva ciutat
de Tortosa
un pintor
malauradament
fins al dia d'avui
injustament oblidat
Se tracta de Francesc Jimeno
Un artista singular
Sí
Dos pincelladetes
només
perquè ara sembla ser
La veixa de les dos pincelladetes
tractant-se d'un pintor
Molt bé, Manel
Ai, no?
Veus?
Molt bé, molt bé
M'ha sortit, eh?
Vol dir espontàni
No estava preparat
En fi
Sembla ser que ara
s'estan fent
tota una sèrie d'activitats
per recuperar
la figura
de Francesc Jimeno
que va néixer Tortosa
l'any 1858
i va morir a Barcelona
l'any 1927
Més que la figura
l'obra
Figura i l'obra
no es diu així?
Home, potser
ell també és interessant
era interessant com a persona
Home, ara està mort
però
Sí, també era interessant
com a persona
Veus?
Era un tio
que donava moltes voltes
al cocos
Aquest home
com li va passar
amb molts pintors
durant la vida
no va ser
pràcticament
gent reconegut
al final de la seva obra
una mica
però molt poc
i com no passa
potser amb tants pintors
que són reconeguts
després de la seva mort
ell encara no m'ha estat
fins al dia d'avui
pràcticament
Jimena va ser un pintor
que practicava
un realisme natural
en una Catalunya
de finals del segle XIX
i principis del XX
on triomfava
el modernisme
o sigui
altres tendències artístiques
la burguesia
de l'època
no li interessava
l'obra que pintava
o sigui que
no es podia guanyar la vida
dibuixant
pintant
se tenia que dedicar
a altres coses
va ser pintor
de parets
decorador
i quan tenia
un ratell lliure
com a hobby
pintava
i pintava les coses
que tenia més properes
se pintava molt a ell mateix
té uns autorretrates
que són magnífics
i també la seva filla
la seva dona
les coses més quotidianes
parlant una miqueta
de la seva vida
l'any 1884
va anar a Madrid
on va ingressar
a l'escola
del paisatgista belga
Carlos de Jaes
ahir va estar 3 anys
on va consolidar
el seu llenguatge realista
i va estudiar
les obres
del Museu del Prado
especialment
la de Velasquez
l'any 87
va tornar a Barcelona
i es va casar
amb Caterina Massagué
però com dic
les dificultats
que va passar
tota la vida
econòmiques
van fer que no es pogués
dedicar plenament
més que els últims anys
ja de la seva vida
a pintar
és que estava fent
un estil
que no estava de moda
un estil
fins i tot retro
sí una mica retro
però molt propi
que no estava
dintre cap corrent
del que triomfava
era una mica
que anava molt
per lliure
i això va ser
va fer que
bueno
este
este rebuig
tant de crítics
com del públic
lo van transformar
en un home
molt tancat
molt solitari
que
allò que dèiem abans
una anacoreta
sí
és una anacoreta
de l'art
podríem dir
un home que
sembla que si
se'l reconeix
a partir d'ara
al final
haurà acabat triomfant
però han passat
ja quasi 180 anys
de la seva mort
i de moment
no ha estat així
injustament
l'any 1915
després d'una exposició
a la sala
del Mou a Barcelona
sí que
va ser
va rebre
un primer reconeixement
per part de la crítica
ell va morir
com hem dit
l'any 27
o sigui que
els últims 10 anys
de la vida
li van fer
alguna exposició
per exemple
l'any 25
a la sala Parés
i va haver-hi
un cert reconeixement
però va morir
l'any 27
i va tornar a caure
en l'oblit
i ara se li està fent
al Museu Nacional
d'Art de Catalunya
ja n'havien comentat
en altres programes
una exposició
de la seva vida
és una exposició
com dic
al Palau Nacional
al Museu Nacional
d'Art de Catalunya
a Barcelona
i que es pot visitar
fins al 21 de maig
de l'any 2006
porta per títol
Francesc Jimeno
un artista mal dit
com dic
el MNAC
paral·lelament
també s'ha presentat
un llibre
titulat
Francesc Jimeno
Passió i llibertat
de l'historiador
de l'art
Francesc Miralles
publicat
per la Diputació de Tarragona
Museu d'Art Modern
Museu d'Art Modern
també de Tarragona
i Viena Edicions
on se'l cataloga
per cert com un
dels millors
autorretratistes
de la història
de l'art
Déu-n'hi-do
i també
si teniu
molta pressa
avui dimecres
si teniu
un cotxe a mà
i voleu anar-hi
avui dimecres
a les 8
a Tortosa
es fa una conferència
també titulada
Francesc Jimeno
la modernitat
d'un pintor marginal
a càrrec
de Jordi Carbonell
que és un dels
és professor
de la Rovira i Virgili
professor d'història de l'art
i que és un dels
que més coneix
a Jimeno
ja que va fer
la tessis doctoral
sobre aquest pintor
i en concret
a quin lloc
a Tortosa
a Tortosa
als Reals Col·legis
de Sant Domènec
Notícies
i seguim
a la ciutat de Barcelona
dos exposicions
interessants
primer
L'imperi oblidat
al món
de l'antiga Pèrsia
una exposició
que s'organitza
al voltant
sobre l'art
de l'imperi persa
a Camenida
és a dir
entre els 550
i 331
abans de Crist
això
el queixa fòrum
i una exposició
que està oberta
doncs
si no m'equivoco
i no
doncs
tu ho saps
t'equivoques
segur que t'equivoques
crec que
encara tenim un parell de mesos
ara no recordo ben bé
sí la dels perses
crec que està
el mes de maig
el mes de maig
o juny
és possible
quina informació
increïble
també a Barcelona
Museu Marítim de Barcelona
fins al 10 d'octubre
un viatge a través
de la història
de la pirateria
amb el títol
ja ho hem dit tot
qui estigui interessat
amb el món dels pirates
que s'apropi al Museu Marítim de Barcelona
per veure aquesta exposició
de la qual ja et parlarem
passada Setmana Santa
perquè és una de les cites
que tenim
per aquestes dates
i també
si et sembla
Jordi
sí
em sembla bé
però divendres
a 31 de març
este propi divendres
a les 6 de la tarda
fas alguna cosa
sí
vale
així no et digues res
bueno
qui vulgui anar a la presentació
d'un llibre curiós
que tindrà lloc
a la llibreria
de la Rambla
divendres
a les 6 de la tarda
és el llibre
Operación Hagen
és una novel·la
però ambientada
de la Segona Guerra Mundial
sobre el projecte nuclear
dels nazis
especula que hagués pogut
passar si els nazis
hagués arribat
a desenvolupar
l'arma nuclear
la presentació
és a les 6 de la tarda
una miqueta abans
cap un quart de 6
tindrem l'autor
aquí al programa
farem 4 preguntetes
per saber més o menys
d'aquest novel·la
i exposicions interessants
a Tarragona
ens desplacem
fins a la Fundació La Caixa
Max Ernst
invisible a primera vista
fins al 17 d'abril
també
una altra fundació
però en aquest cas
Caixa de Tarragona
Informalisme a Tarragona
1957-1967
fins al 28 de maig
i per finalitzar
entre totes les que hi ha
però les que destaquem
la cultura visual
en temps de la República
a les comarques de Tarragona
fins al 18 d'abril
al Paraninf
del rectorat de la URB
i a la recta final del programa
et recomanem
el següent llibre
vinga va
com s'hi diu aquest llibre?
La Inquisició
Qui l'ha escrit?
John Edwards
Qui l'ha publicat?
Crítica
Quantes pàgines va escriure
l'autor?
209
I quin preu té?
18 euros
Els estudis sobre la història
de la Inquisició
han avançat
en les darreres dècades
trencant mites
i alhora
reafirmant la terrible veritat
d'unes persecucions
que van portar
a 2.000 persones
a la foguera
a més de sotmetre
moltes més a tortures
com si es tractés
d'aguantar
anem-ho gairebé
la Inquisició
de l'inquisició
de l'hispanista
investigador
d'Oxford
John Edwards
és una bona obra
on es realitza
un apropament
i una nova revisió
del tema
una obra
per a tots els públics
i que a més
convida a ser llegida
gràcies a la notable edició
que ha fet
l'editorial
dins de la col·lecció
Tiempo d'Història
El rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
Ens veiem la propera setmana
a
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
I el proper
No em vinguis amb històries
No, home, no
A veure, tornem a repetir
I el proper
No em vinguis amb històries
Doncs tindrem
La batalla de Maipú
També parlarem
de Johnny Beishmuller
Sabeu qui és?
O qui era?
Tarzan
Home, no ho diguis
Mare de Déu
També parlarem
sobre la bomba atòmica
Curiosament
el monogràfic
anava sobre la bomba atòmica
i moltes altres històries
Amb més històries
torneu la setmana que ve
Manel Jordi
Gràcies
Adéu-siau
Gràcies