.
En diuen dels dimarts, bé, ho diuen que en castellà, que sortirà millor.
Los martes ni te cases ni te embarques,
però nosaltres sí que ens casem d'alguna manera
i també ens embarquem, com sempre, en el cinema.
Al Centre Cultural del Pallol, que m'hem recordat,
Andrés, bona tarda.
Bona tarda.
A les 6 de la tarda, entrada totalment gratuïta.
S'ha de repetir que el Centre Cultural del Pallol
és l'antiga audiència.
Això.
El que ens hem d'anar acostumant a dir, el Centre Cultural del Pallol.
Per no acabar de liar-la, no?
Exacte.
I no marxar en un altre lloc.
Estem fent el cicle musical i avui toca Xanadú, una magnífica...
Espera, que te la poso.
Espera, espera.
Ai, que m'he recordat.
Mira que vam comentar que posaríem,
si podria ser la banda sonora de totes les pel·lícules que posem, eh?
Doncs és una pel·lícula de l'Olivia Newton-John,
Gene Kelly, Michelle Beck i James Sloan,
dirigida per Robert Grinswald.
És una pel·lícula de fantasia musical,
pràcticament és l'última que va fer Gene Kelly,
un home ja bastant grandet aquí amb aquesta pel·lícula,
però que es deixa veure bastant bé.
No és una de les grans produccions,
però és una pel·lícula que val la pena veure-la.
Home, també hem de recordar que la banda sonora,
gran part de la banda sonora va a càrrec de la ELO,
de l'Electric Light d'orquestra i que, déu-n'hi-do,
la música d'ells incomparable, com sempre, eh?
I la música del cancant...
Ah, bueno, que vols posar...
Home, posem una miqueta, no?
Va, vingués.
Coltem Xanadú.
Xanadú, Xanadú.
Aquesta desa, no? Olivia Newton-John, que baixa a la terra.
Aquest és el tema principal de la pel·lícula.
El que deus vingui a vosaltres mateixos, què és el que passa?
Segur que l'heu vist més d'una vegada.
Però, clar, no és el mateix veure-la al cinema, eh?
Esclar, canvia molt.
Canvia molt.
No, moltíssim.
Bon amplificació.
Aquesta tarda, dintre d'un ratet...
Oi, Andrés, que jo no podré anar. Quina ràbia, eh?
Ja te l'explicaré demà.
No, va, va, sí.
A més, tu poses la música i ja està.
Jo m'imagino allà la Lídia d'Antujona amb els seus patins,
i patinant cap amunt i patinant cap avall.
Però anem a la nostra, amb el Can Can.
Anem a la nostra, vam començar a parlar de la pel·lícula Can Can.
Sí, vinga, anem.
Sí, ja estàvem explicant l'argument,
i resulta que entre advocats i la directora,
bueno, la mestressa d'un local que es fa al Can Can,
música i valls prohibits en aquella època a França,
doncs estàvem dient que Simón va visitar François per fer-li un tracte.
Si ell li deixa com a presta 15.000 francs
per fer un homenatge als artistes de la seva companyia,
ella li cedeix com garantia el títol de propietat del cafè.
Ell li diu que sí, que ho accepta,
i la nit del ball, al presentar una altra vegada al Can Can,
arriba a la policia i aquesta vegada no agafa solament a les ballarines,
sinó que també agafa a François,
ja que tècnicament ara ell és el propietari.
Ja.
Exacte.
Durant el judici, François convenç a Simón
que està enamorat d'ella,
i Simón ja no presenta testimoni, o sigui, contra ell.
Més tard, Pol li fa una suggerència
per comprovar si efectivament el ball al Can Can
és immoral o no.
Llavors, el tribunal es trasllada al cafè.
Allà és presentat el ball
i la presidenta de la Lliga contra els balls suïc
admet que no, que no és immoral.
Simón i François s'ajunten fora del cafè,
es fan un petó i allà fan la promesa de casar-se.
Ai, que bonic.
Això és l'argument de la pel·lícula.
Sí.
Llavors tenim aquí, hem de parlar del director,
que aquest home va ser un gran director, Walter Lang,
un home que va viure de 1896 a 1972.
Aquest home, que va ser pintor i actor de teatre,
es va instal·lar a Hollywood cap a l'any 1925
i al principi feia tasques amb el camp de la producció.
Era un artesà eficaç i inclús, com diria jo,
amb una miqueta de brillantor.
O sigui, començava a destacar en aquest aspecte.
Walter Lang va dirigir el famós film
Niñera moderna, l'any 1948,
que va tindre un èxit tremendo,
una del Winston Blythe, no recordo com es diu,
que va fer Creemos en el amor i va fer moltes pel·lícules més.
És un home que fa de niñera,
per això es diu niñera moderna,
que després ja s'han fet pel·lícules també d'homes
que fan de niñeres i de guarda-bebés i coses d'aquestes.
Va ser una comèdia amable i divertida
i va agafar un extraordinari èxit gràcies al personatge de Mr. Belvedere,
que el feia, ara me'n recordo,
el feia Clifton Buif, un home prim, alt,
un aspecte senyorial, primet,
i aquí ell era un majordom que ho sabia tot.
I ho controlava tot.
Sí, i aquest home que va morir l'any 1966
va deixar amb aquesta pel·lícula
una antològica creació fantàstica.
Mr. Belvedere era conegut per tothom
d'aquella de l'època, sobretot.
El propi director Walter Lang
es va encarregar de dirigir una segona part
d'aquesta pel·lícula de niñera moderna
que es va titular Trece por docena.
Això ja va ser l'any 1950.
També va ser l'autor d'una altra bona comèdia
que es deia Su otra esposa,
lògicament amb una parella de molt de moda,
que va ser Spencer Trece i Katherine Hepburn.
Déu-n'hi-do.
Exacte.
I Walter Lang es va començar a dedicar
al cine musical amb títols com
Se necessiten maridos,
que va actuar Alice Faye i Carmen Miranda.
Una altra pel·lícula també,
Llama i més senyora, de 1953,
amb Etel Merman, Donal O'Connor,
aquell magnífic còmic que surt
cantant de Bajo la lluvia,
que és el que canta,
el que és l'amic del Gene Kelly.
Ah, sí, sí, sí.
I Vera Ellen,
també una altra bona cantant i ballarina.
Després vam fer una altra,
Luces de Candilejas,
amb Etel Merman
i la magnífica Marilyn Monroe,
també una altra vegada Donal O'Connor
i Mitch Gainor.
Després ja va fer també aquest director,
Walter Lang,
una gran creació,
El rei i jo,
amb Jules Briner,
Deborah Kerr
i Rita Moreno.
Preciós, aquesta pel·lícula, eh?
Rita Moreno és la que fa
Wetsai Story,
que fa la germana
del portor de Queño.
Sí, sí,
d'un dels protagonistes de la pel·lícula.
I, finalment, aquesta de Can Can,
que és la que estem mencionant avui.
I sí, sí,
és que l'Andrés m'acaba de dir,
anem a la música?
Però jo, amb senyes,
ho he pogut sentir pel cop del micròfon, eh?
No, no, no, no,
no sé, al final ja em despisto,
ja no sé si ens hi he de posar música,
perquè jo explicaria i explicaria...
Doncs fem una cosa,
ara, aquesta tensió d'explicar i explicar,
guarda-la que demà hem de continuar, eh?
Molt bé, doncs mira,
ara escoltem un altre tema
de la pel·lícula Can Can,
també de la banda sonora,
Hits Hallreich with me.
Doncs fins demà, Andrés.
Sí, Déu vol.
It's the wrong time
And the wrong place
Though your face is charming
It's the wrong face
It's not her face
But such a charming face
That it's all right with me
It's the wrong song
In the wrong style
Though your smile is lovely
It's the wrong smile
It's not her smile
But such a lovely smile
That it's all right
That it's all right with me
You can't know how happy
I am that we met
I'm strangely attracted to you
There's someone I'm trying
So hard to forget
Don't you want to forget
Someone too
It's the wrong game
With wrong chips
Though your lips
Are tempting
They're the wrong lips
They're not whole lips
But there's such tempting lips
That if some night
You're free
Dear, it's all right
Yes, it's all right
Yes, it's all right
Yes, it's all right
With me
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!