El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ai, avi, que et porto avui un despiste, seria això, eh?
Vai despistada, no m'accentro, no m'accentro.
No sé si és que tinc el cap a la festa, festa,
jo que dius, anem a festa, anem a la festa, que no m'accentro.
No, mira, saps què passa?
Que potser tu estàs buscant un vestit, la marda exòtic,
la marda d'això...
No, senzillet, no, tampoc, no sóc...
I quan dic això, sempre ho dic,
perquè ara hi ha la preocupació d'aquell vestit que...
Deixa'm dir una coseta, perdoni, m'avi.
Des d'aquí una salutació a totes les comparses
que s'acaban de bòlit, per no dir d'una altra cosa,
que perd el seu nom quan acaba l'esquena, eh?
I que ara mateix estan tots enfeinadíssims
i que ens van dir que s'estaven escoltant
i que aprofitaven les tardes per estar amb l'avi Ramon i nosaltres aquí.
Doncs demà, si de cas, ja parlarem més dintre la història
del Carnaval de Tarragona,
que s'ho mereix.
Ara em fa gràcia perquè estem recordant coses
i sembla estrany perquè a vegades és com el menjar.
A vegades abans el menjar ho feien un plat de fesols
i ara no han de ser preparats amb llet, han de ser...
O sigui, que els menjars s'han canviat.
Doncs llavors la gent, simplement, amb un llençol,
amb un llençol ja sortien al carrer disfressats i amb un escombre.
I era un fantasma.
I d'això.
Ara, el que d'avui hi havia bastant de mala, mala d'això de vegades.
Per què?
Perquè a vegades portaven algun líquid i passaven pel costat i el tiraven.
I et tacaven.
Deien, avui no saps qui soc, però demà te'n recordaràs de mi.
No, no, i ara...
No, ara no, en aquell moment, no, res.
Perquè ens undemà sortia l'ataca.
No, et cogo amb la...
Llavors te'n recordaves de...
Però sí que era mala llet, avi.
Per això, el tirar-t'ho.
Ostres.
És com ara que et mullen, no?
Quan passen i et mullen...
Però llavors venia aquest...
Vull dir que hi havia sempre coses d'aquestes que d'això.
I et dic, llavors era divertit,
però la gent cridaven pel carrer,
doncs feien broma amb les altres,
s'adromtaven així com ara, gràcies a Déu,
aquí a Tarragona, gràcies a Déu,
perquè és un costum de dir-ho, no?
Surt unes comparses que poden competir
amb caràries, que ho he vist, no?
I amb Brasil.
I depèn del sector de Brasil.
Sí, sí.
Hi ha d'aquí que poden competir amb d'aixòs
i no cal dir de Barcelona.
A més, amb la coreografia,
amb la forma de vestir,
amb el cuidado que tenen.
Però és que ara també hi ha una cosa,
que es poden permetre el luxe
d'anar a una acadèmia,
gent que els pot ensenyar,
gent que llavors no,
llavors la feinyada era una escombra
que era el més barat i un d'ençol,
ja sorties,
s'entén al carrer.
Ara, després ja parlarem de les sales...
Després de les comparses i de les coses en general.
I la gent vestia.
Després també era curiós,
perquè, per exemple,
una dona,
i sí que ara una dona té una certa responsabilitat,
i és ella,
en aquell temps,
com que moltes dones
havien d'estar sopeditades,
d'allò, esclar,
es disfressaven d'home
i aquell dia disfrutàvem,
vull dir,
aquí estic jo,
saps com vull dir?
Jo me'n recordo
que m'ho va explicar
i que hi havia una dona,
jo he dit alguna de les anècdotes,
que ja era una sargento de per si.
Sí, sí.
I aquell dia se disfressava
de sargento amb el seu bigoti.
Sí, sí, de sargento,
amb el seu d'això, sí, sí, sí.
I que li sortia el seu jo, no?
Per això et dic
que el Carnaval és això.
El Carnaval és tot l'any.
Tapat o no tapat,
és tot l'any.
Perquè qui més qui menys,
ho fa el Carnaval, eh?
vull dir que vas pel carrer i dius
escolti, allò què és?
Ara més encara.
Veus aquests cabells,
veus aquests plomeros...
Ara ja s'ha normalitzat tot això, avi,
perquè ara ja ho trobem més normal.
Normal.
Però al primer temps,
dius, ostres,
jo recordo
que una vegada a Alemanya
vaig anar a un lloc
i va coincidir
que agafava el tren,
que era un tren,
llavors aquell lloc era de cercaries,
havia d'agafar allà.
Hi havia d'estar un bon rato
a l'estació esperant la sortida.
I per l'altre...
Perquè al costat passava,
és quan encara no hi havia tot això,
eh?
La primera vegada que ho veies.
Una noia
amb un cabell
mig del costat pelat,
amb un
qui-quiri-quiri d'aquells,
amb uns vestits,
uns penjolls,
i el que sigui,
i oh,
se'l miràvem,
se'l miràvem.
Hòstia,
però com és que va?
Què és això?
I potser no volies mirar-te-la,
però és que te se n'anava en els ulls.
I què deu ser això?
Sembla un home,
sembla una dona...
I vols tu
que puja el tren
i se senta davant meu el seient.
Escolta'm...
Li va preguntar al final o no?
No volia preguntar
perquè ja veies la cosa.
Però ara jo et parlo d'anys, eh?
Sí, sí.
Quan encara aquí no s'havia vist.
Vull dir que la vida,
viatjant
i veient la gent,
vas veient aquestes coses
que fan riure.
Aquesta noia,
o aquest...
Què era?
Noia o noia al final?
Noia.
Aquesta noia,
la poses al mig del carnaval
i potser li donen algun premi.
Sí, sí, sí.
Almenys serà aquell temps, eh?
Estem parlant de...
No, no.
I veies, eh?
I per exemple,
per aquí també veies coses...
Aquí a Tarragona no tant,
perquè saps que d'escapitals com Tarragona,
que no eren de massa...
Tots ho coneixíem.
Segons quines coses...
Sempre hem estat una miqueta a poble.
No ens enganyem.
Una miqueta sí.
No, no.
Més aviat una miqueta senyor.
Una miqueta senyor?
Sí.
En quin sentit?
En el sentit que, per exemple,
segons quines coses no hem gosat fer-les
per no fer el ridícul.
Per no ofendre.
O perquè no diguin.
O perquè ens ha dominat,
o sigui, la religió,
ens ha dominat el militarisme a Tarragona.
O sigui, que sempre hi ha hagut un algú
que ens ha privat de segons quines coses.
O sigui, l'aranja, el clero, el militar...
A vegades s'ha arribat un moment
que potser han abusat una miqueta
de...
Perquè jo recordo,
per exemple, la Setmana Santa,
una via a Sina,
després, una altra cosa
no podies fer-la per Pasqua.
Música, tampoc.
Per Pasqua, segons com
havies d'anar,
quan baixaves de menjar la mona,
havies d'anar tant, tu.
Vull dir, una sèrie de coses
que ara potser és massa, no?
Però vull dir...
A antiga, divendresant, avi,
a nosaltres, a mi ma mare
sempre m'ho deia,
perquè al matí, normalment,
m'aixecava amb música.
Per aquí ve la història,
sempre m'aixecava amb música.
I clar, em deia, no, no,
divendresant no hi ha música.
No, no.
Al divendresant, ni música ni televisió.
Ni escombrar.
Sí.
Ni escombrar, que sortien formigues.
Vull dir, una sèrie de coses,
per exemple,
i el carnaval, doncs,
també la gent ho disfrutaven,
a la seva manera.
Ara, que les cases...
I ho traien tot, no?
I ho traien tot.
Ara, que les cases particulars
i llocs particulars
que s'ajuntaven gent,
el carnaval encara era més cara,
perquè allà no calia disfriçar-te
perquè sabien cadascú qui era.
Vull dir...
I a més, allà podies fer el que volguessis
perquè tenies quatre parets que et tapaven, no?
Per això et dic jo.
Per això et dic jo.
Aquest és el carnaval popular,
el carnaval de carrer.
Ara, ja demà,
ja parlarem del carnaval ja més controlat,
més senyor,
més entitats de Tarragona.
I les sales tancades, que diem ara, no?
Sí, sí, sí.
Inclús puestos públics, no?
Però llavors ja havia d'anar-se amb una...
Com ara sopars d'ara,
que estem dient ara de les festes que fan,
que has d'anar amb trajat,
has d'anar amb corbata,
i quan arribes allí,
allí surt la corbata.
El primer que sois la corbata.
Eh?
Vull dir,
un moment...
La xaqueta i tira.
Sí, un moment ben arreglat perquè et vegin
que vas en un lloc,
i llavors al cap d'un rato ja veus que tothom va...
Eh?
Sí, sí.
Amb aniques de camisa i tira.
Doncs la vida és això.
És això.
És el que dic sempre,
la ironia de la vida és això.
Ara i tornem demà.
Gràcies.
Bailaremos sin parar
en el mundo entero.