El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
I bon dilluns, que em prova dilluns.
Mira, eh?
Jo tinc una mandra, avi, avui.
Una mandra.
Possible.
Ja passa això, ja passa.
Després el dissabte i el diumenge s'ha de tornar a engegar motors i tornem una altra vegada.
Bueno, depèn de quan t'ho prems.
Sí, no, però va a dies.
Perquè el dilluns és allò, clar, tens el dissabte i el diumenge, que millor no has fet res, entre cometes i això no has fet res.
I clar, el dilluns tornem-hi, que t'agrada perquè trenques una mica la rutina i vas fent altres coses, però...
No ho sé, avui estic així com desalentada, no?
No, això passa...
Animi, m'avi, ara avui li dic que hi ha a vostè, que ens animi.
No, saps què passa? A vegades estic desanimat i em trobo d'això.
Vostè, eh? Impossible.
I després vinc aquí, o trobo algú pel carrer i parlo...
I ho he acabat i dic, escolta, però si jo estava mig fotut i aquí m'he fotut un rotllo, o hem parlat d'aquesta cosa, o m'he recordat...
I saps què passa?
que ens hem d'aclimatar, per exemple, les persones, a una cosa molt elemental.
El què?
És estimar, recordar i veure coses per nosaltres mateixos.
Mm-hm.
Les mateixes.
Perquè a vegades també es trobem una miqueta malament influenciats per el que diu diari, la televisió, el que diu aquest...
Ah, oi, jo no veig les notícies, ja.
El que dic, no, notícies i rotllos que fan...
Uf!
Bé, doncs si tu, per exemple, a la teva vida, quan tens ja uns quants anys, home, si ets jovenet, no, però també, de jovenet també tens els teus desenganys, les teves cosetes, no?
Però ja, llavors, vas recordant i t'animes, perquè llavors parles, per exemple, d'una època, i dic, oi, tens raó, aquella època, però escoltes, si jo feia això, si jo anàvem aquí, si el ball, que aquelles noies que em feien això, però jo feia això altre, que quan em vigilava la sogra, jo...
Saps? I tu mateix t'hi vas animant, t'hi vas fent jove, t'hi vas recordant coses passades, i és això, és això, oblidar una miqueta la circumstància actual de que si els euros són una porqueria perquè t'enganya, perquè vas a un poest i tu dius, a mi ja que s'havia de preu això, mira, tot plegat val dos euros, i dius, posa'm a la butxaca, deus dos euros, i dic, però escolta'm...
Són 333 pessetes.
Són 333 pessetes, vull dir, si vius aquesta realitat...
I si és mig paquet de xicle, per dir-ho una cosa.
Ja estàs llest, en canvi dius, m'agrada, tens raó, escolta, me'n recordo aquella vegada que va ser moda les Americanes Blanques.
Oi, és veritat, és veritat.
Va ser moda amb una blanca i deies...
I amb la pajarita negra.
O rosa o...
I anaves a la Rambla, anaves a la Rambla per Santa Tecla, per exemple, que aquell dia t'ho rogava, llavors sorties a la moda jove, i sigues a la moda, la teva Americana Blanca,
passaves, per exemple, un bar d'un bar, i un s'ha de...
Escolti, que maré, faré el favor.
Vull dir...
Clar, clar, és veritat.
Vull dir que hi ha coses que fan...
Ara les dius, no? Llavors no ho veus.
Quan hi havia el xiste...
I tu t'es preocupat aquell dia.
Hi havia el xiste que un li diu a la noia,
i li diu, escolta, mira, ens trobarem a la Rambla,
que jo estarem posar-hi el cosat de la font que hi ha,
i anem a una Americana Blanca.
I llavors resultava que aquella noia, quan anava a buscar d'aquell,
no sabia qui era el que l'havia citat.
Vull dir...
I com has de fer això? Ja sé que és un acudit,
però com has de fer això?
Doncs mira...
Preguntant un a un.
Doncs ara rius.
Perdó, tu ets el...
Sí, sí, sí.
Tu ets de l'Americana Blanca?
Com això, altres coses, no m'entens.
Vull dir que prendre-te la vida,
recordar coses que hagis passat.
Bueno, al ball me'n recordo jo,
a la sala de ports hi havia unes círculos a terra,
i quan parava la música,
el que estava d'aquell número,
i ho sortejaven.
Anna!
Però llavors passava...
Però que era un sorteig...
Era com un sorteig de solters?
Ballava així.
No, no, tu ballaves a la parella.
Ah, amb la parella i tu.
Hi havia uns quants círculos a terra amb un número.
Sí.
I què passava?
Quan acabava la música,
el que estava d'aquell número,
llavors sortejaven,
i tocava el número que estava al damunt,
però què passava llavors?
Quan s'acabava la música,
tornen cops i espentes,
perquè clar, si un s'hi posava,
l'altre volia posar-s'hi,
i tot en espentes.
Però va sortir aquell disc allò,
aquella música en forma,
que en sec parava,
i la gent, tots bon prats.
Home, que torna a menjar la música.
No s'ha de dir.
Vull dir, ara penses en aquestes coses.
No, però, a mi, tot això,
que em dóna molta ràbia,
perquè s'han perdut moltes coses.
Per això dir...
I coses que són uniques de fer.
Perquè ara, per exemple,
discoteques, discoteques com a tal,
o llocs on anar a ballar, ballar,
n'hi ha,
perquè tenim el port esportiu,
que n'hi ha, que està en ple,
però jo me'n recordo de la discoteca,
el tal, amb la seva punta,
les lentes.
Sí, sí, sí.
Els seus reservados.
Sí, sí.
Bueno, llavors també hi havia,
per exemple...
Perquè també hi ha hagut sempre,
no?, reservados,
i també...
Prou, prou.
I el ball d'agafat,
que estava la mare al mig,
entre la nòvia i el noi.
O no?
No arribava tant?
Hi ha de tot, hi ha de tot.
Hi ha de tot,
perquè així com ara, per exemple,
tot s'hi funciona en internet,
i en còndol,
i això,
llavors era el cervell.
No és el mateix.
Era el cervell que havies de pensar...
Ai, dius meu...
Com fer-la, com fer-la?
Quan, per exemple,
per Sant Tatecla i per Sant Magí,
que venia els carros d'aquests pobles
a la festa major,
i venia el carro ple de les tietes,
les socles,
i portava una noia sola,
i m'acorda,
com t'atrevies?
I havies de convidar.
Com t'atrevies a treure aquella noia,
si t'havies de arrossegar?
Perquè llavors,
pensa...
Tota la família.
Pensa que llavors,
qui pagava la festa sempre...
Així com ara,
tu em paga el seu.
Sí.
Llavors no,
i trobaves una setmana
que havies de fer les extraordinàries,
però el dissabte
tindrem dos recets més,
un duret més,
per poder convidar
i poder anar...
Què serien?
Cinc pessetes per convidar
allò de la família?
Serien cinc pessetes
de les de l'època?
Cinc pessetes cobraves la setmana
en aquell temps.
Sí?
Ho dic que...
Però això ho dic,
que depèn de com...
No, no, no.
Depèn.
També llavors,
el normal
era una taronjada,
un trinaranjus,
una taronjada...
Com valien abans,
no em recordo.
Però que eren reals.
no?
Sí.
Els podia comprar.
Al cine,
anaves al cine,
hi havia el bar també aquell
i la mitja part,
doncs normalment era això, eh?
I l'entrada del cinema?
Hi havia una altra beguda,
que era com si fos una Coca-Cola.
Ah.
Sí,
que era un àrab,
no em recordo com es deia ara.
Bé,
vull dir que
no eren els preus d'ara.
No, no,
lògicament.
I gràcies a Déu
que no eren els preus d'ara,
perquè Déu n'hi de com estem ara.
I normalment llavors el que passava
és que ara sí que van
dues o tres noies juntes
i clar,
es pa cadascú,
però és que normalment
sempre
una portava una amiga.
Amiga,
tu ho has dit.
A part que llavors
disfrutaves també
perquè clar,
en un ball
disfrutaves
de dues o tres vegades
de tindre contacte
amb una noia diferent.
Clar,
mira,
veus,
una cosa
l'altra i l'altra.
Una cosa
portava l'altra,
no?
Perquè vegi,
perquè vegi.
Però a vegades
no arribava tampoc
per la cosa, eh?
Perquè llavors
va haver un temps
que llavors
cada dia
hi havia barbenes.
Quasi cada dia
els barris
van començar a fer barbenes
i això ja en parlarem.
Això ja anava a dir,
parlem demà, eh?
Això m'ho apunto
perquè així demà
només comença i ho parlarem, eh?
Que anem lligant
totes aquestes coses, saps?
Vinga,
i parlem, si no,
també dels barris de Tarragona,
de quin va ser el primer,
després com van venir
els altres,
que també serà interessant
de comentar-lo.
I de l'ambient,
sí, sí, sí.
Avi, fins demà.
Val.
Adéu-siau.
I catorze mariners
eren escuts a Calella,
eren escuts a Palafruixer.