Doncs, Ivan, que després, el dimecres, arriba dijous,
ja estem a dijous...
Vaja, vaja.
Avi, que no em deixa acabar de presentar.
Bona tarda, com es troba?
Tota la raó, dic, vaja, vaja, que tens la raó, dona, eh?
Ja ho veig, ja.
És que jo el sentia veure els llavis,
dic, a veure si el trobo cantant el meu avi, el meu avi, però no, eh?
I saps que cantar...
A mi, cantar, no el sentiràs cantar.
El que diu el senyor...
Sí.
Jo em vaig trobar quan feia el servei militar a Valladolid.
Sí, perquè em va dir que sàvem fent la xerradeta.
Senyor Rossell, bona tarda, que el torno a saludar.
Bona tarda, sí.
Ells continuaven, eh?
I estan a Valladolid, el dia de la patrona del regiment d'infanteria,
que és la Mare Déu de l'Immacuada.
Puríssima Concepció.
Vam jugar contra el Valladolid.
I la veritat és que es van deixar guanyar
perquè tinguéssim un permís de 15 dies.
Ah!
Sí.
I jugàvem al Valladolid un amic meu,
que després va ser motorista d'allò on estava jo,
que va ser entrenador del Barcelona
i jugador del Barcelona, que es deia Vicente Sassot.
Sassot.
Senyor Rossell, una pregunta.
Després el que ens va explicar ahir
i el que continuarà explicant-nos avui.
No ha pensat de fer un llibre?
Amb tot el que ha passat?
Ui, ui, ui, ui.
És que tot això...
No l'hi explico ni a la mica.
Per això mateix.
Ni a la veritat.
Ni a la veritat.
Ni a la veritat.
És que seria una llàstima.
perquè hi ha tantes coses que s'ha d'explicar.
A més a més,
verdaderament,
del cap estic bastant bé.
És el que passa.
No bé, no?
Fantàstic, eh?
Fantàstic, fantàstic.
Parlem, si li sembla,
del tram d'en Nàstic,
quan ja va arribar a l'enàstic de Tarragona,
quan ja estava jugant...
Sí.
Sí?
Bueno, a veure...
Estàvem a l'Avinguda Catalunya en aquell moment?
Sí, jo, sí.
Jo vaig debutar amb el gimnàstic.
Sí.
Potser dels més joves.
15 anys tenia.
Què dius?
Amb 15 anys estava jugant a l'any 36?
Era l'any 36, sí.
Jo vaig néixer al final de l'any 20,
i això era l'any 36.
Cap de pocs dies de moviment.
Va vindre un barco inglès
que portava carbó,
que en venien molts,
i doncs vam voler fer un partit amb el gimnàstic.
I sí, sí,
l'Avinguda Catalunya vam fer un partit,
i jo vaig...
Clar,
hi havia molts jugadors que havien marxat,
el Martorell, que dic,
i una sèrie,
havien marxat,
doncs llavors no faltaven,
i jo amb 15 anys vaig jugar amb el primer equip.
I què tal?
Què és el que recordo d'aquell moment?
Bé, bé, bé.
Segurament que potser, clar,
ja venia de jugar...
Bé, i em recordo de jugadors
que d'aquell moment,
sobretot un que es deia Ciutat,
que va jugar a l'antecentre amb el gimnàstic,
i jugava molt bé.
Molt bé jugava.
I quantes temporades va estar l'anàstic?
Doncs, a veure,
des de l'any 32,
33,
34,
35,
36...
T'on i do.
Sí.
A les comptes, eh?
I després,
42,
43,
43,
44.
Sí.
I va ser quan va marxar cap a Sant Andreu,
cap al Barça,
i va tornar a anar a l'anàstic?
No, abans, abans, abans.
Abans.
jo estava,
estava a l'anàstic,
jo vaig poder anar
destinat a Barcelona,
que és molt difícil.
I a Barcelona,
doncs, ja et dic,
jugàvem aquí al camp del,
del Fabri Quartz,
i et venien
tots els ojeadors
a buscar-te,
i em va anar molt bé,
molt bé,
cony i tant, escolta'm.
Havia tanta afició com hi ha ara?
Hi havia aquesta abuseria a l'anàstic
quan ja va estar primera,
i...
Hi havia tant de seguiment?
No, sí,
ja hi havia gent,
a l'Avinguda de Catalunya,
és que nosaltres vam fer,
amb el gimnàstic,
la promoció a segona divisió,
i a segona divisió
hi havia molt bons equips,
hi havia el Mallorca,
el Constància d'Inca,
el Girona,
el Coiano,
equips bons.
Nosaltres vam quedar,
va ascendir,
va ascendir el Constància d'Inca,
el Constància d'Inca,
que tenia molt bon equip.
Per cert,
que la temporada següent
podia haver pujat a primera divisió,
i no ho va fer,
perquè al camp de l'Hèrcules de l'Ican
li van treure 5 o 6 jugadors,
i des de llavors
ja es va diluir l'equip.
Sí,
que llavors
l'equip del Nàstic
va pujar,
quan vosaltres jugàveu,
va jugar a tercera,
quan va pujar a tercera,
va ser el setembre del 43.
Sí,
en canvi,
el 45
ja va quedar
campió d'Espanya
de tercera.
El que li va valdre
ascendir automàticament
a segona.
I l'abril del 47
va vèncer el Córdoba
per 3 a 0
i va pujar ja
automàticament
a primera divisió.
Sí,
sí,
sí.
Però el que va passar
va...
Però que ràpid que va anar,
no?
Va pujar,
gairebé com un coet,
això.
El que passa
que abans hi havia
una cosa molt interessant.
Perquè pujar a primera...
Jo crec que el Barça
potser el salva una miqueta,
és el que ara ja faig
comparació amb el Nàstic.
El què?
Que jugàvem gent d'aquí.
El Barça,
per exemple,
el salva bastant
perquè encara que juguin
3 o 4
d'aquests grans jugadors,
sempre hi ha 2 o 3...
Hi ha gent de la cantera
i hi ha gent
de la casa.
i el Nàstic,
com que va pujar
sempre anant pujant,
sempre hi ha 20 jugadors
d'aquí
i gent sense pretensions.
Me'n recordo
aquell que era lampista,
que era en bicicleta,
com se deia aquell
quan es trem.
En fi,
hi havia diversos d'aquestos
que eren d'aquí
i és el que salvava
aquesta cosa.
I com que més a més,
hi havia algú
que se'n cuidava
de la joventut,
hi havia el Sánchez,
hi havia aquests
que se'n cuidaven...
Sempre hi ha hagut algú
que ha anat cuidant-se...
Sobretot,
el que han fet pujar més
és el Juncosa.
ja com a coordinador,
però tractant...
I com a directiu,
també.
I com a directiu.
Però allí,
amb els jugadors,
sempre...
A Juncosa,
quan érem jovenets,
que teníem 12 o 13 anys,
ja era amb el furor
de tota la província.
Sí, sí.
Nosaltres anàvem a la Riera,
anàvem a la Nou,
anàvem a Torro d'en Barra,
a tot arreu,
anàvem amb l'equip de Juncosa.
I per cert,
que s'explica una dècdota
molt curiosa,
per anar a la Riera,
cobraven 25 pessetes.
No, no,
que estàs...
No, en aquell temps...
25 peles.
Sí, sí.
20 eren
per l'òmnibus.
Dos per rentar la roba.
I 20,
per 15 vermuts,
a 15 cèntims,
amb patates,
al Bar La Panza,
que estava
al carrer Sant Francesc.
Sí, sí.
Que era un punt de reunió...
Que era un punt de reunió de...
25 pessetes netes.
Déu-n'hi-do.
El tenia un pressupost una mica,
podríem dir,
dintre del que era,
una mica justet, eh?
Ningú se'n posava cap a la butxaca.
Sempre hi ha hagut gent
que, com en el Bar La Panza,
doncs era un lloc
on se reúnien molts
i sempre allò,
aquestes tertúlies,
i allí hi havia el caliu.
El que no era,
era,
i el que era,
era,
i sempre hi havia aquesta cosa
que tu,
que tu,
que tu,
que tu,
que tu,
i llavors,
clar,
cadascú ressaltava
el judo que li agradava més.
I llavors,
potser un que no es coneixia massa,
l'altre,
sí, home, sí,
t'hi vas fixar en aquell aquí
quan vaig jugar aquell dia,
te'n dones aquí,
veus com sí,
o potser sí.
I llavors,
és quan més de quatre jugadors
es coneixien
per aquesta eufòria.
Com que eren d'aquí de Tarragona,
molts que jugaven,
doncs clar,
vas venir a explicar a mi,
home.
A més,
moltes vegades...
O sigui,
el Canaletes de Barcelona
era el Bar La Panza.
Sí, home, sí.
Entendrem?
Sí, sí, sí.
Rossell,
senyor Rossell,
quan l'avi Ramon
m'ha explicat moltes vegades
que hi havia molta gent del nas
i, clar,
abans d'anar a jugar
o abans d'anar a entrenar
venien de treballar.
Era el seu cas,
també, o no?
No, no, no,
jo no.
Gràcies a Déu.
O sigui,
vostè dedicava íntegrament
al que era el futbol.
No, no,
és que
set anys de mili...
Set anys de mili?
Sí.
Com s'allargava abans d'emili, eh?
Set anys.
Va ser el que va la guerra.
No, no, però...
S'allargava la guerra
perquè resulta que l'emili
que havien fet alguns
no els va servir
i va dir que tornem a fer-la
després d'acabar la guerra.
Sí.
I aquí ve el que són
els anys d'emili.
L'any 47
va ser quan van començar
a llicenciar
els que ja eren de tant.
No, no,
va passar que
ens va allargar tant
perquè
el govern francès
estava Clermont Ferran
i els alemanys
van fer
la feina
i van arribar
fins a la frontera.
I a l'arribar
a la frontera
clar,
volien passar
cap a Espanya.
Sí, sí.
I llavors
es van tornar
a demanar.
Després van vindre...
L'any 42
ens van tornar
a demanar
i fins a l'any 45
però vam estar...
Estava entrenant
al camp del gimnàstic
i et diuen
ja saps
que es torna a demanar.
I sí, sí,
estava...
Hi ha algunes pilotes
per jugar
i jo m'hi apunto
si no, no, eh?
Que no va vingui a buscar.
Després va ser l'època
dels maquis
que van fer molts soldats
cap dalt
al Pirineu.
Sí, el Pirineu,
sí, home, clar.
El Pirineu, per cert
que hi ha una cosa,
una anèctona molt bona
perquè nosaltres
estàvem en defensa química
i fem la guàrdia
a l'hospital militar.
Avi, que no ens queda
més temps.
Ah, doncs expliquem demà.
Fem una cosa,
expliquem demà.
No hi ha un dos
sinó un tres, diuen.
Ja tornarem demà, doncs.
Sí, Rossell, fins demà.
Gràcies.
Adéu-siau.