El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda. Avui anem més tranquils.
Oh, sí, sí.
Avui no ens posem tant a la televisió ni amb nosaltres.
A més, el noto més silenciós avui, eh?
Sí, sap per què?
Què ha passat?
Perquè a vegades recordes, tu em fas, anem parlant, parlant i surten coses.
Per exemple, aquest dia...
Sí, és veritat que ahir vam comentar que parlaríem una mica de l'aiguat que va passar a Ràdio.
Aquest dia, doncs, dèiem que el carrer Real arribava fins allà a Torres Jordi,
que allò hi era les afores, hi havia aquella farinera.
Per cert, que allà hi havia...
Tot allò ho portava un pagès del Serrallo.
Ah, sona raro, un pagès del Serrallo.
Sí, sí, sí.
Normalment un pescador del Serrallo...
Un pagès del Serrallo, m'ho dic que era pescador, però a més a més li agrava la terra
i feia verdures i coses d'aquesta...
No dic noms perquè a vegades té això, no?
I va ser curiós perquè hi havia allà al Serrallo,
hi havia també alguns que, a part de ser d'això, són molt conyons, també, saps?
Què significa això?
Molt de la broma.
Ah, molt de la broma.
Sí, sí.
I van anar dos o tres, van anar cap allà a l'Àfrica, van anar al Marroc, un viatge d'aquells que van fer...
I al vindre van dir que havien portat un camell d'allà.
I el criaven allà, en aquella finca, i en aquell... això, saps?
I, ai, que el podem veure?
Sí, sí, veniu a tal hora que el veureu i d'això.
La gent anava... Ai, ara no el podeu veure perquè està dormint i no s'ho pot inquietar.
Ara no perquè està d'això, saps?
O sigui que sempre, la broma...
Sempre hi ha hagut una excusa per no veure el camell.
Sí, sí.
Però nosaltres, encara que...
A vegades veiem una cosa que...
No, vols dir que és veritat, però anem a veure-ho.
Sí, sí.
Vols dir que és veritat, però piquem.
És la credulitat.
No, jo...
Però, avi, per això existeix el tocomocho, la història de l'estampeta...
Sí, sí, sí.
Aquestes presses de pèl, perquè som, de veritat, som tots uns innocents, que el dia 28 havia de ser tot l'any, eh?
Doncs, llavors, allí, a part d'això, hi havia d'aquest gran magatzem de fusta, però a l'altre cantó, ni en aquella gasolina ara, eh?
Tot aquell tros de terreno, que allò també, llavors, eren terrenos sense tantes cases, ni res de res.
Allí hi havia un d'aixòs de boters, que feien botes, arreglaven botes, però amb gran, eh?
Vull dir, era allò gran, hi havia molta gent treballant, però, clar, la part del port, llavors, era tot abans de magatzems de vins.
Hi havia un magatzem que tenia els seus boters per arreglar les botes, però quan havia de fer de noves, era allà que tenien més d'això.
Però, el que m'ha fet posar més trist i més d'aixòs, va ser la riuada de l'any 30, que va ser per Sant Lluc, que va agafar la gent dormint al Serrano i al Port.
I tot això que et digui jo, allò ni ara, això del pavelló de ports, tot allò, doncs, eren horts, també abans d'aquesta farinera, tot allò eren horts.
I vivia gent allí, vivia gent allí.
I, clar, el vindre la riuada, com va vindre, tot a de cop que va pujar uns metres d'alçada, clar, aquella gent els va inundar.
I allí, algú va intentar pujar fins dalt la via, perquè la via és més alta.
Sí, no ja ho podem veure fins i tot ara, que no ha canviat el recorregut de la via.
Doncs, algú encara va poder escapar esperdir, però alguns ja van quedar allà.
I després, el tros que era del carrer Real fins al port, fins allà, entre el pont del Serrano, que també va pujar allò, d'allò,
allà, allò, d'aigua, doncs, tal com veiem ara, imagina't tu el que veiem ara,
que ve d'una pluja, contra tu, del riu desbocat.
No, no, que es va emportar tot.
Vés d'anar de cop al moll, va agafar una miqueta la corba aquella i va entrar al d'allò.
I allí, allà va haver un guàrdia de sal, anava de peixar, això es va tirar per salvar uns,
i en vez de salvar alguns, ja s'hi va quedar ell.
Després allò es va criticar molt perquè no es va, les autoritats d'aquell temps,
per exemple, es van retreçar amb l'arreglo.
I gràcies que va anar una màquina de tren, amb els focus de la màquina,
i va poder il·luminar tot aquell tros mentre treien gent i mentre arreglaven la cosa.
I llavors, allà darrere, passat el pont, allà en aquell racó,
bé, abans hi havia una font que tampoc hi és ara, en aquella esplanada,
allà hi havia el d'això, el Buenos Aires, un xeringuito, un d'allòs,
i allò també se va anar tot, tot allò.
Això ho va encoltar tot.
Inclús una part del club nàutic que hi havia llavors, el club nàutic,
també una part es va enfonsar perquè es va començar per sota,
la cloaca o el que sí, es va enfondre.
O sigui, que va ser una cosa dramàtica.
I ho recordo perquè jo era petitet i jo vivia al carrer Castellarnau.
I jo des del balcó vaig veure com vots d'aquests plans,
no aquests vots grans, aquests més petits, pel carrer Smith,
anaven els vots, vull dir, que hi havia un gruix d'aigua.
No, no, importantíssim per l'aigua, sí.
Un gruix d'aigua que jo inclús vaig veure com anaven aquests vots.
O sigui, que a Tarragona, veus ara tot això tant d'allòs,
veus allò allà, allà, allà, allà, allà, allà, allà, allà,
de Palau, veus tot aquell munt de cases que s'han posat,
i penses, com pot ser que aquí morguessin gent
per l'arriuada que d'això?
Sí, sí, sí.
Després ja vam posar aquest mur tan important
que també ara va haver un fallo i d'això, no?
Però jo me'n recordo des del dalt d'aquest mur,
alguna vegada, baixar el riu,
a flor del pont,
i des d'allí agafar amb les mans
i amb un d'això, avellanes,
agafar avellanes.
Clar, dels arbres, tot el que s'emportava al riu, clar.
I quan ve una riuada d'aquestes,
que baixia al riu bastant,
te'n vas a les platges,
te'n vas a la platja d'allòs.
Inclús la rebessada,
la rebessada s'han pogut replegar avellanes
de quan ve els d'allòs, saps?
Vull dir que després hi ha coses d'aquestes que sí.
I llavors, ara estan al tanto,
ara ja van la gent al tanto
perquè s'han edificat molta cosa
i jo t'ho regula, no vull dir llocs
que són perillosos,
si algú d'hi tenim la desgràcia
de que vinguin...
No, no, tu que em fusta, per què?
Perquè ara es vol aprofitar tot, tot, tot.
I hi ha punts a Tarragona,
a les afores, principalment,
no gaire afores, eh,
tocant Tarragona,
que hi ha alguna riuada,
hi ha alguna riera,
alguna cosa que s'ha aprofitat per fer cases
i Déu vulgui...
És això, Avi, és veritat.
Hi ha moltes vegades
que es vol aprofitar tant, tant, tant el terreny
que no es miren.
Si hi ha una riuada
o si hi ha un riu
que passava abans per allà natural,
algun dia que caigui molt d'aigua,
aquell riu tornarà a passar per allà.
Escolta, el desvien, el desvien.
No, no, no, però...
Però el riu, escolta, però...
El riu demana el seu lloc.
Sí, sí, la natura...
És igual que el mar.
La natura és com una persona
que té una cosa al cap.
Per molt que la vulguis adreçar...
No, no, la natura sàvia,
ell sap per on estava i com anava.
Hi ha persona
que per molt que li diguis una cosa...
Desdeçament pel ser humà.
I li dius, no, que això no és bo,
que no faci això.
I de cap.
Ell tapa aquella cosa al cap
i a la curta o a la llarga te la fa.
Sí, és veritat.
I això ha passat a molts pobles
que ha aixecat carrers,
ha aixecat coses perquè hem pogut edificar.
Mira, tapem això i farem cases.
Però això, per què jo se'n li anava a dir?
Perquè jo me'n recordo fa temps
que va haver-hi un accident,
se'n recorda, aquell càmping de Viescat,
i per allà passava un riu.
I van posar tots els bungalors
i totes les casetes
just com dins del que era abans el riu.
I clar, quan va haver-hi una pujada
importantíssima d'aigua,
no important, importantíssima,
clar, el riu va demanar el seu lloc.
Jo passava per aquí,
encara que tu me vagis desviar cap allà.
Sí, sí, sí, no, no.
I si la contenció del riu no era forta,
s'ho van portar tot, clar.
Hi ha altres coses que t'enllovernen.
Vinga, a fer cases, a fer cases.
Jo no voldria ser derrotista,
però també hi ha punts, per exemple,
jo recordo una vegada
una plaga de mosquits.
I es queixaven, clar,
estàvem les cases tocant el riu.
No, no.
El riu, el riu Francolí, per exemple,
no és un riu que sempre baixa.
Però quan baixa...
No, no, que quan està estacionat,
allò, l'aigua,
l'aigua no es podreix,
però crea aquest assè de mosquits i coses.
Llavors, vinga, plaga d'aquí.
L'altre que sigui un d'allò.
Vull dir que a vegades hi ha virus i coses
que diem d'on ve,
però qui és responsable també?
Vinga, edificar.
I molt bé, eh?
Molt bé que es vagi engrandint,
la gent tingui el seu pis.
No, però que se miri el terra,
on està, de quina manera.
Passa amb els cotxes.
No un cotxe, dos cotxes, tres cotxes.
Llavors, si no podem,
o no podem, no podem,
però qui és culpa?
Ens ho portem cap a casa.
Sí, no, vull dir que ens queixem
i nosaltres som els culpables
de moltes coses que passen.
No, no, sí, sí.
I allí va passar.
El meu culpa jo crec que el tenim que tenir tot.
I allí va ser molt dramàtic
perquè allò va ser...
Ara, potser abans d'allò,
s'ha anat mirant el riu,
s'ha anat arreglant,
ara és molt bonic,
per tot el costat.
Ara sí, és preciós,
poder caminar per allà.
Però sempre de passar
algú dolent
per fer algú bé.
Per desgràcia,
sempre se'n donem compte
quan passa una cosa dolenta
per jo.
Tornem una altra vegada a parlar
del que dèiem l'altre dia,
eh, avi?
S'ha fixat, no?
Vaja.
Hem d'esperar que no hi hagi res
per donar-nos compte
de dir, ostres,
a veure si frenem.
Però ja ho dic jo,
ja ho dic jo.
No és que vulgui dir
en mal sentit ni en bon sentit,
és realitat.
No, no, és el que està passant.
Sí, sí.
Avi, gràcies.
Bis demà.
Molt bé.
De perfilies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons
els mariners de Calella.