Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Ai, Andrés.
Ai, que risa.
No, que enamorada que estic.
Ah, ah, ah.
Jo pensava que volies que et posés a la cançó.
Jo que et volia donar pas per la història de la pel·lícula
que fem al Centre Cultural del Pallot.
L'Amor nació en París.
Ara, ara.
L'Amor nació en París, exacte.
I que maco és el París.
Quina ciutat de la llum.
Que bonica és el Disney.
L'Euro Disney, parlem de propietat.
Que bonica és la pel·lícula.
Que bonica és Notre Dame.
Bonica, bonica.
I la Torre Eiffel.
Què m'has de dir de la Torre Eiffel?
I el Sena.
Oh, aquell riu amb aquells ponts.
Hem de parlar de la pel·lícula, eh?
Sí.
No?
Crec que...
I les Champs-Elysées.
Què m'has de dir?
I els núvols.
I els ocellets.
Oh.
I aquella pluja que va caure.
Aquell mar tan maco que tenen.
No.
Sí, aquell bosc amb aquell mar d'arbres que hi ha.
Ah, això sí, ara això sí.
Ai, meu meu.
Mira, encendrem, encendrem.
Vinga, vinga, deixem l'humor perquè, escolta, sembla una pel·lícula de riure.
Però no, és d'amor.
No ens equivoquem.
Sí, la pel·lícula sí.
La pel·lícula que fem al Centre Cultural del Pallol es titula El amor nació en París.
I és una pel·lícula que en aquells temps es va fer servir la millor categoria musical, artística, que hi havia en aquells moments.
És una pel·lícula en colors americana de l'any 1952.
I surten Catherine Gleison, que és la mateixa que surt amb la pel·lícula Levando Ancles, que fa de tieta del men, que té una veu meravillosa.
Surt Red Skelton, que és el que fa Escola de Sirenes.
Surt Our Kill, que és el que fa Sita Noviestas y Hermanos.
El mayor, de la família.
Surt Etza Etza Gabor, amb tot el seu esplendor.
I bastants cantants, sobretot ballarins, que és una meravella.
I està dirigit per un dels grans directors americans, que va ser Mervyn Leroy.
I aquests dos últims que has comentat, Andrés, deuen ser els protagonistes, per la forma, no?
Aquests són els protagonistes.
I s'ha de dir que amb aquesta pel·lícula, que hi ha uns temes musicals, com l'Homo Cigratus Ojos i temes d'aquests,
que té un final que és únic, amb l'ambient cinematogràfic,
que hi ha un desfile de modes que dura 17 minuts aproximadament.
17 minuts?
17 minuts, un desfile de modes, tot amb música.
Però amb un llarg no.
Però se't passa volant, perquè pensa que hi ha tot de números musicals que es ropen amb els maniquís que van sortint.
Ah, fan petites explicacions de cadascú.
És un xou passant tots els models.
És clar, les dones de l'època van disfrutar perquè allà sotran uns vestits meravellos.
A més a més jo prenien nota.
Exacte. I inclús ara algunes podrien prendre nota amb algunes petites modificacions,
perquè hi ha molts d'aquests vestits que han tornat.
I esclar, la dona és la dona i és sempre la mateixa.
I els vestits poden anar variant una miqueta i poden donar...
Amb teles, amb contextos, però que poden ser els mateixos.
Exacte. Poden donar una sèrie d'iniciatives que poden estar molt bé.
Llavors ja podríem avançar cap al dimarts, dia 27, que no hi serem.
No, no hi serem.
Passarem 7 novies para 7 hermanos.
Ah, justa!
Exacte.
És que, Andrés, m'estaves esperant, eh? M'estaves esperant, això no és just.
Exacte. I ja per acabar el dijous, per acabar la temporada, ja farem vacances,
passarem una pel·lícula molt senzilleta, molt romàntica, Lili.
Que bonica.
Una pel·lícula de Leslie Caron, Mel Ferrer, Etza, Etze Gabor una altra vegada i Jean-Pierre Oumont.
I va ser dirigida per Charles Walters, un home que no va dirigir gaires pel·lícules,
però que amb aquesta va tindre un dels grans triomfs de la seva carrera de director.
Recordem, aquesta setmana, El amor nació en París.
Exacte.
La setmana vinent, 7 novies para 7 hermanos.
Per el sol dimarts.
I per acabar el dijous, Lili.
Molt bé. Aquestes són les pel·lícules que podem veure, ja que la setmana vinent,
recordem que aquest divendres ja acabem, demà mateix, Andrés.
I ara parlarem una miqueta d'Imperio Argentina, que estem parlant durant aquests dies.
Bé, aquesta dona, quan va estar triomfant tots aquests temes,
ella va fer molt rodatge per ahir.
Bé, llavors, ençà és de Herèdia, la condueix amb la pel·lícula Bambú,
que va actuar amb Fernando Fernan Gómez i Lluís Penya,
i llavors amb una noieta, una noieta que començava,
que jo no sé si tu la recordaràs, la coneixeràs.
Ai, me fas por, quan m'ho preguntes això.
Sí, que es deia en aquells temps, i ara també, Sara Montiel.
Mira, mira que no, tampoc em ve.
Mira, Sara Montiel, jo la recordo amb un reportatge que li van fer,
que abans que morís precisament Imperio Argentina,
que ella deia, Malena per mi és la gran senyora del cine,
de la cançó i de la dansa.
No vull criticar les meves amistats, va dir,
no vull criticar a cap de les cantants que tenim a Espanya,
perquè són bones amigues, hi ha de les que ja m'hi poso jo també,
però sense reserves, en veneració,
en veneració, però tremenda,
sapiguent el gran que va ser aquesta dona amb el cine
i el que és encara amb el seu retir,
això ho va dir-ho ella en aquell temps,
que estava a Benalmàdena.
No, no, i és que va ser senyora fins al final, eh?
Sempre va ser senyora.
Doncs ella la va posar pels núvols
perquè ella era una fervent admiradora de l'imperi argentina.
Jo, que, Andrés, sempre m'he preguntat,
quina forma de parlar la Sara Montiel sempre l'ha tingut?
Bé, jo pel que he anat veient amb les pel·lícules...
O potser amb els anys ha empitjorat.
No, jo et diré una cosa.
Jo, quan treballava a Barcelona a la ràdio,
allà als anys 60,
doncs vaig tindre oportunitat,
clar, jo feia un programa de música moderna
cara al públic,
els diumenges al vespre,
i em va avisar a la casa discogràfica,
perquè, clar, feien publicitat,
i les cases discogràfiques els interessava.
Els interessava moltíssim, sí.
Em va dir, diu, està la Sara Montiel
a cert hotel d'allà de Barcelona.
Em diu, no sé si podrà vindre o no,
perquè crec que torna a marxar.
Però, de totes maneres, perquè ho sàpigues,
està allà a l'hotel.
L'he parlat de tu.
Ah, d'acord, o sigui, jo hi anava sobrevist.
Jo vaig agafar un magnetofon
i me'n vaig anar cap allà,
d'aquells magnetofons que hi havia antigament...
Que no passaven res.
Bueno, que havia d'agafar...
Sort que jo llavors era jovenet
i tenia una força tremenda.
Me'n vaig anar cap allà
i, bueno, em vaig entrevistar amb ella,
li vaig dir si podia vindre per fer una enterrada
i va dir que no,
perquè marxava el mateix dia
que li feia jo l'entrevista.
I llavors, esclar, en previsió,
em va dir si vol que gravem alguna cosa.
Dic, doncs sí, he portat el magnetofon
per si hi havia possibilitat.
I llavors, esclar, vam fer una entrevista
no gaire llarga,
perquè tenia que ser curta,
ja que, com que el programa meu
era de cara al públic,
esclar, pels oïdors no hi havia problema.
Però per la gent que estava allà.
Amb aquella sala d'actesic
hi havia uns 400 persones.
I, esclar, doncs tampoc era per fer-ho gaire llarg.
A més, una cosa curteta,
dues vegades bona, diuen, no?
Doncs sí, doncs sí.
I així ho vaig fer.
I jo la vaig sentir parlar,
igual que la sentim parlar amb el cine,
la sentim parlar...
Esclar, la veu li ha canviat una mica,
però la manera de parlar
sempre ha sigut la mateixa.
Sí, però que ja es poden posar els llaves,
que no sé si em sembla que sigui molt fingit.
Bueno, això va ser una temporada
que va portar i ara...
No, no, ara ho torna una altra vegada.
Sí, jo crec que són temporades,
però a totes menys
és una miqueta de parlar d'ella.
Andrés, parlant de temporades,
que ho havíem de deixar aquí?
Bé, doncs mira,
jo posaria ara una pel·lícula
que es diu
Ai, que rissa.
Una cançó.
No, no, és el títol de la cançó.
De la cançó.
Jo diria, no, ara no podem posar pel·lícules
aquí a la ràdio, no, eh?
Ara diré per què aquesta equivocació.
Perquè estava mirant de fer memòria
de quina pel·lícula és Ai, que rissa,
perquè no me'n recordo.
Per això he dit pel·lícula més de la cançó.
Bueno, deures fins demà, eh?
Deures per demà, a veure si te'n recordes, eh?
Ja ho veurem,
perquè estic escrivint uns altres guions i així.
Bé, anem a escoltar Ai, que rissa
i fins demà, si t'ho vol.
Gràcies, Andrés.
Fins demà.
Adeu, Andrés.
Adiós.
No que lo diciós, sí.
Adiós.
Adeu.
No soy de Hungría ni soy de Holanda.
Soy la gitana de Cuchipanda.
Yo soy la niña de unos varones
que encadicien en sus procesiones.
y cuatro tiendas de ultramarinos.
Ay, qué meriendas,
ay, qué tocino,
que en el almuerzo con la princada
no nos podemos remenear.
Por eso siempre de madrugada
se queda el forro de la alacena,
que es una pena
porque en el forro no queda nada.
Ay, qué risa, señora marquesa,
con el camafeo que risa me da,
con el tentempié de la cuchara.
En la taza de la mayonesa
metiendo los dedos con urbanías
y a la rebañé de las poleas.
Yo me suelo tomar los poagraces
y los entremeses
y las huye bases
al amarse dieces de la papillón.
y me siento después en los sofases
como los marqueses
y bebo coñazas
y estiro los pieses
en la cicerlón.
A mí me gustan los maniquices
y los encajes de chantillices
A mí los rasos y los tisuses
y los cafeses con muchas luces
Dale que dale, ya se abanica
ya va por sales a la botica
Nada de potaje ni de pureto
a veinticuatro tomándote
Mas no es extraño que adormilada
Yo me levanté y hasta aquí apenqué
con dos arenques
y melos zampén de madrugada.
Ay, qué risa, señora marquesa,
con el camafeo que risa me da,
con el tentempié de la cuchara.
En la taza de la mayonesa
metiendo los dedos con urbanías
y a la rebañía de las poleas
Yo me suelo tomar los foagraces
y los entremeses
y las huyebaces
a la marsellese de la papillón
Y me siento después los sofaces
como los marqueses
y bebo coñazas
y estiro los pieses
en la cicerlón.
Yo me suelo tomar los foagraces
y los entremeses
y a la huyebaces
y a la marsellese de la papillón
Y me siento después los sofaces
como los marqueses
y bebo coñazas
y estiro las piezas
en la cicerlón.
¡Gracias!
¡Gracias!