El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Que ja el tenim aquí, que no busqueu més, el vostre avi,
que el tenim aquí amb nosaltres, avi Ramon, bona tarda.
I content, i content d'estar aquí.
Avis, que no fa falta que busquin més.
Sí, i content d'estar aquí amb vosaltres.
El 96.7 a Tarragona Ràdio, com cada tardatge tardes, l'avi Ramon.
Avi, que ahir parlàvem una miqueta de la gran influència de la Rambla,
continuem parlant, però també de la gran influència, clar,
de poder veure, com ell que diu, la part alta des de l'altra punta,
com és el Serrallo, o venint des de València,
en el sentit, clar, apropet sobre l'alçada, potser, de la porta...
Sí, ha anat canviant, canviant.
Com allò que dèiem dels monuments aquells de la Rambla,
ja que anem passejant per la Rambla.
Sí, anem xipostet, xipostet, xipostet, xipostet, agafis el braç, agafis.
Llavors vam posar aquest projecte amb aquest de Julio Antonio,
aquest escultor aquí dalt de Mora,
i van fer un projecte, i van fer aquesta estàtua
de la independència de Tarragona,
que diem dels despullats.
Sí, sí, sí.
Però, clar, quan van fer aquesta estàtua,
aquest monument, com volguis dir-li,
aquell edifici on ara hi ha Hisenda,
aquells senyors d'allà,
que tractaven amb vins i coses d'aquestes,
no dic noms, però no...
i les Teresines del costat,
doncs clar, allò, ui, tot podia ser, perquè era...
Home, clar, és que jo en aquell moment
devia ser un escàndol,
jo parlava d'escàndol ahir,
si no recordo malament per la història
de l'edifici atlàntic, que era tan alt,
però, clar, devia ser un escàndol
quan van posar aquella peça
de col·leccionisme, diguem-ho així,
enmig de la Rambla,
davant just d'un col·legi,
teòricament no, és de monges, no?
Sí, però a més...
Potser tenia més força aquells senyors d'allí
que no pas...
Bueno, es van poder ajuntar d'allò,
i clar, llavors, aquesta estàtua
va estar molts anys guardada,
perquè no passa com el que hi ha
al pati de l'Ajuntament,
que dèiem el primer,
que va estar també a peces,
un munt d'anys guardat,
vull dir, fins que van trobar-ho,
i d'això, doncs aquest també estava,
fins que van venir a la República
i van poder-lo tornar a posar.
Llavors, clar, després se va posar
aquest de la font del centenari,
que gràcies a que Barcelona
els va fer gràcia pel puesto que havia d'anar,
perquè diu que tapava la vista,
en fi, una sèrie de coses d'aquestes,
va venir aquí a Tarragona
i van posar-lo davant del Banc d'Espanya.
Sí.
Però ara,
a modernitzar-se els carrers
i per canviar rotondes,
en vez de fer una rotonda allí,
doncs van posar...
van traslladar de puesto
i van posar-lo allí.
Sí, sí, sí, al mig, com aquí que diu.
Després, amb el temps per circumstàncies,
el que sigui,
després va fer el dels castells.
Sí, és veritat que aquest és més...
És més novedor, diguem-ho així.
A banda del campus de Tarragona,
que és no sé què dels vents,
el monument dels vents.
Això ja, això ja.
Això encara, com aquí diu,
està acabant de pintar-se.
Acabant de fer.
Està espant que vagi ben per veure...
i ben per veure com d'allò, bueno...
No, però està bé.
Però a veure per en Bufa, no?
Però a veure per en Bufa.
No, no.
Després ja es va fer allà baix
l'imperiol Tàrraco,
a poc a poc,
hi havia aquell puntet,
que jo recordo que venien molts turistes,
alguns turistes,
i deien,
aquella plaça,
que hi ha un puente oriental,
un puente així,
puente...
I, clar, volien dir
per aquell puntet ara,
ja no fas gaire.
Però en aquestes,
quan era la plaça mig buida,
que només agafaves l'Avinguda d'Andorra
i agafaves la miqueta de Rambla que hi havia,
que hi havia a Sant Pau,
i tot això,
allò al mig, clar,
feia un efecte,
aquell deixos d'aigua,
aquell puntet,
quedava una cosa molt bonica.
Ara, per exemple...
Ara, també, avi, eh?
Perquè queda molt bonica.
El que jo trobo a faltar,
avi,
jo sempre ho he dit,
i ara que comentava vostè a aquesta banda,
és bons passejos,
o llocs on poder passejar,
i que hi hagi com si fos la natura.
Perquè, per exemple,
jo recordo d'haver estat a Saragossa,
i per allà...
Però és que passa una cosa,
passa una cosa.
Jo he anat a molts puestos...
I uns paisatges.
No, no.
Jo he anat a molts puestos,
i hi ha ciutats i capitals,
amb uns grans terrenys,
grans paisatges.
Però llavors ho mires,
i aquelles ciutats o capitals
s'han transformat en uns terrenys
que han tingut ocasió
d'ampliar-se
amb terrenys B.
Tarragona no ha tingut aquesta posició.
No, no ha tingut aquesta sota.
Fins ara.
perquè llavors acabaves a l'Oliva,
amb el cementiri.
Acabaves a l'altra casa de Barcelona,
Casa Blanca i tot allò.
L'altre costat,
el riu,
i tenís la tabacalera,
tenís això.
Sí, sí, sí, clar.
O sigui que no hi ha hagut...
No he tingut massa espai, no?
Pensa tu que encara per desgràcia
s'ha fet molt bé
molts, molts monuments.
Dic monument perquè hi ha hagut
feixanes de cases
típiques i que són...
i s'han tirat en terra.
Sí, sí, sí.
Ara s'ha reclama.
Oh, llàstima allò.
Com casa Muller,
aquell magatzem que tenia,
aquell museu de Delví,
perquè amb aquells vitrals
que hi havia dintre,
aquelles grans botes.
I allò, mira,
va fer cap un contratista de Reus
que va dir,
colla, més a més,
els hi fotrem això a Tarragona.
Com són els de Reus, eh?
Com sou, eh?
De bon rotllo, de bon rotllo.
Vull dir que...
Home, va veure el negoci, avi.
Per això et dic...
Qualsevol persona
amb una mica de caleró
i de vista...
Ara tot és...
O que són els contratistes
que aquí, que allà...
Però bueno,
qui ha donat permís
als contratistes per edificar?
Clar, tot ha de venir
d'unimici, no?
Qui ha donat permís,
per exemple?
No poden apoderar-se
si no tenen un permís.
Clar.
I si algú no ha tingut permís,
algú té la culpa.
N'entens?
Ha d'haver un imici, no?
Que la Rambla a Tarragona
ha passat això.
Llavors, ja vas a engrandir,
llavors ja anaves fins al Joan XXIII,
que molta gent, llavors,
tenies aquest tros de Rambla
que hi anaves a peu,
perquè, clar,
com que hi havia Joan XXIII,
tampoc n'hi havia,
com ara els autobusques,
aquestes facilitats,
el que sigui.
I escolta,
a mi...
I, clar,
allargava la Rambla fins allà,
deia,
oh, quina Rambla, no?
I ara, clar,
a allargar-la més...
Ara Tarragona ja ha fet
el que no va poder fer
o no es va poder fer
al llavors.
poder enxamplar-se
pels arredadors.
Per exemple,
ara veus tota aquella part
de Joan XXIII,
que eren horts,
que era tot el que sigui,
doncs s'ha anat edificant
i tu,
si els havies vist,
per exemple,
jo havia vist aquells horts,
havies anat per allà al Regmajor,
havies anat fins allà al riu,
havies vist
quan hi havia la Camsa,
tot allò,
i ara et veus,
et quedes perdut.
Sí, sí, sí.
Perdut.
Perquè diré una cosa,
fa anys,
fa temps,
allà tot el que és allò del Montoliu,
tot allò d'Andorra,
que ha fet aquells carrers,
tota aquella sèrie de carrers
que hi ha per allà.
Està al costat nostre.
Sí, sí,
tot aquell tros d'allà.
Al nostre voltant, sí.
Hi ha aquelles cases de...
En fi,
doncs un dia vaig anar a un puesto allí de dia
i al sortir...
Jo no sabia on estava.
A poques dums que hi havia,
el que sigui,
escolta,
i ara,
em tostigui jo ara,
aquest carrer,
saps?
Llavors, sí,
llavors vaig veure ja
el carrer Estral de Figueres
i em vaig orientar allò.
Però,
de moment,
de moment va passar això.
Va per pensar, no?
I Tarragona,
quan estic ara.
Tarragona ara,
si te'n vas pels alredadors
i has conegut
com era,
el vingut de Catalunya,
ves llavors que eren aquests
que hi havia garrofers,
allò,
els quatre garrofers...
Perdó,
que ara els garrofers
estan pels núvols,
es veu, eh?
Sí, sí.
Ara que hi tinc un arbre garrofer
és com tenir un diamant en brut, eh?
Però vull dir,
el camí de l'Àngel,
ves,
i ara passes per allà
i comences a veure...
I dius,
bueno, escolta'm,
vull dir,
ja s'ha fet,
ja s'ha fet.
I encara continuem,
encara continuem fent, eh?
Per això et dic,
que la rambla aquesta
encara arribarà fins a la torna forta.
Avui estaven darrere?
d'on està la presó i això,
el que estan organitzant.
Sí, sí, sí.
Però jo passo per la carretera
moltes vegades
per anar cap a la part alta
i dic,
ai, Déu meu, senyor,
com està posant-se això, eh?
Ara veus les màquines allà treballant?
A dir,
hem comprat,
expropiat,
hem comprat uns terrenos
gens que havia per allà
i ara contagi també...
O sigui,
la ciutat jurídica,
teòricament,
va acabar allà baix.
Quan comença a edificar...
Ja ho parlarem,
ja ho parlarem.
Bueno, i edificar,
el que a vegades passa
és que no pots parlar segons què,
però vaja,
la qüestió és parlar.
Alguna cosa comentarem,
si més no.
Avi, gràcies.
Molt bé.
Fins demà, dimecres.
Arribar en temps de guerres,
de perfidies i traïsions,
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons,
els mariners de Calella
i el meu avi al dins de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
O en el català...