El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Oi, que ens han trucat per dir-nos que ahir estàvem engrescadíssims, eh?
Home, no ens passa sempre.
Jo penso que quan parlo no vull posar ni molt, ni poc, ni res.
A més, jo parlo, m'he llegit fredament, amb coses que puc demostrar.
A més, penseu una cosa, jo sóc la neta que escolta, i l'avi que m'explica.
El que passa és que algunes vegades ja sabeu que els nets estem d'acord,
o algunes vegades diem, oi, això m'acaba d'agradar, eh?
I clar, jo feia una mica la rèplica, però ja està, eh?
L'avi i jo tan amics com sempre, eh?
No, el que passa és que a vegades jo, al parlar, se'm queda un nom que no m'acaba de sortir,
però això és degut, el que et dic sempre, a no portar les coses escrites ni preparades.
Home, avi, és que té vostè un dels grans ordinadors de la història,
que és el seu cervellet, que li funciona...
No, però pensa que aquest cervell que dius tu, hi ha moments que també es tenen...
Home, allà, diga, home.
Perquè com que resulta que parlem d'una cosa, serem amb una altra,
per fer, doncs, la xerrada, les batallites que diuen els avis, no?
Sí.
I clar, d'una batallita, serem d'un front, serem a un altre puesto.
Per exemple, de la Guerra Europea, serem a la Guerra Nacional,
de la Guerra Nacional, i a vegades tu estem parlant d'una cosa,
i batalles, i em surts amb una altra cosa.
I clar, doncs jo...
Clar, perquè anem parlant, anem parlant.
Jo li faig de neta, el que passa que algunes vegades soc una mica repelent.
Ho he de reconèixer, eh?
No, no, no.
Jo quan li vull fer un estiradet d'orelles, tant tant tant, li poso, eh?
No, tu ho fas per posar-me nerviós, a veure si jo...
No, això mai.
No, però ja sap, avi, que molts nets no se saben estar callats.
Jo soc una d'aquestes netes.
No, o sigui, ja passa, que estem parlant d'una cosa, i et surts, i et surts,
i llavors ja m'has fumut amb un altre puesto, o estem parlant d'una cosa, i m'has surts amb un altre,
i llavors, clar, i el pobre de mi, he d'anar pensant, pensant, bueno,
i jo, clar, en aquell moment no me'n recordo d'un nom,
no me'n recordo l'altre dia mateix, de l'Irio, l'Irio, era la Carmen de Lírio.
Ai, sí, sí.
Carmen de Lírio.
Després m'has marxat d'això.
Resulta que una vegada es veu que havia d'actuar a Saragossa,
i si m'equivoco que em perdoni, però jo dic el que van dir els diaris.
Sí.
Doncs resulta que es veu que va quedar en pana,
i diuen, i diuen, que va passar el governador de Barcelona,
i la va pujar fins a Saragossa.
Sí.
Això, diuen que és el que va passar.
Però els paparazzis, que sempre notícies, van començar que sí, que sí, que sí.
Que si hi havia rotllo, que si no sé què, que si...
I aquells maquets dents que et deia jo.
Que si parat i mandinga, que diuen abans.
I allò que es veiem que deia jo, d'allà del Ramles Flors,
era el Sepo, que llavors hi havia el Sepo,
i després hi havia els altres, el Crepelairo.
Doncs el que estava allí, el Molina, que estava al costat d'aquest,
hi havia un bar petitet, molt coquetó,
doncs era el Sepo.
Vull dir que, clar, però que d'una cosa serem a l'altra,
hi ha moments que doncs el d'allòs.
Si hi havia es veritat que ja l'atabalmol.
No, llavors sembla...
I llavors marxo i dic, escolta, com veus que no m'ha sortit aquell nom?
I marxo d'aquí, mentre vaig agafar l'autobús,
em surten tots els noms,
per això et dic que a vegades que em perdoni...
I no li han parat, avi, alguna vegada?
Jo pel carrer ho dic, avi, què era aquest nom el que havies de dir?
No, segur que no m'ha parat algú ha sigut alguna romanesa d'aquestes
per demanar en quartos.
Doncs, a veure, no pareu a l'avi Ramon, eh?
No, no, però a mi em fa gràcia perquè llavors resulta,
jo tinc un de dents, així fetes molt bé,
i veus que quan obren la boca et llueixen l'or que porten.
Vull dir que un dia li vaig dir, escolta, mira,
si no m'ho poso, fem intercanvi.
Deixem-lo aquest tema, que cadascú el defensa com...
Això hi ha qui ho defensa i hi ha qui ho...
Bé, doncs me refereixo amb això,
que parlar amb parlant no us hi estranyi,
que d'una cosa me vagi a l'altra i no em recordi d'un nom.
La qual demostra que quan venim aquí
no sé del que hem de parlar.
Per què?
És una sorpresa.
Algunes vegades deixem deures, depèn de com, d'un dia per l'altre.
No, perquè a vegades dius, ara agafarem-hi...
I un dia hem de parlar d'això.
I bueno, parlem d'allò, i ens surts amb una altra cosa.
Com un moment diferent del que hem de parlar...
Això ho puc donar a fer a...
Avui, me deixa de comentar una cosa.
puc donar a fer, perquè durant gairebé tres dies seguits
l'avi va portar el llibre de refranys
que jo li vaig comentar i li vaig dir que portés
i que no vam comentar res més de refranys.
L'avi Ramon va portar estoicament el llibre
durant tres dies seguits.
Això és veritat, avi, eh?
Però saps què va passar?
La veritat se'l veu quin és.
Que jo vaig buscar alguns refrans
i a mi no li van agradar.
I llavors va dir, deixem els refrans, deixem-se de refrans...
Perquè si m'ho va dir el primer dia, ja després això m'ho va passar, eh?
Perquè això el refrán toca...
No me'n recordava més.
Toca tota classe de família, de gent, de diner, de tot...
I clar, el refran és bonic segons el moment que l'expliques
a on i quan.
Sí, sí, sí.
Però fora de temps, ja a vegades, ja sembla que tiris.
Tires en cañó, saps?
Aquest m'ha riat per això.
I clar, i el millor expliques un refran que és graciós per les circumstàncies
i l'altre que està allí pensa, aquest m'ha riat per mi.
I abans hi havia gent també gran,
que era el típic, per la persona que sabia tots els refranys.
Tant els de positiu com els de negatiu.
i si tu li deies un, ell te deia
oh, però la boca mou el pez.
I tu deia, ai, veus?
I al final te deixava, sempre sortia amb la seva.
No, jo abans no sabia molts de refranys per un tio,
perquè jo a vegades, quan tenia ja l'estudi, el tallaret,
el taller o la botiga, com vulguis dir-li,
jo comprava plats normals
i llavors jo hi posava refranys.
Ah, com si fos allà les galetes de la sort,
però vostès eren els plats de refranys.
Jo posava refranys, els vernissava
i clar, em trobava que era curiós
perquè a vegades venien gent...
Perquè abans quan passava la carretera pel Rambla Vella,
a Tarragona, passava molta gent i s'aturava.
Que la Nacional era per allà?
Sí, sí, sí.
Ah.
I clar, doncs venia molta gent i paraven a Tarragona
i donaven un tomb pel casc antic
i molts ja venien allà a veure'm
perquè sempre teníem broma o el que sigui, no?
I teníem una relació, preguntàvem.
Tal com ara, doncs mira, venien ja gent
i a vegades venien amb família, saps?
I a vegades venia amb família, saps?
I a mi em feia gràcia perquè a lo millor el gendre
em deia, escolta'm, emboliquem aquest peleteret
però que no el vegi ningú.
I era contra la sogra.
Ah!
A mi la sogra venia, escolta'm, emboliquem aquest
perquè abans quan arribi a casa
el posaré allà damunt i veuràs si riurem.
O sigui, que a la mateixa família
et compraven tres o quatre referents diferents,
eh?
Jo crec que ara fins i tot ara passaria el mateix, eh?
La família i trastos viejos, lejos, lejos, saps?
I això, i bom, el gendre ja l'he fet d'aquell.
Vull dir que saps com vull dir?
Vull dir que la vida t'ensenya a vegades,
no és que tu sàpigues més,
és que la vida t'ensenya a viure
i coses que fan riure.
Avi, això sortiria ara, eh?
Això es vendria
perquè m'arrisco el que vulguis
que poses dos o tres platerets d'aquests
i te'l treuen de les mans al cap de dos minuts
perquè arriba un
Ai, mira què posa això.
Tira, tira, guarda, guarda per casa.
I això altre.
Això sí, després te'l trobaràs segurament
que quan arribes a casa i llegeixi
i no hagi de llegir, agafa a córrer, eh?
Jo em feia gràcia per això, saps?
Perquè cadascú tirava els conversors.
Es comprava cap a casa.
Sí, sí.
Ostres.
Uns com el sogre, l'altre la família,
l'altre la jove, l'altre el nen,
l'altre, saps?
Els fills, en fi, el veure, eh?
Pels que veuen, pels que no veuen,
aquí, aquell...
Aquí, oi no se fia.
Quan to canta el gallo, se fiarà.
I clar, potser un gall d'allòs allà,
pintat un galli...
Ui, ja que cagant...
Vull dir que hi havia molta...
molta ironia, però sense, saps com vull dir...
Sí, sí.
Sense maldat, avi.
Sense riure, eh?
Sí, era una cosa d'aquelles que és un...
que sense voler no ho dius,
però a través d'aquest plàteret,
a través d'aquest refrany,
i llavors...
li pisaves a qualsevol.
l'anemistat, no?
L'anemistat entre la família.
Avui saps que en un moment
hem estat parlant de moltes coses?
Oh.
És que ha sigut fantàstic avui, eh?
No estem per parlar.
I tant.
Què vols que parlem?
Però si algun dia...
Escolta, el que a més m'agradaria parlar
és de política...
Sí, jo tampoc entenc gaire.
...de herències...
Ui, quina...
En fi, de coses d'aquestes, no.
Que es posen tristos, ens posen malament...
Ara, tonteries com aquestes,
que no són tonteries.
No, però són coses maques.
Sí, sí.
Jo li animo, si algun dia
ha de tornar a posar la botigueta...
No.
No, no, ara ja he patit prou i he treballat prou.
N'hi ha un de molt bo, molt bo, però aquest ara no me'n recordo,
perquè és més llarg.
Ah.
És molt llarg.
Doncs mira, si algú ens està sentint i vol posar una botigueta
o té una botigueta de records de Tarragona,
que vagi als refranys,
amb un plateret de record de Tarragona
i amb un refrany que segur que farà l'agost, eh?
Home, ara que comenci a fer el juny
i després ja continuarà amb els altres mesos.
A mi, torna el demà.
Molt bé.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Els nois de Calella feien un cremar.
Feien un cremar.
Mans a la guitarra solien cantar.
Solien cantar.
Visca Catalunya.
Visca Catalunya.
Visca Catalunya.