.
Comencem la setmana, avui és dilluns.
Andrés i Andrés, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
Molt, que m'estàs posant una altra vegada la mateixa veu que l'altre dia.
Sí, carai, quina cosa més impressionant.
Encara continuarem amb aquella veu que no hem variat massa, eh?
Mira que ha passat dissabte i domenja.
Bueno, deu ser la ressaca, que diu.
Deu ser jo, encara està de festa.
El que passa és que estàs encara així, tota amoïnada de la pel·lícula.
Però no m'has dit el vestit que porto avui, especialment per l'ocasió.
Ah, esclar, esclar.
Mira, mira, mira, mira.
T'has posat preparada per la pel·lícula d'avui, sí.
Veu? Està cancant, això?
Ja has vist els cartells de la pel·lícula que passem avui per aquí, no?
Oh, clar, home.
Bueno, aquesta setmana, sí.
Jo m'ho vaig començar ja a posar en situació.
Ja, la musiqueta que has fet, la gent ja deu ventre,
és que passem una pel·lícula relacionada amb el cancant.
Correcte.
Exacte.
I la pel·lícula, precisament, és Cancant.
Però una pel·lícula musical, com és lògic,
que va interpretar Frank Sinatra, Maruille Chevalier,
Silbert Manglany i Louis Jordan.
Hem de dir que avui no teniu ni a l'antiga audiència,
ni tampoc al magatzem.
Avui no hi ha cinema.
Que avui estem de semifesta, diguem-ho així, de cinema, no?
Exacte.
Tu l'has vist, la pel·lícula aquesta de Cancant?
No em sona, no?
Mira, jo t'explicaré una miqueta.
El director, és un magnífic director,
no era un magnífic director, Walter Lang.
El guió era de Dorothy Kingsley i Charles Lederer,
basat en un llibre d'Abbe Burroughs.
La fotografia va ser de William Daniels,
amb sistema tot a O i tècnicolor.
Tot a O era el sistema aquell després del Cinerama,
i es va fer un altre sistema similar,
però no feia falta fer la pantalla tan gran amb tres càmeres,
sinó que amb una sola ja era el Cinerama.
La música, no podia ser d'una altra,
Cole Porter,
Daunidor,
a regles de la música i la direcció,
Nelson Ridley,
i els intèrprets principals, com ja he dit,
Frank Sinatra, amb el paper de Francois,
Cirling Maglany, amb el paper de Simón,
Maurice Chevalier, amb el paper de Paul,
Luis Ordán,
interpreta el paper de Filip,
Juliette Prouse,
interpreta també el paper de Claudín,
després Leon Velasco,
Marcel Dalio,
Néstor Palva,
Marc Wilder,
és una producció que la va fer la 20th Century Fox
a l'any 1960 de la nostra era del segle passat.
Molt bé.
I més o menys l'argument...
Hem fet una mica,
volem dir,
que la fitxa tècnica,
del que seria aquesta pel·lícula.
Com que tu no saps,
si l'has vist,
t'explicaré.
Resulta que la situació està enclavada l'any 1896 a París,
que en aquells temps representa que és una ciutat alegre,
sobretot per l'abogat François Dorné i el seu amic,
que és un jutge,
Paul Barrier,
i els dos homes visiten un local,
un cafè de bon matre,
que es diu Val du Paradis,
on François presenta a Paul a Simón,
que és la propietària.
És un espectacle considerat il·legal,
el ball del Can Can,
és presentat amb el cafè
i la policia empresona a les ballarines,
perquè no estava permès.
Sí, hi havia una mica de libertinatge amagat,
diguem-ne oi sí, no?
Bueno, François llavors fa d'abogat defensor de les noies,
que són acusades de presentar una dansa immoral.
Paul és un dels jutges del tribunal
i presenta un nou jutge a la sala,
Félix Forrestier.
El cas,
doncs és clar,
tots són amiguetes,
és sobressigut,
o sigui,
és anul·lat,
per no haver proves ni testimonis.
Paul sap que François
suborn a la policia
perquè digui no haver vist res.
Jo no ho sé res,
jo no ho he vist,
jo no ho he vist.
Però tampoc és partidari
que la llei prohibeixi el ball
i l'home no diu res,
guarda silenci.
Home, és que jo crec que no era tan gros, no?
Exacte.
El que passa és clar,
és aquella història.
No és el que dèiem,
que va haver sempre aquella doble moral als Estats Units.
Jo t'explicaré una cosa,
jo recordo quan jo era jove,
que ara veiem,
en fi,
veiem llastres sobrepassa,
portar la mà,
la parella,
la mà per sobre l'ombro de la noia
mentre passejaves,
et venia una autoritat
i et deien,
guarden-la de vida com postura.
Anar caminant amb el braç
per sobre l'ombro de la noia.
Ara imagina't.
Això t'ho diuen l'autoritat
i alguna vegada,
segons quin senyor,
t'adonava un mastegot.
Igual, escolta.
Com et deies el pare o la mare,
t'adonava un mastegot.
Tots en èpoques, sí.
I a més,
depèn de com,
Andrés,
allò que dèiem,
anar a un ball
fins fa poc
i ballar,
ballar pegados,
que deia el Sergio Dalma,
depèn de com,
la carabina
no te deixava massa, eh?
És clar, és clar.
Bueno,
seguim amb la pel·lícula.
Sí, sí.
Ens trobem que Filip
visita precisament
el Val de Paradís
per investigar
allà en què és el que passa allà
i queda sorprès
al comprovar que
Simón
és la propietària
i a pesar
que ell
comença a sentir
alguna coseta per ella,
li fa
la jugada
de que ella
no té
la llista
dels policies
que es deixen
subornar.
Més que res,
sota mà
que recolleixen coses.
Més que res,
per mar traient
alguns datos.
Però s'està enamorant
de la noia.
La noia,
Simón,
ignora la identitat
d'aquesta persona,
accepta la jugada
i una vegada
amb el seu apartament
descobreix
la veritat
i això la posa...
Clar,
de molt mala llet,
i tant.
La posa furiosa.
Llavors,
ella el sedueix
per guanyar-se
la confiança
i quan pensa
que a Filip
ha caigut
ja
als seus
arts amatoris,
dona la senyal
que comenci el ball.
Saps?
Perquè aviam
què és el que passa.
Estava esperant
a veure
de quina manera
reaccionaria ell,
no?
Lògicament,
Simón
va parar a la presó.
Esclar.
Què dius?
Clar,
ella no sap qui és,
ho sap després,
però diu,
ara te'l fumaré,
ara t'ensenyaré jo.
Ella es pensa que ja
el té dominat,
saps?
Però és clar.
Però va ser que no,
no?
Exacte.
Llavors,
Françoa ha intentat fer
el xantatge a Filip
per aconseguir
que sigui,
en fi,
sobresaigut el cas,
però Filip
ho fa perquè ha descobert
que està enamorat de Simón,
o sigui,
que realment
al final s'enamora.
Ja per acabar,
li diu a Simón
que es casi amb ell
i Simón accepta,
a pesar de que està enamorada
de Françoa
perquè sap que aquest
no es casarà mai.
Ja,
una miqueta
dintre del libertinatge
que dèiem,
doncs mira,
li agradaria una parella estable,
un matrimoni.
Exacte,
però fan, en fi,
les seves conveniències.
Llavors,
Françoa convènc a Pol
que faci una festa
en honor dels promesos
i allà,
doncs,
convènc també a Simón
perquè canti
després de comprovar
que la noia
està beguda,
està piripi.
Sí, sí, sí.
El dia després,
el dia següent,
Simón trenca
el compromís amb Philips,
després Simón
va visitar a Françoa
per fer-li un tracte.
Si ell li presta
15.000 francs
per fer un homenatge
als artistes,
ella li cedeix
com garantia
el títol
de propietat
del cafè.
Llavors ell...
Andrés,
deixem-ho aquí.
Sí.
I demà continuarem.
A veure què passarà.
Acceptarà?
No acceptarà?
Sí.
Estarem pendents
d'aquesta pel·lícula
que es diu Can Can
i que hem començat
avui mateix
i que el que podem fer
és anar directament
al món de la música,
a la seva banda sonora,
que ja la tenim preparada.
Escoltarem, doncs,
el tema
que fa d'entracte
abans de començar
la pel·lícula
de la banda directa
sonora
i és tot
un moviment
orquestal.
Molt bé.
Fins a marxa de Valdón.
Gràcies, Andrés.
Adeus i bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.