El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a donar...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ahir es va quedar bo acabadat, eh? Li va agradar molt la peça musical.
M'ha dit, ai, aquesta cançó? Escolti, escolti.
No, no, saps per què em va agradar?
Perquè són d'aquelles cançons que et penetren, que et fan aquell tic-tac, tic-tac.
No, no, és preciosa.
Perquè no és llòria estremada ni fort, i et va penetrant, et va penetrant, i com que et recorda una festa,
perquè, clar, a vegades canten... Bueno, no, i canten normal, no?
Però aquestes cançons que són típiques, que et recorden un passatge de la teva vida,
et recorden uns fets, el que sigui, són boniques, són boniques perquè llavors tu,
és el que dèiem del desig i la imaginació d'una persona, desigaries tornar a recordar.
Home, si vol tornar que posem la cançó, jo la tinc preparada.
No, no, ara no.
A partir... He de dir que...
No m'emocionis, que després no em convé emocionar.
No, no, després, avi, quan acabem de parlar,
tinc un altre trosset preparat per continuar allà on ens vam quedar, eh?
Perquè la cançó hem de dir que durar sis minuts,
i, clar, nosaltres també tenim un espai una mica reduïdet,
i, clar, no podem ficar-ho tot.
A veure, que ens havíem quedat, que havíem de parlar de coques,
que havíem de parlar de Barcelona, si no recordo malament,
que havíem de parlar...
De les falles.
De les falles.
Bé, això que dèiem del foc, que dèiem del foc,
per exemple, estàvem per la part de Tortosa,
bueno, Tortosa, la part de la Cava, aquesta cosa,
i et dic, allí, doncs, en aquell temps,
el símbol era això, fer aquesta dansa del foc i el que sigui.
I llavors, clar, llavors et trobaves, per exemple,
que allò es m'ha anat poblant,
i, clar, això es va perdent,
i el que queden són alguna caseta, com et record,
perquè també, de vegades, es creixem de la naturalesa
i la provoquem.
Perquè, antigament, per exemple,
quan era el temps de l'arròs,
d'una cosa a l'altra,
poníem digant-ho, ja no tots s'agraden.
El temps de l'arròs, allí,
tiraven uns coets, quan venia una tormenta,
doncs, perquè no descarregués allí,
tiraven uns coets i l'apartaven.
Llavors, trobaves que els pobles, com el Parelló,
aquests llocs, que han de viure de l'aigua del cel,
perquè en cistern, el que sigui...
No arribava.
No arribava.
No m'entens.
I, clar, llavors, això portava...
I com es pot apartar una tormenta amb coets?
Mira, doncs, es veu que...
Això era una mica, també, màgia,
allò que dèiem, eh?
No, depèn de, doncs, clar,
abans que arribi, doncs, tirar el que demà i descarregaven,
en fi, coses, no ho sé, això ja...
Però per això que sembla màgia, això, eh?
Sí, sí.
No, però em refereixo al sentit aquest
de que, per exemple, doncs,
si llavors, amb uns coets, per exemple,
a l'atmòsia la transformaven,
t'imagines tu ara amb les bombes
que han tirat a tot arreu,
ens queixem que es desfà...
Amb els fums, amb els fums,
diguem per a tot arreu.
Ara ens queixem que si es desfà el polo nord,
que si el polo sur, que si...
El polo surat a la capa d'Uzó.
Sí, sí.
Els fums que baixen la temperatura,
en fi, això.
Bueno, però això, això són coses, no?
Això ho podíem parlar vostè i jo llarg i externs
i encara que no hi ha programes.
I era curiós perquè...
És graciós perquè a vegades les persones,
sense anar-se'n compte,
diem coses que fan gràcia.
Per exemple, una dona allí,
per exemple, calçars,
no es calçaven hasta...
Com que allí hi havia pel russal,
anaven descalços,
clar, quan se calçaven ja de grans o el que sigui,
i van anar a una tortosa
i van amb una sabateria,
escoltem,
li voldria unes sabates de la primera calçada.
Clar, que el bon home li va portar unes sabatetes de...
De la petiteta.
Diu, no, és que no l'havia portat mai.
I ell volia la primera calçada
perquè no l'havia portat mai.
Vull dir, coses d'aquestes que fan...
Que fan riure.
Fan típic,
perquè si ara parleixen de metlla de mar,
hi ha xistes d'aquella gent,
amb polla,
de Tarragona,
dels Tarragonins,
de res...
Ningú s'escapa dels acudits.
Vull dir que...
O tornem a Sant Joan.
Vinga, tornem que se'n se'n parxant.
I llavors Sant Joan, clar,
llavors tenies aquí Sant Joan,
les coques de Sant Joan.
Sí.
Però bueno, això que dèiem...
Són tradicionals sempre amb pinyons
o amb una miqueta de crema?
com eren tradicionals abans les coques?
Però clar, ara...
Abans, escolta,
abans molta gent se les feia a casa mateix
en un forn econòmic,
se les feia.
O sigui, això et depèn de la puesta,
la categoria, els quartos
i com te trobaves.
Això sempre d'als quartos,
no sé per què, eh?
No, i després també depèn de la festa.
Perquè si un grup feia una festa,
doncs portava un tipus de cosa.
Si era a casa, un altre tipus de cosa.
Vull dir, amb això no hi he entrat mai jo
dels diferents tipus de menjars
i coses d'aquestes,
perquè hi ha diferents...
Com te diria jo,
diferents maneres
de trobar-se
i a veure qui paga,
a veure qui no paga,
a veure qui deixa de pagar.
Vull dir que...
Això me'n recorda,
això de qui paga i no deixa de pagar,
me'n recorda a l'Oscó de Reis.
A veure qui li trobava la fava,
d'aquell i de la fava,
que li tocava pagar.
Sí, sí, però toca pagar el mateix.
Avui dia toca el mateix.
Jo me'n recordo llavors
que quan anaves a una festa,
o el que sigui,
si eren noies,
tocava pagar els homes.
Sempre m'hi vindica això, avi, eh?
Sí, així com ara tens la sort
que cadascú paga el seu.
És que vostè va néixer
massa aviat, avi,
va néixer massa aviat.
Llavors saps què passa?
Que havies de fer hores extres
d'aprenentatge,
havies de fer hores extres
per poder arribar el dia de la festa
i tindre 10 relents a la butxaca
per poder...
Però bé...
I rebelles, què tal?
També es feien a tot arreu?
Rebelles per Sant Joan?
Sí, sí, sí.
O es centraven...
A veure, ara hi ha molts llocs
que es fan rebelles.
A veure, potser la més grossa
moltes vegades era la plaça Corsini
o també s'arribava a fer la Rambla.
No, on s'ha fet una bona festa
era la plaça de Toros.
La plaça de Toros.
I d'allí es feia de dia
i d'allí cap al miracle
i fitness, no?
S'ha fet sempre.
M'entens?
O sigui que això de les fogueres
i aquestes coses és curiós
perquè llavors aquí d'Arragona
el port era com un poble.
Sempre he dit el mateix.
Sí, però...
Tenia les seves xines, els seus cafès
i allà com que hi havia tota classe de...
Hi havia armanyats, hi havia fustes,
hi havia botes...
Totes se guanyava la vida bonament
uns més o menys
però dintre les seves necessitats
es feien festes, el que sigui.
Hi havia el Cafè Colón,
que ho he dit algunes vegades.
Aquell Cafè de Colón
doncs es reunien més aviat gent d'allà
a jugar les cartes, el dòmino, coses d'aquestes.
Però llavors,
també hi havia un sector de ferroviaris.
Com que hi havia l'estació al costat
doncs sempre es reunien ferroviaris allà
discutint la jugada,
que la meva màquina és millor que la teva
i jo sempre la dic més neta que tu.
Sempre que passa tots els oficis.
Sí, sí, aquelles coses, sí.
Tots els oficis.
Sí, sí, sí.
I allí va vindre un grup de ferroviaris
de la part de València,
destacats, destinats aquí,
i allí parlant, parlant,
que si les falles,
que si d'això podíem fer
en més de poguerada,
fem una falla.
I llavors va ser que van organitzar
el grup aquest, uns quants.
Llàstima que no tinc algun fullet
i l'hagis pogut portar,
si hi has pensat
que vinc de parlar d'això, no?
Sí, sí.
Però bé,
i vam fer una falla molt important
allí a la Rambla,
que era una gran tortuga
que portava d'una estació nova.
Sí, que mai va arribar, eh, no?
I a baix hi havia el Car de la Brossa
amb l'estació Vella,
que és el que jo sempre.
Doncs encara deu estar venint
aquesta tortuga, eh?
Sí, perquè l'estació que ara
encara és el tercer mundista.
Deu ser la de l'AV,
a mi.
Deu ser la de l'AV.
El que passa és que,
segons on t'estàs,
si ets, m'entens com a dir,
a Tarragona,
doncs parlem de moltes coses,
però a vegades no el que...
Clar, el mal d'aquestes coses
perquè una cosa és renfer,
l'altra cosa és juntament,
l'altra cosa és port,
l'altra cosa és,
i clar, reunir una sèrie de gent
per una cosa determinada...
És molt complicat, eh?
Qui es posa la medalla?
Clar, és molt difícil.
Ui, algun sergent
s'ho posarà un capità.
Llavors van fer aquesta falla allà
i sí, sí, va ser un èxit.
Aquesta falla va ser entre la ironia.
Llavors ja, cada any,
ja s'anava fent
fins a la guerra, no?
I per això algunes de molt iròniques
i molt ben fetes, eh?
Bones escultures...
Avi, que hem de tornar demà, eh?
Val, val, val.
Sí?
Igual té alguna coseta
que hem de continuar demà, eh?
Val, continuarem.
El deixarem.
Gràcies, Avi.
Fins demà.
Bé, continuarem, acabem ja,
avui, si es pot,
amb aquesta cançó,
amb aquesta peça
de Jaume Sisa
i que es diu
la nit de Sant Joan.
Que continuarem parlant, eh?
Fins ara, Avi.
de Sant Joan Sisa
o faig de sovint
d'estapes secrets,
escampen misteris,
farà del revés
els somnis ateris.
Jovoco adultells,
records,
enyorances,
dons i venjances,
els senyors de mires.
A les jovenetes
els porta per punts
als altres planetes.
Si mireu les plaves
del cop de Sant Joan
i veureu les manges
el barret i els guants.
Si mireu les plaves
del cop de Sant Joan
i veureu les manges
el barret i els guants.
Quan vol és tan alt
com la catedral,
quan vol és patir
com l'ungle d'un mi.