El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
El nostre avi de Tarragona Ràdio,
que cada dia ens visita aquests 10 minutets
que compartim per fer una mica de memòria.
Sí, dones, sí.
I parlant de memòria, avi,
avui, abans que me'n vagi cap a d'altres laureles
i d'altres sandurriales,
hem de recordar i hem de mirar una mica la part alta.
Perquè vostè a final just em parlava una mica
de l'efervescència, de l'ànima de la part alta,
per tornar una altra vegada a aquells orígens,
de recordar llocs i, sobretot,
de veure aquests llocs com eren.
Sí, sí.
Bé, això em dius...
Més o menys, eh?
Més o menys.
Perquè dius que...
Ja em dius que no...
Perquè tu mateix em dius que no em dius
i em deixes de dir.
Jo estic content amb tot el que em dius.
Ai, ai, ai.
No, home, perquè...
Li deixi dir a Diego.
No, que a vegades d'una cosa em busques l'altra
i busques les d'això, però, bueno, no.
Més culpa, més culpa.
Això ho porta al plano, eh?
Ja ho porta, això.
El guió, el guió el tenim.
Jo, per exemple,
el casc antigo l'he viscut, doncs,
senzillament, no?
Sense...
El que passa és que potser la meva edat
i aquestes coses
no vaig saborejar el que era el verder casc antigo.
O sigui, potser mateix disfrutar-ho,
potser no aprecio que moltes coses passen, eh?
Que quan ho vius i ho passes,
no ho disfrutes,
ho disfrutes, però no te'n dones compte
que disfrutes d'una època
o d'uns fets que d'aixòs.
I clar, jo recordo en aquell temps, per exemple,
després d'acabar de la guerra,
doncs, els carrers, per exemple,
veies allò que dèiem un dia,
els carros dels pagesos,
els carros carregats de raïm.
Avi, però entre vostè i jo,
ara una altra vegada,
tornem als carros de raïm,
com que seria un pitote a la peralta...
M'imagino, no?
El què?
Dic, si ara tinguéssim que haver carros,
per tornar una mica els origens,
per allà seria un pitote...
No, no, no, deixa'm,
vaig dient per les èpoques que deixem...
Ah, perdó, perdó, perdó.
Vull dir, veies els pagesos d'aquella manera,
del carrer Cavallers sortien els carros
que anaven al plaça de toros,
els cavalls i les cabres que pujaven
pel posar de Roser que pel matadero.
Vull dir, llavors, la gent anava més lenta,
no hi havia aquest nerviosisme d'ara,
apartar-te per un cotxe,
al carrer Cavallers hi havia una serra,
venia el carro de pagès amb la llenya,
li tallaven la llenya i podia carregar el carro.
Vull dir, clar que era una altra època molt diferent,
però llavors senties,
per un carrer senties aquella cosa
de l'olor del cavall.
L'altre, les bodegues, els cellers,
veies la rama de pi,
el celler, la gent que anava a fer l'embotada.
Després, aquells comerços tan típics,
aquella bacallaneria,
aquella carnisseria,
aquell que tenia un bar t'allí al cantó
d'allí del carrer Major,
amb el carrer La Nau,
i aquelles troces típiques.
L'altre, el gotet de vi,
el que anava al port,
que al matí feien la barrigeta,
el moscatell amb l'anís,
el casalla,
vull dir, aquella manera d'allò.
I clar, allò era una època.
Per això l'hi deia.
Però veies les cases encara,
aquelles cases pairals,
que encara doncs la gent vivien les cases,
vivia les façanes,
les veies els meus balcons,
doncs segons la festa que era,
adornats.
A serènes endarradats, ben bonics.
Aquella il·lusió,
aquella gent que ho vivien,
i clar, doncs era una època,
doncs el casc antic,
el catedral,
aquelles pedres que hi ha al davant de la catedral,
allò que és com un asiento,
que allò era més aviat,
era perquè quan anàvem a cavall,
doncs allà posaven el peu i posaven millor a cavall.
Vull dir,
tonterietes d'aquelles.
Home, són tonterietes,
són les coses que es feien en aquell temps, no?
No, tonterietes,
clar, les veus,
dius, ah, mira,
ara sembla que sigui allò fet després,
per assentar-se la gent.
Entóns, vull dir,
vull dir,
del racó que hi ha a casa,
en fi.
Llavors jo començava...
O aquelles fonts,
que moltes vegades m'ho han comentat,
i mai ens cansarem de dir-ho,
que hi ha moltes fonts
que hi havia a Tarragona
i que en algun moment del camí
algú s'aturava per veure.
Sí, sí.
I que, home,
te salvava la pujada, no?
I després,
et feia gràcia,
però llavors ve el turisme ja.
Ve el turisme.
I venia dos tipus de turista.
Venia aquell,
aquells ja amb la seva màquina a fotografiar,
buscant les pedres,
buscant aquella cosa típica de romana,
allò que hi havia un esgrafiat a la paret,
que s'havia fet molt bé,
però buscaven aquest tipus de cosa de Tarragona,
aquella cosa d'arqueologia,
aquelles coses,
i veies aquells senyors,
fixada...
Alguna altra indiana,
jones, no?,
buscant alguna cosa,
et trobà.
I posaven per aquells carrerons
que després no sabien per on sortien.
Sí?
Perquè ara ho veus tot molt bé.
Però llavors te posis per aquells carrers
de per allà dintre...
Ai,
depèn,
que a mi me passa encara,
que moltes vegades,
depèn on entris,
a la paret alta de Tarragona
em refereixo,
després,
si t'has espistat per alguna cosa,
per alguna botiga que has entrat a algun lloc,
després quan s'ho dius...
I ara on estic?
I has de pensar aquell minut
per centrar-te
i situar-te,
que no és tan fàcil moltes vegades.
Vies aquells carrers estrets,
per exemple,
Vila-Roma,
tots aquells...
Després t'entrop dies,
per dir,
pel carrer Major,
entraves pel carrer elevat,
entraves per allà dintre...
Carre Comte,
per la banda del carrer Comte.
Però llavors tiraves per allà darrere,
a buscar el carrer d'aquelles escales
que pujaven allà dalt,
i algú pujava les escales
i estava al pla de la catedral
i s'havia preguntat i havia pujat.
Vull dir,
ara ja tot és més,
les cases i han canviat.
Moltes han entrat en terra
i han fet coses noves,
com ara el president Sant Antoni,
que jo no ho acabo d'entendre,
però,
per alguna cosa,
aquella porta d'aquell edifici
que vam fer una porta
a la muralla,
moderna,
i tot això.
Bueno,
entens?
Vull dir,
ara han anat canviant la cosa.
Però,
hi havia aquest turista,
turista que ara afortunadament
no torna a vindre,
turistes d'aquestos.
No els japonesos
que sempre estan fent la foto,
turistes més d'això.
Però llavors venia
l'altre turístic,
aquell típic turístic,
que llavors les cases de turisme,
les que venien souvenirs,
venien més que res,
castanyoles,
pandereta,
sombrers mexicans...
I toros?
I després els torets.
No, els toros aquells,
banderilles...
Amb les banderilles,
i la típica sevillana de tor
que posàvem a la televisió.
Doncs,
veies aquest contrast de turisme.
Ara,
afortunadament,
aquest turisme de baratillo,
no és que no vingui,
però vull dir que ara comença a vindre...
I ara estàs més centrat,
jo crec.
Ara comença,
sí,
sí.
Jo per dir una cosa,
penso,
ara ja,
quan vas a Catalunya
o quan vas a Espanya,
que t'has escocat,
jo no me fico ni entro ni surto,
que ara mateix m'estenc d'idees,
penso que ja no ve a buscar banderilles,
ni ve a buscar torres.
Ja sap més o menys
que ve a buscar...
que se pot emportar
a una torre dels estipions
en Petitent,
o un ardebarà,
o un trosset del balcó del Maïdorani.
S'han fet més coses...
Per saber,
per informar.
A Medusa,
veus,
hi ha tres o quatre cases
que venen coses aquestes
ja determinades,
que a Tarragona
donen un aire,
que és el que reconvé.
Encara hi ha coses,
records d'aquella manera,
però llavors,
qualsevol cosa
l'aprenien.
Qualsevol cosa.
La qüestió és prendre...
Jo he vist fins i fins i fins
prendre un tros d'exabara
de la platja,
per exemple.
La platja d'aquelles d'exabara,
de record,
vam amb el cotxe,
ai, mira,
un tros d'exabara
de la platja d'aquí a Tarragona.
Coses que a vegades
feien riure,
però no.
Ho tornem a comentar allà d'anem?
Jo continuo adreçant-me a demà, eh?
Demà tornem?
Sí, sí, tornem.
Vinga.
Perquè ens queda
l'altre tipus de turisme
que no ho hem comentat.
No?
Hem comentat un,
ara falta l'altre.
Sí.
Ja ho parlarem demà.
Gràcies, avi.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Quan el català
sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat.