El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal, com està?
Oh, mira, com sempre, eh, nani?
A veure, que està tota la gent molt interessada
que continuï parlant del Nasti quan estava primera
i d'aquella placa que va desaparèixer,
aquella placa fantasma que no sabem si va néixer,
si va créixer i es va desenvolupar per allà a Madrid,
d'aquell resultat...
Mira, escolta'm, això passa com passa amb tot arreu les coses.
Aquí a Tarragona va haver en temps molta eufòria, per exemple,
i et dic, jugaven jugadors d'aquí, tots aquells que vaig dir,
aquell que sepa alegrí que l'empelele,
el martorell, pare de la consellera,
molt elegant, molt jugant, molt senyorial.
Cadascú tenia la seva manera.
Llavors hi havia els recasens i aquell altre,
no me'n recordo que us deia ara, les defenses.
O sigui, que la gent ja anava al camp
i cadascú tenia el seu favorit.
Perquè recordem que ens va comentar avi
que molta o part de la gent,
sobretot al principi,
quan van començar a pujar de mica en mica en l'àstic,
doncs era gent treballadora.
O sigui, que deixaven el mono de treballar...
No, després ja van començar...
I després ja van començar a posar-se més sèrio.
I la gent ja anaven exigint.
I llavors ja va...
Però llavors va ser també curiós,
perquè així com abans,
doncs la gent ja...
Cadascú tenia el seu predilecte,
que si aquell defensa,
que si els recasens,
que si l'altre...
Llavors hi van anar venint jugadors de fora,
que també es van anar adaptant.
I la gent també es van anar sentint-se amb ells.
No, i sentint-se de la ciutat, no?
Moltes encara recordaran el Perdomo,
altres el Roc,
l'altre el Català...
O sigui, jugadors que inclús se van casar aquí.
I clar, llavors la gent aquesta també
era un més dintre d'allò, saps?
Va venir d'alguns, per exemple,
alguns cedits o deixats del Barcelona,
hi havia alguns bons, eh?
I va haver un temps que el Nàstic de Tarragona
també es feia sentir.
Es feia...
Tenia aquella cosa,
aquells equipets que diuen,
són equips d'un poble,
en sentit, Madrid i Barcelona,
són equips de...
Saps com ho dir?
Però van donar rèplica, eh?
Perquè amb una eliminatòria,
quasi que el Barcelona elimina el Barcelona...
El Nàstic elimina el Barcelona.
I quan van inaugurar,
per cert,
a Madrid,
allà va ser la que tomba ja,
perquè inclús la placa aquella
no sé si hem plantat algú al davant
perquè no es vegi.
No, teòricament deu estar en algun
que un altre amagatzem, eh?
No ho sé, no ho sé, no ho sé per què.
Però vull dir que
quan veus aquesta eufòria,
aquesta cosa,
doncs vas sentint,
com ara ja veig jo,
que hi ha alguns jugadors
que la gent, doncs,
ja els hi té una certa...
Saps?
Sempre hi ha alguns
que, clar,
juguen igual.
Perquè hi havia jugadors,
per exemple,
hi ha jugadors que diuen
no corren massa
perquè diuen
per què corres
senyora que fa la pilota.
i n'hi ha altres que corren
encara vol dir
jo corro perquè vegin
que deixen...
No, no,
i hi ha alguns que corren
perquè volen marcar gols
i perquè volen
que el que pugui, no?
No, no,
a vegades hi ha algun jugador
que veu que no ha d'agafar la pilota
i ja no corre.
I n'hi ha altres que corren igual
perquè, saps,
per demostrar...
No, i també per recolzar
depèn de com
la jugada que es pugui fer després.
Bueno,
jo crec que, doncs,
aquesta eufòria,
de totes formes,
a part del futbol,
si s'enfoca bé,
dona nom.
No nom perquè jo,
saps tu que he votat bastant,
el que sigui,
i quan han jugat el Nàstic,
que jugava llavors
en categoria ja nacional,
doncs,
no parlaven.
I n'hi haves...
I alguns
es creia amb simpatia,
els altres no tant.
Si, per exemple,
el Nàstic havia guanyat
amb un equip
que era rival
d'aquell
que estaves allí,
ui, la mar de contents,
no?
Mira, vull el Nàstic!
I si no, al revés.
El gimnàstico, no?
El gimnàstico, no?
Vull dir que és bo,
i si llavors el que passa
és que no s'ha d'aprofitar,
per exemple,
aquesta circumstància,
perquè a vegades
s'aprofiten
aquestes eufòries
per a algú posar-se,
jo sempre dic medalles,
però no...
m'enrefereixo...
Home, això és a nivell
d'habitable,
ara mateix,
s'ha de mirar
que els que parlen...
I en aquell teniu, segur que també.
No, no.
Que els que parlen
del Nàstic,
a favor del Nàstic,
que sentin el Nàstic.
Home, clar.
Que tot el que facin
sigui pel Nàstic.
I sigui per bé.
Que moltes vegades
donem un petit punt
de derrotisme
que no m'agrada.
Va haver un directiu
que a aquell mes que res
li interessava
perquè inclús,
com que tenia
una fàbrica a Tarragona,
li anava molt bé
per anar-se'n allà a Amèrica
quan eren els d'allors
internacionals,
o anava a conviure
per aquí,
per allà,
i aprofitava,
com haurà passat ara
el pobre Florentino,
perquè tot s'ha de
el Florentino,
Florentino,
també li servia molt.
Que no s'esperava
ningú que fes el que ha fet.
Que també li servia molt
ser president del Madrid
per alternar amb autoritats,
amb ministres,
ja vol que sigui.
Avi, entre vostè i jo,
que no necessitava
ser president del Madrid,
que tenia uns quants calerons.
Però hi ha coses
i hi ha coses,
no, no,
hi ha coses que el diner
no s'hi porta.
Jo ho sé que no es pot guanyar,
però, ai,
avi,
però no és el mateix
entrar a una sala
i que algú sàpiga
que aquest senyor
en el seu compte corrent
té 400 i alguna cosa
d'euros
que no de milions d'euros.
Sílvia,
això està molt bé
en festes de coses
que es facin festes,
molt bé.
Però en cercles,
hi ha una sèrie de cercles
que no hi ha el diner pel mig,
que no hi ha el diner pel mig,
però s'admet
si saps que aquell senyor
busca
i dona
i desadonar.
Avi,
però ara entre vostè i jo,
ara hi ha poca gent
que es mou així,
eh?
Que baixis a Déu
encara en queden
de gent que es mou
perquè li agraden les coses
i li agrada moure's.
Sí, sí, sí.
Però ara,
mira,
fa uns dies
que parlàvem amb una gent
i que ara
hi ha molta gent
que no sabem per què
o el seu ritme de vida
és
fer alguna cosa
igual a diners,
si no,
no em moc.
i ja sap que ara la vida
moltes vegades
ho comentem.
Però jo no vaig per aquí.
Ah, sí.
Jo no vaig per aquí.
A veure, a veure, explica'l.
Jo vaig perquè, per exemple,
hi ha uns cercles socials polítics
de lo que sigui,
que si no estàs
en un lloc determinat,
doncs ja es veu,
no hi entres
com entres
en representació
d'una cosa.
Sí, sí, també.
També t'he reu.
Perquè, per exemple,
ell com a president,
no ell,
qui sigui com a president,
va a uns llocs d'Europa
d'eportius
que no per diner
hi pots anar-hi.
Vull dir,
però quan ets allí
pots parlar de moltes coses
que t'afavoreixen.
Ha vist que hem acabat
parlant del Florentino
i no hem acabat
de parlar de altres coses?
No, només he dit
el Florentino una vegada.
No, no, però que hem acabat
gent que s'aprofiten
i fan aquestes coses, eh?
No, no.
O sigui, no.
Al peu del carrer.
Tu m'has dit
d'aquell el diner.
Jo et dic no.
A vegades no és el diner,
sinó que a vegades
la gent busca
que horen portes
per conviure
i relacionar-se
amb gent
que li poden obrir
unes altres portes
que amb diner
no s'obren.
O sigui,
però el cas és això.
A mi, la nostra porta
sempre està oberta
i hem de deixar-la.
Almenys ara la tanquem
momentàriament,
però la tornarem
a obrir d'a mateix, eh?
D'acord.
Quan el català
sortia a la mà
els nois de Calella
feien un cremar
mans de la guitarra
solien cantar,
solien cantar
Visca Catalunya,
Visca Catalunya
Visca Catalunya
Visca Catalunya
Visca Catalunya
Visca Catalunya