El meu amic, el meu amic, el meu amic...
Avi Ramon, molt bona tarda.
Bona tarda.
Avui em deia no sé què...
Sí que escolta'm, que ahir em va ser una passadeta.
Una passadeta?
Sí, sí, després em va fumar aquella música de Glenn Miller.
Sí, clar, per tancar un dia diferent.
Sí, tan diferent va ser que vaig anar a agafar l'autobús,
pel camí anava ballant, les cames...
Què dius?
Anar recordant el Glenn Miller, recordant altres temps,
i em dic, però escolta'm, si vaig ballant pel carrer...
No em digui que li va passar això.
Quasi, quasi.
Jo m'imagino l'Avi Ramon per allà ballant-hi,
en pla Fred Astaire.
No, no, no ballava pel carrer, però tenia la sensació que ballava.
És que la música bona, avi, no té temps, eh?
Sí, sí, tenia...
Perquè clar, hi ha peces de música, per exemple,
que doncs te'n recorden una època,
i a vegades el cos està d'una manera o està de l'altra, no?
Però hi ha moments que t'agafa d'improvís,
perquè quan vas, per exemple, a sentir un concert,
ja saps que vas a sentir música clàssica...
O amb algun cantant...
Música de càmera...
Música de càmera.
Si vas, per exemple, a un dia de jazz, ja saps que...
Llavors el cos ja es prepara.
Sí, ja et demana una altra cosa.
Però que en sec, ells estàvem parlant de Tarragona,
d'aquells carrers de Tarragona, d'aquelles coses,
i en sec, m'ha surt Glenn Miller,
m'ha surt Glenn Miller...
El cos me va fer una reacció,
i clar, marxar d'aquí, anava pel carrer,
i jo, no te'n recordes,
aquelles pel·lícules i aquella música,
i quan anàvem, per exemple, a ballar a la sala de ports,
que et tocaven,
que segons l'època tocava una música,
segons l'època una altra,
va haver aquesta època d'aquesta música,
que te senties...
I no te n'adones compte,
i és el que dic jo,
que la vida...
Diuen, escolta'm, que la vida...
No, la vida és això.
La vida és assimilar-ho.
Tenia un tema per tractar,
però mira, ara m'ha donat una idea.
Així com ara hi ha...
Podríem dir que hi ha moments
que surt una cançó
i l'escoltes per tot arreu,
abans també passava el mateix.
Hi havia temes i ritmes
que se sentien a dojo, a tot arreu.
I abans recordem que hi havia alguns moments
que no va bé la televisió,
però estava la ràdio,
que feia molt de petxoca, no?
Sí, mira...
Que tenia molta força.
Hi havia cançons, per exemple,
com ara que surt això d'aquest de Manolo no sé quantos,
aquest del que ballen d'aquella manera,
com se diu, aquests d'ara...
Ui.
El tabaquero, aquest com se diu allò?
El koala?
No.
No, el koala és d'ara.
Ah, per això.
Ah, el Paquito el xocolatero.
Xocolatero.
Però aquest fa molt de temps que va pel món.
No, no, tu ho dic com a referència.
Sí, sí, sí.
Doncs llavors també sortia una cançó,
perquè llavors passava una cosa,
que llavors es feia les barbenes als carrers.
Sí.
I cada carrer, doncs, feien unes barbenes,
i clar, doncs, hi havia barbenes que eren, doncs,
hi havia un conjunt,
perquè a Tarragona llavors també hi havia
tres o quatre conjunts,
o trios,
saps com vull dir?
Uns t'acabem a mexicar,
l'altre, doncs,
mòsia moderna,
no dic noms perquè me'n deixaria algun
i s'hauria molt de greu,
perquè els he conegut,
i molts els coneixen,
i diria,
i com és que no has dit aquell conjunt?
Com és que ho has dit aquell trio?
Home, és que tots no poden sortir,
encara que ens agradaria,
però clar,
i el que passa és que també van anar evolucionant,
saps?
Uns van anar pujant,
uns altres van anar baixant,
després va sortir algun que cantava,
hi havia un d'aquí,
es va fer molt popular,
aquell noi,
que anava a cantar inclús a Barcelona,
en fi,
inclús anava amb uns grans magatzems de Barcelona
i també anava allí i cantava, saps?
I anava també a signar discos
i totes aquestes coses?
No,
cantava, no,
allò, saps,
que hi ha sempre un número que fan,
doncs aquest anava amb...
I llavors què passava?
Doncs que en sec anaves a les barbenes
i en sec sortia un disc,
ja dic disc perquè era el més normal,
no?
Sí, sí, clar,
el vinil era el que emanava.
Per exemple,
els conjunt més aviat eren,
que diria,
quan feien una festa,
per exemple,
a la plaça de Font,
o el carrer Sant Miquel,
o el bar aquí al cos del Bou,
hi havia uns carrers,
el carrer Merceria,
que aquests ja de sempre
ja havien sigut carrers
que sempre havien fet verbenes i això,
però llavors es va acumular.
Creiem que Cristina
també van fer-ho estant bé,
hi havia els campos,
saps,
que eren més allò,
però llavors el carrer Sabí,
el carrer aquí,
el carrer allà,
tot,
saps,
la gent d'allò,
els que van prohibir,
van prohibir perquè,
clar,
la joventut es passava tota la setmana,
perquè llavors...
Carta,
treballar i ballar,
el que acabés amb ja...
I llavors,
molts havien de treballar,
no és com ara que la vida és molt diferent,
però llavors havies de corralar
i anaves d'això,
i m'enrefereixo que era curiós
perquè en sec sortia l'ascensor
i mira,
fot-li que...
I tu ara senties aquella sort de l'ascensor.
L'altra,
una altra cançó,
saps?
O sigui,
que sortia una cançó,
però,
submarino,
unes cançons que,
quan les senties d'això,
és a dir,
quina poca solta,
però...
Se t'enganxaven,
te quedaven.
És com això,
el xocolatero,
que dius,
mira,
avui i avall,
o l'altre,
vull dir...
A l'igual que també recordo
que hi havia abans també,
i igual que passa ara,
hi ha diferents coreografies.
Sí.
Perquè la llenca
era tradicional,
el baile de la llenca,
pel·lanta i patràs
i un, dos, tres.
Per això et dic,
per això et dic,
per això segons on anaves
i la presentació
o la categoria
del barri
que feien les festes,
m'entens?
I el pas doble,
o el tango,
o el vals,
no dic que era tradicional,
les rapelles.
Llavors,
ja també,
quan ja érem una miqueta més d'això,
llavors hi havia la sala de ports,
hi havia la cooperativa,
hi havia la Puda,
el Serrallo,
hi havia allà el plaça...
No se me'n vagi per les sales,
digui'm alguna d'aquestes cançons
que li agradaven a vostè.
No, no,
t'he dic,
t'he dic...
Sí, sí, sí,
que m'ha fet recorregut turístic
per les sales.
No, t'he dic que aquestes sales,
doncs hi era,
ballaves allí,
doncs això que dius tu,
un tango,
ballaves,
doncs,
vals,
saps?
Aquest,
el vals sempre m'ha agradat
i a més a més
era un dels que més trepitjaves
si no anaves a compàs.
perquè el 1, 2, 3,
1, 2, 3...
Sí, és això.
Com et perdessis en el 3
i estaves vist, eh?
Jo el primer ball
que vaig a dependre,
m'ha ensenyat per ser-te una noia,
va ser el vals.
Ah, sí?
El primer ball
que vaig a dependre.
A més,
l'home sempre ha de posar
una mà d'estar molt recta,
no?,
que sembla que hi hagi passat
una escombra.
Així com la dona...
No, no,
el cas és que el vals,
per exemple,
l'home més aviat treballava...
Sí, sí, recta, recta.
Recta,
i la dona,
doncs amb aquell moviment...
I pot ser encara agafant-se el costat
allà una miqueta,
saps?
Obrint una miqueta
i donant un passe
i tornar a agafar-te...
Perquè vostè era
que portaven
o que se deixava portar?
Jo amb el ball
m'agradava portar.
Ara, fora,
m'agradava les dones.
I vostè?
Digue'm aquí, no?
Ja saps que les dones
sempre han portat la d'això, no?
No, però em refereixo...
Llavors, també,
també era molt bonic
que era quan tocaven
aquells pas dobles
que encara que no volguessis
havies de fer el tomb,
com si t'ho regessis,
saps com ho dic?
Sí, sí, sí.
I a les sales
et trobaves allà
i hi havia moments
que els cavallaves
més o més bé,
doncs ja et deixava
una miqueta de puesto...
Feia la rodona,
aquelles rodones?
Sí, sí, sí.
Sí, ja havia trobat.
Perquè el rock and roll
també era seu o no, avi?
Perquè clar,
nosaltres hem parlat
de més clàssics, no?
No, en aquelles èpoques,
per exemple,
el que t'agradava...
Perquè hi ha una cosa
que jo no acabo de...
A veure, a veure,
què seria?
És quan ara veig jo
aquests balls
que fan a la televisió,
i vas amb un ball
i veus que aquests
que han anat d'escola...
I veus...
Oh, és que aquests
com ballen, eh?
Veus amb el coll trossat
i una cosa...
I llavors veus
que fan uns punts
igual amb un pas doble
que amb un altre ball.
No, jo...
jo sempre he admirat
del ball
la creació de cadascú.
La música
t'ha de portar
el punt...
T'has de deixar
un pas doble
aquell punt que et dóna...
Sense voler
ja fas aquell tomb,
ja et t'exinolles,
ja et tombes allò.
I el bals també.
El bals,
encara que vulguis,
ja et diu
quan has de tombar,
quan no has de tombar...
Clar,
si vas d'escola
portes unes normes
i que dues normes
fan que aquella gent
tots veus igual.
Clar,
s'agafen la mà,
se deixen,
donen un tomb,
passen
i amb un pas doble
veus una cosa
que no és.
En canvi,
no,
igual que el tango.
El tango també...
Parlem demà,
avi del tango.
I després també recordarem
que aquí a Tarragona,
encara que només ara mateix
s'agafin les davaneres
per dies puntuals,
també se celebraven
dies davaneres
i el rom cremat
i sobretot era molt tradicional
i ho és encara
després de les festes.
Acabar les festes
amb un bon grup de vaneres.
Comentem demà?
Molt.
Gràcies, avi.
Sortia la mà
els nois de Calella
feien un cremat.