El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Avi Ramon, bona tarda, sigueu benvingut.
Bona tarda.
No l'he deixat acabar, eh?
Aquí som nuaga.
És que estava agafant l'últim glob del cafè.
M'he agafat d'esquena i quan m'he girat...
No, no, no. Digueu bé, digueu bé.
L'últim glob del cafè.
Si estàvem aquí fent el cafè tonet, a la millor.
És una traïdora.
No?
Ara perquè m'ho he convidat amb un cafè.
I ara em prenia el cafè jo tranquil·lament.
Un cafè de la Batza, eh?
Que tot s'ha de dir, eh?
Un cafè de la Batza.
Un cafè, ja que me'l prenia, m'he agafat així.
Home, avi, avi.
Excuse me, excuse me, sorry, sorry.
Que l'anava a dir que avui és...
Ahir comentàvem de poder parlar d'aquella gent que surt de negre.
Ai, que va sortir de negre i vam plorar pels carrers de Tarragona.
I vam cremar el ninot i d'aquestes coses que es fan.
Tu vas dir que em recordaves alguna cosa que havia passat.
Una cosa que ens va explicar.
i que vostè deia, mira quines dones com ploren, pobres dones.
Després mirava les cames...
Això és com feia l'Emili, que estava allà al Pedralbes.
Però llavors des de Pedralbes, allà a Sants, allà a la creu coberta,
hi havia una espècie de riereta, una riera,
que la gent no estava edificat.
I la gent doncs anava d'un lloc a l'altre,
passant pel dret d'aquesta manera.
I una de les vegades que jo passava per aquí,
veig que surten d'un carrer, d'una banda d'allà, de la creu coberta,
el barri aquest d'allà de Sants,
i veig una cosa rara, veig un ataúd.
Clar, ara parlo d'anys, compte tu, parlo dels anys.
I llavors, com aquesta gent porta una tuta a ombres,
deu ser alguna cosa important, perquè...
I a més a més pel mig del carrer, que normalment no es fa d'aquesta manera.
Llavors m'hi acosto més, i unes dones amb el manto negre,
totes negres, plorant, i aquesta cosa.
I jo vaig veure si és gros.
Llavors vaig veure darrere, que anaven uns altres,
però anaven homes i tot, també mig així de negre,
però vaig veure que l'ambient no era molt trist,
que la gent anava d'allò.
Tinc les dones plorant, i aquests qui parlaven d'aquesta manera,
i això una d'aquelles dones es va remengar,
per exemple, que li picava l'esquena, la cama,
es va remengar la faldilla,
i em va caure, vaig veure que aquelles cames,
diguem-ho fotut, i llavors vam riure,
i llavors aquelles que ho vam viure,
les van girar totes, i eh, eh,
tornem a fer, vull dir, nen,
anem a enterrar les sardines.
Que això és una altra cosa, home, que això és una altra cosa.
Vull dir que, clar, això ara no té importància,
però compte tu, anys enrere,
que ja sé, l'any 40,
no, l'any...
Quin any va ser, avi?
L'any 20, 30,
els 30, el 48,
el divisió. 48, més o menys.
Sí, sí, sí.
Deu-n'hi-do el surt.
Ara ja ens ho esperem de tot, no?
Ara encara xales, perquè vam pel carrer plorant,
ara vam plorant tots pel carrer,
a pujada d'allí, a ser al costat...
A més, el que m'agrada és que no deixen anar
la gent indiferent, que diuen,
nena, apunta't, nena, a mi, de plorar!
I t'acrides.
I un li del mocador, l'altre te'l pren, l'altre...
Sí, sí, és veritat.
I és una festa, doncs festa, no?, de Carabalenca.
Però, jo et dic, coses d'aquestes són d'això.
Però avui ja se'ns ha acabat,
que avui és dimecres de cendra,
avui ja comença, literalment,
el que és la quaresma,
a partir de la carn,
tot avança de bacallà.
Ara el bacallà començarà a posar-se de moda.
L'altre dia et deia que la gent
hem d'assimilar les circumstàncies,
quan passen, quan venen, records i records.
I ara, parlant d'això,
del dimecres de cendra, el que sigui,
recordo, estava comentant-ho,
recordo que anys enrere,
anys, perquè sempre parlo d'anys,
perquè...
No, no, clar, home, per això estem aquí,
per recordar.
No dic l'any que és o el que sigui,
perquè a més me fumo un lío amb tants anys
que a vegades no sé quin any és l'altre.
Però recordo que em vaig trobar
el dimecres de cendra a Cuba.
A Cuba?
Sí, sí, sí.
I també si celebren d'alguna manera?
Una part, sí.
Recordo que a la catedral,
aquella plaça, la catedral,
doncs al costat feien una espècie de missa.
I per cert, que la feia,
no la missa en si,
però tot el d'això és una dona.
Una dona,
després van començar d'aixòs,
i així van fer la cendra,
tot igual que d'aixòs.
Però vaig trobar...
I també feien la creu, a la front, amb la cendra?
Sí, sí, tot igual, igual.
I en això va sortir un home
i parlant era el sacristà.
I li vaig dir,
dic, coi, com és que,
doncs, tal com estan les coses aquí,
i això, i això...
Diu,
hoy no podemos hablar,
si quiera quedaremos un día,
y entonces que estemos solos
ya le explicaré muchas cosas.
Ui, qué raro, ¿no?
Sí.
I que, home, clar,
és que hi ha coses que no se poden explicar.
I vaig notar,
aquest és un dels que no està beneficiat
per Fidel Castro,
perquè ja passa com el franquisme aquí.
Com el franquisme aquí,
hi havia gent que estaven perjudicats,
perquè no els agrada la cosa,
però n'hi havien que estaven beneficiats.
No, i tant, home,
ben empleats,
ben subministrats,
ben...
Ho tenien tot,
i al dia els hi venia bé,
que el senyor Franco estigués.
I allà hi vaig comprovar-ho també,
perquè vaig conèixer,
com i saps com soc jo,
que en parlo amb tothom,
el que sigui,
vaig conèixer les dues parts
molt ben conegudes.
I és molt dolent,
de l'altra part,
avi?
La gent que,
podríem dir,
ha d'aguantar...
Mira, la vida és com te l'aprens.
Sí, també.
La vida és d'assimilar
quan t'hi trobes,
i a vegades hi ha coses
que no estan justificades,
però veus que són
conseqüències de fets.
Per això, a vegades,
quan jutges una cosa,
dius, bueno, d'on ve això?
Ja, però deu estar...
Perdoni'm, eh, una cosa,
feia un quirkat aquí,
però deu ser molt injust,
i allò que dius,
la justícia cega,
d'aquestes,
vivint o aguantant
una sèrie de coses
que veus que no tenen pes,
que no tenen raó,
i que, en cas d'així,
te les has d'enpassar, no?
Sí, a mi aquestes coses,
primer, la part aquesta,
jo no vull dir més bé,
a mi la part política,
política,
en realitat, allò,
és dictadura, no?
Però la dictadura,
també, a vegades,
consisteix la política
ben la mateixa.
El que passa
és que hi ha un sector de gent,
sigui allà o allà on sigui,
que són innocents de tot,
però...
No, que els agrada
viure el dia a dia, no?
No, no, no, no,
no vaig per aquí, jo.
Doncs que assimilen
el que els diuen,
i a vegades no et jutgen
el per què de les coses.
Ja s'ho creuen com és i prou.
Jo, per exemple,
no puc parlar perquè dir,
oh, quan encara t'hi ha d'haver-hi,
que és l'ETA, ara l'ETA,
però si quan es n'hi ha,
també van dialogar,
perquè ara,
anant en contra d'aquestes...
Ai, home, això no ho digui,
que això no és veritat,
diuen ells.
No, me refereixo
que hi ha una sèrie de coses
que quan les has anat vivint
i les vius...
Que passa que la memòria
és tan efímera, avi.
El mateix.
Bueno, doncs jo quan veig aquestes coses,
penses,
hi ha altres coses
que poden fer veure,
i dius, escolta,
i per què ara això
i llavors no?
Per què ara llavors no
i ara sí?
Vull dir, aquestes coses...
Ja, avi,
però llavors hi ha un sector...
Quins interessos,
quins interessos tenen
d'algun partit
que hi hagi aquest en malamaró
d'entrar amb la gent catalana?
Digue'm-ho així, també.
Per això et dic jo
que hi ha un sector de gent
que no assimilem
o assimilem el que ens diuen.
I clar, llavors,
això ho vaig dir una vegada,
i jo soc, escolta,
jo soc amic de tothom,
i els abusos,
els castellans,
els bascos,
amb tots jo,
he conviscut tota aquesta gent.
Però a mi va fer gràcia
quan va ser aquell boicot
que van fer els catalans
del Cava.
Sí, perquè va ser
aquell moment al passat.
Llavors pensava,
bueno,
si el Cava, per exemple,
català,
el suro dels Taps,
ve d'Extremadura.
És que sé jo.
Si la majoria
que treballa en aquestes Caves
són gent
de fora de Catalunya.
Dic, ara imagina't tu
que hi hagi,
doncs ara fem el boicot
amb aquesta gent
i aquestes coses.
Llavors, què passava?
Llavors érem nosaltres,
compte com hem sigut,
llavors som dolentíssims.
Però mentre fèiem aquest boicot
a Extremadura,
hi havia grans terrenys
de caça,
però caça de milionaris
que vivien a Madrid
i anaven a caçar allà.
Entens?
Sí, sí, sí.
o sigui, jo encara he vist
al carrer contractar la gent
que el senyorito
o el nou ric
contracta aquells immigrants
que no tenen papers.
O sigui,
que hi ha una sèrie de coses
que quan viatges
i viatges
i coneixes les coses,
veus el que passa
i llavors passa
que si jo, per exemple,
dius una cosa d'aquestes
o diran,
ah, ho tens d'aquells
o ho tens d'aquells.
No, jo no sóc del partit.
Jo sóc terrenyorí,
sóc d'aquesta manera.
I ja, jo sóc la dolenta
ara de la pel·lícula
perquè ho hem de deixar aquí.
No, jo vull dir,
millor perquè així potser
potser revir de coses
que potser no entenc.
No, no,
i que cadascú faci
les seves idees.
Per això deixem-ho.
Ja va haver de tant en tant
ser reivindicatius
i de remoure una mica tot això.
Que no vegin que som potser massa...
No, no, no.
Som tous però guerrilleros
de tant en tant.
No, alguna cosa s'ha de dir.
Que sí, la raó ja sap que la té.
Que moltes coses no els diem,
no perquè no les sapiguem,
sinó que per prudència
o per amistat
Quan el català sortia a la mar
Els nois de Calesa feien un cremat
Mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar
Visca Catalunya,
Visca l'Occata