El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català, al millor barcó de guerra, de la flora...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Aquest no sap què estàveu buscant, és que l'Avi Ramon m'he deia que provava, vinga, comencem.
Però és que estàveu buscant per aquí una cançó que es deia Hawaii Bombay, dels Meccano, i no l'he trobat.
Si no li hagués posat el Hawaii, Bombay, són dos paraïsos.
No, això és una altra cosa. Jo et parlo d'una època sèrie...
No, no, no sèrie, a veure si m'entens.
Que quedes meravellat al veure aquestes coses desconegudes, que estan a l'interior.
Però jo et parlo, també penso que et parlo dels anys 80 i alguna cosa, o sigui que ara ja tot això, ja la gent viatja, ve en avió, marcos creués...
Sí, però els contrastos, avi, que es viuen allà, continuen sent els mateixos, encara que passin molts anys.
Jo et parlo d'aquella època quan encara, per exemple, vam anar més cap a l'interior, i llavors veies...
Però el curiós és que anaves a un lloc i aquella gent, aquells hindús, que et venien a oferir coses, deies...
No, no, no. I com ho s'hi va? Jo, Ramon, això, vale.
Anaves a un altre lloc, te'ls trobaves a trobar, i deien... Escucha, Ramon, que...
Saps que se'n recordava un dels noms?
Sí, sí, sí, sí, inclús trobem una pedra per això, en fi.
Bé, el cas és que després d'aquí, de veure aquestes meravelles, llavors vam anar més a l'interior.
I més a l'interior es van trobar-se amb un poblat, encara amurellat, i a dintre que vivien com a l'edat mitja.
Què diu?
Sí, sí, aquelles gent vivien encara... Bé, hi havia alguns...
Que devia ser una tribu, llavors, no?
No, no, gent, gent d'allò, però bé, per exemple, hi havia alguns ja que eren negociants que venien a fer fira, venien a cot, el que sigui,
ja tenia el seu motoret, el seu moto, però clar, hi havia més aviat les vaques.
I va coincidir que vam trobar, vam agafar un dia que era el dia de les vaques.
Són tan sagrades, Javi, com ens ho volen dir?
Sí, sí, sí, perquè, per exemple...
Llavors, sí.
Home, i ara crec que també.
Jo ara no parlo.
Perquè es veu a la gent que no tenen per menjar i les vaques van per allà.
Pensa aquest dia que dic de les vaques en aquest poble, eh?
Sí.
Les vaques, amb tot això pintat, com si són les ungles pintades, el tot ben polí, ben d'allò, com si fos una festa fantàstica.
No hi ho és, oi?
I allí, a dir aquest puesto, va coincidir que era l'hora que sortien de col·legi els nens, xiquet,
quan vam veure l'autocar, que anàvem nosaltres, que allí ja vam anar...
No ho puguem avançar més, jo.
Sí, que llavors ja anàvem amb autocar, no?
L'avió, ja havíem anat amb un altre desplaçament, o què sigui, amb un autocar.
Bé, tots allí, vinga, vés, carinyosos, tot això.
Però pensa que dic que era de l'edat mitja, perquè encara pel carrer, tot de terra i fang,
anava un tocinet, que si anava un gos per allà, aquell sabater encara amb mans feia, arreglava sabates,
l'altre, allí una miqueta marcat amb fruita i verdures i coses de quan...
I la gent encara sentats allí a les pedres...
Al carrer, sí, sí.
Al carrer.
O sigui que et trobaves, se n'ha d'encontre a l'entrada, com que era murallat i vas entrar dintre d'això,
et vas trobar una cosa rara, vull dir, no rara, vull dir, on te trobes?
Vull dir que ara, per exemple, ara has anat a poestos, a la gràfica, aquí, estic allà i has anat...
Però te parlo jo d'aquells anys, aquells anys veies...
I veies aquesta diferència d'aquí, nosaltres, aquí, aquí...
I veies aquella manera de viure, saps?
I llavors d'allí ja vam agafar i vam anar després ja a part més moderna.
Que eren les grans històries de...
Sí, dintre Bombay, perquè llavors anaves...
I en una gran capital.
Escolta, anaves al carrer Major, per exemple, que tenia un quilòmetre o dos de carrer
i tot allà joieries, allò que deies tu, joieries, hort,
tota aquesta sèua de coses, al Museu Nacional,
que vaig quedar meravellat,
perquè allí veies gent descalços, mil, amb la roba a mig d'aquella manera,
mirant les obres dels seus bons passats...
I aprenent, eh, que els agrada molt.
És com passa amb la gent de Cuba, que comentàvem.
Amb hort, amb coses, amb marfil, amb marfil...
En fi, les veies...
I segurament, avi, amb aquelles arracades de nas...
No, no, no, no, d'orella...
No, no, no, les veies, les veies hindús, hindús, amb el cal...
No, no, però dic, les dones hindús,
que normalment acostumaran a portar aquelles arracades
que li surten del nas cap a l'orella, amb aquelles...
No, tan, tan exagades...
No, no, a veure, a veure...
Hi ha, eh, hi ha, eh?
Sí, hi ha, però jo et parlo...
I les veies amb aquells vestits, d'aquells culs...
Sí, sí, sí, sí.
Aquelles galses transparents...
I amb vans, perfecte, són precioses.
I el curiós és que, per exemple,
estàvem la dona i menjant-se una poma
i la vam pelar, com es fas, com fruita d'aquesta, no?
I va dir una nieta d'uns 15 anys, amb un criet al braç,
que li donéssim les pells de la poma.
Vull dir que hi havia de tot.
Això hi ha dintre la capital,
el del porta on hi havia d'alta classe de nivell social, de tota manera, no?
Era el que li volia comentar, de mirar els contrastos que es poden trobar.
I llavors li vam donar la poma, el que sigui.
Però el curiós és que aquest carrer, que et dic, ample,
hi havia allí piles de fruita, el que sigui,
i els que estaven venent-la estaven allò al costat parlant entre ells,
que podien passar per allà i agafar-la sense que ningú els vegiés,
i no tocaven res.
Home, és que ja és molt perillós, no?
Vull dir que portaven un control d'aquesta manera,
que ara, el que havies de fer era no donar,
quan venien a demanar, donar-li alguna cosa a un,
perquè te sortien de tot arreu.
3.000, 3.000.
Te sortien d'allò, no?
Però després et tens, perquè recordo jo que Bund
es va acompanyar en un restaurant d'allò,
i el vaig convidar-lo, i ara, content que s'havia acompanyat.
Vull dir, veies una classe de gent, per exemple, en aquell temps,
i després els endamics mateixos, això,
de canya de bambú, pujaven com si fossin monos,
baixaven, així com ara de ferro, tantes...
Vull dir, veies un canvi tan contrastat...
I era bonic, era bonic perquè era tot un món canviat del que havies vist.
Però avui, llavors, a veure, encara vull continuar una mica més,
encara ens queda temps, allà a Bombay,
però devia ser un xoc quan va vostè arribar cap a Tarragona una altra vegada,
després de veure tot això.
No t'ho semblava.
No?
No semblava que...
Semblava que fossis una pel·lícula.
No semblava que hagi girat a Tarragona.
El cinema, més, també en una pel·lícula ja l'he tornat.
Perquè, clar, llavors et trobes...
A dintre el cap has embutit tanta cosa,
tanta cosa i tan...
I tan diferent de tot el que et trobes aquí dia a dia.
I tan exòtica, perquè, clar,
llavors passa una cosa,
que hi ha coses que te'n recorden,
però com que havies vist aquestes pel·lícules
de les Mil i una noix,
havies vist Simbad,
havies vist aquest món,
vist en pel·lícules,
a veure el real,
a veure el real,
allà a la plaça on hi havia el deixó de l'entrada,
al port d'Alfonso,
del rei aquest, Enric,
bueno, d'això, el rei.
Allí vés gent banyant-se,
banyant-se, doncs,
mig espollats, mig espollats,
vull dir, uns contrastos.
Després vam anar a un hotel,
que, escolta,
allò era unes tendes,
una meravella,
una meravella, saps?
I era difícil?
I era car, també, de comprar?
O dic, a veure, difícil no crec,
perquè, clar, no sé...
No, no.
Ja tenies un munt de botigues,
és a dir, difícil de sentir si era molt car,
sobretot la llièria.
Com que no...
No, no,
perquè el que passava,
si volies anar...
Hi havia dues coses.
Era una,
que hi havia tendes de l'Estat
i tendes privades.
Les de l'Estat eren més cares,
perquè compraves i feien un recibo,
i llavors podies passar el paladuana
sense que diguessin res.
Clar.
I els altres ho vist a camuflar.
Però era curiós,
perquè van a un lloc,
hi ha joies d'aquestes d'or,
i primer t'assenten,
i et porten un te,
i fas preu.
No, no m'interessa,
això, massa d'això.
Home, que...
I no tornem-hi, a veure.
Quan d'això?
Jo tant.
Doncs jo, quan?
I vas prenent un te,
mentre es tracten,
fins a l'última hora,
quedes d'acord,
i llavors és quan fas la còlcula.
Sí, un sistema,
una sèrie.
Ara no,
quan anaves al lloc oficial,
allà hi havia els dependents,
això val tant, val tant,
i ja està, saps?
I aquí no ens movem, no?
Però sí, hort.
Després, el que és també molt curiós,
que vaig agafar algunes d'aixòs,
que també el marfil no es podia treure,
una sèrie de postals,
pintades a mà,
i amb uns d'allò,
de marfil.
Ostres.
És molt bonic.
A mi?
Però jo, per això,
et pots posar amb la butxaca,
com aquest que porten els postals,
i passaves a duar,
doncs més d'això.
Vull dir,
i ara quan ho veus,
dius,
és possible,
això que ho has vist,
aquestes fotos,
vols dir que això és real?
Això ho vaig fer jo,
i això ho vaig fer jo,
doncs sí,
avui ens ho ha explicat.
Jo, escolta,
jo sé que hi ha gent
que hem vist més,
el que sigui,
però ja que ha sigut...
No, no, mira,
portem tres dies,
tres dies,
ara tota la tonta,
que m'ha explicat tot un viatge.
No, per el que dius tu,
viatjar, viatjar.
Gràcies.
Molt bé.
Vull dir si el cap de setmana
ja ens trobem dilluns, eh?
Molt bé.
Gràcies.
Vull dir que hi ha un gravat,
mans a la guitarra,
solien cantar,
solien cantar.
Vizca Catalunya,
Vizca Catalunya.