Avi, bona tarda.
Bona tarda.
I que tenim la Núria Gómez de Nau.
Núria, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Aviam, amb el seu permís.
Li vull preguntar a la Núria directament,
ja que portem aquests dies amb ella.
Núria, des que has sortit al llibre,
algú t'ha comentat alguna cosa?
Una vegada, aquesta setmana,
quan ha sortit al llibre,
un lector em preguntava
com pots parlar de la psicoanàlisi des de fora.
T'ho ha comentat, si has patit d'alguna manera o has viscut.
Jo li he dit que no l'he viscut des de fora.
parlo de la psicoanàlisi des de dins,
perquè jo m'he fet psicoanalitzar.
He passat per una fase de psicoanàlisi,
curta, evidentment,
no he fet tot un procés massa llarg,
però sí que he volgut saber
quan una dona va a la consulta demanant ajuda
perquè pateix de l'ànima,
què passa?
He parlat amb dones que s'havien psicoanalitzat,
he vist informes de psicoanàlisi
i he tingut molt a prop un metge
que ha mirat que aquestes coses funcionessin,
que no diguéssim aquí quan se va l'animalada.
Però no parla de psicoanàlisi,
es parla dels sentiments que trobes
i que se't van desfarmant.
I també un moment determinat de la novel·la
de Petons de pluja,
la protagonista, la Natàlia,
quan ja sembla que la vida ja ho té tot,
ho va superant, superant, superant,
continua amb aquella arqueta
que al final l'ha de conduir
a descobrir el gran secret de Cristófol Colom,
doncs té un brot de dolor,
un brot de dolor físic.
Llavors s'ensorra, s'ensorra,
no pot més, ningú l'entén.
És que té un brot de fibromialgia,
que és un tema molt complicat
perquè no està prou experimentat,
ningú en sap res
i tothom sembla que s'ho tregui del damunt.
És una malaltia que jo crec que hi ha
molt poca gent que entengui,
menys la persona que ho està patint.
I en aquest aspecte,
el dia de la presentació,
el doctor Muñoz, que l'avi era allà,
va dir que la novel·la està,
mèdicament, és completament ortodoxa.
Per què?
Perquè també m'he posat molt
amb el col·lectiu fibromiàlgic,
que veient què els passa,
què senten
i com ho solventen, no?
I puc dir que la Natàlia ho solventa.
Quantes coses s'aprenen, no?,
a l'hora de fer un llibre?
Mira, és que hi ha una investigació...
Estàs pensant que tot això
ho estàs vivint a través
del que serien els ulls de la Natàlia,
en aquest cas un personatge fixici,
però que ho estàs vivint tu també
a les teves pròpies carns.
Ja sigui la psicoanàlisi,
ja sigui preguntar i esbrinar
sobre aquesta malaltia...
És que si recordes,
dèiem ahir,
jo només sé escriure
d'allò que d'alguna manera experimento,
del sentiment que porto a dins.
Per mi escriure és una passió,
és una passió
i ho he de fer
des del sentiment més profund
de la meva ànima, no?
Però per això m'he d'investigar moltíssim,
perquè és que jo no puc parlar
de psicoanàlisi,
de fibromialgia,
Cristòfol Colón,
Carles de Viana...
Tot això si no he estudiat a fons.
Mentalment,
investigant,
he estat quatre anys.
Un any a l'hora d'escriure.
Ara físicament,
passar-la a l'ordinador
ha sigut un any,
però investigar un quatre anys.
Quatre anys.
Quatre anys.
Vull dir que darrere
hi ha una feina increïble.
Ara, el resultat,
estic molt contenta
del moment que en diuen els lectors,
des que agafo petons de pluja
no la puc deixar
una fulla darrere a l'altra.
Això és fantàstic.
Qui és la primera persona
que ho llegeix a partir
que ja la tens,
allò que dius,
acabes de posar
a l'últim punt,
dius ja està,
ara ja està,
ja ha acabat.
Què ha passat a partir d'ara?
Tinc un grup
de quatre persones,
tres homes i una dona,
i jo poso l'últim punt
i hi ha escriptors
que la guarden un any
en un calaig.
Jo sóc incapaç,
jo l'acabo d'escriure
i dic,
pàbia,
què et sembla?
Què et sembla?
El primer home
que la va llegir
m'ha dit
que li van caure
les llàgrimes.
Un altre
li vaig donar
després d'haver sopat
amb ell,
vam estar
fins a l'una i mitja
sopant,
la va agafar
a l'una i mitja
de la matinada
i fins l'endemà
al migdia
no va dormir
fins a acabar-la.
No la podia deixar.
La dona em va dir
que no havia pogut passar
del primer capítol
perquè era massa dura
per ella,
que no la podia suportar
de duresa.
Va haver de llegir-la
en dues parts
perquè en aquell moment
ella tenia un problema
molt similar
al de la novel·la.
I la sentia massa identificada.
I diu,
com que aquí
el que he de fer,
diu,
vull començar a fer-ho
per poder-me'n sortir
del problema.
Com si fos una pròpia guia
personal fins i tot.
I l'altre home
em va dir
que era duríssima,
extraordinària
que no la podia deixar.
Aviam,
això sembla en floretes
però que et diguin
que una novel·la és dura
vol dir que darrere
està molt currada,
que ho he treballat moltíssim.
Però per altre costat
potser a mi
com a escriptora...
A més significa,
perdona'm,
que no ha deixat indiferent.
A ningú, a ningú, a ningú.
Que és dura
significa que t'ha tocat
aquella fibra
i que aquella cosa
t'han mogut per dins, no?
Jo el que dic sempre
és que és
la veu d'una dona
perquè Natàlia és una dona,
amb això m'identifico,
jo sempre a les meves novel·les
la veu és d'una dona
perquè vull reivindicar
una mica el paper de la dona
amb tot,
amb la literatura també,
però ui,
amb els homes al costat.
Jo vull un home
que ha de costat
a la meva mà
que fa drets
i sí,
perquè hem de treballar
per canviar el món,
tota la generació junta,
no podem anar uns per aquí
i els altres per allà.
Les divisions no...
No, no, a mi les divisions
no agraden massa.
A mi, de tot això,
de tot aquest procés
que ara estic vivint,
que és veure la reacció
dels lectors,
torno a repetir,
el que més satisfacció em dona
és que em diguin
que no la poden deixar,
que els enganxa
des de la primera fulla.
Això és com un,
jo què sé,
com un agraïment
profund dels lectors.
I jo sempre dic a l'editor,
si algú et pregunta
el meu número,
dona'l,
el meu número de telèfon,
o sigui,
m'agrada que m'escrigui
ni que em truqui
ni que...
El meu número del mòbil
és públic,
el de casa no el dono
perquè llavors és més íntim.
El mòbil,
si no t'interessa,
pots apagar i ja està.
El meu número de mòbil
el té tothom
i molts lectors em truquen.
Llavors això,
mira,
m'ha falada de veritat,
perquè hi ha com aquest debat social
de dir què t'has semblat,
com ho veus,
què opines tu...
de cara a la propera novel·la,
fins i tot són idees.
Són idees.
La gent sempre t'aporta coses
i dius,
mira,
he sentit això,
o m'ha agradat això
més que això.
I clar,
són punts de vista
que potser en aquell moment,
després de quatre anys,
després d'investigar,
de treballar,
hi ha aquest moment
que deixes de ser objectiva.
Sí.
Bé,
jo ara,
a més de petons de pluja,
com que saps
que també l'he tret en castellà,
com deia ahir,
besos de lluvia,
me'n vaig a Madrid
a fer una presentació a Madrid.
Quan, quan?
Mira, a Madrid estic
el dia 14 de març,
a Barcelona,
a la Casa del Llibre,
el dia 24 de març,
el 27 estic a Logronyo,
a Cuenca vaig
el primer d'abril,
el dia 5 de març
estic aquí a Unae,
a Barcelona,
a Tarragona,
el 23 estic...
Bueno,
ara no tinc la llista aquí,
però vull dir,
vaig a fer el recorregut.
Avi,
jo estic esgotada ja,
jo encara no he sortit
i ja estic esgotada ja.
No,
això és la promoció,
la promoció de la novel·la.
Saps què passarà amb això?
Que canviarà el títol.
Sí,
perquè a més si hi ha petons de pluja,
jo crec que hi faran
una pluja de petons a tot.
Això també és veritat.
Ai,
que simpàtic és l'avi,
gràcies.
M'assembla que passarà això.
És l'aví de vídeo, eh?
Hauràs de canviar el títol,
perquè torneu que anirà.
El parlar com parla
i veure el sentiment que té,
serà una pluja de petons,
i escolta,
m'arribaràs que...
M'ha agradat, eh?
Molt,
molt fantàstic,
fantàstic.
No,
és que és el que em passa a mi,
llavors que estic escoltant,
i saps que és un xerrer,
i en canvi jo és que callo,
callo, callo.
Sí, sí,
avui...
És que em va entrant
aquesta cosa,
em va entrant...
L'aví no es troba bé, eh?
No es troba bé l'aví avui, eh?
No,
i això et demostra,
em dic aquesta cosa,
que segueixo la cosa
amb un sentiment
i amb unes ganes de...
Me l'imagino.
Avicen,
i vostè primer o me'l deixa a mi?
Vostè primer o me'l deixa a mi?
Bueno,
tots dos,
no discutiu,
tots dos,
tots dos.
No,
com que estem veient,
tu ja...
Ara,
que tu no tires la pluja de petons.
No.
Pobreta.
Perquè hi ha molts puestos
i tu no pots anar després.
Bueno,
gràcies,
ha estat un plaer
parlar amb vosaltres.
No,
no,
tu aquí,
tu aquí aguantar com jo.
Jo,
una altra pluja diferent,
no?
Sí,
això que dius de la pluja de petons,
jo penso que la presentació
que vam fer a l'Hotel Imperial Tàrraco
va esdevenir això,
una pluja de petons,
i això crec que també em passarà a Madrid,
perquè me'n vaig amb una concertista,
que és el mateix que vaig fer aquí a Tarragona,
llavors és una presentació com molt de luxe,
no?
Perquè entre paraules del presentador
hi ha un impromptu de Chopin
tocat per una concertista professional.
Escolta,
va ser una meravella,
cada part tocava,
escolta,
inclús vaig dir-te una cosa,
ara diré un nom,
perquè d'això,
el Gomis,
que va ser president de la Diputació,
aquest senyor,
que el senyor també és un gran pianista,
sí,
sí,
és un gran pianista,
jo el tenia al costat,
i escolta'm,
les seves cames,
els braços no paraven.
Perquè si l'haguéssim deixat un piano...
Seguint,
seguint aquella cor,
jo me'l mirava,
i li deia,
com disfrutes,
com disfrutes,
i ell,
escolta,
m'assento,
m'assento,
o sigui,
que a part de sentir la part aquesta d'ella
que explicaven del llibre,
senties aquella pianista,
i a més a més,
sense grans manifestacions,
sé com ja,
ja que toquen el piano,
ens trobem,
comencen a bellugar,
i no,
aquella només feia anar a la cap
amb consonància
a el que sentia
de les tecles que tocava.
Sí,
és que la Diana Becker
és una concertista professional.
Va ser fantàstica.
Després,
entre les persones
que estaven al públic,
hi havia 150 persones,
va ser extraordinari,
l'Olga Chirinax em deia,
diu,
bueno,
és que la novel·la,
ja tinc unes ganes bojes
de llegir-la,
però amb aquesta presentació
encara més,
vull dir,
és que el sentiment
és música,
és paraules,
és literatura,
és escultura,
és pintura,
jo ara vaig a la Canonja,
d'aquí res,
molt pocs dies,
i vaig amb un grup,
jo soc delegada a Catalunya,
de l'Associació Internacional
de Mujeres en les Artes,
i m'emporto
dues pintores
i una escultora
i joiera,
i hem fet un grup
que es diu això,
dona sentiments,
i fem una exposició
on posem de manifest
que el que ens porta
i ens mou per dins
pot ser la literatura,
la música,
la pintura,
i és clar,
a la Canonja
fem aquesta presentació,
no és que a cada lloc
anem fent una mica variat,
ho faig variat
perquè avui arriba a tothom
des de la sensibilitat
que es porta a l'ànima
quan ets creatiu,
no?
I a mi m'agrada connectar
amb totes les persones,
no?
Per això amb l'avi Ramon
estic encantada
perquè és una persona
molt sensible també.
És cert,
és cert.
Bueno,
i a tu Sílvia també,
que m'has agradat molt,
eh?
És que jo no soc hipòcrita,
jo sento,
i el que sento,
ho manifesto.
de la pel·lícula ara mateix,
ja ho sap ella,
ja ho sap ella,
que tot el que sento,
ho manifesto,
eh?
Jo ho manifesto
a través de l'escriptura,
és l'únic que sé fer,
eh?
Vull dir,
clar,
jo tot el que penso
i el que sento
ho poso a les novel·les,
i aquesta Petons de pluja
penso que arribarà a tothom
perquè ja fins i tot
la portada,
si em permeteu
que la descrigui una mica,
per la gent que no en veu,
és en català,
Petons de pluja,
és com a Lilosa,
és una orquídea
i a dins de l'orquídea
té aquestes boletes
de les gotes de pluja,
perquè és que jo crec
que l'interior de l'orquídea
encara es pot tornar
a reinventar,
que d'aquí poden sortir
els sentiments,
no?
I Petons de pluja
és igual,
però en blau,
en blau la mateixa orquídea
i les mateixes boletes
de pluja, no?
Són aquests petons
que un dia
t'arriben a la boca
perquè plou
i te'ls empasses a dins
i tenen aquest gust
de sentiment,
de persona que t'estima
o de problema
però que podràs superar
i dius,
caramba,
és un petó,
és un petó de pluja.
Ho deixem així,
moltíssimes gràcies a tots dos.
Fins la propera.