logo

Arxiu/ARXIU 2006/JA TARDES 2006/


Transcribed podcasts: 155
Time transcribed: 2d 21h 11m 40s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar cobert.
Avi, que no ho sent? A veure, què m'està dient? Bona tarda.
Bona tarda.
Que m'ha sent ja o no?
Sí, sí.
Ah, és que estava comentant que no se sent, que no se sent.
Sí, sí.
Posi bé els cascos, home. Ja estàs, ja estàs, ja estàs, col·locadíssim.
Col·locadíssim s'estan.
Val, val.
Avui és el dia de la música.
Per això volia sentir-ho bé.
Jo volia, com sempre, a veure si hi ha en aquests tres programes que ens queden, el podia enganxar,
però l'avi em diu, no, no, això de la música a mi m'agrada moltíssim.
I mira que hem parlat de grups de música que han passat per Tarragona, avi, de gent famosa que ha passat per aquí.
I el curiós de la cosa és que jo he anat a concerts a Barcelona.
Sí.
I a l'estranger he anat també a sentir concerts, el que sigui, disfruto sentint la música,
disfruto sentint els cantants, però jo, xiqueta, no hi ha manera que digui dues notes seguides.
Vostè com jo, allò de l'entonació, un dia ens va caure.
Mira, cadascú està prioritzat.
La meva veu, doncs mira, es veu per parlar, però per res més.
M'entens com ho digui, per parlar i res més, per cantar, no, perquè si canto des de l'ego, llavors no sé si sóc jo o qui és.
Ja no sap.
No, però la música ha sigut una de les coses que m'ha agradat sempre, la música, el cant principalment, sentir cantants, sentir cantants bons en una època, inclús a fora l'estranger, m'agraden anar a sentir algun concert, m'agraden anar a sentir cantants.
Imagina't tu, per exemple, aquells cantants, aquells russos cantant allò del Volga, aquells coros, acompanyats d'un balet, aquell balet amb aquella música.
No, per exemple, els russos, i a França, a Inglaterra, o com a Garden, o a París, tots aquests puestos que veus i anaves a dir, ara, per exemple, aquests puestos, ara també fan concerts i actuen.
Però igual, per exemple, a París igual actua per una cantant folclòrica que actua un cantant, doncs, que té això.
Però llavors, quan, per exemple, era un concert o era la presentació d'algun cantant d'aquestos, i deies, com pot ser, quan obrint la boca, aquelles sopranos...
Que surtin d'aquelles tonalitats, d'aquelles veus...
Que veus que obren la boca i sembla que surti d'allí, no sé què surt d'allí, perquè, escolta'm, com pot ser que, obrint la boca d'aquella manera que obren, surti allò tan estrident...
Home, estrident no, aquella cosa tan forta i tan...
Estrident, estrident, en el sentit de la fortalesa.
De la fortalesa, sí, sí.
De la fortalesa.
I dius, com pot ser?
No sé, clar, com una cosa estrident, normalment és una cosa que ens fa...
O un tenor, o un tenor, que et puji aquelles notes, dius, però com pot ser que puguin?
Perquè, mira, un cantant és molt bonic perquè la melodia...
Normalment acompanya i depèn de com s'arriba, s'arriba a la música.
És molt bonica, però, coi, quan sents aquells xorros de veu, et quedes dispois, escolta'm, com pot ser això?
Vull dir que agrada, igual que, per exemple, sentir un músic, com, per exemple, algun concert de violí,
i senties aquell senyor, que el fem vibrar d'aquella manera, i digui, i dalt i digui...
I dius, però com pot ser que d'un tros de fusta amb quatre xorros sortin...
Això és xorros amb el sentit figurat, no?
Sí, sí, sí.
Pugui sortir aquesta cosa.
O un pianista, que en sé que veus que perd allà els tros, hasta perta el control d'aquell teclat, aquella cosa.
Dius, com pot ser això?
Sí, sí, sí.
Que sí que són...
I la manera de tocar-ho, avi, que moltes vegades sembla que li hagi juntit quatre braços.
Bé, és que al mateix temps, per exemple, un violonista, un pianista, un cantant, la mateixa peça, la toca com s'ha de tocar.
La toca igual que s'ha de tocar i la melodia és la mateixa.
Però és que n'hi ha que... i tenen una... clar, una cosa...
Sí, que sembla màgia, no?
Quan sents un d'això de Pau Gasals amb el d'això dels ocells, dius, bueno, escolta'm aquí...
Amb aquell violonxel.
T'agafa una espècie de... m'entens com vull dir, vull dir...
Home, vostè que ha vist Monavi i que haurà trobat tota sèrie d'instruments, hi haurà veïs, hi haurà sentits, veus...
I hi ha puestos que, per exemple, aquí trobes que, per exemple, doncs clar, et ve un personatge o el que sigui,
però hi ha països que no és un, són diversos els que són primeres figures i veus...
I aquí, no desprecial, perquè jo me'n recordo, que aquí, per exemple, aquells barítonos, aquells baixos,
que veus... i és com pot ser que aquest baix faci aquestes notes que sembla que sortim d'una cova.
Vull dir, una... vull dir que quan... ara, el que passa, que avui en dia és la música, és la propaganda, és els discos,
i que sí, són melodies, són el que sigui, un, doncs mira, aprofita la veu d'una manera o l'altra.
Però això ja és...
Però surten bones veus, també, avi, eh?
Sí, sí.
Perquè tot gent molt jove, molt jove, que dius, Déu-n'hi-do, quina veu has, aquesta dona, no?, aquest noi.
Però jo me'n refereixo, que en el sentit de cançó moderna, o música d'aquesta, doncs són estils, són estils,
que un ha tingut la gràcia de saber aprofitar la seva veu amb un estil, i s'ha creat un estil.
I a mi jo no té una veu enorme, no?, però té una veu que s'ha aprofitada.
És això, vull dir, ha estudiat la seva veu.
N'hi ha que sí que són graciosos o són bons, en el sentit que han dit la seva veu,
les han hagut enfocar-les en un lloc.
Les saben fins on arriben i ells fins allà fan.
O fingint unes notes d'una altra manera, s'han fet populars.
Sí, sí, sí.
Ara, quan veies allò, per exemple, davant d'un escenari, sense micròfonos, sense res de res,
a ple pulmó, aquells xorros de veu, llavors, encara que ho haguessis,
havies de posar la carta que digui.
Però és bonic.
Passava això, avi, també, abans?
Per això què passava? Perquè algunes vegades el micròfon no funcionava o com anava això?
No cantaven amb micròfonos.
O sigui, cantaven allà...
Però això on ha passat?
Com?
O on passava això? On ho ha vist?
A tot arreu, als teatre, al teatre, a Liceu, aquí a Tarragona,
quan venia el Moderna, quan venia el Tarragona.
Una vegada vam fer la...
Cavallera Rustica, ara em sembla que era, a la plaça de Toros, sense micròfonos.
I una vegada, un any, vam fer la marina a la platja del Miracle.
Sí, sí, sí, i sense micròfonos, cap ampliament ni res.
El cantant que és cantant, canta sense micròfon, o...
Home, però jo dic perquè arribi a la gent, perquè clar, els primers, segurament, que fantàstic.
Aquí ve la gràcia de la xorra de veu del cantant, aquí ve la categoria.
Ja se deixava, ja se deixava en mitja veu, pobre home.
No, no, però clar, jo m'imagino, a veure, normalment els micròfons són per ampliar
i perquè arribi a tota la gent que estava fins a totes les últimes fileres perquè pugui sentir-se.
Sí, per exemple, el Modern, quan cantaven, tal Marco Redondo, com el Mariano Beut,
aquest que era el baix aquest, o l'altre, el que fos, o a Barcelona, el Liceu...
Sí, no, però a Liceu hi ha micròfons, eh?
El Liceu sense micròfonos.
No, però n'hi ha, eh?
Com?
Ara sí.
Clar, que estan penjats, sinó a la banda de baix.
Ara sí, inclús ara, moltes vegades, no canten i canten.
Ah, a veure.
Playbite.
Ah, el playbite.
Saps com ho dir?
I la gent, ole, mira que bé.
I clar, estudien bé la modulació, tot el que sigui.
I la forma de moure la boca.
Perquè fins i tot ara et pots trobar, si vas a Picardia,
i tens una miqueta de Picardia a m'escoltar,
veuràs que hi ha cantants d'aquests que han sigut populars,
que ara quan canten, tenen la mateixa veu que canja enrere.
Per què?
Saps de qui estava pensant, avi?
Sí, no ho sé, jo...
Jo estava pensant en el Julio Iglesias.
A qui sigui?
M'ha vingut a la ment.
Sí, sí.
Ho estava dient vostè i a mi...
És que va venir a la plaça d'Abraus de Tarragona i va ser molt curiós,
perquè ell tenia...
Sabeu que el Julio Iglesias té la mania de pujar i baixar a la mà,
com li dóna la gana amb el micròfon a la mà.
Sí, sí.
I clar, no és el mateix quan cantava amb el micròfon a la boca
que quan cantava amb el micròfon o al terra o a dalt,
però és que se sentia amb el mateix to.
Aquí està.
Deia tenir tres o quatre, a millor micròfons més, en plan botó,
i clar, encara que amb l'altre micròfon queda de broma...
No, no, ja tenen els micròfons posats, els posos determinats,
i aquí està la cosa.
Amb això fixi molt bé, que hi ha molts cantants,
i molts que canten i fan allò,
i veuràs que el fallo és aquest.
Sí, però clar, el micròfon puja i baixa,
i el volumen és el mateix.
I aparta una miqueta la boca i veus que la mateixa és la veu.
Dius, bon, com pot ser això?
Vull dir que avui en dia ja, si no és un cantant bo o el que sigui,
no, no, i aquí a Tarragona,
jo he vist aquí a Tarragona, al Metropol, incurs...
i a Tarragona encara dius que és un teatre que és petit,
clar, potser no és tan bo com...
El teatre de Tarragona tenia un bon...
I un modern també.
A veure, a veure, que ha vist que començant,
que millor se posarà ben aviat la primera pedra
i que s'han de començar a fer coses?
Jo, avui, jo espero que sí, eh?
El que jo em sap greu a mi és que no haguessin deixat...
Que han d'anar a veure vostè i jo alguna cosa al teatre de Tarragona.
El més greu del Tarragona és que tantes coses que deixin
no haguessin deixat la façana que tenia abans.
Ja que a la Rambla volem el modernisme,
ja que volem conservar el que sigui,
Bé, a Tarragona passa això.
A molts projectes, però a la veritat,
moltes coses desapareixen.
Després s'han adonat quan ja ha passat
i llavors donen importància del que era aquella cosa
que no van a guardar.
A gust ho ha passat, a gust ho ha passat, això.
Això ha passat allà al barri Jueu,
ha passat amb el modern,
ah, i amb el de Tarragona...
Hi ha molts puestos, sentit, en terra,
façanes que després...
Ostres!
Home, això, si ho poguéssim...
Sí, sí, sí.
És al carrer August.
No he acabat d'explicar-me, però vosaltres ja m'heu entès, no?
M'entenem que era August,
allà cantant d'enverdeguer,
ni hi havia el gramunt.
Clar, hi ha molts puestos.
Ah, vinga, no ens queda més temps.
Molt bé.
Que demà sí que continuarem parlant de falles,
continuarem parlant de la nit de Sant Joan,
la nit màgica,
que avui hem fet aquest kit-kat
perquè avui és el dia de la música.
Ja deuen vindre vacances ara, no?
Doncs sí, ens quedem dos programes, avi, ja.
Ah, sí?
Sí, sí.
Llavors ja fem vacances.
I després ja de cara a la setmana vinent
començarà la programació d'estiu
i donem vacances i el volem veure
de cara al mes de setembre a octubre,
potser que tornarem.
Ja.
Ben morenet i ben guapo, eh?
Mentre no estigui negre.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Gràcies, avi.
Fins demà.