El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ui, que vinc ben inspirada avui, eh?
Clar, és que hem de parlar de la censura.
Ahir ens vam quedar amb la censura més o menys del teatre,
la que es feia al Paral·lel.
Però jo, el que penso jo,
el cas d'escarre de la censura,
aquests puritans que deien que feien la censura,
però els disfrutàvem bé en les pel·lícules...
Ui, tant!
No censurades, per censurar.
I segurament que després la comentava d'entre ells, seguríssim.
Igual hi havia noies, que hi havia homes o dones,
saps, d'aquests, molt d'allò.
I clar, jo penso...
Potser, avi, les dones eren més recatades en aquell moment
que els homes o jugàvem a aquesta doble moral?
Pensa que la hipocresia ha existit sempre.
Això sí, és veritat.
Tens com vull dir?
Sí, sí, sí.
La hipocresia, per mi, ha existit sempre, eh?
Aquests canvis, aquestes coses que després dius...
Però si no ho sé, vull dir que d'això és...
Clar, jo llavors penso, doncs, si aquestes persones tan puritans,
per què s'atrevien a veure pel·lícules o revistes...
Com ara el Molino, que el Molino sortia el que sortia,
però, clar, molts els agradava i anaven allà a veure el que sortia.
I després no era tan dolent de veure, no era tan dolent de veure.
Ara, millor, el que deies tu, amb el Xina, per exemple,
o amb una revista, algun d'allòs,
clar, segons com sortien d'escotades,
fixi-li que els fem posar un drapet aquí al davant,
tapant una miqueta l'escop.
Sí, sí, i després ha dit també tallar escenes, literalment, de la pel·lícula.
Però hi havia pel·lícules, hi havia escenes que les doblaven.
Les doblaven.
Una escena censurada per Espanya.
Sí.
I l'altra escena no censurada per enviar a fora.
O sigui, entens com ho dic?
Si hi havia una escena, una miqueta picaresca,
que a qui els interessava la censuraven,
però tal com era la deixaven perquè a fora
no vegin aquest espècie de puritanisme...
que volíem aparentar aquí.
Vull dir que la censura
era una d'aquelles coses que sempre he criticat jo,
perquè qui censura?
Qui censura?
Perquè, escolta'm...
I de la manera que censurava,
que d'alguna manera dius,
estres, mana de Déu, però això...
Critiquen una cosa, critiquen-la,
i llavors veus que quedem,
si aquell és aquell que com...
Vull dir, la hipocresia...
El que et deia, aquesta doble moral,
que per un costat no acceptem res
i per l'altre no mire si pot...
passar, passarem...
Jo aniré a censurar perquè això no està bé,
però anaven.
I els censors, segurament que...
Vostè va tenir algun veí que va ser censor,
allò que dius,
el va conèixer...
No, però el vaig conèixer amb alguns,
home, encara que no ho vulguis,
perquè encara que no fessin la censura,
ja molta gent ja censuraven pel carrer.
També, també.
Mira com va aquella, mira com està,
jo el senties...
Mira, aquest està posat en aquella associació,
i fixa-hi tu,
després, mira, mira, mira,
saps, vull dir aquestes apariències,
sempre hi ha sigut.
Sí, sí, sí.
Amb política, amb teatre,
amb societat,
m'entens?
Vull dir,
que sempre hi ha hagut d'això,
com ara recordo jo el nàutic,
el nàutic que ell tens,
que feien balls que dèiem abans,
un dia feien la presentació
de les noies en societat.
Sí, com si fos el Vall de la Rosa,
a Mònaco, per entendre's,
o una cosa així.
O l'avient al Vals del Dressa,
saps?
Sí, sí, sí.
I llavors, clar, vull dir,
com si no es coneguéssim a Tarragona qui són,
però allà, doncs,
fer besties, saps?
Clar.
Vull dir...
I ha sortit...
Ha sortit d'això perquè ha sortit...
No, no, no,
però és una altra de les coses...
Anècdotes que hi ha a Tarragona.
Anècdotes que a Tarragona volint temps,
doncs també hi hagués de...
com si fossin...
No es coneguéssim tots.
Clar, la societat havia de fer una festa de...
Quina societat?
Home, per presentar els petits, home...
No, no, però me refereixo...
Sí, sí, sí, no, no,
sempre on va, sempre on va.
La societat presentava això,
i llavors deies...
Però qui són?
Sí, els de sempre.
Me refereixo...
Amb vestits nous, però els de sempre.
Me refereixo que, doncs,
sempre hi ha hagut aquesta cosa.
Sí, sí.
O sigui, que no...
No ho critico, eh?
No.
No, no ho critico.
Però mira, és com totes les coses.
Comentem només.
És com totes les coses.
A veure, avis...
Totes les festes, per exemple,
saps que s'acabaven sempre,
si podia ser,
amb unes sabaneres.
Ja m'ha canviat de tema.
Sé que volia parlar de les sabaneres,
però no, encara no m'ha canviat de tema,
que encara vull parlar alguna coseta més.
Que hem d'anar de Perpinyà, home.
Ah, bueno.
Quanta gent pujava de Tarragona a Perpinyà?
Mira, et diré una altra cosa.
Perpinyà s'anava i no s'anava.
I sempre ens encarregaven revistes
d'aquelles de França,
que per la duana les prenien.
O bé, sempre n'hi havia algunes.
Però ten en compte una cosa.
Què?
I a Tarragona, per exemple,
aquí dalt, un poble,
o sigui, a la riba,
hi havia unes fàbriques de paper.
I clar, aquí a Espanya, paper, paper.
I llavors no venia de l'estranger.
I el descarregaven amb barcos
i el moll apilaven allà unes piles de paper.
I hi havia revistes, hi havia diaris...
Uf, la de gent que s'apropava.
I què passava?
Quan, per exemple, descuidaven
que els guàrdies no estaven present,
tots aniria a escarbar
a veure si sortien revistes
que venien d'aquells puestos,
doncs, imagina't tu,
de tota manera.
I tant, i tant.
Unes despullades decentes,
per algunes altres porno,
l'altra eròtica,
i la gent, doncs...
S'ho agafava tot, s'ho agafava tot.
No tothom.
Però vull dir,
sempre hi havia aquella...
Els que no ho sabien, no res,
però hi havia uns quants que se sabia...
I s'arribava a fer intercab,
hi havia d'això o no?
Allò d'amagatotis,
allò passa amb aquesta...
S'ha venien, s'ha venien.
Ah, s'ha venien, directament.
Clar, que ho hauria buscat.
És que ara hi havia el quiosc,
el que fa molta gent,
bé, en molts quioscs,
el que fa molta gent
és agafar les pel·lícules una mica,
ai, les pel·lícules sí,
i també les revistes,
i les posen a mig dels diaris.
I abans també s'estilava molt això,
no?, de sempre, no?
Anar, per exemple,
en un quiosc a comprar un TV
o una revista d'aquesta manera
i esperar que no hi hagués cap conegut
allà per comprar-la.
Per exemple, per exemple.
I després te trobes a tota la família
que t'has esperat el racó
que t'ha vist entrar.
I la millor revista,
la deixaves a casa,
la deixaven a casa
i deia,
cotxe, l'ha deixat aquí
i la trobem a un altre lloc,
la qual demostra...
Que algú l'ha mirat.
Vull dir que...
Vull dir que...
És el que t'estic diguent.
La vida és això,
és una comèdia,
és una comèdia,
verdaderament és una comèdia.
És veritat, és veritat.
I és llàstima,
és llàstima perquè,
no sé per què,
doncs,
si ets d'aquella manera,
bueno,
jo sóc obert,
i a vegades explico,
oh, tu ho prens...
Com vols que t'ho prenguis?
De broma,
de riure,
clar.
No ho sàpigui.
No ho sàpigui.
No ho sàpigui.
No ho sàpigui tan fotut.
Però escolta,
si té que veure
que jo estigui fotut
per què l'altra gent
que han de fer
si jo estic malament.
Sóc jo qui
ho haig de prendre.
No, però avui està bé, eh?
A veure, eh?
No ho creguis,
no ho creguis.
Ah, bé?
Però ja saps que ho sóc.
Ai, home.
Però què té que veure?
Qui està amb la merda bé, ara?
Però escolta,
quina culpa tens tu
i ho propi per a qui m'escolta
si jo em trobo malament.
No ho sàpigui.
Que Ramon és un tupí de velo.
Aquí no passa res.
No ho veus.
Que ens virem parlant.
A mi, gràcies a Déu,
el metge em diu,
mentre tu t'aguantis així,
i després una altra cosa.
Jo potser tinc un avantatge.
El què?
I és que jo he fet moltes coses
i algunes li he fet bones
i quan li he fet alguna obra
m'hi diuen
no t'hauries de morir mai.
Clar que no, mai.
Saps que la gent
té aquest acostum a dir
no t'hauries de morir mai
i potser m'aguanto per això.
A veure, si és veritat
i serà l'àvit mortal.
Suposo que a veure
si també potser que sigui això,
no ho entens?
I per això m'ho prenc
en plan de riure.
Ens ho anem bé.
Doncs escolta'm,
vas que no et pots aguantar
de la cadera
i del peu i del ginoi
i estàs rient, no?
Què vols que faig?
Clar que sí.
Ens ho han d'aprendre així.
I si algun dia
vaig a llegir a Perpinyà
expliqueu-nos les històries, home.
Ara ja a Perpinyà, ja no.
Bueno, demà parlem de vaneres, eh?
Molt bé.
Vinga, queda, eh?
Gràcies, Obi.
Adeu-siau.