Manel Magí i Jordi Ximeno, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què tal? Com anem?
Com anem, Manel? Com anem?
Escolta, no te'n fotis que...
Avui sembla que les al·lèrgies primaverals o preestiuentes...
És al·lèrgia, no s'han constipat.
Sembla que sí, però és una al·lèrgia molt rara perquè no és primaveral.
Quan vol bé, està aputejant-me 3 o 4 dies i se'n va.
És així.
És l'al·lèrgia dels historiadors.
Igual sí.
No ens ho pots encomanar, això és el que m'interessa a mi.
No, no és víric ni res.
Molt bé, molt bé, fantàstic.
Però ens ho pots encomanar o no?
Home, Jordi, si te t'encs és molt...
Potser fas servir uns termes.
Doncs bé, l'al·lèrgia dels historiadors, has dit?
Sí, potser és una mena de cosa que només ataca els historiadors.
Com que sou tan sensibles i l'al·lèrgia és una hipersensibilitat.
L'al·lèrgia pels historiadors.
Els historiadors sou sensibles.
Ai, gràcies.
Sí, sí.
Home, tu em vas regalar una rosa una vegada.
Una mica sensible ho deu ser.
Ho deixarem aquí.
Benvinguts al No em vinguis amb històries,
al magasin de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Aquesta setmana, doncs, el guió habitual.
Els premis Òscars i la japonesa Junko Tabei
protagonitzaran les nostres efemèrides.
El nostre monogràfic va sobre la màquina de cosir Singer.
Les curiositats sobre el nazisme i les drogues.
La nostra història sobre el castell del patriarca
i ja a la recta final parlarem del llibre publicat per Siglo XXI,
Catalina de Médicis, una biografia.
Efemèrides
1929, primer lliurament dels Premis Òscar de Hollywood.
Els Premis Òscar es van fundar a Hollywood, a Califòrnia, l'any 1927,
amb el propòsit de fer pujar la qualitat cultural i tècnica
en la realització professional de pel·lícules.
De l'any 28 al 29 es va retransmetre una hora de la cerimònia per ràdio.
Del 44 al 69 es radiava la cerimònia completa
i les transmissions per televisió dels Premis Òscar es van començar a fer l'any 1953.
La primera cerimònia es va celebrar el dia 16 de maig de 1929 al Hollywood Roosevelt Hotel.
La primera pel·lícula que va obtenir un Òscar de l'acadèmia
va ser Wings, de Wellman, del director Wellman,
una pel·lícula bèl·lica, les escenes d'aviació de la qual van impressionar molt el públic.
1975, Junco Tavei es converteix en la primera dona que puja a l'Everest.
Però retrocedim abans a l'any 1924, ja que una francesa anomenada Anne Bernard
va escriure a l'organització Mont Everest Comité, o al comitè del Mont Everest,
un comitè britànic, oferint els seus serveis per una propera expedició.
Això era l'any 1924. El comitè britànic, tot sorprès, va respondre el següent a la seva petició.
Era impossible contemplar la petició d'una dama de qualsevol nacionalitat
per a tomar parte en una futura expedició a l'Everest.
Les dificultades serien demasiado grandes.
Entre 1924 i 1975, en què Junco Tavei es va convertir en la primera dona que pujava a l'Everest,
i va haver altres noms de dona que també ho van intentar.
Però Junco Tavei, una japonesa amant de la muntanya, des que ja ben petita,
ja l'any 1970 havia escalat la Napurna II com a membre d'una expedició femenina
i l'any següent va ser convidada per liderar una expedició de dones a l'Everest.
Al maig de l'any següent, o de l'any 1975,
Junco Tavei, guiada pel xerpa Ang Serink, va realitzar l'ascensió número 39
i la primera femenina de la història, aconseguint així arribar a l'Everest.
No envinguis amb històries, el monogràfic.
I avui al monogràfic suposo que parlem sobre Roma, no?
Per què vols que parlessem de Roma? Del papa?
No ho sé, portaran notícies fresques.
Bé, un dia parlarem dels caputxinors de Roma, no et preocupes.
Sí?
Estan molt bons.
Deixem-ho aquí, deixem-ho aquí. Mira el que ens has preparat.
Mira, l'any 1811 va néixer un senyor anomenat Isaac Meritzinger.
Vos sona?
No.
No ho sona.
Bé, sí, però no.
No, no ho sona.
D'acord.
Perquè ja ens ha dit abans, però serem legals i direm que no ho sona de res.
Molt bé.
Doncs, aviat es va convertir este Isaac Meritzinger en un adolescent emprenedor
que des dels 19 anys treballava d'aprenent de maquinista.
Va ser un home autodidacte i molt llest, pel que sembla.
L'any 1839 ja va patentar una màquina perforadora de roques.
Era el primer d'una sèrie d'invents que el portarien a la fama i el farien molt ric.
D'aquesta manera, l'any 1851 es trobava treballant en un taller a Boston
quan li van demanar que es reglés una màquina de cosir.
En lloc d'això, el senyor Singer va dissenyar un nou model de màquina de cosir
en només 11 dies i comptant amb un pressupost per a este disseny de 40 dòlars.
Era l'origen de les superconegudes màquines de cosir Singer, que segur que sí que us sonen.
Com a mínim a nosaltres, sí, a les nostres mares més i a les àvies molt més.
Qui no ha fet servir una màquina de cosir Singer?
Jo.
Jo tampoc.
Bé, molt bé.
Però l'he vist de prop i l'he...
En persona, l'has conegut.
Sí, l'he conegut en persona.
Doncs bé, l'aparell fóu patentat mitjançant la companyia creada pel seu inventor,
companyia anomenada I.M. Singer.
D'Isaac Mèrit, clar.
Exacte.
Hòstia, jo no hi havia caigut.
Este tio és intel·ligent, eh?
No sé com vas estudiar història, tu.
Hauries pogut fer alguna cosa més astronàutica o alguna cosa així.
Astronàutica.
Vinga.
Ara faríem una secció d'astronàutica.
També.
Apassionant.
No em vinguis amb astronautica.
Vinga, seguim.
La primera màquina la va vendre per 100 dòlars.
Recordeu que inventar-la només li havia costat 40.
10 anys després, la companyia del senyor Singer, amb seu a Brutgway, a Nova York,
ja era la major fabricant de màquines de cosir del món.
Gràcies en bona part, com veurem després, al recurs de la venda a terminis.
Se diu a terminis en català? A plazos?
Sí, sí, sí.
Perquè, clar, eren cares, vull dir, no eren assequibles per tothom.
Eren cares, però com que ho podien comprar a terminis,
pagaven una mòdica quantitat, una quantitat assequible cada setmana.
Ja sabem com funciona.
Sí, sí, de fet.
Bueno, vale, d'acord.
És perquè queda ben clar.
En fi, però el que no sabeu és que aquest sistema de venda a terminis
no s'havia aplicat fins aleshores.
No, l'havia creat el seu soci.
Exacte.
L'havia creat el seu soci i això va ser una de les causes
que es van produir tantes vendes d'esta màquina i es va fer tan popular.
L'home devia ser un personatge, el senyor Singer, realment inquiet,
si tenim en compte que van millorar fins a deu vegades el seu invent.
L'any 1858 ja venia unes 3.000 màquines a l'any.
Cinc anys després, quan va abandonar el negoci i es va retirar a Anglaterra,
en venia unes 20.000 a l'any.
I l'any de la seva mort, l'any 1875,
les vendes pujaven ja a 250.000 màquines Singer cada any.
O sigui que, Déu-n'hi-do.
Però realment va ser ell el primer que va inventar una màquina de cosir o no?
Bé, això és com el del cine i els Lumière.
Sí, hi ha diferents.
Que diu, qui va crear els cines Lumière?
Els Lumière van crear un aparell molt perfecte,
però abans hi havia altres que havien fet altres investigacions.
Això deia, les respostes no.
Exacte.
Com ja hem vist, l'invent no va portar a terme
quan ja l'havien portat a arreglar una màquina de cosir que ja existia.
La primera màquina de cosir sembla ser que va ser inventada l'any 1829
per un sastre francès.
Durant la dècada següent, la dècada dels anys 30, d'aquell segle XIX,
Walter Hahn va inventar la doble puntada
en la que dos fils s'entrecreuaven.
i l'any 1846, Elias Howe va patentar una màquina
que seguia els mateixos principis que l'anterior
i utilitzava una agulla amb l'ull, o sigui, amb el foradet,
proper a la punta, per formar una punta de doble.
I el que va fer Singer l'any 1851
és combinar diversos patents
i sentar les bases per produir aquestes màquines en sèrie.
Tot i l'entrebanc de la demanda del senyor Howe
per haver utilitzat la seva agulla.
Demanda que va guanyar el senyor Howe.
ho va demanar perquè havia utilitzat aquesta agulla
en el forat molt proper.
Així Singer va fer un poti-poti de tot el que li agradava
de diferents màquines i va crear la Singer autèntica.
Exacte, i semblava que es podia reproduir molt bé en cadena
i això va ser la clau de l'èxit.
Les menores van continuar després de la mort del senyor Singer.
Així, l'any 1889, trobem la primera màquina de cosí elèctrica
i ja a principis del segle XX,
l'empresa Singer incorporava el pedal i la premsa-tela
que permeten utilitzar les dues mans per guiar la tela
sota l'agulla del pedal, sí que ho sona.
Així el pedal no és originari.
No és del primer model del segle XX.
Sembla que va ser inventat ja a principis del segle XX.
Sí, del segle XX.
Es va aconseguir així una màquina lleugera d'ús domèstic
i gran difusió i gràcies, com hem dit,
al pagament en terminis va ser adquirida
tant per les classes benestants com per la classe obrera.
Clar, de fet, aquí hi ha suposo un canvi, no, també,
entre la màquina utilitzada per fins empresarials
i després la màquina, o comercials,
i després la màquina utilitzada a casa.
Però ja veuràs que aquesta màquina, a més a més,
no era per cosir les quatre cosetes a casa.
Ara entrem en la segona part del monogràfic,
que és com va contribuir aquesta màquina
al treball de la dona a casa.
Veuràs que va ser molt important.
Ja a finals del segle XIX trobem diversos documents
que indiquen que gairebé totes les cases
tenien la seva màquina de cosir.
Així, en la comissió oral recollida
per la Comissió de Reformes Sociales
durant la sessió feta a Madrid l'11 de gener de 1885,
es descriu una habitació obrera típica,
formada pel següent.
I has vist la importància que tenia.
Tenien quatre coses, entre elles, una màquina de cosir.
era ja, com dic, un element imprescindible de la llarga obrera
que comptava amb el treball de la dona a casa cosint
per ajudar a fer front a les necessitats familiars.
Un sobressou a banda del sou que entrava per part del marit, dels fills,
que eren uns sous prou baixos i això ajudava una mica,
tot i que veurem que no els pagaven gaire bé.
I a principis del segle XX,
el treball extradomèstic de la dona
havia adquirit a Europa un considerable desenvolupament.
El treball a domicili, utilitzant la màquina de cosir,
hi va contribuir de manera molt notable.
Estudis recents han demostrat que,
en el primer terç del segle XX,
el treball a domicili suposava la major part
de les treballadores del sector secundari
i ocupava el tercer lloc en el treball general de la dona,
només superat per l'agricultura i el servei domèstic.
O sigui, les dones, en primer lloc,
treballaven a l'agricultura, al servei domèstic i cosint.
Molt bé, i de fet era l'únic treball remunerat
que es feia des de casa.
Sí, sí, sí.
Este fet de la gran proliferació del treball a domicili
i especialment el de la costura
es deu, per una part, a les economies tan justes
de les classes treballadores
i, per altra, a la feroge oposició de la societat en general
al treball femení fora de la llar.
D'esta manera, cosint a casa,
les dones podien aportar una preciós ajuda
a l'economia familiar
a l'hora que no desatenien el treball domèstic
que els tocava fer per rol.
Hi ha, però, una altra causa més obscura
de la proliferació del treball a casa.
Els empresaris podien contractar dones
per a treballar a casa i, d'esta manera,
s'estalviaven instal·lacions
i l'organització i vigilància del treball
a l'hora que es mantenien salvats
de les inspeccions legals
i de les reivindicacions obreres.
I com es portava a terme aquest treball
de costura a la llar?
Hi ha documents que ho expliquen?
Sí, ara veuràs.
Doncs, aquestes costureres
adquirien una màquina Singer
pagant, com hem dit, a terminis
de 10 reals la setmana.
Això, estem parlant d'Espanya, clar.
Estem parlant d'aquí, d'Espanya.
I d'aproximadament...
Però és un faram que es va donar
a Tolomón Occidental, sí.
Solien tenir com a ajudant
una altra dona que preparava
la costura, la tela, etcètera.
El treball s'efectuava a destall,
en jornades molt llargues
i tenim un document
que és molt clarificador.
És de l'inspector José González de Castro
i que retrata l'any 1921
les dures condicions dels tallers domèstics.
El taller està convertido
en infecta pocilga, rebosante de polvo.
El aire que allí se respira
està enrarecido.
A veces no hay retrete.
El agua no siempre la posee la casa.
Hay que traerla en cántaros.
El lavabo de ropa
és deficientíssimo.
No hablemos de educación de hijos
i menys de instrucció.
La obrera que trabaja en su domicilio
esas larguíssimas jornadas
preñadas de tristeza,
deprimida por tanto esfuerzo,
recurre muchas veces al alcohol.
y así hemos sorprendido
entre los cestos de la costura
la botella de la guardiente.
Ah, doncs jo m'imaginava
que justament pel fet
de poder treballar a casa,
doncs bé,
s'estava millor.
S'estava millor.
Home, potser la idea
que no pas en una fàbrica, no?
Home, és que ja per començar
les cases dels obrers
eren molt depriments,
molt menudes,
sense llum,
sense llum, sense llum.
I si a més a més
montaven diverses dones
i ficaven allí juntes
a treballar,
doncs imagina't
que la situació
era com s'ha descrit, no?
En els tallers col·lectius
treballaven dones
preferentment solteres.
Això estem parlant ara
de tallers dins de cases
on hi havia més d'una dona.
Ah.
Normalment eren dones solteres
d'entre 10 a 20 anys
i les condicions,
com hem dit,
eren molt dures,
les condicions de treball.
La jornada
no solia baixar
de les 11 hores
i es superaven
les 15 hores diàries
en èpoques
de molta demanda
en què eren freqüents
les vetlles
o treball nocturn.
O sigui,
passar una nit
amb vetlla,
si teníem molts encàrrecs,
allò s'havia d'acabar.
Clar, perquè suposo
que no teníem control
per part del patró,
però per altra banda,
si l'endemà havia d'estar allò fet...
Allò s'havia de fer
fes les hores que fes.
I els sous com eren?
Doncs els sous,
francament,
eren molt baixos.
Mira,
per exemple,
un salari de Madrid
de l'any 1907
en què per una jornada
de 12 hores
es pagaven
dues pessetes i mitja
a la primera oficial
o encarregada del taller.
Entre una
i una pesseta i mitja
a la oficial
adelantada
i només 50 cèntims
per a les preparadores.
50 cèntims
per 11 hores
de treball.
Sí.
O com a màxim
dues pessetes i mitja
per 11 hores de treball
a la primera oficial
o la que fes.
encarregada del taller.
Només cal dir
que l'any 1914
la retribució
per hora treballada
de la indústria
del vestit
i de la costura
era la més baixa
de tota la indústria.
Sortia aproximadament,
el nisana
era de 17 cèntims
per hora treballada.
Bé,
és una de les característiques
també del fenomen
d'industria.
Dones i nens
cobren molt menys
que els homes.
Fan la mateixa feina
però que ho sí.
I penseu
que d'estos sous
paupèrrims
havien de descomptar
les despeses
de la confecció
que corrien
a càrrec
de l'obrera.
Fil,
agulles,
màquina de cosí,
electricitat
i pagar el sou
de l'aprenent
o ajudant-te.
Els beneficis
eren mínims.
Molt mínims
per a qui treballava.
Suposo que qui devia
fer negoci
era qui venia.
Però escoltar,
sent tan mínims
com és que es va
mantenir això?
Com a mínim guanyaves
una mica.
Sí.
Perdre no perdies.
Exacte.
No m'estranya
que es tireixin
a la guardent.
Sí.
Hi ha dos factors
que expliquen
el per què
d'estos sous
tan mínims.
La pròpia competència
entre els treballadores
i també el treball
vergonyós
que feien
i gairebé gratuït
les dones
tancades a la presó
i en convents.
Dones que s'estaven
en convents
o a la presó
les feien treballar
encara menys,
o sigui que pràcticament
no els pagaven res
fent benefici
i això
rebentava els preus.
Això estem parlant
Espanya de la restauració.
Madrid,
en aquest cas,
1907.
Sí,
finals del segle XIX,
principis del segle XX.
Totes aquestes condicions
laborals tan dures
van ser afavorides
pel fet de tractar-se
d'un treball
no sombès
a cap control
degut a que es feien
cases particulars.
Per això
l'incompliment
de la legislació laboral
que ja per si
no era cap meravella
va ser constant
en aquest sector.
A part del que ja hem vist
jornades de fins a 15 hores,
nits en vella,
incompliment
del descans dominical,
etcètera,
es cobrava,
a més a més,
una fiança
a les obreres
quan rebien
el primer encàrrec
allò per dir
si no surt bé
m'hi queda la fiança
o se'ls retrasava
el cobrament
com a càstig
per petites faltes,
etcètera.
Avui en dia,
en tant en tant,
recordant això
que estem explicant ara,
hi ha que apareixen notícies
de tallers clandestins,
especialment d'immigrants xinesos,
en unes condicions
també
molt
paregudes.
Sí,
que poden fer similituds,
fer comparacions.
es poden fer similituds
que potser les coses
no han canviat tant,
si mos fiquéssim
a la pell
de les nostres iaies.
Sí,
és que no està pas tan lluny,
això, eh?
No,
és que no,
les nostres besàvies
segurament
ja ho van viure,
però en fi,
això ja és una altra història,
Jordi?
Sí,
i tant.
Segurament hi ha
decenes,
potser centenars
de curiositats
relacionades
o que relacionen
les drogues
i el nazisme,
però avui ens quedem
amb una
que
diu el següent,
segons l'historiador
i criminòleg
Wolf Kemper,
el novembre
de l'any 1944,
els presoners
del camp de concentració
de Sachsenhausen,
van ser obligats
a provar
una nova droga
desenvolupada
pel règim nazi
a base de cocaïna.
Aquesta droga
rebia el nom
de
D-9
o
I-X,
no sé com es pronuncia tu,
Manuel,
que controla els temes
de la Segona Guerra Mundial.
Això tal com ho has dit,
sí.
D-X.
La seva finalitat,
la finalitat
d'aquesta droga
era la d'estimular
l'exèrcit de terra
perquè els soldats
lluitessin
amb més impetu.
la victòria dels aliats
per sort va evitar
que l'exèrcit alemany
aconseguís produir
en massa
aquest estimulant
ja que segurament
els soldats
alemans
s'haurien lluitat
amb més força,
amb més ganes,
amb més ímpetu
que no pas
els soldats aliats.
Però vols dir que
que hagués fet canviar
la cosa?
És possible que no.
Un atac
tots
amb cocaïnats
a dir,
oh,
a l'estil Maradona,
no sé.
No.
Bueno,
hauria sigut
una altra història
també,
Déu-n'hi-do.
Avui parlarem
d'un edifici
que té
una característica
molt important
i és que
fa 200 anys
que no existís.
I dius,
oh,
quina tonteria,
no?
M'agrada
perquè poseu
la història al dia.
És a Tarragona.
Sí, sí.
Però bueno,
va ser un edifici
molt important.
Estava,
estava,
la història de Tarragona.
Si agafeu algun mapa
de la ciutat
del segle XVII, XVIII,
principis,
molt principis del XIX,
vist des del mar,
l'escaïline
de la ciutat,
si es pot dir així.
Vés a un senyor
del segle XVII
i digue-li,
perdoni, perdoni,
l'escaïline
d'aquesta ciutat.
Doncs bé,
en aquesta skyline,
m'agrada com sona,
a l'esquerra
s'identifica clarament
la torre de l'arquivisme,
la catedral al mig
i a la dreta
de la catedral,
vista des del mar,
hi havia una fortalesa
enorme,
en Sarantina.
Clar,
si algú mira
i no ho sap,
diu,
això què era?
Això està en Tarragona.
Ho pot buscar
i no ho trobarà.
Doncs es tractava
de l'anomenat
Castell del Patriarca.
Era una fortalesa
que s'aixecava,
com dic,
al costat de la catedral
de Tarragona,
des del carrer
de la Merceria
fins a part dels carrers
de les Coques
de Sant Llorenç
i de la Baixa de Nova
del Patriarca.
La construcció
d'esta gran fortalesa
es va iniciar
ja al segle XII.
Sembla ser,
diu,
que va aprofitar
una torre romana
preexistent.
Neva ser impulsor
l'arquivisme Bernat Tort.
Al segle següent,
al segle XIII,
l'arquivisme Bernat
d'Olivella
la va concloure
i des d'aquell moment
va ser residència
de tots els arquivisbes
de Tarragona
fins a principis
del segle XIX.
Com a curiositat,
cal dir que
en este castell
hi va arromant
durant uns dies
el rei de França
Francesc I,
l'any 1525.
i us preguntareu
i que fot un rei francès
aquí a Tarragona
que va vindre de vacances
o què?
Doncs no,
el rei havia estat derrotat
pels terços
del Carles V
a la batalla de Pàvia,
l'havien pres presonè
i el portaven a València.
Però
va haver-hi un temporal
molt fort de mar
i la flota que el portava
va haver de parar
aquí a Tarragona
i el rei
va estar-se
uns quants dies
aquí
en este castell.
I què li va passar?
Una obra tan gran
com era
que...
No en queda res,
res,
ni les voltes.
Jo el dic a Remarceria
i dic que no siguin
les voltes.
No, no, no,
no queda absolutament res.
Veuràs,
perquè sabeu que
el destí
d'esta edifici
devia estar lligat
als francesos
perquè van ser
precisament
les tropes
del senyor Napoleó
és que...
Ja no estem
al segle XVI,
estem al segle XIX.
principis del segle XIX
les tropes de Napoleó
que han conquerit
dos anys abans
la ciutat
l'any 1813
se retiren
i què fan?
Dinamiten l'edifici.
Per què?
Van dinamitar
tots els punts forts
de la ciutat
de les muralles
dels baluars
per no deixar res
a l'enemic, no?
I, com dic,
el 19 d'agost
de l'any 1813
se va produir
esta voladura.
El canonge Ullà
que ho va viure
en directe
ens explica
com va ser.
I hasta el pavimento
en que nos hallábamos
hizo conmover.
Vimos las llamaradas
de fuego
y comprendimos
que aquel robusto monumento
había dejado de existir.
I, efectivament,
del Gran Castell
només van quedar
una enorme muntanya
de runes
que inclús hi ha
algun dibuix
fet posteriorment
i es veu
de runes
no va quedar res.
Uns anys després,
l'any 1825
ho van acabar
el que poc que quedava
en peu
ho van acabar
derruir
van llimpiar el solar
i van construir
les cases particulars
que s'hi poden veure
avui en dia.
Notícies
i el Manel
com sempre
carregant de notícies
perquè és l'únic
que fa la feina
en aquesta secció
i crec que
marxem cap a la Massònia.
Sí, avui
és bastant interessant,
ja veuràs.
S'ha descobert
a la Selva Massònica
un observatori astronòmic
que podria tindre
uns 2.000 anys
d'antiguitat
tot i que l'antiguitat
encara no està molt clara.
La descoberta
s'ha portat a terme
a l'estat brasiler
de Mapà
molt a prop
de la frontera
amb la Guayana
francesa
en una localitat
anomenada
Calçóene.
Este observatori
està format
per un total
de 127 blocs
de granit
de 3 metres d'alçada
disposats en cercles
a intèrvals
regulars
en un espai obert.
La troballa
l'han portat a terme
investigadors
de l'Institut
d'Investigacions
Científiques
i Tecnològiques
de Mapà
els quals han afirmat
que l'obra
només pot ser deguda
a una civilització
molt avançada
i complexa.
La posició
dels blocs
de granit
marca exactament
el solstici
d'hivern.
A més,
esta troballa
es desmenteix
la creença
generalitzada
que a la Massònia
mai hi van haver
societats
gaire desenvolupades.
Però això és una gran
troballa, eh?
Això és espectacular
si es confirma
que té...
Quants anys has dit?
2.000.
No ho saben encara.
Ocila entre 500
i 2.000
perquè suposo que
tampoc tenen
massa cosa
per detallar-ho.
Però sí,
Déu-n'hi-do.
I de la Massònia
cap a hòsca,
si no s'importa,
ja que també
parlem de troballes
arqueològiques
i també de gran valor.
Allí s'han localitzat
les restes
del teatre romà
de la ciutat,
l'antiga hòsca romana.
Sembla ser
que havia estat
construït
a la meitat
del primer segle
de la nostra era
i l'excavació
d'un solar
d'uns 250 metres quadrats
ha deixat a la llum
una petita part
del teatre,
corresponent
a la part alta
de les grades
i segurament
un dels laterals
de l'edifici.
Amb una mica de sort
estarà millor
que el teatre
que tenim aquí a Tarragona.
Òsca,
una altra ciutat
que s'apunta
a les restes romanes?
Sí.
Òsca,
cap a Grècia.
Quin viatge avui?
Avui sí,
Amazones,
Òsca,
Grècia.
A l'illa de Calimnos.
Sí,
en aquella petita illa,
Calimnos,
és una illa
que forma part
de l'arxipièleg
del Do de Canès,
un pescador
com cada dia
va sortir a pescar
i quan va pujar
a les rets
no va pescar un peix.
Tenia una estàtua,
una estàtua de bronze.
Però això deu passar,
jo per mi que passa molt,
això a les illes gregues o no?
Sí,
que en troben de tal en tant
alguna estàtua esponsada.
L'escultura
de bronze,
com dic,
fa un metre llargada
i el pescador
de seguida
la va entregar
al Departament
d'Arqueologia de l'Illa.
Sembla ser
que es tractaria
d'una obra
d'època romana,
més concretament
del segle primer
de la nostra era.
O sigui,
mentre a l'agost que feien
el seu teatre
a l'Illa de Calimno
s'esfonsava un barc
que portava una estàtua.
Representa
un jove genet.
El cavall,
però,
encara no l'han trobat.
Així,
el pobre genet
està amb les cames obertes.
La veritat és que
jo he vist la fotografia
i francament
no he vist cap genet.
No ho entens.
No he vist cap genet.
Sol passar
que aquestes estàtues
estan molt degradades
quan netegen
llavors surt
perfectament la figura.
També
recordeu
que hem de fer esment
a la vuitena edició
del Tarracoviva
amb més de 150 actes
i activitats
que s'inicien
aquest 18 de maig.
Demà?
Demà o passat demà.
Demà, demà?
Sí.
Demà dijous.
La cultura romana,
com cada any,
sembla ser,
a Tarracoviva
amb un munt d'actes
que podeu consultar
a la pàgina web
del Moixeu de Tarragona
o segurament
agafar qualsevol tríptic
o dossier.
Si us sembla bé,
com que hi ha tantíssimes activitats,
la setmana que ve
potser en recomanem alguna,
no?
Sí,
ja tindrem alguna cosa més.
i si hem assistit alguna
també farem
una petita crítica
constructiva
o negativa.
Val la pena, eh?
Jo que he vist
algunes coses,
val la pena.
Què recomanes?
Tu recomanes
el menjar?
A part del menjar,
sí.
No de fan reconstrucció
de menjar?
Sí, sí,
però no sé,
te l'has mirat
i jo si recomanes
el menjar.
Sí,
menjar,
les reconstruccions històriques,
etcètera.
A ciutats de gladiadors,
etcètera.
Però el menjar,
sí,
està molt bo.
i aquesta setmana
el Jordi
ens recomana
un llibre
que porta per títol
Catalina de Médicis,
una biografia.
Qui és l'autora?
Leoni Frida
Editorial
Siglo XXI
És un tocho molt gros.
590 pàgines.
Déu-n'hi-do,
però el preu està bé, no?
Està molt bé,
24 euros.
590 pàgines,
però amb tres petits
quadernets
de vuit pàgines
cadascun
amb il·lustracions
de color, eh?
Ja podem anar reduint.
Un llibre
que es llegeix
de forma àgil,
una lectura
bastant apassionant,
un llibre
que retrata
la faceta
o fa el retrat
més fascinant
de la vida
a la cort francesa
durant l'època
de Catalina de Médicis.
Es veuen
les polítiques,
les rivalitats,
els caràcters
dels personatges,
ja que Catalina
va ser mare
de tres reis francesos
i va exercir
més poder
que tots ells
junts
en un turbulent
ambient religiós
del segle XVI.
Dins d'aquest turbulent
ambient religiós,
per exemple,
s'expliquen
les matances
de la nit
de Sant Bartolomé
del 24 d'agost
del 1527,
en les quals
van ser assassinats
milers de protestants
francesos.
Per exemple,
també explica el llibre
la passió de Catalina
pels nanos,
pels nans.
També
un tret comú
que tindria potser
amb el Manel
i amb mi,
també,
la gana que té.
Era una gran depuradora
de plats
i la seva fascinació...
Quina fama,
no?
Quina fama,
injustificada.
I la seva fascinació
també pel món
de l'ocult.
La historiadora
sueca
resident a Londres,
Leonir Frida,
doncs,
ja ho hem dit,
ha presentat,
o bé,
ja fa aproximadament
un mes,
va presentar
aquest fantàstic llibre
anomenat
Catalina de Médicis,
una biografia.
El rellotge del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a...
No em vinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio.
Escolta,
que aneu a veure
el partit del Barça,
ara.
Vé d'aquí una estoneta.
D'aquí una estoneta
o potser ja estan jugant.
Va,
fem una porra,
fem una porra,
va,
que ho direm
el pròxim dia.
Manel,
tu què dius?
2 a 1.
2 a 1,
m'ho apunto.
Víctor del Barça,
suposo.
Sí, sí,
Barça 2 a 1,
sí.
Jordi?
Puc ser
per punyetes?
No!
Se'ns acaba
el programa,
Jordi,
ràpid.
3 a 1,
va.
3 a 1,
és que és el meu resultat,
el que dic jo sempre.
Ah,
és el que dic jo sempre.
Va,
va,
va,
va,
doncs a...
Clar,
1 a 0.
1 a 0.
estem molt positius,
eh,
els colors.
I al·lèrgics.
Estan bé.
Què tenim la setmana que ve?
Doncs,
no ho sabem.
Déu dirà.
Jordi Manel,
gràcies.
que la setmana que ve.
Adéu.
Adéu.