El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba a d'Ordo del català.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què li passa? També com a mi que anem i ballem avui això de ser dilluns?
M'és igual, si ja t'acostumes, és igual que sigui dilluns que dimarts.
No, no, no és igual, avi, no és igual.
No, no, perquè hi havia molta gent, ja sempre ho he dit, que molta gent deien
espero arribar el dilluns per anar a descansar a l'oficina.
Que deu ser això.
Deu ser això, és diferent el dilluns.
Avi, aquí cap de setmana, bé, el divendres ja a la nit, és la nit de Sant Joan.
I sé que recordo, no sé si va ser la setmana passada o l'anterior,
que parlàvem que la gent recollia els trastos per poder fer una bona fogarada.
Podríem continuar parlant, agafant una mica el fil encara que ja facin diversos dies.
I escolta, a mi, si alguna cosa la repetim, doncs mira, el que no hagi sentit ho sentirà.
Això, això mateix.
Repetir, i a més que els avis sempre repeteixen batalletes, eh.
Ai, aquells que no tenen memòria o aquells que no han pogut sentir-nos, doncs...
Sí.
Ara ho tornarem a repetir.
Doncs sí, no, recordo, recordo que dèiem que la Tarragona llavors els carrers no estaven asfaltats com ara.
molts eren de terra, i llavors mira, posen una miqueta d'arena, així com el posen aren, el que sigui,
llavors mira, la gent fent la foguera i després ho limpiava.
Ah, però hi havia més escampats que ara.
Ara les cases no estaven tan a prop unes de les altres i hi havia places, podríem dir, més amples que potser ara.
No, no, i saps què passa llavors?
És que, per exemple, així com anem a una escala, puja l'ascensor i no saps en quin pis viu aquella persona
o s'hi viu en aquella escala, llavors tots els veïns en un carrer, es coneixien tot el carrer.
Recordo el carrer Castellarnau, per exemple.
El manganito del quart, el manganito del cinquè.
Que si hi havia, per exemple, quatre o cinc edificis, coneixies tots i trobaves el que sigui.
Escolta, podíem fer això, podíem fer allò.
Què, guardes força coses per Sant Joan?
Sí, ah, i la canalla llavors...
I una altra cosa, avi, que també es feia molt abans, jo recordo quan era petita, no estem parlant de tant abans,
era que la gent es posava amb la cadireta a la porta.
Ah, sí, sí.
I fins a les tantes, eh?
Sí, sí.
Jo feia la xerradeta, saludant els escombriaires de la nit, o la bona nit,
i sí, ja estàvem fins a les tantes.
I el sereno, passava el sereno, passava el vigilant,
picant de palmes quan em demanava la clau, en fi, coses d'aquestes.
I sí, per llavors conèixer la gent tenia més convidat.
Mira, jo guardo això, escolta, veniu a buscar això, veniu a buscar allò.
Normalment eren les cadires trencades, no?
Algú que una altra moble que ja no...
Sí, coses que hi ha.
Una taula...
I a vegades posaven tota la foguera,
i llavors sortia una sorpresa que havia fet un ninot,
que no esperaves, i coses...
Així, amb una ironia, doncs, un tipus de personatge especial, saps?
I llavors, clar, la gent cremaven,
i llavors tiraven allò que deies sabetes, allò que tiraves, i petaven.
I petars grossos havien també, a mi?
No, no acostumaven.
Jo li vaig comentar que a mi em fan pànic, per no dir por.
No acostumaven a això, perquè la gràcia consistia,
llavors, quan el foc estava quasi ja apagat,
saltar d'un a l'altre, damunt de les brases...
I es demanaven de sitjos o no?
Ho dic perquè, ara, això sembla que ens ho hagin inventat ara,
i jo crec que fa molt de temps.
A mi em fa gràcia això dels desitjos,
perquè, per exemple, el desitj és una cosa tan natural,
perquè a part, quan d'una pasteleria, i diries,
tens el desitj, ara menjaria aquestes pastes,
això són desitj.
Un veu una noia,
ara aquella noia, si fos la meva novia,
o, saps, vull dir, el desitj és una cosa que no...
Doncs això, avi, s'escriu normalment per la nit de Sant Joan,
i després es crema el foc per a veure si es realitza.
Però sí, però vols dir que això del desitj és una cosa
que no cal esperar ni Sant Joan ni Sant Pere.
Ja, ja, però són ritos, són ritos.
Ara, ara això, ara allò, i veus,
oi, quins pes més maco, ara feta la brasa,
me'l menjaria, que si vols...
Vull dir, el desitj és una cosa,
allò que dèiem de Sant Valentí,
esperar Sant Valentí per l'amor.
No, no, aquesta vegada n'hi ha una raó.
L'amor tot l'any, eh?
És tot l'any.
I el desitj, el desitj ve a qualquer vegada,
a qualquer cosa,
a més ara hi veus un creuer.
A més ara jo tindria el desitj, per exemple,
de poder anar a aquestes illes i...
Vull dir, és...
Hi ha una cosa...
És humà, és humà.
Sí, hi ha una sèrie de coses que les transformem i m'entens, vull dir...
Home, per la nit de Sant Joan,
a banda d'això també, avi,
hi ha molta gent que baixa a la platja,
a les dotze de la nit,
perquè just a les dotze de la nit
agafa les tres primeres onades,
a la tercera sortir i demanar un desig,
que s'ha de complir durant la resta que queda de l'any.
Això de la platja que dius tu és curiós,
perquè et dic que a vegades
veies aquell temps aquella gent
amb aquelles...
les dones amb aquella espècie de tragabany fins al ginoll
i amb mitja màniga,
amb tela d'aquella de matalàs, aquella cosa...
M'entens com vull dir?
I després també, clar,
després també entre tres vegades, que dius tu,
o no sé quantos...
I llavors també tenint en compte la cosa,
que a la platja normalment
s'esperava la Maria Déu del Carme
i llavors d'aquí de l'Iglésia del Carme
sortia un professor, la Maria Déu del Carme...
No, no, i es fa, es fa, tot això es fa encara.
Fins allà al Poc del Mediterrani,
venien l'aigua i llavors tornaven allò.
Llavors la gent ja anaven tranquils a banyar.
i això ja parlo d'anys i s'ha fet anys i anys.
I per Sant Joan és el que dius tu,
també després d'anar a ballar, per exemple,
a les tantes de la matinada...
Com fa calor, com la nit convida.
Doncs després, clar, parelles que havies agafat una miqueta de calor,
més la calor que feien,
doncs clar, també anava a fer un passeig per la platja...
A caminar, a caminar una mica.
A refrescar-se una mica...
A la brisa del mar.
Sí, vull dir que hi ha una sèrie de coses
que a vegades les disfressem,
les volem fer com...
I sempre siguen.
Home, avi, les volem fer màgiques, no ens equivoquem.
Però l'any de Sant Joan sempre ha estat molt màgica.
Sí, sí, sí.
A banda que el dia es fa més llarg,
i l'any més curta...
No, no, escolta, a mi ja convé.
Després també, avi, passa que...
Potser veus, clar, les fogueres representen
cremar una cosa antiga i començar una altra de nova.
Sempre representen per aquí el foc.
No, no, per exemple, aquí a la part de la cava,
cap dintre, que en aquell temps
tot allò era bastant desabit.
Només hi havia els que et cuidaven de l'arròs i altres coses.
Però va haver un temps que allà dintre...
Parlo d'anys, eh? Parlo d'aixòs.
I si algú veu que no tinc raó o no tinc raó,
jo parlo pel que he sentit dir,
he llegit i comprovat, entens?
Doncs allí, per exemple,
molta gent quan marxava en alguna cosa de la justícia o així,
es posaven per allà dintre.
Llavors ja la Guàrdia Civil ja no hi entrava massa allà dintre.
Era com un camp així...
Un terreny una miqueta prohibit, diguem-ho.
És com si estigués controlat, voguem dir.
Aquest separat d'aquí dintre ja està tranquil aquí dintre,
ja està bé, entens?
Després t'ho explicaré un xiste d'aquesta gent.
I llavors allí també hi havia unes barraques
i allí doncs simulaven un dimoni,
el Déu del Foc,
i l'Abrida de Sant Joan també agafaven
i l'ensenien, el cremaven
i ballaven la seva dansa
com si fos el Déu del Foc
i demanant aquesta cosa.
Per això, a partir de llavors,
també s'ha anat recordant,
perquè també va haver una invasió aquí a Tarragona,
dels godos i d'això,
i també van cremar a Tarragona.
O sigui, tot porta records al foc.
I llavors, clar, a partir d'això,
també ve que Alacant,
també per Sant Joan,
fan les falles.
No com a València, per Sant Josep.
No, són diferents.
Són diferents.
O sigui, Tarragona i Alacant,
per això també va haver un temps
que després s'explicarem.
Demà parlarem, doncs,
de les falles.
Ah, perfecte.
Avui acabarem de parlar d'aquestes coses,
dels desitjos...
Doncs gairebé ja hem acabat, eh?
Per l'hora ja hem acabat.
No, vull dir, doncs,
que es feien aquestes fogueres
i aquesta cosa,
i la gent, doncs,
també saltaven,
ballaven al costat d'això,
una dansa, doncs,
una dansa rítmica,
però dedicada al foc,
al Déu foc.
Vull dir que el foc
sempre ha tingut la seva cosa,
perquè, quan t'imagino,
tu els primers pobladors de la Terra,
quan van veure el foc,
diria, què és això?
La que vam formar, eh?
La que vam formar ells sols.
Imagina't, no?
Vull dir que a cada lloc,
tu, depèn de com s'has trobat,
com ha sigut, i això.
Bé, doncs, ja que no tenim temps,
demà ja parlarem de les falles.
A més, també vull que m'aparli
de la coca de Sant Joan,
de com es feia abans, etcètera, etcètera.
Tenim un munt de coses
que parlen encara.
Albi, gràcies.
Fins demà.
Les plames del foc,
la nit tornen dia.
Si arribés l'amor,
que dolç que seria.
La nit de Sant Joan
és una frontissa,
la porta de l'any.
T'engrinyoladissa,
comença a tancar-se,
doneu-me xampany,
que és la nit més curta
i el dia més gran.
Doneu-me xampany,
doneu-me xampany,
doneu-me xampany,
doneu-me xampany.
I vindarem el sol
amb grans fogates
i a veurem-nos el calçat
amunt les brasses,
el seu blanc de l'armena,
els cents i astres
i augmenten les víctons,
verdes i aigua.
Com la terra que gira,
al voltant del sol,
farem vent de rodones,
encertant el foc.
Com la terra que gira,
al voltant del sol,
farem vent de rodones,
encertant el foc.