Un altre dimecres, donem la benvinguda al Manel Magí i al Jordi Ximeno, nois, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què tal, com estem?
Hola, Manel.
Què?
Et veig, et veig.
Me veus aquí, al costat?
El veus bé, sí.
Formós, i tant.
Formós, per què? Vols dir que s'ha engreixat de la setmana passada en aquesta?
No ho sé, potser ve de formentera.
Això bé.
De formentera, tot el formós que està.
Per favor. Espero que hi hagi més nivell en aquest programa.
Veig, és una broma geogràfica.
És una broma de la 3DGV.
Veig que li dura encara la tos al Manel, la tos de la temporada passada.
I de l'anterior.
No, no, no, ha sigut un...
Bueno, se pot dir, abans he menjat una galleta i se veu que encara m'hi quedava una polseta.
Una galleta és una galleta de terra de l'Ebre o...?
És que els historiadors també mengen.
Passem, passem, passem, anem al galà.
Benvinguts a No em vinguis amb històries, al magasin de divulgació històrica de Tarragona Ràdio.
No em vinguis amb històries, aquesta setmana...
Comencem amb les efemèrides i la batalla, parlant de la batalla naval de Nicotera i el tractat de Rixwijk.
També el nostre monogràfic avui al Manel ens parlarà sobre els capritxos de Goya i els capritxos pictòrics, clar.
Sí, els altres no m'ho ocuparem.
Les curiositats tractaran d'alguna curiositat, clar.
Avui fa 100 anys a Tarragona i avui parlarem del següent llibre.
Un llibre publicat per Lluís Costa que porta per títol El nacionalisme cubà i Catalunya.
Afemèrides
1282, batalla naval de Nicotera.
Aquesta batalla va tenir lloc a Sicília entre l'estol catalano-sicilià de Pere II de Catalunya-Aragó i la flota de Carles d'Anjú.
La victòria catalana va permetre l'ocupació del sud del regne de Nàpols.
La conquesta de Sicília es va fer per interessos dinàstics més que per la voluntat dels súbdits del rei d'Aragó i va tenir més suport català que aragonès, ja que els catalans es veien més beneficiats en aquesta en funció de les seues activitats comercials.
Això va provocar un important canvi en les forces polítiques de la Mediterrània, en passar a jugar a la corona d'Aragó un paper clau, cosa que va complicar molt la seva política exterior, ja que va haver d'enfrontar-se als enxú, França i el papat, i als seus propis estats, en particular Aragó, que veia com l'empresa siciliana era quelcom alia els seus interessos i no veia quins avantatges podia aconseguir.
Les vespres sicilianes són el moment culminant de la política mediterrània de la corona d'Aragó, a la vegada que posaven fi a la idea d'una restauració de l'imperi llatí d'Orient per mà de Carles d'en Jú.
Sicília, en mans del rei d'Aragó, era una base formidable contra els seus enemics i, sobretot, junta amb Tunís, permetia el control de les principals rutes de la Mediterrània.
Era la clau de la ruta d'Orient, molt potenciada després del moviment croat.
El comerç català va rebre un gran impuls gràcies als privilegis obtinguts d'inmediat, a la creació d'una xarxa de consolats i a l'exportació de cereals, quasi en règim de monopoli.
1698, es signa el tractat de Rieswick.
La Guerra dels Nou Anys, que també és coneguda com la Guerra de la Lliga d'Obsburg, la Gran Guerra de l'Aliança, la Guerra d'Orleans, la Guerra de la Successió Latinat o la Guerra de la Successió Anglesa,
va ser una guerra lliure d'Europa i Amèrica entre l'any 1688 al 1697, entre França i la Lliga d'Obsburg, que des del 1689 va ser coneguda com la Gran Aliança.
La guerra es produïa com a resistència a l'expansionisme francès al llarg del Rhin, així com també per part d'Anglaterra per salvaguardar els resultats de la Revolució Gloriosa
d'una possible restauració de Jaume II d'Anglaterra, auspiciada pels francesos.
Així, el 1698, signada la pau de Rieswick, entre Anglaterra, les Provinces Unides i Espanya,
el rei Lluís XIV de França va pactar amb Guillem III d'Holanda i Anglaterra el repartiment d'Espanya en les seves possessions.
Així, Josep Ferrand de Baviera obtindria Espanya, les Índies i els Països Baixos.
El del fi de França rebria Nàpol, Sicília i diverses places espanyoles, i l'arxiduc Carles li correspondria a Milà.
Amb tot, l'acord no va prosperar pel canvi de testament de Carles II.
Un any més tard es va firmar un nou tractat, però el propòsit, tant dels Bourbons com dels Algurs,
de senyir-se la corona espanyola va desencadenar la guerra de successió.
Ai, que ens havíem quedat sense veu, aquí va ven aigua, monogràfic.
Mala idees, galletes, galletes.
Vinga, Manel, ens parles de Goya, els capritxos.
Avui parlem dels capritxos de Goya, ho dèiem tot el rato en castellà perquè és el nom original, no?
I no cal traduir-lo, no dels seus capritxos personals, que en devia tindre alguns, no mos importen,
sinó dels capritxos que va plasmar a través d'una sèrie de gravats.
Home, a més sí que m'importen, eh, que et consti.
Els capritxos personals de Goya...
M'agradaria conèixer-los, però així ja seria més tema de curiositats.
Crec que ben aviat faran una pel·lícula sobre Goya, o una altra pel·lícula.
En fi, remuntem-nos a l'any 1799.
Francisco Goya va publicar la primera edició d'una col·lecció d'estampes
que portaven per nom Los Capritxos,
que era una obra singular que, sense dubte,
va marcar un dels punts de partida cap a l'art modern o contemporani.
I bé, què podem dir que pretenia Goya
al publicar aquesta col·lecció de gravats?
Vegem una part de l'anunci que va aparèixer al Diario de Madrid
del dia 6 de febrer d'aquell 1799.
Persuadido el autor de que la censura de los errores y vicios humanos
puede también ser objeto de la pintura,
ha escogido como asuntos proporcionados para su obra
entre la multitud de extravagancias y desaciertos
que son comunes a toda sociedad civil
y entre las preocupaciones y embustes vulgares,
autorizados por la costumbre, la ignorancia o el interés,
aquellos que ha creído más aptos a suministrar materia para el ridículo
y ejercitar al mismo tiempo la fantasía del artífice.
O sigui, el que pretenia el senyor era
no dejar títere con cabeza en la seva societat.
Volia satiritzar tots els aspectes,
des de la Iglesia, des de la noblesa,
les supersticions del poble baix,
tot quedava ben retractat pel senyor Goya.
Però, per tant, ridiculització de la societat,
no de la condició humana, de la seva societat.
Sí, dels vicis humans, dels vicis de la corrupció d'aquesta societat.
Sembla ser que l'origen d'aquests capritxos,
o de la idea de publicar aquests capritxos,
es remunta a uns anys abans,
a una sèrie de dibuixos previs que Goya va fer ja l'any 1792,
mentre estava convaleixent d'una greu infermetat
a casa del seu amic Sebastián Martínez, a Cádiz.
Se veu que el seu amic, que era un ric mercader,
tenia una col·lecció d'estampes angleses satíriques,
i allò li va obrir la bombeta.
Això està inspirat en estampes angleses?
Sí, el que passa és que ell va donar-hi un impuls molt més gran,
el seu toc totalment personal,
però sí, es va inspirar en això.
Aquesta primera sèrie de dibuixos,
van ser ampliats quatre anys després,
el 1796,
durant la seva estada,
a Sant Lucar de Barrameda amb la duquesa d'Alba,
i finalment ja va prendre la forma definitiva un any després,
en 1797.
Aquests quaders de dibuix que executa Goya
no eren obres fetes per encàrrec,
era més aviat un diari personal
on l'autor anava notant els seus pensaments.
En un moment determinat, però,
Goya es veu que va sentir la necessitat
de fer pública aquella obra personal,
i calia convertir aquells dibuixos en imatges,
que poguessin ser difoses de forma massiva.
I, en aquest objectiu,
Goya va passar els dibuixos a làmines de cobre,
o sigui que va fer-ne gravats,
ja que en aquells moments era l'única forma
de fer reproduccions múltiples d'una sola imatge.
Hem dit, però,
que els gravats són un dels punts d'inici de l'art contemporani.
Això vol dir que l'artista
se va apartar de les estrictes normes acadèmiques neoclàssiques
dominants a la seva època
per dur a terme una obra absolutament lliure,
amb una temàtica que feia, com hem dit,
una dolíssima crítica a tots els estaments
de la societat espanyola
d'aquell final del segle XVIII.
Ni l'Església ni la Inquisició
s'escapaven de l'acidesa de Goya.
I creieu que aquesta sèrie d'estampes,
què penseu?
Que van triomfar?
Van tindre molt d'èxit?
Segurament no.
Doncs no t'equivoques.
Tu ja ho sabies, Jordi.
No, no, no ho sabia,
però tots els genis no són reconeguts a l'època.
És el que mos passa a tots dos, no?
Sí, clar.
Mira, el 6 de febrer d'aquell 1799
sortia aquell anunci,
que hem llegit el primer anunci.
Però el 19 de febrer sortia l'últim,
dues setmanes.
Algú va presentar una denúncia a la Inquisició,
que encara existia,
tot i que estava ja a l'època final,
però encara tenia prou força.
I Goya es va veure obligat
a retirar-los del mercat.
En estos casos, normalment,
la Inquisició obligava a l'autor dels gravats,
quan hi havia una denúncia en contra,
a polir les làmines de coure.
A esborrar-ho, doncs.
I així no es podia...
Sí, clar, destruïen els exemplars ja imprimits
i el coure se polia
i així no es podria tornar a reproduir l'obra.
Però per sort,
per a la història universal de l'art,
Goya no els va destruir.
sinó que els va decidir guardar-los
a un lloc segur.
Els va entregar al rei, a la corona,
i més concretament a la real calcografia.
Va entregar les planxes de bronze,
de coure, perdó,
juntament amb 270 exemplars,
a canvi d'una pensió per al seu fill.
I, de fet...
Com és que la reialesa li va comprar?
Si era una obra maleïda, diguéssim, per l'església?
Perquè la reialesa, en aquella època,
ja estava per damunt de la Inquisició i de l'església.
I el devien tenir en consideració.
Sí, era pintor real.
Clar, clar, clar.
Era pintor real.
I, de fet, la real calcografia és la institució
que encara avui en dia conserva
aquests originals en coure.
Sembla ser que Goya es va atrevir a desafiar
la Inquisició perquè esperava que arribarien
temps millors que li permetrien tornar a publicar
amb més tranquil·litat els seus gravats.
I així va ser, tot i que van passar molts anys.
A França, ràpidament, van tindre difusió
i entre els artistes romàntics
van ser molt apreciades,
aquests gravats.
Però aquí a Espanya no va ser hasta el 1855,
o sigui, gairebé més de mig segle després,
que no va haver-hi una segona edició.
Ja no la va veure, Goya, aquesta setmana.
Goya havia mort el 1828,
o sigui, gairebé 30 anys després de la seva mort.
En total eren 80 estampes,
cadascuna amb el corresponent dibuix
i un títol, una frase i inclús una sola paraula.
On Goya, com hem dit,
es pulla i mostra els grans defectes d'aquella societat.
Però no ens enganyem,
si per una cosa se caracteritza l'obra de Goya
és per la seva universalitat.
Per tant, molts dels vicis criticats per Goya
continuen sent vigents avui en dia,
o sigui, és una obra prou vigent.
Per posar uns quants exemples,
cada un dels capritxos estava anomenat.
El capritxo número 2
porta per títol un vers de jovellanos
que es diu
El sí pronuncien i la mà no alarguen
al primero que llega.
Una noieta jove que es casa en un vell
i que és una crítica als matrimonis de conveniència
i a la falsedat de les relacions socials.
En alguns altres casos
sembla ser que hi ha atacs personals,
a persones en concret,
tot i que, en una altra part d'aquell anunci,
del que hem llegit un fragment abans,
reitera que no,
que les crítiques són generals
i mai contra persones en concret,
però alguns contemporanis a Goya
van creure,
veure atacs a persones concretes
i no persones qualsevol.
Per exemple,
el Caprici 36
es titulat Mala Noche
si va veure una crítica
a la pròpia reina Maria Lluïsa.
O el Caprici 38
ha anomenat
Bravissimo,
que surt un burro
que tothom l'aplaudix
i un mico
que està tocant la trompeta,
crec que és,
diuen que sí,
feia referència a Godoy.
O fins i tot
la duquesa d'Alba
també sortia criticada,
segons dient,
el Caprici 61
ha anomenat
Vol haver-ho?
Us sona?
Vol haver-ho?
És el nom?
Sona de pel·lícula.
No, a mi no.
És el nom d'una pel·lícula
sobre Goya, crec, no?
Sí, jo crec que sí.
Doncs altres crítiques
van especialment dirigides
també als metges.
Per exemple,
el Caprici 40
representa un metge
que és un ase també,
un burro,
atenent el moribund
i porta per títol
De què mal morirà?
O als mestres ignorants també.
Així,
el Caprici 37
porta per títol
Si sabrà més el discípulo
representa també a un ase
fent de mestre
ensenyant la lletra A
a un altre ase petit.
És una crítica
als mestres
que hi havia a l'època,
als metges
que pel que sembla
no...
Però pel que dius,
Goya va deixant aquí
tota la seva mala baba.
Sí.
La mala baba
que potser en públic
no podia exhibir
per la seva condició
de pintor reial.
Sí, però aquí
es va esplejar bé.
Sí, sí.
I a més,
és la seva obra
potser més personal
perquè, a veure,
una cosa és que diguis
tinc ganes d'expressar tot això
i ho faig públic,
però va fer mans i mànigues
quan li van censurar l'obra
perquè allò es conservés.
Per tant,
li tenia una pressa
i era una cosa molt personal.
Clar, perquè era l'obra
que no feia per encàrrec.
Ell podia pintar
la família real
perquè li pagaven diners,
però el que estava...
els gravats
és la plasmació
del seu avessor artística
més pròpia,
la que feia
perquè volia.
en altres capricis
censura, per exemple,
l'avarícia,
la gula,
la luxúria,
en molts d'aquests casos
surten frares
o eclesiàstics.
També és molt forta
la crítica
a les supersticions,
especialment
en el món
de les bruixes.
Això després
a les pintures negres
també se repeteix.
Fins a 7 capritxos
estan dedicats
a temes de bruixes
i del diable.
I a la inquisició també.
Per exemple,
el capritxo 23
ha nomenat
aquells polvos
que pot veure
un condemnat,
a un tribunal,
en un barret
en forma de cucurutxo
molt característic
dels condemnats
que portaven.
També tota l'estructura
de l'antic règim
en general, no?
Sí,
perquè recordem
que
tot el conjunt
dels capritxos
està plenament compromès
amb els ideals
dels il·lustrats.
O sigui,
Goya era un il·lustrat
que aquí a Espanya
eren una
superminoria,
eren quatre gats.
Però
molts d'estos
quatre gats
eren precisament
amics del pintor,
ideals que realçaven
la veritat
davant l'engany social,
l'imperi de la raó
davant lo irracional
o la recerca
de la llibertat.
El trencament
dels dogmes religiosos
en forma de raó.
Per això
s'enfronta
precisament
a l'inquisició.
Un d'altres component
que comentarem
dels capritxos
és l'utilització
del recurs
de lo grotesc,
la deformació
grotesca
i monstruosa
de l'ésser humà
corromput
pels seus vicis,
per les seves pors
i els seus deliris.
I és que certament
els personatges
són monstres,
són éssers deformats,
torturats,
caricatures
d'éssers humans,
fet que
enfatitzen encara més
l'aspecte satíric
de les il·lustracions.
O sigui,
ell ho veia tot tan podrit
que fins i tot
els personatges
estan deformats.
I finalment,
ja per acabar,
en quant a la tècnica
emplada per Goya,
a l'hora de realitzar
aquests gravats
ens trobem
amb la combinació
de dues tècniques diferents,
la nomenada
aigua fort
i l'aigua tinta.
I en què consisteix?
Mira,
així fent un esbòs molt ràpid.
L'aigua fort
consisteix en
recobrir
una planxa de cobre
amb una fina capa
de vernís.
Llavors,
el gravador
amb una punta metàl·lica
realitza el dibuix
mitjançant
suaus traços
i llavors
s'introduix la planxa
en una solució
d'àcid nítric
rebaixat amb aigua,
que és el que es coneix
com a aigua fort.
L'àcid
penetra
per les ranures
que ha fet
el gravador,
se menja
el coure
en major o menor
profunditat
segons l'estona
que estiguen
en contacte
amb l'àcid.
En quant a l'aigua tinta,
la planxa de cobre
es cobreix
d'una fina capa
de resina
pulveritzada
a la que queda
enganxada
a aplicar-li
calor.
Al submerger-se
en l'àcid
nítric,
això només
ataca
els intersticis
o els
llocs
que queden lliures
entre els minúsculs
grans de resina
és per a fer fondos.
Si és més dents
quedarà
un puntejat
més dèbil
o si ho és
menys dents
més fort.
Finalment,
quan s'han acabat
de fer
aquesta part
de les dues
tècniques,
ve l'estampació.
Tant l'aigua fort
com l'aigua tinta
s'estampen
entintant les ranures
fetes a l'àcid
sobre el coure
i posteriorment
passant la tinta
al paper mitjançant
una gran pressió
feta amb dos rodets
i, bueno,
de tècniques
de gravar n'hi ha més
però, evidentment,
això ja són
una altra història.
No en vinguis
amb històries
Curiositats
Com sempre,
el temps limita
al no en vinguis
amb històries
podríem parlar
molt més
dels capritxos
de Goya
i també
hores
i també
de tots els monogràfics
que fem.
Per cert,
jo recordo
que de petit
aquí a Tarragona
vaig anar a veure
una exposició
sobre els capritxos
de Goya
sobre tots els gravats
i això
devia fer
8DGV
o alguna cosa així
que fa anys
això.
Molts anys.
És possible
que no feia
tants anys
també que es tornés
a fer
o que es portés
la mateixa exposició.
Doncs molt bé,
a les Curiositats
seguim al fer
el conductor
d'un senyor
anomenat Francisco de Goya
el pintor aragonès
Francisco de Goya
que va viure
entre el 1746
i el 1828
del qual
ja sabem
algunes coses
perquè ens explica
el Manel
però avui
la Curiositat
va sobre
els seus anys
de joventut
i primera maduresa
per dir-ho d'alguna forma
i sobre alguns
dels capritxos
que podia arribar a tenir.
Ja que la Núria
és més morgosa
hem volgut buscar
ràpidament
una curiositat
d'aquelles
que a la Núria
li desperta
una curiositat.
Frença rossa.
Molt bé.
Però amb quin concepte
en teniu?
Doncs sembla ser
que de jove
Goya
va recórrer
gran part d'Andalusia
enrotllat
amb una quadrilla
de toreros
per exemple.
Bona part
de la seva joventula
va passar així.
Després va viatjar a Itàlia
on va residir
diversos anys
fins que l'any 1774
va ser expulsat
de la ciutat de Roma
per quina raó?
Sorprèn-nos, va.
Per haver saltat
els murs d'un convent
i haver reptat
una jove
de la que estava enamorat.
Que romàntic.
Tremenda.
És a dir,
la joventut de Goya
de Francisco Goya
va estar dominada
per la vida
dins de la quadrilla
de Torero
i després cap a Itàlia
a reptar jovenetes
dels conventes.
Avui fa 100 anys
a Tarragona.
Avui fa 100 anys
a Tarragona,
aquesta secció
en què pretenem recuperar
notícies curioses
de justament
avui fa 100 anys
que van aparèixer
a la premsa
d'aquí de la ciutat,
avui ens farem ressò
d'un article
que va aparèixer,
de fet,
és la tercera part
d'un article
que parla
de la mortalitat infantil
a Tarragona.
I precisament
l'11 d'octubre
de 1906
va aparèixer
aquesta tercera part
que feia,
que parlava
de la mortalitat infantil
de la Casa
de Beneficència
de Tarragona
entre els anys
minuts en su
i minuts en sis.
Con Borem
les dades
són bastant dures.
Què ens diu aquest article?
Diu el següent.
Una de les causes
que contribuyen
al aumento
de la mortalitat infantil
en Tarragona
és la Casa
de Beneficència,
pues,
aunque el 15 o 20%
de los niños
fallecidos
pertenecientes
a dicho establecimiento
mueren en los pueblos
donde se estan criando,
el resto mueren
en la Casa.
De la misma manera
que hemos expuesto
el cuadro de mortalidad
en Tarragona
en el último quinquenio
exponemos
el correspondiente
a la Casa
de Beneficència
i és el siguiente.
Les condicions
d'higiene,
de salut
i tot això
del casa
decideix.
Que els oients
traguen les conclusions.
Mira,
diu,
Casa de Beneficència
Tarragona,
años de 1901
a 1906,
estadística
demográfico-sanitaria,
clasificación
por enfermedades
de las defunciones
ocurridas
en este establecimiento
durante este quinquenio
en niños
de 0 a 5 años
i número d'ingressos.
Anem a l'any 1901.
Van ingressar 61 nois.
De atrepsia
van morir 5.
Atrepsia és una atròfia general
en 9 nats.
De bronquitis capilar,
3.
De gastroenteritis,
2.
d'escrofulisme,
que és unes tomefaccions fredes
que apareixen
dels ganglis linfàtics
que comporten
un debilitament general.
en van morir 1 i d'altres
d'enfermetats,
d'enfermetats 22.
En total,
33 defuncions.
Havien entrat 61 nois
i van morir 33.
L'any 1902,
ingressen 66.
De debilitat congènita,
en moren 2.
De atrepsia,
12.
De bronquitis capilar,
3.
De gastroenteritis,
5.
d'altres,
d'enfermetats 15.
En total,
37.
L'any 1903,
n'ingressen 45.
5 moren de atrepsia,
de bronquitis capilar,
3.
De meningitis 1.
De gastroenteritis 2.
D'altres,
d'enfermetats 21.
En total,
32 morts
de 45 ingressos.
A més,
el nombre més gran,
el sac aquest en que hi cap tot,
és això d'altres enfermedades.
Sí.
Suposo que moltes,
potser,
ni sabien
que havia mort.
L'any 1904,
n'ingressen 47 nens,
nenes,
de atrepsia,
moren 15,
de bronquitis capilar 1,
de meningitis 1,
de gastroenteritis 2
i d'altres,
d'enfermetats 11.
En total,
30.
I a l'últim any,
que es registra,
1905,
n'ingressen 49
i en moren 14,
de trepsia,
de bronquitis capilar,
n'en mor 1,
d'eclampsia,
que és una enfermedat
de caràcter convulsiu
on es perden les facultats
sensitives i intel·lectuals,
n'en mor 1,
de meningitis 1,
de gastroenteritis 1,
i 15 més d'altres
infermetats.
En total,
33.
De 49.
O sigui que,
en estos 5 anys,
de 1901
hasta el final de 1905,
van ingressar 268
nois o noies
i en van morir
163.
Per tant,
les condicions
de...
Molt més de la meitat,
perquè de 268
la meitat són 134.
jo crec que deu ser
més d'entre un 60 i un 70%.
Un 60, sí, sí, sí,
aproximadament.
La qual cosa podeu imaginar.
Només a la casa
de beneficiència,
que en un principi
la casa de beneficiència
és on arribaven els nens
que tenien tota una sèrie
de necessitats
per sobreviure
i que no podien viure
amb les seves famílies.
que arribaven tocats.
Sí, segurament, segurament.
Home, és cert que la mortalitat
en general era molt més...
La mortalitat infantil
era molt més elevada
que avui en dia, no?
Sí, sí,
les condicions.
Però...
Està clar que no hi havia
l'ajuda, no?
En la casa de beneficiència
no devia comptar amb els recursos.
I la medicina
havien fet els avenços
del segle XX encara.
Ens podem imaginar
que, bueno,
han passat 100 anys
per sort en aquest aspecte
i penso que han millorat bastant.
Això a l'11 d'octubre de 1906
succeïa.
Sí, i el mateix dia
també trobàvem
un anunci
prou curiós.
Canviem, eh?
Ja de tema
anem a temes més distesos.
A veure, diu
Muy importante
amb lletres majúscules
i ben ressaltades.
Para tenirse las canes
y que sea imposible
reconocerse
que están tenidas
úsese el
Aceite Vegetal Mexicano Perfumado.
En mayúscula, també, això.
Sí, sí.
Nada mancha.
Perfuma la cabeza
y su uso es con las manos
y enteramente igual
que cualquier aceite de tocador.
Para evitar la calvicie
se recomienda
el
Genitor del Cabello.
Paraliza su caída
a los pocos días de su uso.
Depósito en Tarragona.
Perfumería La Parisien.
Rambla de San Juan, 56.
Mira que bé.
Déu n'hi do.
O sigui que ja hi havia
metrosexuals en aquella época.
Al 1906.
Al 1906.
Doncs bé,
Perfumería La Parisien.
Patrocina.
Nomé quins hem històries.
Notícies.
Ara ens farem ressò
d'una notícia
que va passar cap de setmana passat
i és que a la canonja
mentre estàvem fent obres
al número 6 de...
No, perdó,
al número 8 del carrer San Sebastià
la màquina va trobar
un objecte cilíndric,
l'excavadora
i van descobrir
que es tractava
d'una bomba de la Guerra Civil.
Evidentment,
va haver-hi una alarma general,
se va coordonar la zona
i per sort van veure
que la bomba
ja no contenia explosiu.
Era una bomba
que sembla ser que
havia estat llançada
en un atac
l'any 1937
per les tropes franquistes,
per l'aviesió franquista
i una bomba
que pesava
més de 20 quilos.
Curiosament,
un senyor
de la població,
David Guillemat,
conservava un croquis
on havia apuntat
tots els impactes
de bomba
que hi van haver.
Sembla ser que van caure
cinc bombes,
quatre van esclatar
i aquesta era
la que no havia esclatat.
Després de la guerra
la van intentar treure
un senyor,
però donat que pesava molt
van optar per deixar-la.
I construir el damunt.
Sí,
no,
van tirar-se el fumant
que sabeu que
desfer l'explosiu
que portava.
Sembla ser que així va ser.
Va funcionar.
Però l'espoleta
encara estava activa.
Quina gràcia
viure aquí
sàpiguen
que sempre hi ha una bomba.
Però ara ja estan,
estaven llistades,
n'en faltava una,
ara ja està.
Ara ja estan.
ja no hi ha cap problema.
És pitjor viure
a Corea del Nord
i que el govern faci
proves nuclear-se sota terra
també.
També, també.
No ho sé.
I aquesta setmana
el Nomínisme Històries
et recomana
el següent llibre.
Títol?
El nacionalisme
cubà i Catalunya.
Escrit per?
Lluís Costa
Editorial
Publicacions de l'abadia
de Montserrat
És un totxo
molt considerable.
250 pàgines
de res.
I el preu?
25 euros.
Doncs Lluís Costa
es tira un fil primi
contradictori.
La relació
i influències mútues
entre el nacionalisme
cubà i Catalunya
i ens aporta
els elements bàsics
d'aquesta relació.
L'exploració
transita
principalment
per la transformació
del sentiment
nacional cubà
i per la creixent
estructuració
d'un moviment
independentista
que va culminar
amb la independència
de l'illa de Cuba
de la seva metròpoli
l'any 1898.
Un llibre que tracta
de les coincidències
i els paral·lelismes
entre el nacionalisme
cubà i Catalunya.
L'estudi també analitza
la importància
del paper desenvolupat
pels catalans
a l'illa de Cuba.
Una bona lectura,
una novetat apareguda
aquests dies
publicada
per l'abadia
de Montserrat
i que porta per títol
a la nacionalisme
cubà
i Catalunya.
El rellotge
del temps
s'avança
i el pèndol
de la història
continua funcionant.
Ens veiem
la propera setmana
a...
No envinguis
amb històries
a Tarragona Ràdio.
Sabem, sabem
el que toca
la setmana que ve?
Sí?
La setmana que ve?
No.
No?
Val.
És una sorpresa
continua, no passa res.
O no?
No.
No.
Saps què?
Això no se sap mai.
És com la vida mateixa.
Sí, però poses...
Ho farem de tal cosa,
però no, a l'últim moment...
Clar, és que si no
seria un programa
de parapsicologia, no?
Ah, sí?
De futurisme i tal.
I no.
No, no, no.
Ja ho veurem.
No que els déus
determinen.
Són els capritxos
del No envinguis
amb històries.
Exacte.
Manel Jordi, gràcies.
Adeu.
Adeu.
Estimar
雷
estiment in
Environ
indiscriminat
Fins demà!